els avis davant l'any del jubileu de la misericòrdia

Logo del Jubileu

De ben segur que haurem llegit alguna cosa sobre aquest Any Jubilar de la Misericòrdia que ha convocat el Sant Pare i que ens demana que tots ens hi comprometem. Podem pensar que el món està tan malament que no servirà de res, que la nostra aportació serà insignificant, que els néts ni se n’enteraran… 

Doncs no! Pensem que podem fer molt. Més d’una vegada hem parlat de la influència que els avis tenim sobre els néts, de quin grapat de coses els podem ensenyar, de com podem fer que corregeixin defectes… doncs ara és un moment per fer-los veure que la seva vida no és només per a ells, que no podem ser egoïstes, que no podem pensar només en nosaltres mateixos, sinó que hem d’aprendre a donar-nos als demés.

Aquest és un Jubileu temàtic que pren la seva força del contingut central de la fe i busca recordar-li a l'Església la missió prioritària que té de ser signe i testimoni de la misericòrdia en tots els aspectes de la seva vida pastoral.

Però val la pena que ens preguntem: ¿Què podem fer els avis per tal de donar a conèixer i viure aquest any tal com el sant Pare ens demana?

Doncs pensem que hi ha tres coses que podem fer:

A.  Guanyar el Jubileu

B.   Viure les Obres de Misericòrdia

C.  Celebrar el dia del Baptisme

A. Guanyar el jubileu

Un tema important d’aquest any i que cal que tinguem molt present és el del Jubileu de la Misericòdia pel qual el Papa ens demana que ens proposem de fer alguna cosa concreta cada un de nosaltres, a nivell personal, però també a nivell familiar, cada família en particular.

El Papa vol que aquest any conreem la revolució de la tendresa com a fruit d'aquest any de la misericòrdia: la tendresa de Déu per a cada un de nosaltres. Cada un de nosaltres ha de dir: "Jo sóc un desventurat, però Déu m'estima; llavors també he d’estimar els altres de la mateixa manera".

I ens recorda que el seu desig seria que durant aquest any jubilar tots els catòlics es confessessin, com a mínim, una vegada.

¿Què cal fer Per guanyar el Jubileu? Podeu pensar on podeu anar, des de Roma fins a qualsevol temple jubilar. Adjuntem un mapa dels temples jubilars de Catalunya.

S’ha d’anar en peregrinació a un temple jubilar i traspassar la porta santa. (anar en peregrinació no vol dir fer coses rares, sinó que tothom sigui conscient d'allò que va a fer)

a.    Confessar-se (a l’eglésia el mateix dia o dintre de la setmana anterior o posterior, no cal que sigui el mateix dia)

b.   Resar un Credo

c.    Resar un Parenostre per les intencions del sant Pare

d.   Assistir a Missa i combregar

B. Viure les Obres de Misericòrdia

Les obres de misericòrdia són accions caritatives mitjançant les quals ajudem el nostre proïsme en les seves necessitats corporals i espirituals. Nosaltres les vam aprendre de petits, i ara les podem recordar i ensenyar als néts com viure cada una d’elles.

L'exercici de les obres de misericòrdia comunica gràcies a qui les exerceix i ens ajuden a avançar en el camí cap al cel, perquè ens van fent semblants a Jesús, que ens va ensenyar com ha de ser la nostra actitud cap als altres.

¿Quines són les obres de misericòrdia?

Hi ha catorze obres de misericòrdia: 7 corporals i 7 espirituals.

Obres de misericòrdia corporals

Van Gogh - El bon samarità

La llista l’Església l’ha pres del text de Jesús quan parla del judici final:

Quan el Fill de l'home, envoltat de la seva glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron de glòria (…) posarà les ovelles a la seva dreta i els cabrits a l'esquerra. Llavors dirà el rei als de dreta: 'Veniu, beneïts del meu Pare; preneu possessió del Regne preparat per a vosaltres des de la creació del món; perquè vaig estar famolenc i em donàreu menjar, assedegat i em donàreu beure, era foraster i m’hospedàreu, anava despullat i em vau vestir, malalt i em vau visitar, empresonat i em vau venir a veure. (…) Us ho asseguro, cada vegada que ho vau fer amb el més petit dels meus germans, a mi m'ho fèieu'.

