bon nadal!

                                   

                                  Quan ve Nadal, la cançó del miracle

                                  amb el pessebre de molsa i arboç,

                                  ens fa pensar en unes ganes molt vives,

                                  ens fa pensar en un desig de debò,

                                  de donar coses al Noi de la Mare,

                                  coses que vinguin de dintre del cor,

                                  perquè si és llum i misteri que espanta,

                                  perquè si aguanta la bola del món,

                                  té la carn nua ajaguda a la palla

                                  i té les galtes mullades de plor,

                                  i vol sentir-nos molt més a la vora,

                                  ben acostats al voltant dels pastors,

                                  i vol sentir a la pell nostres ànimes

                                  com l'alè de la mula i el bou!

Un any més arribem al Nadal i recordem el punt més important de la nostra fe: la manifestació de Crist, el seu naixement; el Salvador s’ha manifestat, ha aparegut “la bondat de Déu i el seu amor a l'home”.

Nadal és un temps en el que els avis podem reviure, amb fills i néts, aquelles diades en les quals, amb els fills petits, cantàvem nadales davant el pessebre, costum que val la pena no oblidar i que convé que a cada casa fem el pessebre per tenir present la vinguda de Crist, que es va fer nen per nosaltres, perquè el puguéssim bressar i acaronar com un fill nostre. Aquests dies podríem fer el propòsit de viure això que diu el poema: tenir el desig de "donar coses al Noi de la Mare, coses que vinguin de dintre del cor" perquè "vol sentir-nos molt més a la vora… i vol sentir a la pell nostres ànimes com l'alè de la mula i el bou!".

Bon Nadal a tots!

També us adjuntem una nadala clàssica: El noi de la Mare 

Versos d’El Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961)

Dibuixos de Joan Vilanova, dibuixant (Manresa, 1908-1990)

avis 6 - salut 1 - nutrició

Avui farem una primera incursió en el món de la salut i parlarem de la nutrició per tal de poder saber de quina manera ens alimenta o ens nodreix la dieta alimentària que fem servir cada dia. A la nostra edat és molt important tenir-ho en compte ja que ens podem trobar que al nostre cos li faltin nutrients malgrat estiguem molt “ben alimentats” i val la pena saber on i com els podem trobar.

¿Què hem de saber de nutrició? Començarem per definir alguns termes que hem de conèixer sobre l’alimentació i la nutrició, ja que no són pas la mateixa cosa.

L’alimentació consisteix en l'obtenció, preparació i ingestió dels aliments.

La nutrició és el procés mitjançant el qual les cèl·lules del cos assimilen les substàncies aprofitables dels aliments ingerits. Els nutrients aporten a l'organisme materials i energia, i regulen les seves funcions.

¿Quins són els nutrients necessaris, indispensables per al cos humà? Els classificarem segons la funció que exerceixen:

• energètics: aporten l’energia necessària per tal que el cos faci les seves funcions (glúcids, lípids, i proteïnes secundàries)
• plàstics: aporten materials per formar i renovar les estructures corporals (proteïnes i alguns minerals com ara el calci)
• reguladors: fan que les reaccions químiques del cos es produeixin en el moment i a la velocitat adequada (l'aigua, les vitamines i la majoria de minerals)

El pH del cos. Ara no entrerem a fer una definició científica del pH (qui en vulgui saber una mica trobarà llibres que ho expliquen), només ens cal saber que el cos humà té un pH i que és una unitat que mesura si un cos és àcid o alcalí en una escala que va del 0 al 14 i en la qual el 7 es considera neutre (és el pH de l’aigua pura). És important conèixer el pH del cos humà –que ha de ser alcalí i oscil·lar entre 7,1 i 8,5– per poder-lo controlar.

El pH de la sang ha d’estar entre 7,35 i 7,45 i s’ha de mantenir sempre així, ja que si baixa es tornarà àcida i prendrà els nutrients que necessita –per mantenir la seva alcalinitat– dels aliments ingerits abans el cos no els hagi assimilat, la qual cosa afectarà a la digestió i a la nutrició.

