molt bé, campiona!

Els pares de la Jessica, de 5 anys, i de l’Àlex, d’1 any, han passat la tarda del diumenge a casa els avis. Hi han anat a berenar, doncs estan tan enfeinats que es veuen molt poc. Mentre pares i fills parlaven de les seves coses, la Jessica ha jugat amb un grapat de joguines que els avis tenen de fa temps i que treuen quan venen els néts. S’ho passen molt bé, ja que són joguines que no tenen a casa seva i només hi poden jugar quan venen a casa els avis. L’Àlex terrejava mentre la Jessica construia un vaixell amb peces d’un tente. Ha arribat l’hora de marxar i el pare diu a la filla:

–Mira, Jessica, ara hem de marxar de casa els avis i hem de recollir totes aquestes joguines que hem deixat pel terra…

Aquesta frase, molt corrent avui, no tindria res d’excepcional si no fos perque: primer, utilitza el plural (“hem de recollir”, la qual cosa vol dir que ho han de fer entre els dos) i segon, per la continuació que segueix moltes vegades.

–Ai, pare, no en tinc ganes.

–Au, afanya’t, que en un moment les haurem recollit. Mira, jo t’ajudo…

El pare comença a recollir el grapat de peces que la Jessica ha escampat pel terra i que havia fet servir per construir un vaixell.

–Ai, pare, no les penso recollir…

El pare continua endreçant…

–Mira, jo ja n’he recollit unes quantes, ara comença a recollir tu…

–No ho penso fer…

El pare, a quatre grapes, va repassant l’habitació i recollint peces per tal de deixar-la endreçada.

–Va, afanya’t, que hem de marxar i la mare ja ens espera amb l’Àlex que s’ha adormit…

–No.

–Mira, jo ja n’he recollit un bon grapat, ara aquest reconet el reculls tu…

–No.

El pare ja no sap què fer per convèncer la Jessica per tal que reculli les poques peces que queden. Fa un últim intent:

–Mira, ja gairebé està tot recollit, té agafa aquesta darrera peça i posa-la al pot…

El pare allarga la mà a la Jessica amb la darrera peça del tente que quedava al terra. La Jessica mira la peça, mira el pot ple i es decideix a agafar la peça i posar-la al pot. El pare amb aire de triomf exclama:

–Molt bé, campiona!, ja ho hem recollit tot. Ara taparem el pot i el posarem al seu lloc…

I el pare agafa la tapa del pot, tapa el pot i el col·loca al seu lloc al prestatge corresponent, mente diu a la mare:

–Ei mare, la Jessica és una campiona, ja hem recollit totes les peces i hem endreçat l’habitació.

–Molt bé, noia, diu la mare mentre s’acomiada de la iaia, au fes un petó als avis que marxem…

L’àvia, quan s’acomiada del fill, li diu, baixet:

–No ho tornis a fer això, fes que ho reculli la Jessica, si no, mai arribarà a ser responsable. Quan arribis a casa cerca al diccionari la paraula campió i fes-la llegir a la Jessica, a veure si li serveix d’esperó.

El pare, a l’arribar a casa, va a cercar el diccionari, busca la paraula campió, repassa totes les acepcions i es proposa no tornar a fer servir erròniament la paraula.

CAMPIÓ. Ve del llatí campus, camp, i fa referència a la persona que entrava a lluitar a camp clos amb una altra. Per arribar a ser campió, per vèncer, havia de lluitar, esforçar-se, suar, caure, alçar-se, i tornar a la lluita… Qui guanyava era el campió (la Jessica?).

Avui associem la paraula campió al vencedor d’algun esport. ¿Algun d’aquests infantils “campions” ha llegit alguna vegada la vida i els esforços que fan els esportistes per intentar aconseguir la victòria? Tots s’esforcen per igual, tots s’estan de moltes coses, però només un arriba a campió.

Aquestes seqüències que veiem d'esportistes –de campions– són per adonar-nos que per arribar al capdamunt no sempre s'hi arriba a la primera. Podem caure enmig de la cursa, podem fallar un punt, perdre un campionat, però hem de tenir la idea molt clara que per tal d'ésser vencedors –en un esport, en els estudis, a la feina…–, per tal de poder dir "campió" a un fill o a una filla cal que els exigim esforç, perseverança, constància… i animar-los per tal que no afluixin quan no aconsegueixen allò que desitgen, que serà molts cops al llarg de la seva vida.