1. Donar de menjar al famolenc

2. Donar de beure a l'assedegat

3. Donar posada al pelegrí

4.  Vestir el nu

Aquestes quatre primeres fan referència a l'ajuda que hem de procurar en aliment, beguda, allotjament i vestit als més necessitats, a aquells que no tenen l'indispensable per a poder menjar cada dia. Avui per a molts és un assumpte de vida o mort, com a l’antiguitat, pel risc que presenten els moviments migratoris de gent que fuig de la guerra i la misèria per trobar qui els atengui en la seva dignitat.

5. Visitar els malalts

Es tracta d'una veritable atenció als malalts, ancians i persones soles, tant en l'aspecte físic, com en fer-los un estona de companyia.

6. Visitar els empresonats

Consisteix en visitar els presos i prestar-los ajuda material i espiritual que els serveixi per millorar com a persones. No oblidar els “presos” per culpa de les addiccions (droga, alcohol, sexe…)

7. Enterrar els difunts

Enterrar els difunts és important per tal de donar digna sepultura al cos humà ja que som “temples de l'Esperit Sant”.

Obres de misericòrdia espirituals:

La llista l'ha pres l'Església d’entre textos que hi ha a la Bíblia i de actituds i ensenyaments del mateix Crist: el perdó, la correcció fraterna, el consol, suportar el sofriment…

1. Ensenyar a qui no sap

Consisteix a ensenyar l'ignorant en qualsevol matèria, també sobre temes religiosos, ja sigui de paraula, amb escrits, per ràdio o per televisió.

2. Donar bon consell a qui ho necessita

Per poder donar un bon consell hem d’estar preparats ja que no es tracta de donar opinions personals, sinó d'aconsellar bé, en sintonia amb Déu.

3. Corregir a qui s'equivoca

És practicar la correcció fraterna que ens ensenya el mateix Crist amb mansuetud i humilitat, ja sigui en temes humans o pel que fa referència al pecat.

Rembrandt - El retorn del fill pròdig

4) Perdonar les injúries

Recordar les paraules de Jesús al Parenostre: "Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors" i les de la Creu: "Pare, perdona'ls, que no saben el que fan".

5. Consolar el trist

Donar consol al trist o acompanyar a qui pateix alguna dificultat, per tal d’ajudar-los a superar aquesta situació difícil de dolor o tristesa.

6. Patir amb paciència els defectes dels altres

La paciència davant els defectes aliens també és virtut. No obstant, amb molta caritat, s'ha d’advertir a qui obra amb molèsties per als altres.

7. Pregar pels vius i pels difunts

Sant Pau recomana pregar per a tots, sense distinció, també per als governants i persones amb responsabilitat. I els difunts que estan al Purgatori esperen de les nostres oracions per tal d’entrar més aviat al cel.

C. Celebrar el dia del baptisme

En més d’una ocasió, a les Audiències o a l’Àngelus, el Papa ha preguntat als assistents si es recordaven de la data del seu baptisme. Com que ja dóna per suposat que ningú se’n recorda, anima a la gent a que la cerqui i ho celebri, ja que així com celebrem la data del naixement, també cal que celebrem la del baptisme, ja que és un dia molt important, és el dia en què el Senyor entra dintre nostre, ens fa seus, ens fa fills de Déu, i aquest és el millor títol.

No fa falta celebrar-ho ni amb regals, ni amb pastissos, ni amb espelmes, senzillament recordar aquest dia com un dia molt important en la nostra vida, el dia que el Senyor ens va fer fills de Déu.

Això us pot semblar una tonteria, però penseu amb la de coses que fem durant l’any que sí que són veritables tonteries… i les fem! I avui que se celebra tot (dia del càncer, dia de la dona, dia gay, dia del colesterol…), ¿per què no celebrar, també, el dia que ens vam fer cristians?

advent, nadal…

Els avis recordem moltes de les coses que vivíem a casa pels voltants del Nadal, quan encara teníem els fills petits, i que avui, amb els fills ja grans i amb néts, val la pena recordar i reviure a nivell personal i familiar. Podem preparar la corona d’advent, fer el pessebre, muntar l’arbre, enviar algunes felicitacions, i fer-nos algun regal, cinc coses que ens ajudaran a viure el Nadal amb més intensitat i a recordar a parents i amics que hem de fugir dels tòpics que el Nadal és lluminària, consum i estrès. No podem anestessiar les nostres consciències pensant només en nosaltres i oblidant aquells que ho passen malament.

Cal recordar que amb el temps d’Advent (que vol dir arribada, vinguda) l’Església inicia l’any litúgic i és un temps d’espera per alguna cosa important. Són quatre setmanes de preparació personal per a les festes de Nadal cara al naixement de Jesús el Salvador. L’Advent és una crida a l’austeritat, a l’increment de la pregària, a la pràctica de la solidaritat... el qui ha de venir –Jesús– ha de trobar la nostra casa neta i endreçada.

