felicitació de nadal

Com que s’acosta el dia de Nadal i és una època que cal pensar especialment en els demés, creiem que val la pena saber què fa l’Església catòlica per les persones a tot el món. Ja que gairebé ningú ho diu, i quan ho diuen ho fan amb la boca petita, aquí us informem del què fa, de l’estalvi anual que representa per l’Estat i de l’import dels donatius que reparteix:

*hospitals: 107 (estalvi anual: 5,3mM €)

*centres assistencials (ambulatoris, dispenssaris, asils, centres de minusvàlids, transeünts, malalts terminals de SIDA): 1.005 amb 51.300 llits (estalvi anual: 4mM €)

*centres de reeducació per a marginats socials (ex-prostitutes, ex-presidiaris, ex-toxicòmans): 365 amb 53.140 personas  (estalvi anual: 180M €)

*orfanats: 935 amb 10.835 nens abandonats (estalvi anual: 93,5M€ )

*Cáritas: despeses anuals: 155 M€ any (donatius dels contribuents cristians) 

*Mans Unides: despeses anuals: 43 M€ any (de la mateixa butxaca) 

*Domund (Obres Missionals Pontifícies): despeses anuals: 21 M€ (de la mateixa butxaca)

*A tot això hi hem de sumar que gairebé la totalitat de les persones que treballen o col·laboren amb Caritas, Mans Unides, Domund… són voluntaris sense sou, traballen vivint la virtut de la solidaritat -vivint el Nadal cada dia de l'any- amb els més necessitats a canvi de… res, gratis et amore. I aquesta partida és inquantificable

*Està exempta de l’IBI. Això no és cap privilegi. Ho està de la mateixa manera que ho estan els immobles pertanyents a:

·   serveis públics (defensa, seguretat, educació, serveis penitenciaris)

·   destinats a usos religiosos (catòlics, evangèlics, israelites, islàmics)

·   governs estrangers

·   Creu Roja

·   ferrocarrils

·   patrimoni històrico-artístic.

·   entitats sense afany de lucre

A més atén: 

*despeses de conservació i manteniment del Patrimoni històrico-artístic: el 80 % (estalvi anual: 35M€ )

*centres d’ensenyament: 5.140 amb 990.780 alumnes (estalvi anual: 15mM €)

*No té els avantatges fiscals que gaudeixen partits polítics i sindicats que no han de declarar els ingressos per quotes, ni subvencions, ni donacions, ni rendiments de les activitats econòmiques, ni rendiments de les rendes del patrimoni.

Davant d’això, qualsevol ajuda que l’Església rebi de l’Estat és minsa comparat amb el que l’Església fa per les persones.

Queda clar que ni partits polítics, ni centrals sindicals estan disposats a assumir aquests costos que representa treballar pels més necessitats.

Aquests dies volem desitjar-vos, a cada un de vosaltres, unes BONES FESTES DE NADAL! i us adjuntem una pàgina d'una nadala catalana que alguns de vosaltres segur que cantaveu quan éreu petits: Non, non, non… i que ara podreu cantar amb els néts davant el pessebre abans de fer cagar el tió.

advent, nadal, epifania

Fa uns mesos vam parlar de la celebració de les festes cabdals cristianes –Nadal i Epifania, Setmana Santa, Pasqua i Pentacosta– i dels temps litúrgics previs que celebra l’Església per preparar-nos a aquestes celebracions. L’altre vegada vam parlar de la Quaresma. Avui hem de parlar de l’Advent, aquest temps de preparació al Nadal i a l’Epifania, al naixement de Jesús, i que dura quatre setmanes. Els avis, ara que tenim uns néts menuts, podem recordar i fer, amb ells, algunes coses que vivíem nosaltres quan érem joves i teníem els fills petits.

El primer que cal és saber que l’any civil no coïncideix amb l’any litúrgic. L’any civil comença l'u de gener i l’any litúrgic s'inicia el 1r diumenge d’Advent. Aquest any ha començat el 27 de novembre.  Advent ve del llatí adventus i vol dir vinguda, arribada, acostament… L’Advent és un temps d’espera d’alguna cosa important que s’acosta. L’any comença, doncs, amb un temps de preparació.

Antigament la pagesia desitjava que passés l’hivern –el temps on la llum s’escurça, el fred és intens, la terra no prudueix i la nit s’allarga– mentre esperava, fent pregàries, que retornés la llum, la verdor i la vida. Era un temps rigorós, d’austeritat, però ple d’esperança per la nova vida que tornaria al camp.

¿Què pensem avui de l’Advent? ¿Esperem que torni el qui ens pot donar la vida, el nen Jesús? Doncs amb aquesta esperança de l’arribada del qui ens salva, cal que ens preparem. I l’Advent és una crida a l’austeritat, a l’increment de la pregària, a la pràctica de la solidaritat... el qui ha de venir ha de trobar la nostra casa neta i endreçada i hem de fugir dels tòpics que el Nadal és per consumir, per carregar-nos d’estrès i per anestessiar les consciències.

Els avis podem viure aquest temps fent amb els néts la corona d’advent mentre els recordem el seu simbolisme: el cercle enverdit és símbol de Déu (que com el cercle no té principi ni fi) i de la confiança en el retorn de la vida (el color verd); les espelmes que encenem cada un dels diumenges simbolitzen la llum divina que va dissolent la foscor fins a l’esclat de la llum, que és Jesús, la nit de Nadal. La cinta de color vermell, que sol adornar la corona, constitueix el símbol de l’amor de Déu per la humanitat.

