dilluns, 10 d’octubre de 2016

amor i matrimoni ll: tenir paciència - actitud de servei – alegrar-nos amb els demés


En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de de ser pacient, de fer el bé als altres i d’interessar-nos per la felicitat dels demés.

L’amor és pacient
És la manifestació de quan una persona no es deixa portar pels impulsos i evita agredir l’altre. És important viure-ho dins la família tal com el Senyor te misericòrdia de tots nosaltres.
Tenir paciència no vol dir deixar que ens maltractin contínuament o tolerar agressions físiques o permetre que ens tractin com objectes. El problema sorgeix quan ens col·loquem al centre i esperem que només es compleixi la nostra voluntat o exigim que les relacions siguin “celestials” o que les persones siguin perfectes. Aleshores tot ens impacienta, tot ens porta a reaccionar amb agressivitat.
Si no cultivem la paciència sempre tindrem excuses per respondre amb ira i, finalment, ens convertirem en persones que no saben conviure, antisocials, incapaces de postergar els impulsos i la família es convertirà en un camp de batalla.
La paciència s’aferma quan reconec que l’altre també té dret a viure en aquesta terra al costat meu, així tal com és. No importa si és un destorb per a mi, si altera els meus plans, si em molesta amb la seva manera de fer o amb les seves idees, si no és tot tal com jo esperava…
L’amor ens porta a acceptar l’altre com a part d’aquest món, també quan actua d’una manera diferent al que jo desitjaria.

L’amor és bondadós
La paciència no és una positura passiva sinó que està acompanyada per una activitat, per una reacció dinàmica i creativa davant els altres. Indica que l’amor beneficia i promou els demés i per això es tradueix com a servicial.
L’amor no és només un sentiment, sinó que implica “fer el bé” i així s’ha d’entendre d’acord amb el sentit original del verb hebreu “estimar. Com deia Sant Ignasi: “l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules”.
D’aquesta manera l’amor manifesta tota la seva fecunditat i ens permet experimentar la felicitat de donar, la noblesa i la grandesa de donar-se en abundància, sense mesura, sense reclamar res, per les soles ganes de donar i de servir.

L’amor no té enveja
En l’amor no hi ha lloc per sentir malestar pel bé de l’altre. L’enveja és sentir tristesa pel bé de l’altre la qual cosa manifesta que no ens interessa la felicitat dels demás ja que estem exclusivament concentrats en el propi benestar.
Mentre l’amor ens fa sortir de nosaltres mateixos, l’enveja ens porta a centrar-nos en el propi jo. El veritable amor valora els èxits de l’altre, no els veu com una amenaça i s’allibera del gust amargant de l’enveja. Accepta que cada un té dons diferents i diferents camins en la vida. D’aquesta manera procura descobrir el seu propi camí per ser feliç i deixa que els demés trobin el seu.

L’amor ens porta a una real valoració de cada ésser humà reconeixent el seu dret a la felicitat. Com que estimo aquesta persona accepto, en el meu interior, que pugui gaudir d’un bon moment. I aquesta arrel de l’amor em porta a refusar la injustícia que alguns tinguin massa i altres no tinguin res, o també que els descartats de la societat puguin viure una mica d’alegria. Però això no és enveja, sino desitjos d’equitat.


Cap comentari:

Publica un comentari