¿Com puc saber quin és el meu pH? Per saber el pH del cos hi ha una manera senzilla: mullar amb saliva o amb una gota d’orina un paper tornasol. Segons del color que quedi serà àcid (escala de vermells) o alcalí (escala de blaus) o neutre (verd clar). Quan ens facin una anàlisi, també podem demanar que ens mirin el pH de la sang.

¿Què passa si tinc un cos àcid? Doncs que un és més propens a agafar encostipats, grips, a guanyar grassa corporal, a ser mandrós, a estressar-se més del compte…

¿Com es torna àcid un cos?

• Dieta amb pocs vegetals
• Dieta amb molts sucres
• Massa grasses
• Si bebem alcohol i begudes gasoses
• Si bevem cada dia llet (és àcida)
• Si portem una vida molt sedentària
• Quan ens estressa algun tema
• Quan ens enfadem

¿Com puc aconseguir un cos alcalí?

• Menja verdures crues al dinar i sopar
• Pren sucre de canya (el blanc té molts procesos químics)
• Menjars a la planxa
• Beu aigua en comptes de begudes gasoses i alcohol
• Beu llet de soja
• Fes exercici físic
• Procura no estressar-te
• Somriu en comptes d’enfadar-te

¿Només puc menjar aliments alcalins? ¿Els àcids són dolents? No. Com que els aliments també es poden classificar en alcalins i àcids, l’equilibri està en menjar, aproximadament, un 20% d’aliments àcids i un 80% d’alcalins.

Un element que aporta una gran quantitat de nutrients necessaris per al cos és l’aigua de mar. Estudis de fa molt de temps ja van demostrar que l’aigua de mar és un suplement multimineral equilibrat i que vabé per al cos humà, ja que degudament diluïda té la mateixa composició que el líquid que envolta cada cèl·lula del cos. El 70% del volum corporal dels vertebrats (i nosaltres sóm vertebrats) és líquid i té una concentració de sals de 9 grams per litre. L’aigua isotònica (2 parts d’aigua de mar per 5 parts d’aigua de l’aixeta) és una aigua que té la mateixa concentració de sals que el sèrum de la nostra sang. Recordem: una llàgrima, la suor o la sang tenen sabor… salat!

L’aigua de mar proporciona una nutrició orgànica i alcalina i és la més apropiada per mantenir la salut i prevenir les malalties. Els pares de la fisiologia es van adonar que totes les malalties apareixen en un cos àcid (és a dir en un cos que el seu pH està per sota de 6) i que els organismes que gaudeixin d’alcalinitat és impossible que puguin desenvolupar la malaltia o el càncer.

Per no fer més llarg aquest escrit, us adjuntem un enllaç que podeu klikar per tenir més informació sobre el pH, l’acidesa i l’alcalinitat. Continuarem amb aquest tema ja que creiem que és molt interessant per a nosaltres, els avis, els que estem a l'edat de la maduresa. Parlarem de dietes, dels beneficis de l’aigua de mar, de les vitamines, d’exercici físic, d’equilibri mental…

_______________________________________________________________

Nota: La informació continguda en aquest document només té propòsits divulgatius. Si algú necessita un diagnòstic o tractament, haurà de consultar amb el seu metge de capçalera

compromís i fidelitat

Encetem aquest curs amb una notícia important de la que ja en deveu estar assabentats: la promulgació que ha fet el Sant Pare Benet XVI d’un Any de la Fe. Ho ha fet amb una carta que es titula: La Porta de la Fe. S’inicia el proper dijous, 11 d’octubre d’enguany, i acabarà el diumenge 24 de novembre de 2013, festa de Crist Rei. Un any per tal que els cristians no ens avergonyim de ser-ho i siguem més conscients de la fe que professem.

