diumenge, 19 de juny del 2011

ser jove

Un aspecte imortant que els avis hem de tenir en compte i no perdre mai de vista és el tenir l’esperit jove. Ser jove no és tenir poca edat. Hi ha joves d’edat que són vells de cap i gent gran permanentment jove. Així hem de ser nosaltres.
Ser jove és tenir esperança. És desitjar aconseguir alguna cosa bona i que encara no hem aconseguit. És lluitar per aconseguir una societat millor i per fer desaparèixer de l’horitzó els núvols negres que entelen el veritable sentit de la persona humana.
Ser jove és arriscar-se. És lluitar per tot allò que val la pena, per ajudar els demés, per servir… Ser jove és ser coherent i conseqüent amb les creences pròpies. És no deixar-se portar per la massa, per la mà alçada, pels propis interessos…
Ser jove és tenir cor. És evitar el càlcul fred i la murrieria de l’home vell, és tenir capacitat d’entusiasmar-se i d’entusiasmar els demés; d’estimar i de donar-se. És ser capaç de generar vida, no de destruir-la; de defensar-la, no d’apagar-la. Hem d’aconseguir capgirar la deshumanització actual, la deteriorització familiar –fomentada pel divorci, l’avortament i l’eutanàsia– i el laïcisme que vol tancar la vida religiosa de la persona a la intimitat de la llar…
Se jove és tenir afany de saber. És aprofitar els talents rebuts però, com deia el genial director de cinema Andrei Tarkovski, “del talent no en podem estar orgullosos ja que se’ns ha donat i per això l’hem de posar al servei dels demés i, al final de la vida, l’hem de restituir centuplicat”.
Ser jove és tenir capacitat d’aprendre. És no deixar que ens rellisquin les coses. És fer que penetrin en el nostre interior. És desenvolupar la capacitat de contemplació, de pensar. Avui gairebé tot el que es diu queda enregistrat, però gairebé res de tot això val la pena ser recordat.
Ser jove és tenir projectes, és ser rebel, és ser alegre i optimista, és saber superar les dificultats.
Ser jove és ser feliç. És l’aspiració de tota persona, des que neix, per damunt de qualsevol altra cosa. No és més feliç qui té més coses, qui té més poder, qui fa sempre el que li dóna la gana… És veritablement feliç qui és jove en totes les edats de la vida. I així és tal com hem de ser nosaltres.
Avui molta gent viu amb pessimisme i esclerosi mental, amb apatia i desil·lusió, massa preocupada per l’anticipació negativa del que li pugui passar en el futur en comptes d’afrontar el present amb realisme.
Avui qui no és feliç és perquè ha perdut els valors perennes i viu immers en el relativisme, en el buit existencial que el duu a la vida sense sentit. Avui qui no és feliç és perquè no té l’esperit jove i els únics valors pels que lluita –i que confon amb la felicitat– són l’èxit, el benestar material i el plaer.
Hem de fer entendre als nostres néts –tinguin l’edat que tinguin– que ells no han de ser d’aquests, que ells han de ser com nosaltres: amb esperança, amb capacitat d’arriscar-se, amb cor, amb afany de saber, amb projectes, rebels, alegres, optimistes… i que si viuen així, aconseguiran la veritable felicitat.

dimecres, 1 de juny del 2011

la imaginació i un llibre

Fa uns dies, parlant amb uns amics nostres, sobre la lectura i el tipus de llibres que llegeixen avui els nois i noies de vuit a dotze anys, vam coincidir en que la fantasia, la imaginació i les aventures amb les que nosaltres fruíem de joves, moltes vegades els aburreixen i és que han vist tantes coses, tantes aventures, tanta ciència-ficció, tanta virtualitat, tanta irrealitat que sembla real, que tenen la imaginació atrofiada i, moltes vegades, els aburreix l’haver-se d’imaginar una cosa quan al cinema o a la tv ho han vist sense fer cap esforç, sense haver-se d’imaginar res ja que d’altres ho fan per ells. (Després d’haver vist quatre pel·lícules sobre els pirates del Caribe, qui llegirà Salgari?).

