la felicitat

¿Què és la felicitat? ¿Què és aquest estat d’ànim que la seva recerca sembla ser l’únic objectiu de tota persona? La paraula felicitat deriva de feliç i ve del llatí felix, que vol dir fèrtil, fecund. Així doncs una persona feliç serà aquella que sigui fecunda, fèrtil, que sàpiga donar molt als demés i a la vegada sigui beneficiària dels béns dels altres. No hi ha ningú que no desitgi la felicitat ja que és un element cabdal gravat en el més íntim de la persona humana i el nostre cor la busca d’una manera profunda, plena i perdurable per tal que doni sentit a l’existència per damunt de les satisfaccions immediates i passatgeres. Però en aquest món marcat per la tristesa i la inquietut cal no refusar l’esforç necessari per aconseguir-la i saber distingir les alegries veritables dels plaers erronis, immediats i enganyosos. Hi ha tantes dificultats en el nostre cor que ens podem preguntar si la veritable felicitat no és una il·lusió o una fugida de la realitat i si realment es pot trobar la veritable felicitat, aquella que perdura i no ens deixa ni en els moments més difícils.

Els avis sabem que sí, que es pot aconseguir la veritable felicitat i que sigui duradera. La nostra vida avançada fa que haguem passat per moltes situacions que ens han submergit en la felicitat i en la tristor. Hem sigut joves amb ambicions, hem format una família, hem llaurat més d’un camp professional, hem tinguts fills, han vingut néts, hem sanglotat amb el dolor de la pèrdua d’un ésser estimat, hem estat malalts, hem perdut la feina… Però tot això ho hem barrejat amb les alegries que ens duia cada dia: l’alegria del viure, l’alegria davant la bellesa de la natura, l’alegria del treball ben fet, l’alegria del servei, l’alegria d’estimar els demés…

Si cerquem la paraula als diccionaris trobem que la felicitat sempre s’associa a posseir béns materials o a estar satisfets: per tenir salut, per l’absència de patiment o angoixa, perquè ha ocorregut un esdeveniment favorable o s’ha aconseguit allò que s’esperava… I les paraules que determinen això són: fortuna, satisfacció, prosperitat, benestar… I la infelicitat serà sempre a l’inrevés. ¿És cert que només pot ser feliç aquella persona que posseix béns, salut i que gaudeix del plaer? ¿No pot ser feliç una persona que no tingui això en escreix? ¿No pot ser feliç una persona que sofreixi, que tingui una malalta, que tingui pocs recursos…? Els avis sabem que sí, que es pot ser feliç enmig d’aquestes situacions ja que n’hi ha moltes altres que ens omplen de felicitat: la mateixa vida familiar, l’amistat, el coneixement de les pròpies capacitats, el sentir-se comprès, la fraternitat, el ser útils al proïsme…

La cultura actual ens porta a cercar fites i plaers immediats que afavoreixen més la inconstància que no pas la perseverança en l’esforç i la fidelitat als compromisos, cosa que fa que s’entri a la lògica del consum que promet una felicitat artificial i que fa que, malgrat es posseeixi molt, un estigui oprimit per la desesperança, la tristesa i un buit existencial. Groucho Marx deia que la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna… Tal com vivim avui sembla que tingui raó, tot i que hi posava cara de murri quan ho deia. Aquesta concepció hedonista, aquest identificar felicitat i plaer, l’hem de desterrar. És clar que no és aquest camí el de la felicitat.

Hi ha situacions que ens produeixen moments d’alegria i això és bo que passi i és necessari. La nostra manifestació externa d’alegria,  a-questa emoció momen-tània que ens surt a fora quan ens passa una cosa d’aquestes fa que qui està al nostre costat també es contagiï de la nostra alegria: guanyar en una competició esportiva (fer un gol, encistellar un bàsquet, guanyar un set, fer un forat d’un sol cop…), aconseguir una feina desitjada, trobar una amiga que fa temps no vèiem, llegir una bona obra literària, escoltar música, veure una bona pel·lícula, admirar una obra mestra d’art… o contemplar una posta de sol!

