diumenge, 9 de març de 2014

sorpresa!!!!




Els infants tenen una capacitat de sorprendre’s per tot allò que veuen que, de vegades, ens fan posar nerviosos. De fet a qui més fan posar nerviosos és als pares quan els fan una pregunta, o quan s’entretenen i no poden estar per ells i han de cercar una resposta ràpida, o quan han de separar-los de l’aparador on s’han parat per observar una cosa que els crida l’atenció mentre fan camí cap a l’escola…

¿Us heu fixat que quan els pares porten els nens a l’escola sempre els van tibant de la mà? És que ells, els pares, tenen els temps just per arribar a l’escola, deixar els nens i marxar corrents cap a la feina. Si aquesta operació la fan els avis això no sol passar ja que els avis o anem al mateix ritme dels infants o anem una passa endarrera, la qual cosa ens permet distreure’ns amb allò que es distreuen ells, sorprendre’ns amb allò que es sorprenen ells o parar-nos amb ells al mateix aparador.


¿Què fa un pare o una mare que porta els nens a l’escola, plovisqueja, i el nen li pregunta: mare, ¿per què quan plou sempre ho fa avall i no amunt? La mare, mentre pensa què li dirà, l’estira de la mà i li diu que s’afanyi, que arribaran tard a l’escola. El nen li repeteix la pregunta… però es queda sense resposta concreta ja que en aquestes circumstàncies no és el moment de fer explicacions “científiques”… –Al vespre ho preguntarem al pare.
L’infant tampoc no cercava una resposta concreta, senzillament expressava en veu alta la seva sorpresa al veure caure la pluja. Manifestava, concretament, allò que Chesterton deia dels infants: en cada nen, totes les coses del món es tornen a fer. Es meravella per tot allò que l’envolta i ho expressa, a la seva manera, en veu alta. És com un savi, que es pregunta el perquè de totes les coses.
L’infant veu una cosa al terra que li crida l’atenció, s’ajup per agafar-la, el pare, que ja fa tard per arribar a la feina, l’estira i li diu que no s’entretingui, que és tard, però l’infant es resisteix, aconsegueix agafar-la i s’alça… El pare segueix caminant sense adonar-se que el menut se l’ha ficat a la boca…
Aquestes accions que fan –i hem fet– tots els pares amb els fills són moments en els quals trenquem la seva sorpresa, aquest desig de conèixer que tenen i necessiten els infants. Els grans no podem deixar que els menuts no experimentin aquestes ganes d’aprendre ni que sigui a la seva manera.

Educar és treure cap a fora totes les potencialitats de l’infant, no a l’inrevés. L’infant no és un sac buit que nosaltres haguem d’emplenar. Cada criatura és un sac ple del que –ella mateixa– ha d’anar treient i descobrint coses mica a mica i nosaltres l’hem d’ajudar en aquesta tasca, sempre a la seva velocitat.
L’actual tendència a la sobreestimulació comporta seriosos problemes d’atenció i d’aprenentatge. Tanta tv, tants mòbils, tantes pantalles, tanta acció i tant soroll que veuen i senten en les imatges, fa que la vida real els aburreixi. Tot això fa que l’infant no pugui descobrir el món per si mateix i al seu ritme, ja que l’excés d’informació crea un empobriment de l’atenció.

Si deixem que els infants visquin amb intensitat i sorpresa cada moment de descobriment per part seva, els facilitarem la clau de la felicitat. Si deixem i facilitem que vegin i visquin coses que no els corresponen, els fem fora de l’edat que els correspon, els hi robem la infància, el joc, la imaginació, la sorpresa… Acaben essent adolescents que ho han vist tot, que ho tenen tot, que acaben amb el desijos bloquejats. Ja fa trenta anys que Neil Postman ho manifestava en el seus llibres Divertint-nos fins morir, La desaparició de la infantesa i La mort de l’escola.

Davant d’aquesta situació d’empobriment infantil els directius de Silicon Valley han decidit portar els seus fills a escoles sense pantalles digitals ni ordinadors, on no fan servir la tecnologia a les aules ja que, segons ells, l’ordinador impedeix el pensament crític i pensen que els seus fills els sobrarà temps, de més grans, per aprendre a fer anar aquesta eina, tan simple i senzilla com fer uns quants kliks. Ara el que necessiten és descobrir la vida al seu ritme i a través de la vida real, no de la virtual.


Aquestes situacions i l’actual consumisme fan que els nens arribin a adults sense passar per la infantesa, seran adults immadurs, gent saturada amb tot el que desitja, sense capacitat per desitjar coses, creguda de que tot el que té li pertany, que ho dóna tot per suposat, capriciosa fins la frustració quan la realitat no coïncideix amb el que desitja… un Peter Pan etern.
Els avis encara podem fer una bona tasca en aquesta línia si som capaços de fer que els néts es sorprenguin amb la descoberta personal pel camí de l'agraïment per tot allò que tenen: la bellesa de la vida, la família, l'amistat…

 

Cap comentari:

Publica un comentari