felicitació de nadal

Com que s’acosta el dia de Nadal i és una època que cal pensar especialment en els demés, creiem que val la pena saber què fa l’Església catòlica per les persones a tot el món. Ja que gairebé ningú ho diu, i quan ho diuen ho fan amb la boca petita, aquí us informem del què fa, de l’estalvi anual que representa per l’Estat i de l’import dels donatius que reparteix:

*hospitals: 107 (estalvi anual: 5,3mM €)

*centres assistencials (ambulatoris, dispenssaris, asils, centres de minusvàlids, transeünts, malalts terminals de SIDA): 1.005 amb 51.300 llits (estalvi anual: 4mM €)

*centres de reeducació per a marginats socials (ex-prostitutes, ex-presidiaris, ex-toxicòmans): 365 amb 53.140 personas  (estalvi anual: 180M €)

*orfanats: 935 amb 10.835 nens abandonats (estalvi anual: 93,5M€ )

*Cáritas: despeses anuals: 155 M€ any (donatius dels contribuents cristians) 

*Mans Unides: despeses anuals: 43 M€ any (de la mateixa butxaca) 

*Domund (Obres Missionals Pontifícies): despeses anuals: 21 M€ (de la mateixa butxaca)

*A tot això hi hem de sumar que gairebé la totalitat de les persones que treballen o col·laboren amb Caritas, Mans Unides, Domund… són voluntaris sense sou, traballen vivint la virtut de la solidaritat -vivint el Nadal cada dia de l'any- amb els més necessitats a canvi de… res, gratis et amore. I aquesta partida és inquantificable

*Està exempta de l’IBI. Això no és cap privilegi. Ho està de la mateixa manera que ho estan els immobles pertanyents a:

·   serveis públics (defensa, seguretat, educació, serveis penitenciaris)

·   destinats a usos religiosos (catòlics, evangèlics, israelites, islàmics)

·   governs estrangers

·   Creu Roja

·   ferrocarrils

·   patrimoni històrico-artístic.

·   entitats sense afany de lucre

A més atén: 

*despeses de conservació i manteniment del Patrimoni històrico-artístic: el 80 % (estalvi anual: 35M€ )

*centres d’ensenyament: 5.140 amb 990.780 alumnes (estalvi anual: 15mM €)

*No té els avantatges fiscals que gaudeixen partits polítics i sindicats que no han de declarar els ingressos per quotes, ni subvencions, ni donacions, ni rendiments de les activitats econòmiques, ni rendiments de les rendes del patrimoni.

Davant d’això, qualsevol ajuda que l’Església rebi de l’Estat és minsa comparat amb el que l’Església fa per les persones.

Queda clar que ni partits polítics, ni centrals sindicals estan disposats a assumir aquests costos que representa treballar pels més necessitats.

Aquests dies volem desitjar-vos, a cada un de vosaltres, unes BONES FESTES DE NADAL! i us adjuntem una pàgina d'una nadala catalana que alguns de vosaltres segur que cantaveu quan éreu petits: Non, non, non… i que ara podreu cantar amb els néts davant el pessebre abans de fer cagar el tió.

advent, nadal, epifania

Fa uns mesos vam parlar de la celebració de les festes cabdals cristianes –Nadal i Epifania, Setmana Santa, Pasqua i Pentacosta– i dels temps litúrgics previs que celebra l’Església per preparar-nos a aquestes celebracions. L’altre vegada vam parlar de la Quaresma. Avui hem de parlar de l’Advent, aquest temps de preparació al Nadal i a l’Epifania, al naixement de Jesús, i que dura quatre setmanes. Els avis, ara que tenim uns néts menuts, podem recordar i fer, amb ells, algunes coses que vivíem nosaltres quan érem joves i teníem els fills petits.

El primer que cal és saber que l’any civil no coïncideix amb l’any litúrgic. L’any civil comença l'u de gener i l’any litúrgic s'inicia el 1r diumenge d’Advent. Aquest any ha començat el 27 de novembre.  Advent ve del llatí adventus i vol dir vinguda, arribada, acostament… L’Advent és un temps d’espera d’alguna cosa important que s’acosta. L’any comença, doncs, amb un temps de preparació.

Antigament la pagesia desitjava que passés l’hivern –el temps on la llum s’escurça, el fred és intens, la terra no prudueix i la nit s’allarga– mentre esperava, fent pregàries, que retornés la llum, la verdor i la vida. Era un temps rigorós, d’austeritat, però ple d’esperança per la nova vida que tornaria al camp.

¿Què pensem avui de l’Advent? ¿Esperem que torni el qui ens pot donar la vida, el nen Jesús? Doncs amb aquesta esperança de l’arribada del qui ens salva, cal que ens preparem. I l’Advent és una crida a l’austeritat, a l’increment de la pregària, a la pràctica de la solidaritat... el qui ha de venir ha de trobar la nostra casa neta i endreçada i hem de fugir dels tòpics que el Nadal és per consumir, per carregar-nos d’estrès i per anestessiar les consciències.

Els avis podem viure aquest temps fent amb els néts la corona d’advent mentre els recordem el seu simbolisme: el cercle enverdit és símbol de Déu (que com el cercle no té principi ni fi) i de la confiança en el retorn de la vida (el color verd); les espelmes que encenem cada un dels diumenges simbolitzen la llum divina que va dissolent la foscor fins a l’esclat de la llum, que és Jesús, la nit de Nadal. La cinta de color vermell, que sol adornar la corona, constitueix el símbol de l’amor de Déu per la humanitat.

I més endavant, a la meitat de l’Advent, podem acabar d’arrodonir-ho mentre engalanem la casa pel Nadal fent el pessebre i posant l’arbre. El pessebre no és cap tonteria, és una manifestació externa d’allò que ens omple la vida, de la mateixa manera que ho fem amb moltes altres coses. Perquè som homes, som cos i ànima, som sentiment i esperit. I d'això ens n'adonarem cada cop que, amb els néts, posem una figureta al pessebre: Josep, Maria, el Nen, el bou, la mula…

I amb el Nadal arriba l’esclat de la llum en la nit més fosca de l’any: “Maria va infantar el seu fill” el nostre redemptor, el qui ens salva. Els primers en veure el nen Jesús són els pastors, gent d’ànima senzilla, eren al costat i, després de l’anunci de l’àngel, travessant un curt camí s’hi van apropar. Els reis, els reprtesentants de renom, van arribar molt més tard. Els savis vivien lluny i havien de fer un llarg camí i necessitaven guies i indicacions.