La fe és companya de la nostra vida, és un do de Déu que ens permet distingir, amb ulls sempre nous, les meravelles que Ell fa per nosaltres. És creure en allò que no coneixem, o no podem conèixer, per la confiança que tenim amb qui ens ho diu. La Fe és un camí que dura tota la vida, des del Baptisme –passant per la mort– fins la vida eterna. La fe vol dir creure en un sol Déu: amb el Pare, amb Jesucrist i amb l’Esperit Sant. La nostra fe, a més, assegura el dret de ciutadania de l'Eucaristia: Crist realment present entre nosaltres. La fe no la podem tancar a la llar, és un acte personal i comunitari: és un do de Déu que l’hem de poder comunicar al món respectant la fe d’aquells que no creguin com nosaltres.

La fe viva dels cristians ha deixat mostres paleses en el teixit de la societat. Les catedrals són fruit del desig d'adorar Déu; les universitats, de l'anhel de conèixer el Creador i el món creat per Ell; els hospitals son expressió de misericòrdia… Mitjançant l'art, la ciència i totes les altres disciplines humanes els crtistians transformen la fe en cultura i la mostrem tal com és: formosa, amable i raonable. Una fe que no es fa cultura, no és plenament acollida, no és totalment pensada, no és fidelment viscuda.

Els avis cal que tinguem en compte aquesta important notícia. Benet XVl no ha convocat aquest Any de la Fe perquè sí, està convençut de la seva necessitat i pensa que és en la família el lloc on es pot fer molt en aquest camp ja a que avui la societat s’ha tornat racionalista, laïcista i incrèdula. En una època de confusió doctrinal com l’actual s’ha de vetllar per tal de no cedir en el contingut de la fe. Aquesta actitut ja la denunciava un autor del segle V: “Si es cedeix en qualsevol punt del dogma catòlic, després caldrà cedir en un altre, i després en un altre més, i així fins que aquestes abdicacions es converteixin en una cosa normal i lícita. I si s'ha rebutjat el dogma trocet a trocet, al final el repudiarem en la seva totalitat”.

Els avis sabem que avui molts de nosaltres tenim la fe –que hem rebut dels pares i que hem practicat durant tants anys– com arraconada i oblidada, ja sigui per comoditat, per deixadesa, per ignorància, per indiferència, per mentalitats contràries d'alguns grups, per l'abandó i refús a compromisos, o per por de quedar “marcats” davant d’altres persones si ens confessem creients. Hem de ser conscients que avui ens toca nedar contra corrent, persuadits que aquest és el senyal que ens indicarà que tenim vida. El Sant Pare ens diu: “hem de cercar la fe com quan érem nens, que sigui companya de la nostra vida, no ens podem tornar mandrosos, hem d’obrir el desig de Déu al cor i a la ment dels familiars, amics i companys.”

Els avis veiem que avui, molta gent és capaç de dir qualsevol bestiesa o de fer el ridícul sense cap mica de pudor, penjant imatges fins i tot a internet. No pot ser que nosaltres ens quedem quiets i callats, quan tenim la convicció que les nostres creences són les veritables i que ens duen a la llibertat, llibertat que s’adquireix quan s'exercita en servei de la veritat, quan es busca l'Amor de Déu, que ens deslliga de tota servitud.

Els avis reconeixem que parlar de la fe és un tema important i difícil a la vegada. Però no pot ser que la nostre fe la penjem d’un penja-robes com qui deixa un abric a l’entrar a una casa i l’agafa al sortir. Hem de ser valents i aquest Any de la Fe és com una nova crida a cada un dels cristians per tal que prenguem consciència viva de la fe, ens esforcem per conèixer-la millor, la posem en pràctica i la difonguem, amb l’exemple i la paraula, a aquelles persones que han deixat de tractar Jesucrist.

Els avis recordem aquelles paraules del bisbe Torras i Bages: Catalunya serà cristiana o no serà! i, per això, som molt conscients que avui un dels àmbits més amenaçats per la creixent onada d’hedonisme és la família. La infidelitat matrimonial, que causa veritables estralls tant als pares com als fills, té l’origen, moltes vegades, en la pèrdua de la fe. En aquesta comesa juguen un paper insubstituïble els pares i les mares de família: el seu afany per imprimir un to profundament cristià a casa i en l'educació dels seus fills, farà d'aquestes famílies un focus de conducta cristiana que influirà a molts matrimonis.

I ho hauran de fer sabent-se responsables de la difusió de la recta doctrina sobre el matrimoni i la família, i actuant en tot l’àmbit familiar: en l’ús del temps lliure, al lleure, a la diversió, en els viatges, en els llocs de vacances, a l’escola… i en la promoció d’espais on filles i fills puguin anar madurant humana i espiritualment. Les mares i els pares de família, hem de viure aquesta fe tant a casa com en la professió, als carreres de la nostra terra, en la vida pública i arreu del món.

Arribats aquí, ens hem de preguntar: i nosaltres, els avis, ¿com hi podem contribuir? Doncs podem col·laborar molt donant exemple de fe en el nostre actuar dins la família,   sabent agrair cada dia aquest do i transmetent aquest gran tresor als demés: a fills i néts, grans i petits (cada u al seu nivell), a d'altres avis, a les amistats…

Moltes persones creuen saber què és el cristianisme, però realment no el coneixen, ignoren els elements i les nocions fonamentals de la fe, fins i tot entre molt batejats. Suggerim tres coses:

• donar a conèixer el Catecisme de l’Església Catòlica o el seu Compendi. Allò que es presenta al Catecisme no és una teoria, és l’encontre amb una persona, amb Crist, que amb la seva mort i resurrecció redimeix el món
• recitar el Credo sovint, recordar-lo, aprendre’l de memòria, retenir-lo en la ment…
• intensificar la fe en l’Eucaristia i la Reconciliació

D’aquesta manera contibuirem eficaçment a allò que ens demana el Sant Pare:

• afavorir el joiós redescobriment i el renovat testimoniatge de la fe, i
• comprometren’s perquè aquest any sigui una ocasió privilegiada per a compartir allò més valuós que té el cristià: Jesucrist, redemptor de l’home, rei de l’univers

avis 5: afontar noves situacions

Avui tornarem a parlar dels avis ja que s’han acabat les vacances. Comença un nou curs i els avis ens podem trobar amb situacions noves, no previstes abans d’aquest temps de lleure i que les circumstàncies ens les han dut sense cercar-les. Caldrà veure de quina manera les afrontem, però serà bo que les analitzem bé i amb objectivitat per tal de treure’n el millor rendiment possible.

Recordem que per la nostra edat hem d’esforçar-nos, com ja hem dit altres vegades, per tal de no caure en l’estancament ni anar a la deriva: cal agafar el timó ben fort i assumir el protagonisme de la pròpia vida sense caure en la nostàlgia de pensar que abans vèiem la vida d’una altra manera.

No podem caure en l’error de pensar que la nostra edat ens duu per la pendent del ser menys útils i témer aquesta situació. Hem de pensar que, mentre puguem, nosaltres som forts (si no tant de cos, sí de cap), podem treballar i encara som útils. Hi haurà molta gent a qui nosaltres podrem ajudar, ja sigui en la família, en el veïnatge o en les amistats. Sense oblidar la feina de fer d’avis amb els néts.

En una societat com la nostra, que el temps s’ho menja tot, que “no tenim temps per a res”, els avis hem de saber calmar aquestes presses i fiuncionar al nostre ritme. Hem de saber viure a ritme pausat i ajudar els demés a fer-ho així, sense córrer, sense presses, sense pensar que el rellotge se’ns menja el temps (¿heu provat d’anar sense rellotge?).

Els grecs valoraven dues dimensions del temps: el cronos, un concepte quantitatiu, el temps del rellotge, el passar les hores una rera l’altra, i el kairós, un temps acronològic, aquell moment oportú que ens arriba per fer una cosa que estàvem esperant i que o la fem ara –quan es presenta– o no la podrem fer perquè no tornarà a passar. Hem d’aprendre a viure els nostres kairós, aquests moments oportuns que ens presenta la vida cada dia.

-->

-->

Hem de tenir en compte que a mesura que ens fem grans hem de fer coses per tal de retardar l’envelliment, la demència senil, el parkinson o l’alzheimer. I per prevenir-ho és bo tenir en compte el concepte holístic (ve del grec i vol dir total) de la persona, és a dir, que nosaltres no funcionem amb compartiments estancs (cada cosa que ens passa és una cosa aïllada i que s’ha de tractar sola), sinó que tota la nostra persona és un recipient amb vasos comunicants: qualsevol cosa que fem, que pensem, que ens passi, afecta tot el nostre ésser, de cap a peus.