La imaginació és un procés que cal estimular ja que permet recrear d’una manera subjectiva una informació percebuda pels sentits. L’activitat imaginativa es caracteritza per la capacitat de crear mons fantàstics, íntims, propis, on jo soc el protagonista i on no hi ha límits. Fonamentalment consisteix en formar representacions d’objectes, coses o situacions en absència de tot això.

Com totes les coses, la imaginació depèn de factors interns, com la pròpia sensibilitat, i externs, com situacions i circumstàncies que provoquen i afecten la fantasia. La imaginació pot ser subjectiva, quan expresso el que sent la meva pròpia intimitat, i objectiva, quan expresso allò que tothom veu però de la manera que m’ha impressionat a mi.

Molts personatges han parlat de la imaginació. Jules Renard: “¿Què és la nostra imaginació al costat de la d’un infant que vol fer un tren amb un espàrrec?”. Alfred de Musset: “La imaginació obre unes ales grans com el cel en una presó de la mida de la mà”. Hitchcock: “Hi ha quelcom més important que la lògica: la imaginació”. I Albert Einstein digué: “En els moments de crisi, només la imaginació és més important que els coneixements”.

Avui us presentem un llibre. És un llibre d'intriga, de fa anys, que el vam llegir quan érem petits i potser algun de vosaltres també l’hagi llegit. Pensem que com que encara es troba a les llibreries pot ser un obsequi per alguna néta o nét de deu o dotze anys que li agradin les aventures. El títol és Emili i els detectius, d'Erich Kästner. El trobareu en català i castellà

EL LLIBRE
Emili i els detectius és un llibre fàcil de llegir, que t’enganxa. L’acció està situada a Alemanya l’estiu de 1928. Emili, un espavilat noi de Neustadt, s'acomiada de la seva mare i se'n va a Berlín per passar les vacances a casa de la seva àvia. A la butxaca porta 140 marcs, una suma immensa per a la família. Però l’Emili s’adorm al tren i, quan es desperta, els diners han desaparegut. Està convençut que ha estat l’home que hi havia al mateix compartiment del tren i es proposa perseguir el lladre i enxampar-lo. Es troba en ple centre de Berlín, una ciutat que desconeix i amb més de quatre milions d'habitants. Afortunadament fa amistat amb una colla de joves berlinesos que li donen suport en la caça del malfactor pels carrers i places de la capital. Fins i tot qui no conegui la ciutat es sentirà sens dubte al costat d'Emili i els seus amics durant la seva cacera per Berlín. Emili i els detectius és un clàssic i una lectura emocionant per a joves i adults de totes les èpoques. Ha estat traduïda a 59 idiomes. L'aspecte més inusual de la novel·la és el ser recreada d’una manera realista en el centre del Berlín contemporani, no en un món de fantasia i va tenir un paper important en la popularització del sub-gènere de "Els nens detectius", més endavant adoptat per altres escriptors com Enid Blyton.

L’AUTOR
Erich Kästner va néixer a Dresden el 1899 i va morir a Munich el 1974. Als 14 anys va entrar en una escola de formació del professorat però va deixar els estudis abans de completar els cursos. Quan tenia 15 anys va esclatar la Primera Guerra Mundial i als 18 el van enrolar a l’exèrcit. Al final de la guerra, Kästner va tornar a l'escola i va aconseguir la graduació del batxillerat. Més endavant es va matricular a la Universitat de Leipzig on va estudiar història, teatre, filosofia i llengua i literatura alemanya mentre treballava com a periodista i crític teatral per tal de pagar els seus estudis. Es doctorà en Història però es va dedicar sempre al periodisme i a escriure novel·les. Va guanyar del premi Andersen de narració.


LES PEL·LÍCULES
Se n’han fet tres versions cinematogràfiques:
Emilio y los detectives, 1931
Director: Gerhard Lamprecht
Emilio y los detectives, 1964
Director:Peter Tewksbury
Walt Disney Productions
Emilio y los detectives, 2000
Director: Franziska Buch