El Papa Francesc en l’homilia del primer diumenge d’Advent a la catedral de Bangui, a la República Centreafricana, ens ha dit: L’Advent és el temps litúrgic de l'espera del Salvador i símbol de l'esperança cristiana. L'Advent és el temps per preparar els nostres cors a rebre el Salvador que ve a fer fecundes les nostres històries personals i col·lectives, les nostres esperances frustrades i els nostres desitjos estèrils. I ens envia a anunciar, sobre tot als oprimits pels poderosos d'aquest món, i també als que sucumbeixen sota el pes dels seus pecats, que nosaltres, cristians, estem cridats a ser en el món els artífexs d'una pau fundada en la justícia. Preparant el Nadal, fem nostre de nou el camí del poble de Déu per acollir el Fill que ha vingut a revelar-nos que Déu és, per damunt de tot, Amor.

Per tal que l’entorn de la nostra pròpia casa ens ajudi a ficar-nos dintre d’aquest temps d’espera val la pena viure, amb els néts, les tradicions que hem citat abans.

La corona d’advent: un cercle fet amb branques verdes, quatre espelmes que encenem cada un dels diumenges i una cinta de color vermell, símbol de l’amor del Déu infinit per la humanitat i que ens porta la llum divina.

El pessebre. ¿Recordeu la molsa, els trossos de suro, branques i branquillons, herbetes, pedres, terra…? Tot per muntar entre tots el pessebre –aquesta representació plàstica del naixement que tants bons moments ens feia passar– amb el portal, l’anunciata, els pastors, el riu, els reis… I després el cant de nadales al Nen Jesús, davant el portal, el dia de Nadal i els altres de festa obligada: sant Esteve, cap d’any, reis…

Les felicitacions que abans enviàvem a parents i amics, cosa que avui s’ha perdut però que val la pena recuperar-la ni que sigui per via telemàtica: un correu, un whatsapp, un sms…, això sí, personalitzats! A totes les persones els hi agrada rebre felicitacions de parents i amics, sigui quin sigui el mitjà. I es queixen si no les reben: “No…, avui…, ja se sap…, tothom té tanta feina…!”. Hem de dedicar una mica del nostre temps a pensar amb com podem alegrar la vida als demés.

L’arbre de Nadal: és un arbre de fulla perenne, com l’avet, que simbolitza l’amor perenne de Déu envers els homes.

Els regals és una altra de les coses que forma part de la imatge del Nadal. Els pastors van dur al portal coses de la vida quotidiana, els mags els seus dons. ¿Què hi puc dur jo? Al portal ens hi hem de deixar nosaltres mateixos i hem de demanar al Nen que ens regali el poder sortir de l’obstinació de les nostres aspiracions, que ens faci veure que Ell és un ser suprem que està a l’abast i que sempre té temps per a mi.

Que el Nadal no sigui per a nosaltres una festa més de totes les que celebrem durant l’any, sinó que continui tenint el ressò de la primera nadala de la història: “Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra entre els homes de bona voluntat”, aquesta pau que tota la humanitat necessita avui més que mai per culpa d’aquesta tercera guerra mundial per fascicles.

Pau, terme clau que mou la humanitat sencera i que no vol dir només absència de guerra, sinó que fa referència a un món en el que hi regni la confiança i la germandat, sense temors, ni carències, ni insídies, ni mendicitat… Pau, que vol dir un món on els homes no pretenguin fer autònomament de la terra el paradís, servint-se de la violència.

novembre: la mort, el més enllà i halloween

Tots els avis recordem que el mes de novembre l’Església el dedica als difunts. El dia 1 recorda tots els sants, els que ja són al cel i gaudeixen de la visió de Déu, i el dia 2 el dedica a resar per a totes aquelles persones que ens han precedit en la mort i per les quals preguem perquè arribin a la vida eterna.

Això ho vam aprendre dels nostres pares, ho vam tansmetre als nostres fills i ara aquests ho han de recordar als nostres néts. Aquesta és una tasca a la que hi hem de dedicar temps ja que l’ambient actual i la incorporació de costums vinguts de fora ha fet que vagi desapareixent el sentit cristià d’aquesta festa: ens oblidem del cel, del purgatori i de l'infern i incorporem el Halloween, festa d’origen celta que celebrava l’acabament de l’estiu i que està plena de bruixes, carotes i esquelets amb la finalitat d'espantar (sic!) a tothom qui trobin. El fet curiós és que Halloween és la contracció de l’expressió anglesa All Hallows' Even, que vol dir, precisament: Vigília de tots els sants!