Avui ens passa el mateix: hi ha ànimes senzilles que saben veure el nen Jesús i anar a trobar-lo. Però per la majoria de nosaltres –moderns, savis, creguts, ocupats en negocis, feines i filosofies que ens omplen del tot– el camí que va al pessebre ens sembla molt costerut. I ens costa reconèixer que sols no podem arribar a trobar el camí que va a Jesús. Ja ho diuen els versos del Poema de Nadal: "Tots els camins van a Roma… però no van a Betlem". Però Ell ens crida…, ve a nosaltres…, fa el tram més llarg del recorregut per tal que nosaltres anem cap a Ell per camins més planers, de servei al proïsme.

Molts voldríem veure un senyal prodigiós, un signe diferent, imponent, irrefutable del poder de Déu i de la seva grandesa. Però Ell, que és el poder, la grandesa i la bondat, vol la nostra fe i el nostre amor i neix a Betlem, en un pessebre, mostrant-nos la humilitat que vol que imitem. Vol el nostre cor de carn, no de pedra. Vol que fem realitat el cant dels àngels als pastors: “Pau a la terra als homes de bona voluntat”.

el matrimoni

Els avis, de vegades, presencien o els arriben de retruc desavinences entre els seus fills i joves o entre filles i gendres. Unes vegades serà una baralla sense importància, que s’acabarà aviat, però d’altres pot ser més greu i que duri massa temps. Per què passa això? Per què avui hi ha tants matrimonis que se separen?

Fa una anys, quan els nostres fills es van començar a casar, tenien amics que no s’atrevien a casar-se per por del que representava el compromís d’una vida conjugal que tant passava per la salut com per l’enfermetat, per la riquesa com per la pobresa… Tenien una por que tampoc sabien explicar. Més endavant d’altres amics han tingut problemes al trencar-se el seu matrimoni. Alguna vegada et trobes un amic al cap d’uns anys i et presenta una noia més jove que ell mentres et diu: “M’he separat, saps?” i et quedes un xic descol·locat. Per què passa això?

La situació que fa que noi i noia siguin fidels al compromís contret o no siguin capaços d’aquesta fidelitat fa pensar si uns són més prudents o bé els altres són més egoïstes. Encertar una relació d’amor amb una persona és molt important i l’egoïsme que impera avui en molts joves fa que o no es casin o vagin al matrimoni d’una manera precipitada i es divorciïn al cap d’un any. Tenen dubtes sobre la seva pròpia persona i així és difícil que sàpiguen què volen de la persona que pretenen estimar. El matrimoni et posa a prova, et fa veure qui ets realment i qui és la persona amb la que vols compartir la vida i de quina manera la pots arribar a estimar de veritat i per sempre.

Tenir una persona a qui estimes i que t’estima és molt important. La vida ocupada de cada dia no ens deixa veure amb claredat el que representa la veritable estimació, però quan passes un mal moment –a la feina, a casa per una malaltia, quan ens fem grans– qui tens a casa que t’anima, que t’empeny, que et fa sentir útil passant la nit al teu costat –sigui el marit o la muller, un fill o una mare– t’adones que és aquesta persona que ho dóna tot qui veritablement t’estima. 

Quan ja s’han viscut més de quaranta anys de matrimoni i a casa continuen junts i sols marit i muller, les converses no seran com quan s’encetava la vida en comú o com quan hi havia fills petits o adolescents, però amb una mirada serena, amb una petita carícia o un donar-se les mans n’hi ha prou per endevinar allò que pensa l’altre.

No hi ha fórmules per saber si un matrimoni funcionarà o no, però hi ha un punt de partida imprescindible: noi i noia han de tenir un conjunt de valors comuns pels qual lluitar en la seva vida. I si cada un està disposat a oblidar-se d’ell mateix per pensar en l’altre, a respectar-se mútuament, a explicar-se les coses, a saber transigir en petits detalls, a oblidar i perdonar petites rancúnies… a estimar-se de veritat, l’èxit gairebé està assegurat.

Els avis podem donar exemple d’aquesta vida en comú que ens ha portat a viure tants anys plegats i sense deixar d’estimar-nos. Hem d’explicar als fills que hem lluitat per mantenir el compromís contret el dia que ens vam casar, que no tot han estat flors i violes, que hi ha hagut moments difícils, però que, per damunt de tot hi ha hagut el desig d’estimar l'altre, sempre, per sobre d’un mateix.

avis 4: l'altruisme omple la vida

Avui tornarem a parlar dels avis que estem jubilats i que passem moltes hores a casa. Ja vam dir en els primers escrits que hem de dedicar temps als demés i no pensar tant en nosaltres, doncs avui en tornarem a parlar.

L'altruisme, el dedicar-se als demés d’una manera desinteressada, està demostrat que afavoreix l'equilibri, la satisfacció personal i la bona salut. Al contrari, pensar massa en un mateix pot convertir-se en una càrrega difícil de suportar.

La nostra vida ha de tenir una finalitat, un objectiu, un sentit que orienti l'existència al llarg dels anys. Ara que estem jubilats –recordeu-ho: ara que estem esclatants de joia– aquest plantejament no canvia. Una vida plena, una vida amb sentit –amb un sentit aquí, ara, i amb un sentit transcendent de la vida– aporta beneficis psicològics i de salut física que no poden comparar-se als que es deriven de la felicitat material i immediata d’aquells que busquen la felicitat a curt termini, la que proporciona el plaer d’un bon àpat, d’una estona de diversió o d’uns sentiments positius.

L’avantatge de portar una vida compromesa, de lluitar per uns ideals, també a la nostra edat, ha cridat l'atenció dels científics, que consideren que els esforços invertits en portar una vida coherent i amb sentit, fer tasques de servei als altres o voluntariat, omplen de felicitat i de plenitud i faciliten mantenir en forma les capacitats cognitives, gaudir de millor salut mental i reduir la possibilitat de patir algunes malalties.

