novembre: la mort, el més enllà i halloween

Tots els avis recordem que el mes de novembre l’Església el dedica als difunts. El dia 1 recorda tots els sants, els que ja són al cel i gaudeixen de la visió de Déu, i el dia 2 el dedica a resar per a totes aquelles persones que ens han precedit en la mort i per les quals preguem perquè arribin a la vida eterna.

Això ho vam aprendre dels nostres pares, ho vam tansmetre als nostres fills i ara aquests ho han de recordar als nostres néts. Aquesta és una tasca a la que hi hem de dedicar temps ja que l’ambient actual i la incorporació de costums vinguts de fora ha fet que vagi desapareixent el sentit cristià d’aquesta festa: ens oblidem del cel, del purgatori i de l'infern i incorporem el Halloween, festa d’origen celta que celebrava l’acabament de l’estiu i que està plena de bruixes, carotes i esquelets amb la finalitat d'espantar (sic!) a tothom qui trobin. El fet curiós és que Halloween és la contracció de l’expressió anglesa All Hallows' Even, que vol dir, precisament: Vigília de tots els sants!

Santa Mònica, ja a punt de morir, a Ostia, prop de Roma, va sentir com l’altre fill seu deia a Agustí: «m'hagués agradat enterrar a la nostra mare a la seva pàtria (a Cartago, a l’actual Tuníssia) i no a un país llunyà». Mònica el va sentir i el va reprendre i digué als dos: «Enterreu aquest cos en qualsevol lloc: això no us ha de preocupar en absolut; l'únic que us demano és que us recordeu de mi davant l'altar del Senyor, en qualsevol lloc on sigueu». Aquest és el sentit veritable del dia dels difunts.

El problema entre el dia dels difunts i el halloween és la pèrdua del sentit transcendent de la vida: una manera de pensar pagana, de viure d'esquena a aquesta realitat, de tenir por a la mort, aquest pas que tots hem de donar, que ens sembla que és on tot s’acaba i en el qual no hi volem pensar seriosament.
¿Què és la mort? La mort és quan es deixa el temps per passar a l’eternitat. La mort és un pas, un moment… un cop arriba, la vida continua. Gairebé podríem dir que la mort no existeix, que només hi ha vida: terrenal o eternal. Existim i no podem deixar d’existir. És el pas definitiu d’aquesta vida a l’eterna.
La por a la mort, que està tan present, fa que l’allunyem del pensament i la neguem, però la mort no és una derrota o una deshonra, sino la fi d’un cicle de patiment, sacrifici i dolor i l’inici d’un altre, ple de joia i felicitat. La raó d'aquesta obscuritat és perquè estiguem sempre preparats. 

¿Què és la vida eterna?, es pregunta la gent, com si fos un lloc més on estar, diferent de l’actual. «La vida eterna és una nova categoria d’existència, una nova qualitat de l’ésser, no és un lloc ni un temps sense fi fora del devenir cronològic. És el moment ple de satisfacció, allà on arribem al ‘cara a cara’ amb Déu».

Avui la mort ha deixat de ser la gran educadora, l’home viu sense consciència de la mort gairebé la meitat de la seva vida, com els animals, en una espècie d’eufòria i despreocupació. Aixo vol dir que durant una bona part de la seva existencia deixa de banda la seva humanitat, allò que defineix la seva humanitat: la consciencia de la mort.

Capella Sixtina - El judici final, Miguel Àngel

L’home es resisteix a acceptar la perspectiva de la ruïna total i l'adéu definitiu. Ni tots els esforços de la tècnica moderna ni la pròrroga de la longevitat, no poden satisfer aquest desig del més enllà que sorgeix del cor humà. Però el progrés social, els avenços tecnològics i el poder adquisitiu que ens permeten gaudir de la vida d'una manera incontrolada, dissoluta i arrogant, fan que no es pensi en la mort, que no reflexionem sobre la nostra existència en aquest món, que no recapacitem sobre el més enllà i que atresorem tot el que poguem a la terra, sense recordar que res d’aquí ens emportarem cap allà. Com diu el Papa Francesc: –Nunca he visto un camión de mudanzas detrás de un cortejo fúnebre.

Avui la gent té por de la mort, de la mort lenta, del veure arribar la fi de la vida, de patir, de fer amb plena consciència el darrer tram del camí… I la gent desitja el contrari: una mort repentina, insospitada, sense temps per pensar ni patir… Avui es vol domesticar la mort arribant a produir la mateixa mort, com una questió que atany al mateix home perquè “Déu ha deixat de ser un subjecte que actui en la història i que ens ha promès la vida eterna”.  S'ha extirpat la mort de la consciència humana. Ja ni en els sermons es parla dels novíssims (la mort, el judici, el més enllà: cel, purgatori, infern, vida eterna).

A Martes con mi viejo profesor –les trobades de l’antic alumne Mitch Alboom amb el seu professor Morrie Schwartz, malalt terminal– parlen de la vida, de l’amor, de la família, de la mort… i el professor diu:

«–Has d’acceptar que moriràs i estar-hi preparat sempre. D’aquesta manera et veus més compromès amb la vida tot vivint-la.

«–Si acceptes que pots morir en qualsevol moment, potser no seràs tan ambiciós com ets ara. Les coses a les que dediques tant de temps, podrien deixar de semblar-te importants. Has de fer lloc a coses més espirituals…

«–Apren a morir i aprendràs a viure».

la família

Ara que comencem el mes d’octubre i acabem d’encetar un nou curs cal tenir present el tema de la família, sempre important, sempre en primera línia, sempre enfortint relacions, sempre oberta a tothom. Ara han començat les sessions del Sínode de bisbes que durant tres setmanes, del 4 al 25 d’octubre, treballarà sobre aquest tema i a l’acabar el sant Pare ens lliurarà un document per a tots nosaltres.

Val la pena que els avis fem de pal de paller tant amb els fills com amb els néts. Avui hi ha coses que trontollen i no les hem de deixar caure. Hem de fer el cor fort i ajudar a qui ho necessiti a tirar endavant, a no donar res per perdut, a seguir lluitant amb coratge i estimació.

Des de bon començament el Papa ens ha fet donar compte de la importància de la família per a cada un de nosaltres i per a tota la societat. No ha deixat de recordar-nos que és la cèl·lula més important de la societat i el lloc on es forja el caràcter, on s’aprenen les virtuts i on es trasmet la fe.

Reproduïm algunes de les seves frases en diferents al·locucions:

• Quan Déu acaba l'obra de la creació, realitza la seva obra mestra; l'obra mestra és l'home i la dona.
• Jesús comença els seus miracles amb aquesta obra mestra, en un matrimoni, en una festa de noces: un home i una dona. Així, Jesús ens ensenya que l'obra mestra de la societat és la família: l'home i la dona que s'estimen. Aquesta és l'obra mestra!
• El matrimoni és abans de res el descobriment d'una crida de Déu.
• La família roman en el fonament de la convivència i en la garantia contra l'exfoliació social.
• Els nens tenen el dret de créixer en una família, amb un pare i una mare, capaços de crear un ambient idoni al seu desenvolupament i a la seva maduració afectiva.
• Cal recordar la contribució «indispensable» del matrimoni a la societat, contribució que «supera el nivell de l'emotivitat i de la necessitat contingent de la parella».
• Aquest és el motiu pel qual és tan important la família: el Fill de Déu va néixer en una família i allà «va conèixer el món»: un taller, quatre cases, un poblet de res.
• No existeix el matrimoni exprés: cal treballar en l'amor, cal caminar. L'aliança de l'amor de l'home i la dona s'aprèn i s'afina. Es tracta d'una aliança artesanal.
• Fer de dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle.
• Els casaments són moments especials en la vida de molts. Per als «més veterans», pares, avis, és una oportunitat per recollir el fruit de la sembra. Dóna alegria a l'ànima veure els fills créixer i que puguin formar la seva llar.
• Un casament és l'oportunitat de veure, en un instant, que tot allò pel
  qual s'ha lluitat ha valgut la pena. Acompanyar els fills, sostenir-los, estimular-los perquè puguin animar-se a construir les seves vides, a formar les seves famílies, és un gran desafiament per als pares.
• La família és escola d'humanitat, escola que ensenya a posar el cor en les necessitats dels altres, a estar atent a la vida dels altres, a agrair la vida com una benedicció, on experimentem el perdó, on cerquem el millor per als altres.
• Sense família, sense la calor de la llar, la vida es torna buida, comencen a faltar les xarxes que ens sostenen en l'adversitat, les xarxes que ens alimenten en la quotidianitat i motiven la lluita per a la prosperitat.
• Quan no es viu una vida de família es van engendrant aquestes personalitats que les podem anomenar així: "yo, me, mi, commigo, para mí…", totalment centrades en si mateixos, que no saben de solidaritat, de fraternitat, de treball en comú, d'amor, de discussió entre germans ...
• La família ens salva de dos fenòmens actuals: la fragmentació, és a dir, la divisió, i la massificació. En tots dos casos, les persones es transformen en individus aïllats fàcils de manipular, de governar.
• En cap història familiar no falten els moments on la intimitat dels afectes més estimats és ofesa pel comportament dels seus membres.
• Aquestes ferides, que divideixen al marit i la dona, indueixen a cercar en una altra part comprensió, suport i consolació. Però sovint aquests "suports" no pensen en el bé de la família.
• I un s'oblida de com es diu pare, mare, fill, filla, avi, àvia… es van com oblidant aquestes relacions que són el fonament. Són el fonament del nom que tenim.
• Les famílies no són un problema, són principalment una oportunitat. Una oportunitat que hem de cuidar, protegir i acompanyar. És una manera de dir que són una benedicció.
• Quan comences a viure la família com un problema, t’estanques, no camines, perquè estàs molt centrat en tu mateix.
• Per això, tinguem cura de les nostres famílies, veritables escoles del demà. Cuidem les nostres famílies, veritables espais de llibertat. Cuidem les nostres famílies, veritables centres d'humanitat.

els nuvis i el nuviatge

Els avis d’avui molts ja tenim néts que comencen a sortir en colles de nois i noies i alguns d’ells ja es proposen posar-se a “festejar”. Ho posem entre cometes ja que avui els joves no diuen festejar, sinó que primer, queden…, després, surten…, tenen parella…, s’ajunten… però no festegen,  no fan aquest camí de coneixement mutu que els serveix de preparació al matrimoni encara que hagin estat sortint un grapat d’anys.

El Sant Pare, en una de les audiències dels dimecres, dedicades a la família, acaba de parlar dels nuvis i del nuviatge. I ho ha fet d’una manera molt clara, simple, directe, dient les coses pel seu nom. I va fer referència a la extraordinària novel·la d’Alessandro Manzoni I promessi sposi: Vosaltres italians, teniu una obra mestra literària sobre el festeig Els promesos. Cal que els joves la coneguin, que la llegeixin; és una obra mestra on s'explica la història dels nuvis que van patir molt, van recórrer un camí amb moltes dificultats fins arribar al final, al matrimoni. Llegiu-la i veureu la bellesa, el sofriment, però també la fidelitat dels nuvis.

Aquí teniu un extracte, però si klikeu sobre aquest enllaç podreu llegir tota la intervenció del Sant Pare.

El festeig —en italià «fidanzamento»— té relació amb la confiança, la familiaritat, la fiabilitat. Familiaritat amb la vocació que Déu dóna, perquè el matrimoni és el descobriment d'una crida de Déu. Certament és una cosa bonica que avui els joves puguin triar casar-se partint d'un amor mutu. Però precisament la llibertat del vincle requereix una conscient harmonia de la decisió, no només un simple acord de l'atracció o del sentiment, d'un moment, d'un temps breu… requereix un camí.

El festeig és el temps en el qual els dos estan cridats a realitzar un bon treball sobre l'amor, un treball partícip i compartit, que va a la profunditat. Tots dos es descobreixen a poc a poc, mútuament, és a dir, l'home «coneix» a la dona coneixent a aquesta dona, la seva núvia; i la dona «coneix» a l'home coneixent a aquest home, el seu nuvi. No subestimem la importància d'aquest aprenentatge: és un bonic compromís, i l'amor no és només una felicitat despreocupada, una emoció encantada…

L'amor de Déu va crear les condicions concretes d'una aliança irrevocable, sòlida, destinada a durar. L'aliança d'amor entre l'home i la dona, aliança per la vida, no s'improvisa, no es fa d'un dia per l'altre. No existeix el matrimoni exprés: cal treballar en l'amor, cal caminar. Es tracta d'una aliança artesanal. Fer de dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle, un miracle de la llibertat i del cor, confiat a la fe.

Les nostres «coordenades sentimentals» estan una mica confuses. Si preval el costum de consumir l'amor com una mena de «complement» del benestar psico-físic, no hi ha esperança per a la confiança i la fidelitat del do de si. No és això l'amor. El festeig enforteix la voluntat de custodiar junts una cosa que mai ha de ser comprada o venuda, traïda o abandonada, per més atractiva que sigui l'oferta. És un llarg camí aquest itinerari de festeig.

L'Església custodia la distinció entre ser nuvis i ser esposos. No és el mateix. No menyspreem amb lleugeresa aquest savi ensenyament. Els símbols forts del cos posseeixen les claus de l'ànima: no podem tractar els vincles de la carn amb lleugeresa, sense obrir alguna ferida duradora en l'esperit com recorda Pau als corintis. La cultura i la societat actual no són generoses amb els joves que tenen serioses intencions de formar una família i portar fills al món. És més, sovint presenten mil obstacles, mentals i pràctics.

Moltes parelles estan juntes fa molt de temps, potser també en la intimitat, de vegades convivint, però no es coneixen de veritat. Sembla estrany, però l'experiència demostra que és així. El festeig és un itinerari de vida que ha de madurar com la fruita, fins al moment que es converteix en matrimoni. S'ha de revaluar el festeig com a temps de coneixement mutu i de compartir un projecte.

El camí de preparació al matrimoni s'ha de plantejar valent-se del testimoni senzill però intens de cònjuges cristians; de l’«oració domèstica»; dels sagraments; de la fraternitat amb els pobres; de la sobrietat i el compartir. Els nuvis que es comprometen en això creixen els dos i tot això els condueix a preparar una bonica celebració del Matrimoni de manera no mundana sinó amb estil cristià.

Que cada parella de nuvis un li digui a l'altre: «Et convertiré en la meva dona, et convertiré en el meu marit». Esperar aquest moment. És un moment, és un itinerari que va lentament cap endavant, és un itinerari de maduració. Les etapes del camí no s'han de cremar.

La maduració es fa així, pas a pas. El temps del festeig pot convertir-se, de veritat, en un temps d'iniciació… a la sorpresa! A la sorpresa dels dons espirituals amb els quals el Senyor enriqueix l'horitzó de la nova família. Hem de resar a la Sagrada Família de Natzaret: Jesús, Josep i Maria, perquè la família recorri aquest camí de preparació,  perquè els nuvis puguin comprendre la bellesa d'aquest camí cap al Matrimoni.

I als nuvis que són a la plaça: «Feliç camí de festeig!».