Per això jo he de tenir seguretat amb mi mateix i il·lusió per les coses positives de la vida per tal d’aconseguir una perfecte harmonia entre els tres camps que ens ajudaran a viure aquest esperit total de la persona i que són: el cos (el conjunt d’organismes que configuren el nostre ésser físic), l’esperit (allò que fa que els éssers tinguem vida) i la ment (la consciència del nostre ésser que ens permet entendre i actuar). Això no vol dir que si vivim amb aquest esperit no no ens arribin les xacres, però si fem tasques preventives probablement tardin més a arribar.

Aquests són els aspectes que val la pena tenir en compte:

• Exercici mental cada dia: reptes nous estimulen la ment (estudiar un idioma?). No n’hi ha prou de llegir, fer cricigrames o veure la tv. Exercicis de relaxament
• Exercici espiritual: una estona diària de meditació (pels que creiem serà oració, parlar amb Déu)
• Exercici esportiu regular: dóna major plasticitat al cervell i evita l’estrès crònic
• Aliments que ens nutreixin bé: això potencia noves neurones de la memòria
• Viatjar: la rutina és nefasta (aprendre a memoritzar, viure noves emocions)
• Bones relacions amb els demés: viure la transferència emocional
• Adaptar-se al canvi: no aïllar-nos, no val pensar que jo ja soc gran i m’estresso emocionalment
• Evitar l’apagament emocional: les emocions ens donen ganes de viure, són el motor que portem dintre i ens mouen a voler seguir vius
• No fumar: pot provocar petits infarts i reducció memòria
• Dormir bé (entre 7 i 8 hores): el cervell esborra allò que és innecessari i reforça els coneixements apresos
• Disfrutar de les petites coses: ser gran amb el cap clar i sa es un privivegi; no ens creem necessitats per les que tinguem de lluitar per aconseguir-les
• Agraïment: és el gest humà més preciós, fa nous llaços i en refà d’antics

Recordem, com ja havíem dit en una altra ocasió, que la saviesa del saber viure en la maduresa dels grecs incloïa: aprofitar el temps (el que passa no torna), l’observació, saber mirar (i no només veure), saber escoltar (i no només sentir), saber aconsellar, la tranquilitat, el silenci, la serenor, la calma…

Un grapat de bons consells per començar el nou curs.

el bon humor

Estem davant de les vacances, un període de temps que, tal com dèiem el curs passat, és un temps que desitjem amb delit que arribi, però quan ja estem a la meitat de vegades ens domina el mal humor i desitgem tornar al ritme de l’escola. ¿Per què ens passa això? ¿Perquè varia el nostre humor? ¿Perquè no estem sempre de bon humor i així alegrem la vida dels demés?

Els antics, a l’època del gran metge Hipòcrates, pels voltants de l’any 400 aC, creien en la teoria humoral per explicar la personalitat dels individus. L'humor es basava en la relació entre dels flúids del cos (sang, flegma, bilis i bilis negra) i els elements de la natura que conformen les coses (aire, aigua, foc i terra). Aquesta relació determinava quatre personalitats humanes: sanguínia, flegmàtica, colèrica i melancólica. I cada una reaccionava, davant factors externs, d’una manera diferent segons l’humor que el dominés.

L’humor, tal com l’entenem avui, té dues variants: l’estat d’ànim d’una persona, que l'afecta en la manera com es comporta, i una manera de comunicar-se per entretenir (dir un acudit o fer una broma). Avui parlarem de la primera, de com podem respondre davant situacions externes que poden dominar-nos. Hem de parlar del bon humor i del mal humor.