Santa Mònica, ja a punt de morir, a Ostia, prop de Roma, va sentir com l’altre fill seu deia a Agustí: «m'hagués agradat enterrar a la nostra mare a la seva pàtria (a Cartago, a l’actual Tuníssia) i no a un país llunyà». Mònica el va sentir i el va reprendre i digué als dos: «Enterreu aquest cos en qualsevol lloc: això no us ha de preocupar en absolut; l'únic que us demano és que us recordeu de mi davant l'altar del Senyor, en qualsevol lloc on sigueu». Aquest és el sentit veritable del dia dels difunts.

El problema entre el dia dels difunts i el halloween és la pèrdua del sentit transcendent de la vida: una manera de pensar pagana, de viure d'esquena a aquesta realitat, de tenir por a la mort, aquest pas que tots hem de donar, que ens sembla que és on tot s’acaba i en el qual no hi volem pensar seriosament.
¿Què és la mort? La mort és quan es deixa el temps per passar a l’eternitat. La mort és un pas, un moment… un cop arriba, la vida continua. Gairebé podríem dir que la mort no existeix, que només hi ha vida: terrenal o eternal. Existim i no podem deixar d’existir. És el pas definitiu d’aquesta vida a l’eterna.
La por a la mort, que està tan present, fa que l’allunyem del pensament i la neguem, però la mort no és una derrota o una deshonra, sino la fi d’un cicle de patiment, sacrifici i dolor i l’inici d’un altre, ple de joia i felicitat. La raó d'aquesta obscuritat és perquè estiguem sempre preparats. 

¿Què és la vida eterna?, es pregunta la gent, com si fos un lloc més on estar, diferent de l’actual. «La vida eterna és una nova categoria d’existència, una nova qualitat de l’ésser, no és un lloc ni un temps sense fi fora del devenir cronològic. És el moment ple de satisfacció, allà on arribem al ‘cara a cara’ amb Déu».

Avui la mort ha deixat de ser la gran educadora, l’home viu sense consciència de la mort gairebé la meitat de la seva vida, com els animals, en una espècie d’eufòria i despreocupació. Aixo vol dir que durant una bona part de la seva existencia deixa de banda la seva humanitat, allò que defineix la seva humanitat: la consciencia de la mort.

Capella Sixtina - El judici final, Miguel Àngel

L’home es resisteix a acceptar la perspectiva de la ruïna total i l'adéu definitiu. Ni tots els esforços de la tècnica moderna ni la pròrroga de la longevitat, no poden satisfer aquest desig del més enllà que sorgeix del cor humà. Però el progrés social, els avenços tecnològics i el poder adquisitiu que ens permeten gaudir de la vida d'una manera incontrolada, dissoluta i arrogant, fan que no es pensi en la mort, que no reflexionem sobre la nostra existència en aquest món, que no recapacitem sobre el més enllà i que atresorem tot el que poguem a la terra, sense recordar que res d’aquí ens emportarem cap allà. Com diu el Papa Francesc: –Nunca he visto un camión de mudanzas detrás de un cortejo fúnebre.

Avui la gent té por de la mort, de la mort lenta, del veure arribar la fi de la vida, de patir, de fer amb plena consciència el darrer tram del camí… I la gent desitja el contrari: una mort repentina, insospitada, sense temps per pensar ni patir… Avui es vol domesticar la mort arribant a produir la mateixa mort, com una questió que atany al mateix home perquè “Déu ha deixat de ser un subjecte que actui en la història i que ens ha promès la vida eterna”.  S'ha extirpat la mort de la consciència humana. Ja ni en els sermons es parla dels novíssims (la mort, el judici, el més enllà: cel, purgatori, infern, vida eterna).

A Martes con mi viejo profesor –les trobades de l’antic alumne Mitch Alboom amb el seu professor Morrie Schwartz, malalt terminal– parlen de la vida, de l’amor, de la família, de la mort… i el professor diu:

«–Has d’acceptar que moriràs i estar-hi preparat sempre. D’aquesta manera et veus més compromès amb la vida tot vivint-la.

«–Si acceptes que pots morir en qualsevol moment, potser no seràs tan ambiciós com ets ara. Les coses a les que dediques tant de temps, podrien deixar de semblar-te importants. Has de fer lloc a coses més espirituals…

«–Apren a morir i aprendràs a viure».