Els que viuen amb objectius clars veuen com la seva vida es perllonga més que la d'aquells que no tenen un fi vital definit. La gent vol ser feliç, però la vida té uns reptes i la felicitat depèn en gran part de com els afrontem.

Hi ha dos tipus de felicitat: la purament material –aquella que cerca de manera prioritària recompenses en diners o reconeixements socials– i la derivada d'un impuls interior que configura l'obrar –aquella que és fruit de la lluita per mantenir objectius alts i fer la feina ben feta–. Les dues no s’han de veure enfrontades, sinó que més aviat es solen entrellaçar en la vida de les persones. Però els que busquen de manera prioritària la primera, sovint no són tan feliços.

No és dolent cercar la felicitat, ans al contrari, però obsessionar-se amb la felicitat, anar darrera d’ella amb una recerca ansiosa o procurar ser feliç per tots els mitjans, pot conduir a un resultat negatiu en comptes d'aportar-nos un benefici. Si atenem bé la família, si dediquem temps a ocupar-nos dels altres, si estem tan ocupats de manera que arribem a “no tenir temps per a res”, segur que estem en el bon camí per tal que s'ompli de felicitat la nostra vida i ajudar a ser feliços els demés.

compartir

Tots els avis haurem sentit alguna vegada que els nostres fills –i potser també nosaltres mateixos– utilitzen avui amb molta freqüència la paraula “compartir” per intentar convèncer un nét nostre que deixi una joguina a un seu germà: “–Josep, hem d’aprendre a compartir” (i li ho diuen així, en plural, per implicar-se també ells). Avui el mot compartir està de moda, el sentim a cada cantonada, està a la boca de tots els pares quan volen que els seus fills aprenguin a no quedar-se les coses per a ells sols. Però no sempre s’utilitza correctament i es confon el "compartir" amb el "deixar" o el "donar".

El fet de compartir fa referència a gaudir en comú, entre diferents persones, d'una mateixa cosa, ja sigui al mateix moment –d’una manera simultània–, o en moments diferents –d’una manera successiva–. Pot fer referència a un espai físic o a un bé material, i quan nosaltres deixem d’utilitzar aquesta cosa, ella continua existint i essent utilitzada per altres persones. Podem posar exemples com un lloc d’esbarjo (un parc), un lloc de residència (un hotel), un racó de la llar (cuina, bany, menjador, sala…), un cotxe, un despatx, una sala de cinema…

1. Compartir una casa, un cotxe, l’autobus, un estri, un aparell…

És allò que fem quan dues o més persones participem d’un bé, sigui o no nostre (casa, bus). Quan vivim a casa compartim entre tots les habitacions i estris comuns: fem servir tots el menjador, el bany, la sala d’estar, els coberts… Els pares comparteixen l’habitació de matrimoni, els germans alguna habitació. Aquest compartir no és sempre igual: pot ser un compartir simultani (tots a l’hora: menjador, sala) o successiu (un darrera un altre: bany).

Pot ser que jo tingui una habitació per a mi sol, per tant no la comparteixo amb ningú. Si en algun moment determinat hi treballo amb un germà o germana o un amic no per això l’estic compartint, ja que ell o ella no hi estarà mai sol, no hi deixarà els seus estris, sempre hi serà amb mi.

Podem compartir el cotxe per anar a la feina o compartir el bus per desplaçar-nos. Sempre hi ha el propietari del bé que ens deixa utilitzar-lo ja sigui de manera gratuïta (em porten a la feina), pagant les despeses entre tots (anar a la feina en cotxe d’un altre i repartint costos) o pagant el bitllet del bus. Ningú té problemes amb aquest aspecte del compartir.

2.Compartir joguines

Quan apareix el joc entre germans, cosins o amics el compartir pot ser més complicat. Si el joc és col·lectiu és probable que no hi hagi problemes per compartir, ja que o es juga amb qui calgui o no hi ha joc. Quan del que es tracta és d’una joguina única i amb la que hi puc jugar jo sol (el “cotxe groc” que és meu, un clik, el telesketx per fer dibuixos, un yo-yo…) el tema es complica.

Quan els avis diem: “–Josep, deixa el yo-yo a la Neus que hem d’aprendre a compartir”, el Josep contesta: “–Però ara el tinc jo!”. I aquí comença l’estira i arronsa entre avis i criatura per tal que el deixi a la germana (que només el vol per tocar el voraviu a son germà). Ella que el demana, ell que no l'hi vol donar i els avis que volem convèncer en Josep que ha d’aprendre a compartir.

Aquest compartir una joguina única és un compartir successiu, no simultani. No poden jugar els dos amb el yo-yo. Primer l’un i després l’altre. En aquest cas la paraula més indicada és la de dir a en Josep que “deixi” el yo-yo a sa germana durant una estona i que després ja l’hi tornarà i així hi juguen una estona cada u. Hem d’aprendre a deixar les nostres coses per tal que un altre en gaudexi i això ho hem de fer grans i petits. Amb el deixar ja comencen els problemes.

3. Compartir un bé fungible (pastís, caramel…)

Aquí es complica del tot el tema. Si fins ara aquesta joguina que en Josep ha “deixat” a sa germana no la perdia, sino que la recuperava al cap d’una estona, quan el pare diu a la filla: “–Neus, a veure si els caramels que t’ha donat la iaia els comparteixes amb en Josep”, la Neus respondrà: “–No! Són meus!”. Té la idea clara que si en dóna, ni que sigui un de sol, a en Josep, ella perd part de la seva “propietat”. Entén que no els pot ni “compartir” ni "deixar": si n’hi dóna un, ja no el recuperarà. I té raó.

Quan del que es tracta és de caramels, galetes, un donut o qualsevol cosa fungible, que desaparegui després de fer-la servir (sobre tot si és dolça i és per a menjar), la paraula més escaient és la de dir als fills o néts que els caramels s’han de repartir, és a dir que els hem de dividir en parts, i “donar” a cadascú la part que li pertoqui. O que “doni” un tros, un quart o la meitat, del donut a son germà.

