¿Què és la felicitat? ¿Què és aquest estat d’ànim que la seva recerca sembla ser l’únic objectiu de tota persona? La paraula felicitat deriva de feliç i ve del llatí felix, que vol dir fèrtil, fecund. Així doncs una persona feliç serà aquella que sigui fecunda, fèrtil, que sàpiga donar molt als demés i a la vegada sigui beneficiària dels béns dels altres. No hi ha ningú que no desitgi la felicitat ja que és un element cabdal gravat en el més íntim de la persona humana i el nostre cor la busca d’una manera profunda, plena i perdurable per tal que doni sentit a l’existència per damunt de les satisfaccions immediates i passatgeres. Però en aquest món marcat per la tristesa i la inquietut cal no refusar l’esforç necessari per aconseguir-la i saber distingir les alegries veritables dels plaers erronis, immediats i enganyosos. Hi ha tantes dificultats en el nostre cor que ens podem preguntar si la veritable felicitat no és una il·lusió o una fugida de la realitat i si realment es pot trobar la veritable felicitat, aquella que perdura i no ens deixa ni en els moments més difícils.Els avis sabem que sí, que es pot aconseguir la veritable felicitat i que sigui duradera. La nostra vida avançada fa que haguem passat per moltes situacions que ens han submergit en la felicitat i en la tristor. Hem sigut joves amb ambicions, hem format una família, hem llaurat més d’un camp professional, hem tinguts fills, han vingut néts, hem sanglotat amb el dolor de la pèrdua d’un ésser estimat, hem estat malalts, hem perdut la feina… Però tot això ho hem barrejat amb les alegries que ens duia cada dia: l’alegria del viure, l’alegria davant la bellesa de la natura, l’alegria del treball ben fet, l’alegria del servei, l’alegria d’estimar els demés…
Si cerquem la paraula als diccionaris trobem que la felicitat sempre s’associa a posseir béns materials o a estar satisfets: per tenir salut, per l’absència de patiment o angoixa, perquè ha ocorregut un esdeveniment favorable o s’ha aconseguit allò que s’esperava… I les paraules que determinen això són: fortuna, satisfacció, prosperitat, benestar… I la infelicitat serà sempre a l’inrevés. ¿És cert que només pot ser feliç aquella persona que posseix béns, salut i que gaudeix del plaer? ¿No pot ser feliç una persona que no tingui això en escreix? ¿No pot ser feliç una persona que sofreixi, que tingui una malalta, que tingui pocs recursos…? Els avis sabem que sí, que es pot ser feliç enmig d’aquestes situacions ja que n’hi ha moltes altres que ens omplen de felicitat: la mateixa vida familiar, l’amistat, el coneixement de les pròpies capacitats, el sentir-se comprès, la fraternitat, el ser útils al proïsme…
La cultura actual ens porta a cercar fites i plaers immediats que afavoreixen més la inconstància que no pas la perseverança en l’esforç i la fidelitat als compromisos, cosa que fa que s’entri a la lògica del consum que promet una felicitat artificial i que fa que, malgrat es posseeixi molt, un estigui oprimit per la desesperança, la tristesa i un buit existencial. Groucho Marx deia que la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna… Tal com vivim avui sembla que tingui raó, tot i que hi posava cara de murri quan ho deia. Aquesta concepció hedonista, aquest identificar felicitat i plaer, l’hem de desterrar. És clar que no és aquest camí el de la felicitat.
Hi ha situacions que ens produeixen moments d’alegria i això és bo que passi i és necessari. La nostra manifestació externa d’alegria, a-questa emoció momen-tània que ens surt a fora quan ens passa una cosa d’aquestes fa que qui està al nostre costat també es contagiï de la nostra alegria: guanyar en una competició esportiva (fer un gol, encistellar un bàsquet, guanyar un set, fer un forat d’un sol cop…), aconseguir una feina desitjada, trobar una amiga que fa temps no vèiem, llegir una bona obra literària, escoltar música, veure una bona pel·lícula, admirar una obra mestra d’art… o contemplar una posta de sol!
Viktor Frankl diu que l’infinit significat de la vida comprèn també el patiment, l’agonia, les privacions i la mort. Si la vida és tenir coses i no tenir-ne, estar sa i malalt, gaudir i patir, el viure i la mort, si la vida és la suma de tot això, no pot ser que només ens pugui venir la felicitat per un bàndol: ens ha d’arribar pels dos! Hem de fugir dels espills que ens volen fer creure que són la felicitat, com els béns materials, la fama, el talent, l'honor i la salut.
Els avis hi podem fer molt en aquest camp. Néts i nétes han d’aprendre que la felicitat és un “estat d'ànim” –de satisfacció, d’optimisme, d'alegria– que es dóna en les persones quan aquestes han aconseguit una fita bona i desitjada i no pas per tenir poder, èxit i diner. Els hem d’ensenyar a aconseguir la fita definitiva, la que els donarà la fecicitat total. I aquesta passa per l’amor, per l’estimació. Qui realment és feliç és qui estima i se sent estimat. Però estimar és donar, és pensar en l’altre, és ser constant en desitjar el bé dels demés, és ser sincer, lleial, fidel, perseverant davant les dificultats, és oblidar-se d’un mateix, és ser fidel als compromisos, és viure per als demés, ser generós: aquesta és la llei de la felicitat i que l’hem de compartir amb els demés. Hem de fer veure als néts que aquesta fidelitat i perseverança en el bé és l’únic camí que porta a la felicitat malgrat aquesta no arribi d’una manera immediata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada