dimarts, 23 de juny del 2015

els nuvis i el nuviatge


Els avis d’avui molts ja tenim néts que comencen a sortir en colles de nois i noies i alguns d’ells ja es proposen posar-se a “festejar”. Ho posem entre cometes ja que avui els joves no diuen festejar, sinó que primer, queden…, després, surten…, tenen parella…, s’ajunten… però no festegen,  no fan aquest camí de coneixement mutu que els serveix de preparació al matrimoni encara que hagin estat sortint un grapat d’anys.

El Sant Pare, en una de les audiències dels dimecres, dedicades a la família, acaba de parlar dels nuvis i del nuviatge. I ho ha fet d’una manera molt clara, simple, directe, dient les coses pel seu nom. I va fer referència a la extraordinària novel·la d’Alessandro Manzoni I promessi sposi: Vosaltres italians, teniu una obra mestra literària sobre el festeig Els promesos. Cal que els joves la coneguin, que la llegeixin; és una obra mestra on s'explica la història dels nuvis que van patir molt, van recórrer un camí amb moltes dificultats fins arribar al final, al matrimoni. Llegiu-la i veureu la bellesa, el sofriment, però també la fidelitat dels nuvis.
Aquí teniu un extracte, però si klikeu sobre aquest enllaç podreu llegir tota la intervenció del Sant Pare.
El festeig en italià «fidanzamento» té relació amb la confiança, la familiaritat, la fiabilitat. Familiaritat amb la vocació que Déu dóna, perquè el matrimoni és el descobriment d'una crida de Déu. Certament és una cosa bonica que avui els joves puguin triar casar-se partint d'un amor mutu. Però precisament la llibertat del vincle requereix una conscient harmonia de la decisió, no només un simple acord de l'atracció o del sentiment, d'un moment, d'un temps breu… requereix un camí.
El festeig és el temps en el qual els dos estan cridats a realitzar un bon treball sobre l'amor, un treball partícip i compartit, que va a la profunditat. Tots dos es descobreixen a poc a poc, mútuament, és a dir, l'home «coneix» a la dona coneixent a aquesta dona, la seva núvia; i la dona «coneix» a l'home coneixent a aquest home, el seu nuvi. No subestimem la importància d'aquest aprenentatge: és un bonic compromís, i l'amor no és només una felicitat despreocupada, una emoció encantada…
L'amor de Déu va crear les condicions concretes d'una aliança irrevocable, sòlida, destinada a durar. L'aliança d'amor entre l'home i la dona, aliança per la vida, no s'improvisa, no es fa d'un dia per l'altre. No existeix el matrimoni exprés: cal treballar en l'amor, cal caminar. Es tracta d'una aliança artesanal. Fer de dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle, un miracle de la llibertat i del cor, confiat a la fe.
Les nostres «coordenades sentimentals» estan una mica confuses. Si preval el costum de consumir l'amor com una mena de «complement» del benestar psico-físic, no hi ha esperança per a la confiança i la fidelitat del do de si. No és això l'amor. El festeig enforteix la voluntat de custodiar junts una cosa que mai ha de ser comprada o venuda, traïda o abandonada, per més atractiva que sigui l'oferta. És un llarg camí aquest itinerari de festeig.
L'Església custodia la distinció entre ser nuvis i ser esposos. No és el mateix. No menyspreem amb lleugeresa aquest savi ensenyament. Els símbols forts del cos posseeixen les claus de l'ànima: no podem tractar els vincles de la carn amb lleugeresa, sense obrir alguna ferida duradora en l'esperit com recorda Pau als corintis. La cultura i la societat actual no són generoses amb els joves que tenen serioses intencions de formar una família i portar fills al món. És més, sovint presenten mil obstacles, mentals i pràctics.
Moltes parelles estan juntes fa molt de temps, potser també en la intimitat, de vegades convivint, però no es coneixen de veritat. Sembla estrany, però l'experiència demostra que és així. El festeig és un itinerari de vida que ha de madurar com la fruita, fins al moment que es converteix en matrimoni. S'ha de revaluar el festeig com a temps de coneixement mutu i de compartir un projecte.
El camí de preparació al matrimoni s'ha de plantejar valent-se del testimoni senzill però intens de cònjuges cristians; de l’«oració domèstica»; dels sagraments; de la fraternitat amb els pobres; de la sobrietat i el compartir. Els nuvis que es comprometen en això creixen els dos i tot això els condueix a preparar una bonica celebració del Matrimoni de manera no mundana sinó amb estil cristià.
Que cada parella de nuvis un li digui a l'altre: «Et convertiré en la meva dona, et convertiré en el meu marit». Esperar aquest moment. És un moment, és un itinerari que va lentament cap endavant, és un itinerari de maduració. Les etapes del camí no s'han de cremar.
La maduració es fa així, pas a pas. El temps del festeig pot convertir-se, de veritat, en un temps d'iniciació… a la sorpresa! A la sorpresa dels dons espirituals amb els quals el Senyor enriqueix l'horitzó de la nova família. Hem de resar a la Sagrada Família de Natzaret: Jesús, Josep i Maria, perquè la família recorri aquest camí de preparació,  perquè els nuvis puguin comprendre la bellesa d'aquest camí cap al Matrimoni.

I als nuvis que són a la plaça: «Feliç camí de festeig!».