Els hi ha de quedar clar que després de repartir i donar, allò no retorna: s’ho queda l’altre. Donar és cedir gratuïtament la possessió o propietat d’una cosa a algú. Aquest és un aspecte difícil d’educar, però molt alliçonador: saber-nos privar d’una cosa que ens pertany per donar-la a un altre, començar a aprendre a viure la virtut de la generositat.

arriscar-se

Els avis recordem que quan duiem els nostres fills al parc si queien sobre la sorra i es feien mal, treiem ferro a l’assumpte i amb un “no ha estat res” quedava tot arreglat, malgrat la criatura arribés a casa amb un nyanyo, li hagéssim de posar una tireta o –en un cas excepcional– l’hagéssim de dur al CAP. Si a casa es donaven un cop al cantell de la taula, amb una mica de fregues amb alcohol quedava tot solucionat. I si anàvem al bosc i pujaven a un arbre –sota la nostra vigilància atenta– i acabaven amb braços i cames rascades per l’escorça, els dèiem “això no té importància” . Amb tot això els fills aprenien a no plorar per un petit cop que es donessin, a no rondinar per unes rascades i a ser ferms davant el petit dolor causat per una d’aquestes arriscades actuacions.

Avui estem obsessionats per la seguretat. Ho fem tot de manera que hi hagi el mínim de risc possible. Els terres dels parcs infantils han canviat la sorra per unes alfombres toves, de goma, que si un nen cau no es fa mal… els cantells de les taules i altres mobles o son roms o estan folrats de goma… no deixem que un fill pugi a un arbre per si s’esgarrinxa… posem reixes a les cases, portes blindades, ens  despullem a l’aeroport per tal que ningú porti una arma… Tot es fa de manera que hi hagi el mínim de risc físic per a les persones.

El risc és una incertitud, és un perill incert al qual estem tots exposats i sense possibilitat de reclamar. Vol dir que no sabem com acabarà aquella decisió que hem pres, que no sabem si guanyarem o perdrem, que és possible que acabi bé… però també malament. I cada vegada estem menys disposats a arriscar, a assumir riscos que escapin al nostre control.

Cal recordar un cop més els clàssics que ja deien que viure és desitjar, i desitjar una cosa i esperar aconseguir-la sempre comporta arriscar. Volem eliminar el risc de les nostres vides i per això condicionem els nostres hàbits… La societat del benestar on ens movem avui es caracteritza per l’obsessió malaltissa per la seguretat: volem els aliments incontaminats, que els avions no caiguin, que els metges no s’equivoquin… Volem risc zero! perquè tenim la idea –irracional– de que tot és predictible. Necessitem seguretat per a viure, sí, però si aquesta és exessiva, mata la vida.

Ens hem d’arriscar i saber que si es fracasa no passa res: tornem a començar. Recordem aquells versos del genial poema If… de Rudyard Kipling immortalitzats al català per Josep M. López-Picó:

…si Triomf ni Fallida no t’imposen sa llei

i com dos mentiders els treus del teu llinatge;…

si veus esbocinada ta estimada quimera,

i tornes a forjar-la amb els estris oscats.

Si de tots els teus guanys en fas un pilot d’or

i els arrisques valent d’una sola jugada

i els perds i de seguida, sense ni un ai del cor,

ni enraonies, tornes començà altra vegada.

Viure és assumir riscos, cada dia, en totes les circumstàncies. El risc està immers en la vida quotidiana des que naixem ja que els pares, amb les nostres deficiències, som un risc per al nadó.

Recordo una tira de Calvin on els seus pares, asseguts al sofà, –ell llegint i ella fent mitja– escolten la recriminació que els fa el seu fill: –¿Com puc estar segur de que la vostra forma d’educar-me no ha fet malbé tot el meu talent?

L’arriscar-se forma part del comportament humà, de la vida. Contínuament ens proposem nous reptes, prenem decisions, actuem en una línia determinada… i cada una d’aquestes actuacions comporta risc, comporta èxit o fracàs. Molta gent, davant la possibilitat d’un risc evident, es paralitza, no actua! Quan no hi ha novetats, quan no s’espera res, arriba l’aburriment, que és tot el contrari a la vida. Qui viu la vida amb intensitat, arrisca. Qui no arrisca, duu una vida trista.

Si no arrisques no arribaràs gaire lluny i risc vol dir fer una elecció per a un moment (¿anem al cinema o no?) o per a tota la vida (¿ens casem o no ens casem?). El risc més gran és no fer res, és no prendre cap decisió. Per tant, si no hi ha risc més gran que no arriscar, per tal d’evitar riscos, m’arriscaré.

estiu i temps lliure de pares i fills

Sabem molt bé que aquest tema toca de ple als pares, però no és menys real que, de retruc, també ens afecta als avis. L’estiu i el temps lliure són dos aspectes de les vacances  que quan estan a punt d’arribar els desitgem amb delit però que moltes vegades, quan s’arriba a la meitat, ja es tenen ganes de tornar a agafar el ritme que marca l’escola.

¿I per què passa això si estem desitjant que arribin? Per la senzilla raó que el temps lliure d’aquest període és exageradament llarg i si no es planifica bé s’acaba aburrint. Si de les 24 hores del dia en treiem 8 per dormir i 2 per menjar en queden 14 que s’han d’organitzar molt bé per tal de no morir en el tedi que pot proporcionar aquest exagerat nombre d’hores lliures que ens proporciona l'estiu per viure l'oci.

L’oci és aquella activitat no remunerada que es realitza durant el temps lliure per descansar del treball i que no és ni de la feina, ni de la casa, ni imprescindible per a la vida (com menjar i dormir) i que pot ser cultural, esportiva o recreativa. No cal arribar al sentit de l’oci que tenien els grecs que era el temps dedicat a reflexionar sobre la vida, l’existència i la política, però sí que, com qualsevol altre activitat, ha de tenir un sentit, ha de ser pensada i s’ha de preveure de quina manera enriquirà la nostra vida i la dels fills, ja que si no es programa pot arribar a ser perillós.