Si repassem el vocabulari dels defectes que afecten l’humor de les persones veurem que és molt extens. Parlem de persones aspres, capritxoses, rondinaires, enfadoses, amargades, enredones, tristes, desconsolades, contristades, amb recança… Aquestes persones diem que estan així perquè estan de mal humor i els costa molt canviar el seu humor. Si ho fessin els tornaria l’alegria i estarien de bon humor.

Algú pot pensar que aquest canvi no depèn d’un mateix ja que de bon matí es pot trobar que “s’ha aixecat amb el peu esquerre”, o que com que fa sol se sent animós, o que si està núvol es nota entristit, o que aquell amic que està sempre alegre és perquè té millor estòmac que jo que paeixo amb dificultat i que qui sempre està de bon humor és… “perquè totes li ponen”. Sempre hi haurà algú a qui les coses no li vagin bé: una malaltia, un cansament que fa dies que dura, un negoci que no funciona, un fill que el preocupa… i hem de comprendre aquestes situacions i no judicar actuacions dels altres quan desconeixem el que els hi passa.

Però hem d’aprendre a dominar-nos i reaccionar per tal que els demés s’ho passin bé. Hem de dissimular el nostre mal humor produit per alguna de les situacions descrites abans, sabent que no adquirirem l’equilibri moral sense un esforç enèrgic, sense la nostra voluntat. El nostre humor no serà només el reflex d’un cel clar o tapat, serà el reflex del nostre estat d’ànim, d’un entusiasme o d’una depressió que podem contenir o corregir.

El gran savi francès Blaise Pascal, que al sXVII conreà gairebé totes les disciplines en primera línia, diu en un dels seus pensaments: “El temps i el meu humor mai estan d’acord. Dintre meu tinc les meves boirines i els meus dies clars”. Avui ens aixequem exhuberants d’alegria, optimistes, amb ganes de menjar-nos el món…, i l’endemà ens aixequem irreflexius, alacaiguts, susceptibles, insoportables…

Hem d’agafar la vida tal com és: de color de rosa o de color gris. Hem d’afrontar el dia fent bé la nostra feina, complint els nostres deures de pare, de fill, de ciutadà, tenint paciència amb qui s’ha aixecat de mal rotllo… tenint bon humor per a tothom que brollarà del nostre cor generós si continuament el sabem cultivar, si hi posem tota la nostra voluntat per aconseguir-ho, si sabem mirar el costat bo de les persones i les coses.

Si ens contraria algun aconteixement, ¿ho arreglarem tractant malament les persones que ens envolten? En canvi segur que coneixem molta gent que, malgrat passar per situacions difícils, tracten els demés amb cortesia, amb fortalesa, amb un somriure als llavis que ens deixa sorpresos. Són persones que saben veure la mà de Déu en tot el que passa, a ells i als demés, i que per això no perden l’alegria davant les dificultats.

Aquest estiu podem fer el propòsit de desterrar el mal humor i viure amb bon humor totes les situacions que se’ns presentin, ja siguin bones o dolentes, alegres o tristes i ensenyar a viure-ho als nostres néts. Si ho fem així, ens oblidarem del cansanci propi, sabrem treure fora de casa la tristesa i la melanconia, sabrem cantar quan fem camí, sabrem trencar la monotonia, aprendrem a tenir, sempre, per als demés, un somriure agradable als llavis…

Serem persones que haurem après a viure amb bon humor.

Bon estiu a tots!

molt bé, campiona!

Els pares de la Jessica, de 5 anys, i de l’Àlex, d’1 any, han passat la tarda del diumenge a casa els avis. Hi han anat a berenar, doncs estan tan enfeinats que es veuen molt poc. Mentre pares i fills parlaven de les seves coses, la Jessica ha jugat amb un grapat de joguines que els avis tenen de fa temps i que treuen quan venen els néts. S’ho passen molt bé, ja que són joguines que no tenen a casa seva i només hi poden jugar quan venen a casa els avis. L’Àlex terrejava mentre la Jessica construia un vaixell amb peces d’un tente. Ha arribat l’hora de marxar i el pare diu a la filla:

–Mira, Jessica, ara hem de marxar de casa els avis i hem de recollir totes aquestes joguines que hem deixat pel terra…

Aquesta frase, molt corrent avui, no tindria res d’excepcional si no fos perque: primer, utilitza el plural (“hem de recollir”, la qual cosa vol dir que ho han de fer entre els dos) i segon, per la continuació que segueix moltes vegades.

