divendres, 20 de gener de 2017

amor i matrimoni V: l'amor estima la veritat - tot ho disculpa - tot ho creu - tot ho espera - tot ho soporta

En aquest darrer escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de l’alegria de la veritat i d’una totalitat: «tot». La persona que estima tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera i tot ho soporta.
L’amor s’alegra amb els demés
Hi ha una actitud verinosa que consisteix en alegrar-se quan es fa injustícia a algú. L’aspecte positiu és quan un s’alegra amb el bé de l’altre, quan es reconeix la seva dignitat i es valoren les seves capacitats i les seves bones obres. Això és impossible per aquell que sempre necessita comparar-se o competir, àdhuc amb el propi cònjuge, fins alegrar-se, en el seu interior, pels seus fracassos.
Quan una persona estima i veu que a un altre li van bé les coses, que la vida li somriu, ho viu amb alegria. Si no fomentem la nostra capacitat d’alegrar-nos amb el bé de l’altre i ens concentrem en les nostres pròpies necessitats, ens condemnem a viure amb poca alegria.
La família ha d’ésser sempre el lloc on tothom sap que quan algú aconsegueix alguna cosa bona en la vida, allí ho celebraran amb ell.
L’amor tot ho disculpa
Aquesta expressió significa quardar silenci sobre les coses dolentes d’una altra persona, limitar el judici i no condemnar, no parlar malament dels demés, no difamar –moltes vegades és un pecat molt gran i de difícil reparació–, tenir cura de la llengua “món d’iniquitat” que contamina tota la persona, tenir cura de la imatge dels demés, preservar fins i tot la bona fama dels enemics.
Els esposos que s’estimen parlen sempre bé l’un de l’altre, intenten mostrar la cara bona del cònjuge malgrat les seves debilitats i errors. Si més no, callen per tal de no danyar la seva imatge. I això no és un gest extern, sinó que brolla d’una actitud interna.
No es tracta de no veure els punts febles de l’altre, sinó tenir l’amplitut de mires per saber col·locar aquestes debilitats en el seu contexte, i que sap que, com ell, aquests defectes són una part, no la totalitat de l’ésser de l’altre, que tots som una complexa combinació de llums i ombres.
L’amor és confiat 
El secret d’això és la confiança. No cal controlar l’altre. L’amor confia, deixa en llibertat, renuncia a controlar-ho tot, aposseir, a dominar.
Aquesta llibertat fa possible la sinceritat, la transparència perquè quan un sap que els demés confien en ell i valoren la seva bondat, aleshores es mostra sense amagar res.
Si un sap que sempre sospiten d’ell, que el jutgen sense compassió, que no l’estimen de manera incondicional preferirà guardar els seus secrets,  fingir allò que no és.
En una família on hi regna la confiança i on sempre es torna a confiar malgrat el que passi, fa que es refusi l’engany, la falsedat o la mentida.
L’amor té esperança
És l’espera de l’amor de qui sap que l’altre pot canviar. No vol dir que tot hagi de canviar en aquesta vida sinó que algunes coses no passaran tal com jo ho desitjaria. Cal tenir esperança en tot el seu sentit fins hi tot en la certesa d’una vida més enllà de la mort. Tots, amb totes les nostres debilitats, estem cridats a la plenitut del cel i allà ja ho hi haurà fagilitats, ombres ni patologies.
Això ens permetrà mirar aquesta persona amb una mirada sobrenatural i esperar la seva plenitut encara que ara no sigui visible.
L’amor tot ho suporta
L’amor porta amb esperit positiu tores les contrarietats. Fa que es mantingui ferm enmig d’un ambient hostil. És capaç de superar qualsevol desafiament. Actua en contra de tota corrent negativa i té una opció total per al bé.
Una altra manera d’estimar l’enemic és que quan es presenti ll’oportunitat per derrotar-lo, és el moment que has de decidir no fer-ho. La persona forta és la que pot trencar la cadena de l’odi, la cadena del mal…
En la vida de família s’ha de cultivar aquesta força de l’amor que permet lluitar contra el mal que l’amenaça. L’amor no es deixa dominar per la rancúnia, pel despreci, pel desig de fer mal o de cobrar-se alguna cosa. Hem de viure l’amor malgrat tot.

Un bon resum d'aquests cinc escrits podria ser que tinguem sempre presents aquestes tres paraules que el Papa ens recorda amb insistència a totes les famílies per tal que en totes les cases regni una bona harmonia entre marit i muller i entre pares i fills: acostumar-nos a demanar permís, a donar les gràcies i a demanar perdó.

dimarts, 22 de novembre de 2016

amor i matrimoni lV: l’amor és desprès – no s’enorgulleix – sap perdonar

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla del desprendiment d’un mateix, de la violència interior i del perdó que hem d’oferir als altres.

L’amor no cerca el propi interès
És més noble el do de si als demés que l’amor a nosaltres mateixos. L’amor a si mateix s’ha d’entendre en el sentit que qui és incapaç d’estimar-se a si mateix troba dificultats per estimar els demés.
L’amor vol més estimar que ser estimat de la mateixa manera que les mares cerquen més estimar que ser estimades. Per això l’amor es pot desbordar gratis, sense esperar res a canvi, fins arribar a “donar la vida pels demés”.