I més endavant, a la meitat de l’Advent, podem acabar d’arrodonir-ho mentre engalanem la casa pel Nadal fent el pessebre i posant l’arbre. El pessebre no és cap tonteria, és una manifestació externa d’allò que ens omple la vida, de la mateixa manera que ho fem amb moltes altres coses. Perquè som homes, som cos i ànima, som sentiment i esperit. I d'això ens n'adonarem cada cop que, amb els néts, posem una figureta al pessebre: Josep, Maria, el Nen, el bou, la mula…

I amb el Nadal arriba l’esclat de la llum en la nit més fosca de l’any: “Maria va infantar el seu fill” el nostre redemptor, el qui ens salva. Els primers en veure el nen Jesús són els pastors, gent d’ànima senzilla, eren al costat i, després de l’anunci de l’àngel, travessant un curt camí s’hi van apropar. Els reis, els reprtesentants de renom, van arribar molt més tard. Els savis vivien lluny i havien de fer un llarg camí i necessitaven guies i indicacions.

Avui ens passa el mateix: hi ha ànimes senzilles que saben veure el nen Jesús i anar a trobar-lo. Però per la majoria de nosaltres –moderns, savis, creguts, ocupats en negocis, feines i filosofies que ens omplen del tot– el camí que va al pessebre ens sembla molt costerut. I ens costa reconèixer que sols no podem arribar a trobar el camí que va a Jesús. Ja ho diuen els versos del Poema de Nadal: "Tots els camins van a Roma… però no van a Betlem". Però Ell ens crida…, ve a nosaltres…, fa el tram més llarg del recorregut per tal que nosaltres anem cap a Ell per camins més planers, de servei al proïsme.

Molts voldríem veure un senyal prodigiós, un signe diferent, imponent, irrefutable del poder de Déu i de la seva grandesa. Però Ell, que és el poder, la grandesa i la bondat, vol la nostra fe i el nostre amor i neix a Betlem, en un pessebre, mostrant-nos la humilitat que vol que imitem. Vol el nostre cor de carn, no de pedra. Vol que fem realitat el cant dels àngels als pastors: “Pau a la terra als homes de bona voluntat”.

el matrimoni

Els avis, de vegades, presencien o els arriben de retruc desavinences entre els seus fills i joves o entre filles i gendres. Unes vegades serà una baralla sense importància, que s’acabarà aviat, però d’altres pot ser més greu i que duri massa temps. Per què passa això? Per què avui hi ha tants matrimonis que se separen?

Fa una anys, quan els nostres fills es van començar a casar, tenien amics que no s’atrevien a casar-se per por del que representava el compromís d’una vida conjugal que tant passava per la salut com per l’enfermetat, per la riquesa com per la pobresa… Tenien una por que tampoc sabien explicar. Més endavant d’altres amics han tingut problemes al trencar-se el seu matrimoni. Alguna vegada et trobes un amic al cap d’uns anys i et presenta una noia més jove que ell mentres et diu: “M’he separat, saps?” i et quedes un xic descol·locat. Per què passa això?

La situació que fa que noi i noia siguin fidels al compromís contret o no siguin capaços d’aquesta fidelitat fa pensar si uns són més prudents o bé els altres són més egoïstes. Encertar una relació d’amor amb una persona és molt important i l’egoïsme que impera avui en molts joves fa que o no es casin o vagin al matrimoni d’una manera precipitada i es divorciïn al cap d’un any. Tenen dubtes sobre la seva pròpia persona i així és difícil que sàpiguen què volen de la persona que pretenen estimar. El matrimoni et posa a prova, et fa veure qui ets realment i qui és la persona amb la que vols compartir la vida i de quina manera la pots arribar a estimar de veritat i per sempre.

Tenir una persona a qui estimes i que t’estima és molt important. La vida ocupada de cada dia no ens deixa veure amb claredat el que representa la veritable estimació, però quan passes un mal moment –a la feina, a casa per una malaltia, quan ens fem grans– qui tens a casa que t’anima, que t’empeny, que et fa sentir útil passant la nit al teu costat –sigui el marit o la muller, un fill o una mare– t’adones que és aquesta persona que ho dóna tot qui veritablement t’estima. 

Quan ja s’han viscut més de quaranta anys de matrimoni i a casa continuen junts i sols marit i muller, les converses no seran com quan s’encetava la vida en comú o com quan hi havia fills petits o adolescents, però amb una mirada serena, amb una petita carícia o un donar-se les mans n’hi ha prou per endevinar allò que pensa l’altre.

No hi ha fórmules per saber si un matrimoni funcionarà o no, però hi ha un punt de partida imprescindible: noi i noia han de tenir un conjunt de valors comuns pels qual lluitar en la seva vida. I si cada un està disposat a oblidar-se d’ell mateix per pensar en l’altre, a respectar-se mútuament, a explicar-se les coses, a saber transigir en petits detalls, a oblidar i perdonar petites rancúnies… a estimar-se de veritat, l’èxit gairebé està assegurat.

Els avis podem donar exemple d’aquesta vida en comú que ens ha portat a viure tants anys plegats i sense deixar d’estimar-nos. Hem d’explicar als fills que hem lluitat per mantenir el compromís contret el dia que ens vam casar, que no tot han estat flors i violes, que hi ha hagut moments difícils, però que, per damunt de tot hi ha hagut el desig d’estimar l'altre, sempre, per sobre d’un mateix.