Tampoc podem confondre l’oci, l’esbarjo, amb “l’ociositat”, amb el no fer res, amb el dolce far niente, amb la ganduleria a la que tant fàcilment podem caure a l’estiu. Un eslògan que els avis hauríem de tenir clar i traspassar-lo als fills es el de “fem la guerra a l’oci”, però tenint molt clar que no n’hi ha prou en ocupar el temps de qualsevol manera, es tracta que aquest temps de vacances també sigui educatiu: s’ha de preveure, planificar-lo, establir un horari (flexible però concret)…

Qualsevol activitat concreta –anar a un casal o a una granja-escola; anar de colònies, campaments o activitats d’aventura; fer un esport; fer una estada a l’estranger o un intercanvi internacional per aprendre un idioma; anar a un camp de treball …– no és en sí mateixa educativa, tot depèn de l’orientació que es doni a aquesta activitat i dels objectius que es persegueixin. Si l’únic objectiu és tenir els fills col·locats fora de casa sense saber com estan orientades les activitats, serà fàcil, però si del que es tracta és que aquest temps sigui educatiu, tingui contingut, s’hi ha de posar el cap, s’haurà de saber com estan orientades aquestes activitats.

Al planejar les vacances s’han de tenir en compte diferents aspectes segons les edats dels nois i noies: els resultats acadèmics, les orientacions rebudes de l’escola, el lloc on es va, les activitats que es puguin fer, la necessitat de fer un treball durant l’estiu… I també enfocar-les des d’un punt de vista positiu. Seria absurd que el que s’ha vigilat durant el curs ara s’oblidés i aquests dos mesos puguessin desfer la tasca formativa dels deu mesos anteriors. Massa vegades tota la tasca educativa aconseguida al llarg del curs i els hàbits adquirits es poden perdre per la falta de previsió educativa i d’ocupació del temps lliure de les vacances dels fills. Per tant s’ha d’anar en compte amb l’ambient del lloc d’estiueig tant si és la platja com la muntanya, els llocs de diversió nocturna, els amics… I no caure en la frase fàcil del: “ja se sap…, avui tothom, ho fa… és lo normal…” que amaga una actitud còmode per tal que ens deixin tranquils. Tenim un amic que al preguntar-li, un dia, on era la seva filla ens va contestar: “si sabés on és la meva filla ja no faria vacances!”.

Per tal que el temps dels fills estigui ben planificat caldrà, sobre tot, que estigui ben planificat el temps lliure dels pares i que siguin conscients que, com a pares, no hi ha vacances: no es pot deixar de fer de pare durant les vacances! Per això s’ha de pensar de quina manera cal aprofitar aquesta oportunitat tant favorable per intensificar el tracte amb els fills. Els pares hauran de: parlar més entre ells dos –marit i muller–, parlar de cada fill i filla en concret sabent la problemàtica de cada un, parlar amb cada un dels fills, fer alguna activitat amb algun d’ells…

Els avis sabem molt bé que moltes vegades els pares (els nostres fills) es queixen que no tenen temps per dedicar als fills. Doncs bé, ara els podem recordar que les vacances és una època extraordinària per dedicar més temps als fills, per conviure més amb ells, per fer alguna activitat conjuntament pares i fills i ajudar-los a que ho facin: potser els podrem donar un cop de mà quedant-nos una tarda amb una néta per tal que ells puguin sortir amb una altra filla o fill i xerrar a soles.

Bon estiu i fins el proper curs!

ser jove

Un aspecte imortant que els avis hem de tenir en compte i no perdre mai de vista és el tenir l’esperit jove. Ser jove no és tenir poca edat. Hi ha joves d’edat que són vells de cap i gent gran permanentment jove. Així hem de ser nosaltres.

Ser jove és tenir esperança. És desitjar aconseguir alguna cosa bona i que encara no hem aconseguit. És lluitar per aconseguir una societat millor i per fer desaparèixer de l’horitzó els núvols negres que entelen el veritable sentit de la persona humana.

Ser jove és arriscar-se. És lluitar per tot allò que val la pena, per ajudar els demés, per servir… Ser jove és ser coherent i conseqüent amb les creences pròpies. És no deixar-se portar per la massa, per la mà alçada, pels propis interessos…

Ser jove és tenir cor. És evitar el càlcul fred i la murrieria de l’home vell, és tenir capacitat d’entusiasmar-se i d’entusiasmar els demés; d’estimar i de donar-se. És ser capaç de generar vida, no de destruir-la; de defensar-la, no d’apagar-la. Hem d’aconseguir capgirar la deshumanització actual, la deteriorització familiar –fomentada pel divorci, l’avortament i l’eutanàsia– i el laïcisme que vol tancar la vida religiosa de la persona a la intimitat de la llar…

Se jove és tenir afany de saber. És aprofitar els talents rebuts però, com deia el genial director de cinema Andrei Tarkovski, “del talent no en podem estar orgullosos ja que se’ns ha donat i per això l’hem de posar al servei dels demés i, al final de la vida, l’hem de restituir centuplicat”.

Ser jove és tenir capacitat d’aprendre. És no deixar que ens rellisquin les coses. És fer que penetrin en el nostre interior. És desenvolupar la capacitat de contemplació, de pensar. Avui gairebé tot el que es diu queda enregistrat, però gairebé res de tot això val la pena ser recordat.

Ser jove és tenir projectes, és ser rebel, és ser alegre i optimista, és saber superar les dificultats.

Ser jove és ser feliç. És l’aspiració de tota persona, des que neix, per damunt de qualsevol altra cosa. No és més feliç qui té més coses, qui té més poder, qui fa sempre el que li dóna la gana… És veritablement feliç qui és jove en totes les edats de la vida. I així és tal com hem de ser nosaltres.

Avui molta gent viu amb pessimisme i esclerosi mental, amb apatia i desil·lusió, massa preocupada per l’anticipació negativa del que li pugui passar en el futur en comptes d’afrontar el present amb realisme.

Avui qui no és feliç és perquè ha perdut els valors perennes i viu immers en el relativisme, en el buit existencial que el duu a la vida sense sentit. Avui qui no és feliç és perquè no té l’esperit jove i els únics valors pels que lluita –i que confon amb la felicitat– són l’èxit, el benestar material i el plaer.

Hem de fer entendre als nostres néts –tinguin l’edat que tinguin– que ells no han de ser d’aquests, que ells han de ser com nosaltres: amb esperança, amb capacitat d’arriscar-se, amb cor, amb afany de saber, amb projectes, rebels, alegres, optimistes… i que si viuen així, aconseguiran la veritable felicitat.

la imaginació i un llibre

Fa uns dies, parlant amb uns amics nostres, sobre la lectura i el tipus de llibres que llegeixen avui els nois i noies de vuit a dotze anys, vam coincidir en que la fantasia, la imaginació i les aventures amb les que nosaltres fruíem de joves, moltes vegades els aburreixen i és que han vist tantes coses, tantes aventures, tanta ciència-ficció, tanta virtualitat, tanta irrealitat que sembla real, que tenen la imaginació atrofiada i, moltes vegades, els aburreix l’haver-se d’imaginar una cosa quan al cinema o a la tv ho han vist sense fer cap esforç, sense haver-se d’imaginar res ja que d’altres ho fan per ells. (Després d’haver vist quatre pel·lícules sobre els pirates del Caribe, qui llegirà Salgari?).

La imaginació és un procés que cal estimular ja que permet recrear d’una manera subjectiva una informació percebuda pels sentits. L’activitat imaginativa es caracteritza per la capacitat de crear mons fantàstics, íntims, propis, on jo soc el protagonista i on no hi ha límits. Fonamentalment consisteix en formar representacions d’objectes, coses o situacions en absència de tot això.

Com totes les coses, la imaginació depèn de factors interns, com la pròpia sensibilitat, i externs, com situacions i circumstàncies que provoquen i afecten la fantasia. La imaginació pot ser subjectiva, quan expresso el que sent la meva pròpia intimitat, i objectiva, quan expresso allò que tothom veu però de la manera que m’ha impressionat a mi.

Molts personatges han parlat de la imaginació. Jules Renard: “¿Què és la nostra imaginació al costat de la d’un infant que vol fer un tren amb un espàrrec?”. Alfred de Musset: “La imaginació obre unes ales grans com el cel en una presó de la mida de la mà”. Hitchcock: “Hi ha quelcom més important que la lògica: la imaginació”. I Albert Einstein digué: “En els moments de crisi, només la imaginació és més important que els coneixements”.

Avui us presentem un llibre. És un llibre d'intriga, de fa anys, que el vam llegir quan érem petits i potser algun de vosaltres també l’hagi llegit. Pensem que com que encara es troba a les llibreries pot ser un obsequi per alguna néta o nét de deu o dotze anys que li agradin les aventures. El títol és Emili i els detectius, d'Erich Kästner. El trobareu en català i castellà. 

EL LLIBRE

Emili i els detectius és un llibre fàcil de llegir, que t’enganxa. L’acció està situada a Alemanya l’estiu de 1928. Emili, un espavilat noi de Neustadt, s'acomiada de la seva mare i se'n va a Berlín per passar les vacances a casa de la seva àvia. A la butxaca porta 140 marcs, una suma immensa per a la família. Però l’Emili s’adorm al tren i, quan es desperta, els diners han desaparegut. Està convençut que ha estat l’home que hi havia al mateix compartiment del tren i es proposa perseguir el lladre i enxampar-lo. Es troba en ple centre de Berlín, una ciutat que desconeix i amb més de quatre milions d'habitants. Afortunadament fa amistat amb una colla de joves berlinesos que li donen suport en la caça del malfactor pels carrers i places de la capital. Fins i tot qui no conegui la ciutat es sentirà sens dubte al costat d'Emili i els seus amics durant la seva cacera per Berlín. Emili i els detectius és un clàssic i una lectura emocionant per a joves i adults de totes les èpoques. Ha estat traduïda a 59 idiomes. L'aspecte més inusual de la novel·la és el ser recreada d’una manera realista en el centre del Berlín contemporani, no en un món de fantasia i va tenir un paper important en la popularització del sub-gènere de "Els nens detectius", més endavant adoptat per altres escriptors com Enid Blyton.

L’AUTOR

Erich Kästner va néixer a Dresden el 1899 i va morir a Munich el 1974. Als 14 anys va entrar en una escola de formació del professorat però va deixar els estudis abans de completar els cursos. Quan tenia 15 anys va esclatar la Primera Guerra Mundial i als 18 el van enrolar a l’exèrcit. Al final de la guerra, Kästner va tornar a l'escola i va aconseguir la graduació del batxillerat. Més endavant es va matricular a la Universitat de Leipzig on va estudiar història, teatre, filosofia i llengua i literatura alemanya mentre treballava com a periodista i crític teatral per tal de pagar els seus estudis. Es doctorà en Història però es va dedicar sempre al periodisme i a escriure novel·les. Va guanyar del premi Andersen de narració.

LES PEL·LÍCULES

Se n’han fet tres versions cinematogràfiques:

Emilio y los detectives, 1931

Director: Gerhard Lamprecht

Emilio y los detectives, 1964

Director:Peter Tewksbury

Walt Disney Productions

Emilio y los detectives, 2000

Director: Franziska Buch

la primera comunió

La darrera vegada vam tocar, de passada, el tema de la primera comunió, però els avis, què podem fer? Doncs podem fer molt, sobre tot si veiem els pares un xic atrafegats. Sempre amb la idea clara que no els hem de substituir, sinó ajudar, de manera que ells no es quedin al marge d’aquesta formació, sinó que en siguin protagonistes. I si volem fer un obsequi als néts creiem que val la pena retornar a fer regals adients a aquesta diada: una medalla-escapulari, uns rosaris, una bíblia infantil, un llibre de contes… o algun altre obsequi adequat a la festa.

Com a avis hem de parlar d’aquesta diada tan important i entranyable en la nostra vida –el dia que rebem per primera vegada Jesús sagramentat– i que hauríem de saber recuperar i viure el seu sentit original. Pensem que val la pena retornar als orígens –avui que està tan de moda recuperar el sentit primigeni de les celebracions– i que sigui una veritable festa cristiana.

Des de fa una temporada llarga la recepció d’aquest sagrament s’ha convertit, per a moltes famílies, en una festa social pel refredament religiós d’alguns pares que els hi és indiferent que els fills el rebin o no, però s’avenen a fer-ho per compromisos socials i familiars. Això ha portat a convertir-la en una festa familiar més, amb molt lluïment i ostentació, on els regals, el dinar i el vestit és el més important per davant la realitat que és la recepció, per primera vegada, del bon Jesús.

Un aspecte important per a fer-ho bé és la preparació deguda i això estarà en funció de com es visqui a cada casa. Cal que a la família hi hagi un temps de preparació mitjançant la catequesi –que nens i nenes faran a la parròquia– on se’ls explica que combregar és el millor regal que poden rebre ja que nostre Senyor se’ls dóna perquè els veu grans i confia en ells.

També han de conèixer els aspectes més importants del sacrament: què és, qui el pot rebre, com s’ha de rebre… Per aquest motiu un pas previ necessari a la comunió serà la recepció del sacrament del perdó. És important que sàpiguen que combregar no és un convencionalisme social, que es pot rebre de qualsevol manera, sinó que s’ha de rebre amb pietat i amb gràcia de Déu. I els pares i avis hem de donar exemple.

I  és important que se celebri d’una manera digna, que ho recordi, però amb el benentès que la gran joia de la festa és l’haver començat a combregar, no la festa en si, ni els regals que li poden fer (exagerats a vegades, repetits moltes altres i gairebé sempre fora del context de la festa).

Si parlem de “primera comunió” és perquè faci la segona, la tercera… la de cada diumenge. No pot ser que aquest dia sigui el de la primera… i última comunió! Això seria una burla. La primera comunió és un punt de partida, no d’arribada

El paper dels pares en tot aquest procés de preparació és primordial. No es poden quedar al marge pensant que ja els prepara la parròquia. Han de seguir la preparació que reben els fills de la mateixa manera que segeixen el rendiment escolar i continuar preocupant-se per tal que la nena o el nen creixi en la fe i millori com a cristià. I els avis els podem donar un cop de mà en aquesta tasca.

la lectura

A l'ombra
Plana de l'Om - Manresa

La lectura és un conjut d’operacions ordenades i relacionades que contrubueixen a fer-nos adquirir el sentit o coneixement d’un missatge escrit mitjançant un codi que anomenem llenguatge.

Llegir és important, és una activitat seriosa que hem de fer durant tota la vida, és un hàbit que no podem deixar, és una de les activitats més intenses i vivificants que pot fer una persona. Però… la majoria de gent avui no llegeix o perquè no n’ha adquirit l’hàbit –i li falta l’agilitat suficient per a la lectura– o perquè no arriba a la comprensió del significat de totes les paraules.

Qui llegeix troba vida en la lectura i sap que a mesura que ho fa s’acosta a l’admirable, deliciosa i –de vegades– sorprenent experiència de l’encontre amb la veritat i la bellesa.

Sí, amb la bellesa. La trobem d’una manera misteriosa a mesura que els significats de les paraules i les frases es van acumulant dintre nostre d’una manera suau i amable. I descobrim una vivència plena de goig que ens pot fer riure o plorar, commoure o indignar, exultar o desil·lusionar. Descobrim quelcom que val la pena ésser conegut, admirat, viscut…

Quan descobrim tot això la lectura es converteix en una constant invitació a no deixar-la mai, a reviure-la, ja que el descobriment d’aquesta bellesa ens omple de goig, de plenitut, d’una vida amb més intensitat.

Qui llegeix molt, viu molt, exercita la intel·ligència, s’informa, aprèn a discernir allò que és bo d’allò que és dolent, sap diferenciar la veritat de la mentida, coneix més, es diverteix, aprèn a comprendre els altres, s’enriqueix interiorment amb les experiències dels bons escriptors…

Qui no llegeix no ha descobert això i viu sota mínims en una societat com la nostra on hi ha tanta manipulació informativa, tant soroll, tanta diversitat d’idees, tanta agitació, tanta velocitat, tanta dificultat de relacions personals…

Llegir és una de les activitats més intenses, vivificants i enriquidores que podem fer. Llegir és un mitjà sense el qual la pau, la serenor, el coneixement i la riquesa interior són pràcticament impossibles. Llegir vol voluntat. Llegir ensenya a donar-se. Llegir ens fa receptors del do grandiós de l’existència.

Però llegir… no és llegir qualsevol cosa. D’això en parlarem un altre dia.

I ¿què podem fer els avis per ajudar la lectura dels néts? Quan són petits val la pena explicar-els-hi contes per tal de fer-los entrar en la fantasia i despertar-los la imaginació. De més grans, llegir-els-hi contes per tal que aprenguin una bona entonació. Més endavant que ells ens llegeixin, a nosaltres, contes en veu alta i els podrem anar corregint allò que no diguin o entonin bé i explicar-els-hi el significat d’algunes paraules… És tot un món en el qual podem intervenir molt positivament, amb la calma i la tranquil·litat que ens permet la nostra condició d’avis. És una de les maneres que podem gaudir dels néts.

Com que s'apropen primeres comunions i haurem de fer algun regal als néts, us suggerim que en comptes de regalar-els-hi un objecte material dels clàssics que es regalen avui (que, desgraciadament, en tindran massa) els hi regaleu una Bíblia de les que hi ha per a infantils. És un obsequi que els durarà molt temps i que llegiran amb delit. Us enviem un enllaç d'una en castellà, però n'hi ha d'altres en català.

avis 3: ser feliç en la maduresa

Hem dit que hem de tenir autonomia per afrontar tranquil·lament aquest arribar a la maduresa. Però, ¿com ho podem fer això? No hem nascut per a la comoditat, sinó per ser feliços. Us suggerim uns aspectes a tenir en compte per lluitar i aconseguir la felicitat en aquest període de la vida.

1.         Mantenir-se actiu física i mentalment

Hem de fer sempre alguna activitat per tal de deixar de contemplar-nos nosaltres mateixos i no acabar hipocondríacs i narcissistes. Si fem activitats amb sentit, la vida té una altra pespectiva, ens aporta beneficis psicològics i dalut física. No ens deixem enganyar per la “qualitat de vida” que actualment té com única mesura el benestar físic, el plaer. La veritable qualitat de vida no depèn del que tinc, sinó del que sóc.

2.         Ser conscient que es progressa

Ens hem de fixar metes concretes de manera que les poguem avaluar. Ni tan difícils que no les poguem aconseguir ni tan fàcils que no ens donin cap satisfacció. Ja sigui una cosa material: cuidar una terrassa; intel·lectual: escriure; d’entreteniment: jugar als escacs amb la néta…

3.         Ser positiu

Sortir d’un mateix, no ser egocentrista, evitar ressentiments, no ser pessimista, pensar que puc recompondre aquella amistat que està refredada, no oblidar les amistats que ja tinc, parlar amb la nora que no ens entén…, amb el fill que s’ha quedat sense feina… Saber donar les gràcies… Saber-nos disculpar… Hem de fer la vida alegre a les persones.