L’amor no s’irrita
La irritació és una reacció interior d’indignació provo-cada per una cosa externa. Es tracta d’una violència externa, d’una irritació no manifesta que ens col·loca a la defensiva davant els altres, com si fossin enemics que hem d’evitar.
Alimentar aquesta agressivitat íntima ens emmalalteix i acaba aïllant-nos. La indignació és sana quan ens porta a reaccionar davant una greu injustícia, però és nociva quan tendeix a impregnar totes les nostres actituds davant els altres.
És veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga del meu ull. No podem alimentar la ira. Una cosa és sentir la força de l’agressivitat que neix i l’altra és consentir-la, deixar que es converteixi en una actitud permanent.
Mai hem d’acabar el dia sense fer les paus en la família. I “¿com he de fer les paus? ¿Agenollant-me? ¡No! Només cal un petit gest, alguna cosa petita, i torna l’harmonia familiar. N’hi ha prou amb una carícia, sense paraules. Però no acabar mai el dia en família sense fer les paus.”

L’amor no té en compte el mal
El perdó es fonamenta en una actitud positiva que intenta comprendre la debilitat aliena i tracta de cercar excuses a l’altra persona. Però malauradament la tendència sol ser la de cercar més i més culpes,  la d’imaginar més i més maldat, la de suposar tot tipus de males intencions i així la rancúnia va creixent i s’arrela. I qualsevol error o caiguda del cònjuge pot danyar el vincle amorós i l’estabiliat familiar.
Si permetem que un mal sentiment penetri en les nostres entranyes, permetem que aquesta rancúnia s’envelleixi en el nostre cor. I així som capaços de fer una llista de greuges de tot allò que l’altre “ens deu”. La justa reivindicació dels propis drets, es converteix en una persistent i constant set de venjança més que en una sana defensa de la pròpia dignitat.
El perdó sempre és possible i desitjable, però ningú diu que sigui fàcil. La comunió familiar exigeix una prompta i generosa disponibilitat de tots i cada un a la comprensió, a la tolerància, al perdó i a la reconciliació. Cap família ignora que l’egoïsme, el desacord, les tensions i els conflictes ataquen amb violència, fereixen mortalment la pròpia comunió i generen divisió en la vida familiar.
Fa falta acceptar-se a si mateix, saber conviure amb les pròpies limitacions i, fins i tot, perdonar-se, per tal de poder tenir aquesta mateixa actitud envers els demés i que culpar els altres no es converteixi en un fals alleujament en les relacions interpersonals.
Per tal de poder perdonar els demés, tot i que hagin estat injustos amb nosaltres, cal acceptar que l’amor de Déu és incondicional, que no es pot comprar ni pagar. Si no ho vivim així la nostra vida familiar deixarà de ser un lloc de comprensió, acompanyament i estímul per convertir-se en un espai de permanent tensió o càstigs continuats.


dimecres, 9 de novembre de 2016

amor i matrimoni lll: centrar-se en els demés – cultivar la humilitat – ser amable

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de l’ànsia de vanaglòria, de l’orgull del domini sobre els altres i del tenir un cor dur.

L’amor no es vanagloria
La vanaglòria és l’ànsia de mostrar-se superior, d’impressionar els demés amb una actitut pedant i un xic agressiva. Qui estima evita parlar massa de si mateix i a més, perquè està centrat en els demés, sap estar al seu lloc sense pretendre ser el centre.




L’amor no s’enorgulleix
La persona orgullosa és arrogant, s’autoengrandeix, només té obsessió per mostrar les pròpies qualitats i perd el sentit de la realitat. Es considera més gran del que és perquè es creu més “savi”.

La ciència infla, l’amor en canvi edifica. Alguns es creuen grans perquè saben més coses que els demés i es dediquen a exigir-los i controlar-los, però allò que en realitat ens fa grans és l’amor que comprèn, que té cura i que protegeix el dèbil.
Per tal de poder comprendre, disculpar o servir els demés de tot cor, és indispensable arraconar l’orgulll i cultivar la humilitat. La lògica de l’amor cristià no és la de qui se sent més que els altres i necessita fer-los sentir el seu poder, sinó que és la lògica del servei: “qui vulgui ser primer entre vosaltres, que sigui el vostre servidor”.
En la vida familiar no hi pot regnar la lògica del domini dels uns sobre els altres, o la competició per veure qui és més intel·ligent o poderós, perquè aquesta lògica acaba amb l’amor.

L’amor no és insolent
Estimar és tornar-se amable. L’amor no obra amb rudesa, d’una manera descortès, no és dur en el tracte. Les seves maneres, les seves paraules, els seus gestos, són agradables, no són aspres ni rígids. Detesta fer sofrir els demés. La cortesia és una escola de sensibilitat i desinterès que exigeix cultivar la ment i els seus sentits, aprendre a sentir, a parlar i, en certs moments, a callar.
Un cristià no pot escollir o refusar ser amable, ja que una de les exigències irrenunciables de l’amor es que tot ésser humà està obligat a ser afable amb els que té al seu voltant.
Una mirada amable fa que poguem tolerar l’altra persona i unir-nos en un projecte comú encara que siguem molt diferents. L’amor amable genera vincles, cultiva llaços, crea xarxes d’ntegració i construeix un entramat social ferm.
Fa falta mirar l’altre amb una mirada amable per tal de disposar-se a un veritable encontre amb ell. Això no és possible quan regna un pessimisme que destaca defectes i errors aliens per tal de compensar els propis complexos.

Qui estima és capaç de dir paraules que encoratgen, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen… en la família hem d’aprendre e llenguatge amable de Jesús: “¡Aixeca’t!”, “No tinguis por”…