dimecres, 9 de novembre de 2016

amor i matrimoni lll: centrar-se en els demés – cultivar la humilitat – ser amable

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de l’ànsia de vanaglòria, de l’orgull del domini sobre els altres i del tenir un cor dur.

L’amor no es vanagloria
La vanaglòria és l’ànsia de mostrar-se superior, d’impressionar els demés amb una actitut pedant i un xic agressiva. Qui estima evita parlar massa de si mateix i a més, perquè està centrat en els demés, sap estar al seu lloc sense pretendre ser el centre.




L’amor no s’enorgulleix
La persona orgullosa és arrogant, s’autoengrandeix, només té obsessió per mostrar les pròpies qualitats i perd el sentit de la realitat. Es considera més gran del que és perquè es creu més “savi”.

La ciència infla, l’amor en canvi edifica. Alguns es creuen grans perquè saben més coses que els demés i es dediquen a exigir-los i controlar-los, però allò que en realitat ens fa grans és l’amor que comprèn, que té cura i que protegeix el dèbil.
Per tal de poder comprendre, disculpar o servir els demés de tot cor, és indispensable arraconar l’orgulll i cultivar la humilitat. La lògica de l’amor cristià no és la de qui se sent més que els altres i necessita fer-los sentir el seu poder, sinó que és la lògica del servei: “qui vulgui ser primer entre vosaltres, que sigui el vostre servidor”.
En la vida familiar no hi pot regnar la lògica del domini dels uns sobre els altres, o la competició per veure qui és més intel·ligent o poderós, perquè aquesta lògica acaba amb l’amor.

L’amor no és insolent
Estimar és tornar-se amable. L’amor no obra amb rudesa, d’una manera descortès, no és dur en el tracte. Les seves maneres, les seves paraules, els seus gestos, són agradables, no són aspres ni rígids. Detesta fer sofrir els demés. La cortesia és una escola de sensibilitat i desinterès que exigeix cultivar la ment i els seus sentits, aprendre a sentir, a parlar i, en certs moments, a callar.
Un cristià no pot escollir o refusar ser amable, ja que una de les exigències irrenunciables de l’amor es que tot ésser humà està obligat a ser afable amb els que té al seu voltant.
Una mirada amable fa que poguem tolerar l’altra persona i unir-nos en un projecte comú encara que siguem molt diferents. L’amor amable genera vincles, cultiva llaços, crea xarxes d’ntegració i construeix un entramat social ferm.
Fa falta mirar l’altre amb una mirada amable per tal de disposar-se a un veritable encontre amb ell. Això no és possible quan regna un pessimisme que destaca defectes i errors aliens per tal de compensar els propis complexos.

Qui estima és capaç de dir paraules que encoratgen, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen… en la família hem d’aprendre e llenguatge amable de Jesús: “¡Aixeca’t!”, “No tinguis por”…

Cap comentari:

Publica un comentari