Viktor Frankl diu que l’infinit significat de la vida comprèn també el patiment, l’agonia, les privacions i la mort. Si la vida és tenir coses i no tenir-ne, estar sa i malalt, gaudir i patir, el viure i la mort, si la vida és la suma de tot això, no pot ser que només ens pugui venir la felicitat per un bàndol: ens ha d’arribar pels dos! Hem de fugir dels espills que ens volen fer creure que són la felicitat, com els béns materials, la fama, el talent, l'honor i la salut.

Els avis hi podem fer molt en aquest camp. Néts i nétes han d’aprendre que la felicitat és un “estat d'ànim” –de satisfacció, d’optimisme, d'alegria– que es dóna en les persones quan aquestes han aconseguit una fita bona i desitjada i no pas per tenir poder, èxit i diner. Els hem d’ensenyar a aconseguir la fita definitiva, la que els donarà la fecicitat total. I aquesta passa per l’amor, per l’estimació. Qui realment és feliç és qui estima i se sent estimat. Però estimar és donar, és pensar en l’altre, és ser constant en desitjar el bé dels demés, és ser sincer, lleial, fidel, perseverant davant les dificultats, és oblidar-se d’un mateix, és ser fidel als compromisos, és viure per als demés, ser generós: aquesta és la llei de la felicitat i que l’hem de compartir amb els demés. Hem de fer veure als néts que aquesta fidelitat i perseverança en el bé és l’únic camí que porta a la felicitat malgrat aquesta no arribi d’una manera immediata.

Queda ben pal·lès que la veritable felicitat no es fonamenta en el sentit de benestar material. Aniran per mal camí els nostres néts si l’escala de valors que els hi transmetem considera normalment la felicitat igual a riquesa, poder, possessió, èxit… Avui home i dona, hedonistes, volem una felicitat ràpida, la volem posseir a l’acte i no estem disposats a arriscar-nos en una aventura que, com diu Benet XVI, dura tota la vida. Ens pot semblar que treballar-la tota la vida és un salt mortal que pot acabar en no res, però si el que importa és omplir de sentit la nostra vida, hem de tenir clar que la veritable felicitat no és fruit de la possessió, de tenir o no tenir, la felicitat és un “estat” que en realitat ens proporciona allò que més desitgem: estimar i ser estimats. Estimar Déu i els altres.

l'afectivitat

En el camp dels sentiments els avis cal que hi estiguem atents ja que és un camp molt decisiu per al bon desenvolupament de l'afectivitat dels nostres néts i nétes. En una societat com la d’avui en la que mana l’individualisme i on tothom va a la seva val la pena tenir en compte els afectes i les emocions per tal d’educar-los conveni- entment ja que col·laboren a l’obtenció de la veritable felicitat. Els sentiments no els hem de mirar amb recel, ja que tenen una importància fonamental en la vida moral de les persones i per això els hem d’educar i tenir-ne cura.

Després d'un llarg període de domini de la raó instrumental –on preval l’èxit professional, l’eficiència tècnica, la racionalitat científica i el poder econòmic– vivim en una època en la que ens hem adonat que aquests aspectes no són suficients per assolir una vida feliç, que una vida plena no es pot assolir sense un correcte exercici de l'afectivitat. Cal aprendre a estimar i a deixar-se estimar.

Ni que sigui d’una manera molt elemental val la pena saber alguna cosa sobre els sentiments, les emocions i l'emotivitat. Els sentiments són estats afectius de l'ànim produits per causes que ens impressionen vivament. Tenen una llarga durada però una intensitat menor. Les emocions són fenòmens que es donen per adaptar-nos a certs estímuls propis o externs,  són impulsos que ens mouen a l’acció. Solen ser molt intenses però de curta durada. L'emotivitat és la desproporció entre la importància objectiva d'un succés qualsevol i la reacció afectiva amb que respon l'individu.

Ja des del món clàssic es pensava que eren dolents aquells sentiments que podessin disminuir o anul·lar la llibertat i feien una advertència clara sobre la importància d’educar la llibertat de l’home per davant dels desitjos i els sentiments. Però els sentiments són una realitat humana que ens impulsa o ens retreu el nostre actuar, aporten a la vida gran part de la seva riquesa i resulten decisius per a una vida feliç, i per això cal educar el cor, encara que no sempre sigui un tasca fàcil.

Una bona educació dels sentiments ha d’ajudar els nostres néts a aprendre que fer el bé ens porta a gaudir i fer el mal ens fa estar tristos. De vegades, d’entrada, fer el bé pot no ser atractiu (com donar de menjar a gent d’un asil, netejar estris d’un malalt,…) i per això, els sentiments no són sempre una guia moral segura i hem de posar un esforç particular en cultivar els aspectes morals de les accions i no quedar-nos només en qüestions com l’estabilitat emocional, el desenvolupament intel·lectual o la força de voluntat. Però no podem menysprear la seva força ni la seva influència, sinó que hem educar-los perquè els ajudin a créixer en la vida moral.

Un altre aspecte a tenir en compte és de quina manera s’entrellacen sentiment i conducta ja que entre l’un i l’altre hi ha un pas important. I aquest pas passa per la llibertat personal. Un pot tenir por però actuar amb valentia. Un pot sentir odi però ser capaç de perdonar. Aquí és on es produeix la decisió personal, l’acte on la voluntat actua, fruit de l’educació i que al llarg de l’existència va creant un estil de sentir i actuar personals.

Ja als anys 60 Folch i Camarasa deia: Avui en dia no hi ha cap professional de la salut que dubti de l’íntima relació entre la vida emocional i l’evolució en general de la persona. Existeix una íntima correlació entre el desenvolupament afectiu i l’evolució intel·lectual. El nen evoluciona essencialment al voltant d’un eix emo- cional, i el fet més important per aconse- guir una correcta maduració és que des de molt petit aprengui a tenir afecte per als seus pares i per a altres persones. Ja veieu que és un camp on els avis hi podem ajudar molt.

Les bones i males llavors se sembren en els primers anys de la vida, es cultiven i es desenvolupen durant la infància i comencen a donar els seus fruits en l'adolescència. En els primers anys els nens han d'haver après els elements essencials per a la correcta sociabilitat, la convivència i la compassió. Dostoiewsky diu que qui acumula records feliços a la seva infantesa, està salvat per sempre.

En l’àmbit escolar l’educació emocional millora notablement la conducta dels alumnes, tant pel que fa al rendiment acadèmic com a l'absentisme i el consum de substàncies nocives. Una persona amb motivacions internes, amb un bon nivell d'intel·ligència emocional, amb educació de les emocions, autònoma, que no cedeix a les pressions grupals, que controla els seus impulsos i que aprèn a buscar el costat positiu de les coses, no va per la via fàcil del consum d’alcohol o drogues, troba alternatives que l’omplen més i li ensenyen el costat positiu de la vida. Treballar les emocions és bó quan tot va bé, però imprescindible quan les coses no rutllen

Cada persona pot modificar les seves disposicions negatives si se l’educa bé, si sabem ensenyar-los a conduir els seus sentiments. I una noia o un noi amb disposicions negatives es pot arribar a convertir en una persona alegre, afectuosa, generosa i optimista. L’esforç personal per millorar és imprescindible, però l’entorn també ens ajuda a millorar. L’exemple de la família, l’ambient de l’escola, l’entorn cultural en què vivim, faciliten aquesta millora en la nostra afectivitat: el nostres néts veuran com vivim el dolor dels altres, com comprenem els demés, com ajudem a qui ho necessita… Són maneres de fer que tots hem après observant qui ens envolta.

El gran objectiu de l'educació afectiva és aconseguir unir, sempre que sigui possible, el voler (el sentiment, el desig) i el deure (l’obligació, allò que cal fer) i així s'aconsegueix incrementar la felicitat, ja que la felicitat no consisteix a fer allò que un vol, sinó a voler allò que un ha de fer.