4.         Saber escoltar i parlar quan calgui

És una manera extraordinària de sortir de l’enclaustrament al que es pot tancar algú. Hem de saber mantenir una conversa. Avui la gent necessita parlar i que l’escoltin. Tinguem present aquesta necessitat i estiguem atents per escoltar qui ho necessiti (i quan calgui demanem a algú que ens escolti). Tinguem paciència per escoltar.

5.         Tenir cura d’alguna persona

No hi ha res que envelleixi tant com el pensar que qui necessita rebre alguna cura dels altres soc jo mateix i que jo no estic capacitat per ajudar ningú. Per això és molt necessari dedicar temps a una persona que ho necessiti. Això farà que deixi de pensar en mi i m’il·lusionarà aquesta responsabilitat.

6.         No instal·lar-se en la solitud

No hi ha res pitjor que voler-se sentir sol, desamparat. La gent que coneixia va desapareixent… Un ha de ser conscient d’això i posar els mitjans: fer noves amistats, participar en tertúlies de cafè, jugar al bridge, viatjar, no deixar les amistats que encara viuen… No podem abusar d’aquesta situació i fer que els del voltant se sentin culpables de la nostra solitud. No instal·lar-nos en la rancúnia. Estimar i deixar-se estimar.

7.         Tenir parcel·les d’intimitat i independència

Les limitacions físiques que ens poden anar sortint faran que cada vegada necessitem d’algú que ens ajudi per fer alguna cosa. Mentres poguem, resistim-nos a que ens facin coses ja que així no limitem la nostra autonomia. Un es troba millor quan encara pot decidir sobre algun aspecte de la seva vida (però, quan calgui, hem de saber demanar ajuda).

8.         Educar l’atenció

Es tracta d’aconseguir que l’eix de la nostra vida no siguin les petites xacres que ens van sortint i estiguem massa pendents d’elles. Una manera concreta és realitzar, amb cura, algun treball manual o tenir algun interès concret en el món exterior a nosaltres. Una bona cosa és contar contes als néts, contes de la nostra època, fantàstics, que segur que els hi agradaran. O llegir-els-hi un llibre.

9.         Llegir i escoltar música

Tant una cosa com l’altre són estimulants mentals. Són actituts actives. Hi ha qui pensa que llegir i escoltar música és perdre el temps, és no fer res. Què va! Perdre el temps i no fer res és veure massa televisió, ja que és passiva. Un disc (dels de vinil o de pedra) o un cd per escoltar, un llibre per llegir… són uns companys excel·lents.

10.         Gaudir dels néts

És una riquesa que no podem deixar que s’escapi. No hem de fer de pares. Hem de fer d’avis. Hem de tenir moments on estiguem només amb els néts i gaudir d’estar amb ells. Fer coses a soles amb ells, sense els pares. I, un a un, ajudar-los a créixer. Fer una feina pausada, tranquila, al ritme que ells necessiten.

la quaresma

Fa uns dies Antoni Puigverd va publicar un magnífic article en el que, parlant de la Quaresma, comentava que malgrat aquestes festes cabdals cristianes es continuïn celebrant, avui hem perdut el sentit i el missatge religiós de les mateixes i les gran festes cristianes estan “buidades del sentit originari, el Nadal serveix per revitalitzar el consum i la Setmana Santa per fer unes petites vacances”.
Això ens ha portat a pensar que valdria la pena parlar de la Quaresma, el temps litúrgic en el qual estem immersos ara ara.
Al llarg de l’any l’Església celebra diferents festivitats litúrgiques per commemorar els moments més importants de la vida de Jesucrist: el Nadal, que celebrem el seu naixement; la Setmana Santa, que recordem la institució de l’eucaristia i la seva passió i mort, i la Pasqua, que festejem la seva resurrecció.
Hi ha dos altres moments que l’Església ens proposa com a preparació per aquests cicles: l’Advent, preparació per al Nadal durant quatre setmanes, i la Quaresma, preparació per a la Setmana Santa que dura quaranta dies.
Molt probablement nosaltres, com a avis que som, recordarem que quan érem infants i joves –més joves que ara– vivíem aquestes celebracions amb el sentit originari avui perdut, tant pel que fa les festivitats de Nadal, Setmana Santa i Pasqua com les preparacions de l’Advent i la Quaresma.
En aquests moments estem a la meitat de la quaresma. Falten escassament vint dies pel diumenge de Rams, i encara som a temps per pensar i treure suc a aquests dies que falten per a la setmana santa. ¿Seríem capaços fer quelcom de positiu per tal que a casa nostra i a casa dels nostres fills i néts re-visquem –si no és que ja ho fem– tant les grans festivitats com els cicles de preparació?
No podem oblidar el sentit religiós que tenen aquestes festivitats, si no, no les viurem adequadament. El missatge de la setmana santa és el nucli principal de la nostra fe: un Déu que s’ha fet home i que per culpa de la nostra infidelitat es lliura voluntàriament per ésser ultratjat, humiliat, escarnit, torturat i mort. Però venç la mort amb la resurrecció i ens obre la porta a l’esperança de la veritable Vida. I es queda entre nosaltres en l’eucaristia.
Benet XVI ens recorda enguany que la Quaresma “és un camí personal de conversió mitjançant el dejuni, l’almoina i l’oració. El dejuni ens ajuda a superar l’egoisme suportant la privació d’alguna cosa i no només de les supèrflues; fugim del nostre “jo” per descobrir les necessitats dels altres.
L’almoina ens recorda la necessitat de compartir. La idolatria actual dels béns materials despulla l’home, l’enganya, el defrauda, el fa infeliç. ¿Com podem estimar els altres si el nostre cor està ple d’un mateix?
L’oració consisteix en escoltar atentament allò que Déu ens diu a cada un de nosaltres, és un trobar temps per a Déu per tal d’adquirir la perspectiva de l’eternitat i la transcendència de la vida.
D’aquesta manera arribarem a la conversió profunda de la nostra vida: ens alliberarem de l’egoisme, superarem l’instint de domini sobre els demés i ens obrirem a la caritat de Crist”.
¿No us sembla un programa assequible per viure i ensenyar-lo a viure?