divendres, 18 de novembre del 2011

el matrimoni

Els avis, de vegades, presencien o els arriben de retruc desavinences entre els seus fills i joves o entre filles i gendres. Unes vegades serà una baralla sense importància, que s’acabarà aviat, però d’altres pot ser més greu i que duri massa temps. Per què passa això? Per què avui hi ha tants matrimonis que se separen?
Fa una anys, quan els nostres fills es van començar a casar, tenien amics que no s’atrevien a casar-se per por del que representava el compromís d’una vida conjugal que tant passava per la salut com per l’enfermetat, per la riquesa com per la pobresa… Tenien una por que tampoc sabien explicar. Més endavant d’altres amics han tingut problemes al trencar-se el seu matrimoni. Alguna vegada et trobes un amic al cap d’uns anys i et presenta una noia més jove que ell mentres et diu: “M’he separat, saps?” i et quedes un xic descol·locat. Per què passa això?
La situació que fa que noi i noia siguin fidels al compromís contret o no siguin capaços d’aquesta fidelitat fa pensar si uns són més prudents o bé els altres són més egoïstes. Encertar una relació d’amor amb una persona és molt important i l’egoïsme que impera avui en molts joves fa que o no es casin o vagin al matrimoni d’una manera precipitada i es divorciïn al cap d’un any. Tenen dubtes sobre la seva pròpia persona i així és difícil que sàpiguen què volen de la persona que pretenen estimar. El matrimoni et posa a prova, et fa veure qui ets realment i qui és la persona amb la que vols compartir la vida i de quina manera la pots arribar a estimar de veritat i per sempre.
Tenir una persona a qui estimes i que t’estima és molt important. La vida ocupada de cada dia no ens deixa veure amb claredat el que representa la veritable estimació, però quan passes un mal moment –a la feina, a casa per una malaltia, quan ens fem grans– qui tens a casa que t’anima, que t’empeny, que et fa sentir útil passant la nit al teu costat –sigui el marit o la muller, un fill o una mare– t’adones que és aquesta persona que ho dóna tot qui veritablement t’estima. 
Quan ja s’han viscut més de quaranta anys de matrimoni i a casa continuen junts i sols marit i muller, les converses no seran com quan s’encetava la vida en comú o com quan hi havia fills petits o adolescents, però amb una mirada serena, amb una petita carícia o un donar-se les mans n’hi ha prou per endevinar allò que pensa l’altre.
No hi ha fórmules per saber si un matrimoni funcionarà o no, però hi ha un punt de partida imprescindible: noi i noia han de tenir un conjunt de valors comuns pels qual lluitar en la seva vida. I si cada un està disposat a oblidar-se d’ell mateix per pensar en l’altre, a respectar-se mútuament, a explicar-se les coses, a saber transigir en petits detalls, a oblidar i perdonar petites rancúnies… a estimar-se de veritat, l’èxit gairebé està assegurat.
Els avis podem donar exemple d’aquesta vida en comú que ens ha portat a viure tants anys plegats i sense deixar d’estimar-nos. Hem d’explicar als fills que hem lluitat per mantenir el compromís contret el dia que ens vam casar, que no tot han estat flors i violes, que hi ha hagut moments difícils, però que, per damunt de tot hi ha hagut el desig d’estimar l'altre, sempre, per sobre d’un mateix.

dimecres, 2 de novembre del 2011

avis 4: l'altruisme omple la vida

Avui tornarem a parlar dels avis que estem jubilats i que passem moltes hores a casa. Ja vam dir en els primers escrits que hem de dedicar temps als demés i no pensar tant en nosaltres, doncs avui en tornarem a parlar.
L'altruisme, el dedicar-se als demés d’una manera desinteressada, està demostrat que afavoreix l'equilibri, la satisfacció personal i la bona salut. Al contrari, pensar massa en un mateix pot convertir-se en una càrrega difícil de suportar.
La nostra vida ha de tenir una finalitat, un objectiu, un sentit que orienti l'existència al llarg dels anys. Ara que estem jubilats –recordeu-ho: ara que estem esclatants de joia– aquest plantejament no canvia. Una vida plena, una vida amb sentit –amb un sentit aquí, ara, i amb un sentit transcendent de la vida– aporta beneficis psicològics i de salut física que no poden comparar-se als que es deriven de la felicitat material i immediata d’aquells que busquen la felicitat a curt termini, la que proporciona el plaer d’un bon àpat, d’una estona de diversió o d’uns sentiments positius.
L’avantatge de portar una vida compromesa, de lluitar per uns ideals, també a la nostra edat, ha cridat l'atenció dels científics, que consideren que els esforços invertits en portar una vida coherent i amb sentit, fer tasques de servei als altres o voluntariat, omplen de felicitat i de plenitud i faciliten mantenir en forma les capacitats cognitives, gaudir de millor salut mental i reduir la possibilitat de patir algunes malalties.
Els que viuen amb objectius clars veuen com la seva vida es perllonga més que la d'aquells que no tenen un fi vital definit. La gent vol ser feliç, però la vida té uns reptes i la felicitat depèn en gran part de com els afrontem.
Hi ha dos tipus de felicitat: la purament material –aquella que cerca de manera prioritària recompenses en diners o reconeixements socials– i la derivada d'un impuls interior que configura l'obrar –aquella que és fruit de la lluita per mantenir objectius alts i fer la feina ben feta–. Les dues no s’han de veure enfrontades, sinó que més aviat es solen entrellaçar en la vida de les persones. Però els que busquen de manera prioritària la primera, sovint no són tan feliços.
No és dolent cercar la felicitat, ans al contrari, però obsessionar-se amb la felicitat, anar darrera d’ella amb una recerca ansiosa o procurar ser feliç per tots els mitjans, pot conduir a un resultat negatiu en comptes d'aportar-nos un benefici. Si atenem bé la família, si dediquem temps a ocupar-nos dels altres, si estem tan ocupats de manera que arribem a “no tenir temps per a res”, segur que estem en el bon camí per tal que s'ompli de felicitat la nostra vida i ajudar a ser feliços els demés.