dilluns, 12 de juny del 2017

els avis: les arrels de la família

Envellir hauria de ser una benedicció per a tothom, un moviment de la vida que uneix les generacions en una societat feliç. Però l’edat de la maduresa i de la transmissió de valors, que hauria d’ajudar els joves a trobar un sentit a la vida, és a la vegada l’edat de la dependència i de la feblesa. L’època actual que exalça de manera obsessiva els valors juvenils, refusa les persones dites “inútils” i la solidaritat entre les generacions es degrada per culpa de les mutacions de la vida familiar.
Gràcies als progressos de la medicina la vida s'ha perllongat una barbaritat. El nombre de la gent gran s'ha multiplicat i hi ha qui està necessitat d’algú que li doni un cop de mà, o que no es valgui per ell mateix i tingui necessitat d’una dependència total d’una altra persona. Pot haver-hi, a més, pobresa, malaltia, soledat… Són situacions que es donen en totes les societats programades per a l’èxit del jovent i que les patim quan arribem a ser de la “gent gran”.
Hem de ser conscients del nostre rol d’avis, qui som i qui mai deixarem de ser… fins que la mort ens truqui a la porta per tal de fer el definitiu camí. Hem de tenir molt clar que els avis, mentres puguem, hem de continuar fent la nostra vida amb total autonomia. Els avis som persones, dona i home, i com a tals hem de continuar creixent i cultivant les nostres aficions particulars. Som un matrimoni, muller i marit, amb totes les responsabilitats derivades des del primer dia d’aquest compromís.
També es pot ser viuda o viudo i s’ha de viure amb aquestes circumstàncies. O es pot haver iniciat un nou matrimoni després de la viudetat. En qualsevol cas som una dona i un home amb una edat per damunt dels seixanta, amb fills i néts, amb germans i cunyats, amb amics… i hem de tenir molt clar que no podem deixar de banda cap d’aquestes relacions. Un aspecte molt important per a nosaltres serà l’entorn en el quan vivim ja siguem matrimoni o estiguem sols.
Els avis no som extraterrestres. Hem caminat pels mateixos carrers que els joves, hem viscut en la mateixa casa, hem lluitat com ells per portar una vida digna, hem resat davant les dificultats i les alegries… Els avis som tots i cada un de nosaltres, els joves també, tots. Tard o d’hora, inevitablement, tots hi arribaran, encara que no hi pensin. I si als joves no els ensenyem a tractar bé la gent gran, així seran tractats ells. Els avis podem ser fràgils, febles, malalts… però no se’ns pot abandonar, no podem deixar que construeixin una societat al marge dels avis, seria una societat perversa.
Seguint amb la premisa que els avis som les arrels de la família volem comentar el gran bé que els avis podem fer als néts amb la nostra companyia, amb els nostres consells i amb el nostre “savoir faire” de cada dia. El nostre exemple és allò que cal que fills i néts vegin, això serà el que els quedarà. La nostra tasca amb els néts ens pot semblar ineficaç, però cal recordar aquelles paraules de la mare Teresa de Calcuta a un matrimoni que es queixava perque els fills no els hi feien cas: –No us preocupeu si no us escolten, us miren durant tot el dia! S’educa més per la vista que per l’oïda.
Una noia es queixava amb una companya seva perque els seus pares l’anaven a buscar a l’acabar una festa amb amics i això la feia estar incòmode, encara que al recollir-la cap dels seus companys se n’adonava. I la seva companya li va dir: –No saps la sort que tens, això vol dir que els teus pares t’estimen i no com jo, que tant els dóna el que fagi o deixi de fer.
Els avis hem de voler transmetre tot el nostre bagatge ciutadà, cultural i religiós que hem après de menuts, hem viscut de joves i recordem de grans. I ho hem de fer conscients que res del que fem serà en va. Tot queda. Tot surt. Quan al cul d’un bol hi ha pòsit i el mirem per damunt, sembla que només hi ha el líquid, però si agafem una cullera i remenem… el pòsit s’enlaira i es barreja amb el líquid. Si no hi ha pòsit… per molt que remenem res s’enlairarà. La nostra transmissió de virtuts és el pòsit que sembla que no hi sigui, però un bon dia… aquella néta o nét remenarà el seu bol i descobrirà allò que estava amagat.
Un exemple: època de l'URSS. Letònia, com d’altres països, sota la dominació soviètica i amb prohibició de viure el cristianisme. Una família atea en la que hi conviuen la iaia, el matrimoni i una néta. Aquesta néta explica: A casa érem ateus. Només havia sentit parlar de Déu a la meva àvia: –No t’oblidis que Déu et veu sempre. Actua de manera que li agradis… Mentre resava el rosari em deia: –Ara reso a la Verge per a tu. Amb el temps vaig descobrrir Déu i em vaig convertir i el meu marit també. En la nostra història hi ha hagut una mà que ens ha salvat. ¿De qui és? Ho intueixo cada vegada que recordo la meva àvia passant els grans mentre resava el rosari: –Ara reso a la Verge per a tu…
Un altre exemple: noia de pares catòlics ell convertit a l’hinduisme. No bategen els fills. L’àvia continua vivint el catolicisme i els diumenges porta la néta a resar i li explica que Jesús és al sagrari. Quan jo veia la gent combregar sentia ganes de fer-ho… Quan viatjava i passava pel davant d’una església hi entrava i m’asseia al sagrari i parlava amb Jesús. El batxillerat el vaig fer en un col·legi adventista i allà vaig aprendre coses del cristianisme, però mica a mica em vaig allunyar de Déu i vaig veure el costat de la vida sense Déu: em trobava sola. Els estudis universitaris els vaig fer en una universitat catòlica i les pràctiques en un colegi catòlic. Des del primer dia em vaig sentir com a casa. Em vaig convertir. El dia del baptisme em vair recordar de la meva àvia i li vaig agrair que fos ella qui va obrir el manantial de fe en la meva ànima i que fos la "culpable" de la meva conversió.
Quantes coses podem transmetre els avis als néts! Sense massa paraules, sense apretar, sense imposar… simplement estant al seu costat i que vegin com vivim els valors, les virtuts i la fe de sempre. D’aquesta manera els deixarem un pòsit per tal que algun dia, si es decideixen a remenar el bol, se’ls faci palès tot allò que hauran rebut sense adonar-se’n, s'adonaran que els avis som les arrels de la família.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada