dimarts, 6 de desembre del 2011

advent, nadal, epifania

Fa uns mesos vam parlar de la celebració de les festes cabdals cristianes –Nadal i Epifania, Setmana Santa, Pasqua i Pentacosta– i dels temps litúrgics previs que celebra l’Església per preparar-nos a aquestes celebracions. L’altre vegada vam parlar de la Quaresma. Avui hem de parlar de l’Advent, aquest temps de preparació al Nadal i a l’Epifania, al naixement de Jesús, i que dura quatre setmanes. Els avis, ara que tenim uns néts menuts, podem recordar i fer, amb ells, algunes coses que vivíem nosaltres quan érem joves i teníem els fills petits.
El primer que cal és saber que l’any civil no coïncideix amb l’any litúrgic. L’any civil comença l'u de gener i l’any litúrgic s'inicia el 1r diumenge d’Advent. Aquest any ha començat el 27 de novembre.  Advent ve del llatí adventus i vol dir vinguda, arribada, acostament… L’Advent és un temps d’espera d’alguna cosa important que s’acosta. L’any comença, doncs, amb un temps de preparació.
Antigament la pagesia desitjava que passés l’hivern –el temps on la llum s’escurça, el fred és intens, la terra no prudueix i la nit s’allarga– mentre esperava, fent pregàries, que retornés la llum, la verdor i la vida. Era un temps rigorós, d’austeritat, però ple d’esperança per la nova vida que tornaria al camp.
¿Què pensem avui de l’Advent? ¿Esperem que torni el qui ens pot donar la vida, el nen Jesús? Doncs amb aquesta esperança de l’arribada del qui ens salva, cal que ens preparem. I l’Advent és una crida a l’austeritat, a l’increment de la pregària, a la pràctica de la solidaritat... el qui ha de venir ha de trobar la nostra casa neta i endreçada i hem de fugir dels tòpics que el Nadal és per consumir, per carregar-nos d’estrès i per anestessiar les consciències.
Els avis podem viure aquest temps fent amb els néts la corona d’advent mentre els recordem el seu simbolisme: el cercle enverdit és símbol de Déu (que com el cercle no té principi ni fi) i de la confiança en el retorn de la vida (el color verd); les espelmes que encenem cada un dels diumenges simbolitzen la llum divina que va dissolent la foscor fins a l’esclat de la llum, que és Jesús, la nit de Nadal. La cinta de color vermell, que sol adornar la corona, constitueix el símbol de l’amor de Déu per la humanitat.
I més endavant, a la meitat de l’Advent, podem acabar d’arrodonir-ho mentre engalanem la casa pel Nadal fent el pessebre i posant l’arbre. El pessebre no és cap tonteria, és una manifestació externa d’allò que ens omple la vida, de la mateixa manera que ho fem amb moltes altres coses. Perquè som homes, som cos i ànima, som sentiment i esperit. I d'això ens n'adonarem cada cop que, amb els néts, posem una figureta al pessebre: Josep, Maria, el Nen, el bou, la mula…
I amb el Nadal arriba l’esclat de la llum en la nit més fosca de l’any: “Maria va infantar el seu fill” el nostre redemptor, el qui ens salva. Els primers en veure el nen Jesús són els pastors, gent d’ànima senzilla, eren al costat i, després de l’anunci de l’àngel, travessant un curt camí s’hi van apropar. Els reis, els reprtesentants de renom, van arribar molt més tard. Els savis vivien lluny i havien de fer un llarg camí i necessitaven guies i indicacions.
Avui ens passa el mateix: hi ha ànimes senzilles que saben veure el nen Jesús i anar a trobar-lo. Però per la majoria de nosaltres –moderns, savis, creguts, ocupats en negocis, feines i filosofies que ens omplen del tot– el camí que va al pessebre ens sembla molt costerut. I ens costa reconèixer que sols no podem arribar a trobar el camí que va a Jesús. Ja ho diuen els versos del Poema de Nadal: "Tots els camins van a Roma… però no van a Betlem". Però Ell ens crida…, ve a nosaltres…, fa el tram més llarg del recorregut per tal que nosaltres anem cap a Ell per camins més planers, de servei al proïsme.
Molts voldríem veure un senyal prodigiós, un signe diferent, imponent, irrefutable del poder de Déu i de la seva grandesa. Però Ell, que és el poder, la grandesa i la bondat, vol la nostra fe i el nostre amor i neix a Betlem, en un pessebre, mostrant-nos la humilitat que vol que imitem. Vol el nostre cor de carn, no de pedra. Vol que fem realitat el cant dels àngels als pastors: “Pau a la terra als homes de bona voluntat”.

1 comentari:

  1. Et felicito per la teva reflexió i per preparar el dia de Nadal. Moltes gràcies, Ramón.

    ResponElimina