–Ai, pare, no en tinc ganes.

–Au, afanya’t, que en un moment les haurem recollit. Mira, jo t’ajudo…

El pare comença a recollir el grapat de peces que la Jessica ha escampat pel terra i que havia fet servir per construir un vaixell.

–Ai, pare, no les penso recollir…

El pare continua endreçant…

–Mira, jo ja n’he recollit unes quantes, ara comença a recollir tu…

–No ho penso fer…

El pare, a quatre grapes, va repassant l’habitació i recollint peces per tal de deixar-la endreçada.

–Va, afanya’t, que hem de marxar i la mare ja ens espera amb l’Àlex que s’ha adormit…

–No.

–Mira, jo ja n’he recollit un bon grapat, ara aquest reconet el reculls tu…

–No.

El pare ja no sap què fer per convèncer la Jessica per tal que reculli les poques peces que queden. Fa un últim intent:

–Mira, ja gairebé està tot recollit, té agafa aquesta darrera peça i posa-la al pot…

El pare allarga la mà a la Jessica amb la darrera peça del tente que quedava al terra. La Jessica mira la peça, mira el pot ple i es decideix a agafar la peça i posar-la al pot. El pare amb aire de triomf exclama:

–Molt bé, campiona!, ja ho hem recollit tot. Ara taparem el pot i el posarem al seu lloc…

I el pare agafa la tapa del pot, tapa el pot i el col·loca al seu lloc al prestatge corresponent, mente diu a la mare:

–Ei mare, la Jessica és una campiona, ja hem recollit totes les peces i hem endreçat l’habitació.

–Molt bé, noia, diu la mare mentre s’acomiada de la iaia, au fes un petó als avis que marxem…

L’àvia, quan s’acomiada del fill, li diu, baixet:

–No ho tornis a fer això, fes que ho reculli la Jessica, si no, mai arribarà a ser responsable. Quan arribis a casa cerca al diccionari la paraula campió i fes-la llegir a la Jessica, a veure si li serveix d’esperó.

El pare, a l’arribar a casa, va a cercar el diccionari, busca la paraula campió, repassa totes les acepcions i es proposa no tornar a fer servir erròniament la paraula.

CAMPIÓ. Ve del llatí campus, camp, i fa referència a la persona que entrava a lluitar a camp clos amb una altra. Per arribar a ser campió, per vèncer, havia de lluitar, esforçar-se, suar, caure, alçar-se, i tornar a la lluita… Qui guanyava era el campió (la Jessica?).

Avui associem la paraula campió al vencedor d’algun esport. ¿Algun d’aquests infantils “campions” ha llegit alguna vegada la vida i els esforços que fan els esportistes per intentar aconseguir la victòria? Tots s’esforcen per igual, tots s’estan de moltes coses, però només un arriba a campió.

Aquestes seqüències que veiem d'esportistes –de campions– són per adonar-nos que per arribar al capdamunt no sempre s'hi arriba a la primera. Podem caure enmig de la cursa, podem fallar un punt, perdre un campionat, però hem de tenir la idea molt clara que per tal d'ésser vencedors –en un esport, en els estudis, a la feina…–, per tal de poder dir "campió" a un fill o a una filla cal que els exigim esforç, perseverança, constància… i animar-los per tal que no afluixin quan no aconsegueixen allò que desitgen, que serà molts cops al llarg de la seva vida.

Roland Garros 2012

Els avis hem de recordar als nostres fills (els pares de la Jessica) que siguin exigents amb els seus fills (els nostres néts) per tal que arribin a ésser persones responsables. I, per damunt de tot, els pares han d’aprendre a parlar en singular quan és un fill o filla qui ha de fer alguna cosa. Si no, passa el que passa: els pares fan la feina dels fills (per no enfadar-se) i els fills s'ho miren amb cara d’enfadats, però per dins es senten vencedors i es riuen del seus pares.