Roland Garros 2012

Els avis hem de recordar als nostres fills (els pares de la Jessica) que siguin exigents amb els seus fills (els nostres néts) per tal que arribin a ésser persones responsables. I, per damunt de tot, els pares han d’aprendre a parlar en singular quan és un fill o filla qui ha de fer alguna cosa. Si no, passa el que passa: els pares fan la feina dels fills (per no enfadar-se) i els fills s'ho miren amb cara d’enfadats, però per dins es senten vencedors i es riuen del seus pares.

els talents

Quan alguna de les nostres nétes –o néts– ens sorprèn amb alguna actuació per a nosaltres inesperada o sorprenent, pensem: “Aquesta noia té talent!”. I ja ens imaginem d’allò què pot ser capaç si continua per aquest camí. El do més gran que hem rebut les persones és el de la vida i juntament amb ella un conjunt de qualitats, de capacitats i d’aptituts personals –intel·lectuals, de simpatia, d'amabilitat, de relació, de treball– útils per a alguna activitat. Això són els talents: totes i cada una d’aquestes qualitats, capacitats i aptituts rebudes que sempre estaran d’acord amb les nostres possibilitats per a suportar-les i desenvolupar-les. Una part important de la felicitat que adquireix una persona al llarg de la seva vida consisteix en desenvolupar el talents i posar-los al servei dels demés per tal que el propi egoisme no esdevingui el protagonista.

Els avis aquí també podem jugar un paper important. Desenvolupar els talents implica iniciativa i quan els néts són petits  els hi hem d’indicar com invertir-los millor, així a mesura que s’aniran fent grans tindran prou criteri per saber quins aspectes han d'afrontar i estaran segurs que els talents que se li han confiat són els necessaris per dur a terme aquesta lluita. Però per fer bé això requereix descobrir les qualitats que cadascú hem rebut i posar-les en joc per tal de donar sortida a múltiples iniciatives personals. L'essencial és procurar que el talent rendeixi i comprometre's contínuament a produir bons fruits ampliant l'impacte social, cultural o polític de les nostres activitats.

Quan dediquem temps a fomentar les aficions dels néts, quan cerquem temps per compartir amb els amics, amb els veïns, amb aquells que treballen amb nosaltres, amb els condeixebles de l'escola o de la universitat, el fruit arriba, i la primera conseqüència serà l'alegria d'haver servit, d'haver ajudat a créixer els altres ja que els talents es desenvolupen en la societat per millorar la societat.

Si ensenyem a néts i nétes a aprofitar bé els seus talents estaran en millors condicions d'interessar-se pel benestar dels altres. I a mesura que es facin grans es preocuparan més pels seus amics i amigues i seran capaços de promoure propostes que impliquin la millora de la societat, començant per l'àmbit on es moguin. Hem de tenir clar que els talents no són nostres, se'ns han donat, en som administradors i arribarà un dia que se'ns demanarà comptes de com els hem fet treballar: uns els hauran multiplicat, d’altres, en canvi, els hauran amagat o guardat, per por o, simplement, per mandra.

Hi ha tres passes necessàries per fer rutllar els talents:

1.    Observar. Descobrir quines qualitats tenim cada un de nosaltres. Tots tenim més qualitats de les que ens imaginem. Quan diem d’algú: "aquest té talent", volem manifestar de quines coses és capaç, quines són les seves qualitats. Doncs bé, jo he de saber de què soc capaç i posar l’esforç necessari per tirar-ho endavant i no arrugar-me davant les dificultats.

2.   Jutjar. He de ser conscient de com negocio jo amb els talents rebuts. No puc abandonar els projectes que tinc davant per por a l’esforç, per comoditat o per mandra. Sense esforç no s’aconsegueix res. Cal ser exigent amb mi mateix i responsable per tal de no deixar de fer el que cal.

3.    Actuar. Posar els talents al servei dels demés. No els puc enterrar o quedar-m’els per a mi sol. No puc anar pel món fent el mínim, deixant-me portar per la mandra. Hi ha gent que necessita del meu esforç i l'he  d’ajudar.

Ningú no pot pensar que té massa dons, que está en un lloc que no és el seu, o que les forces són escasses per a desenvolupar aquesta tasca: tots hem de correspondre administrant els dons amb promptitud, constància i iniciativa. Si desdenyem els dons rebuts, si no volem descobrir les immenses possibilitats dels nostres talents, si no ens volem complicar la vida... mai no arribarrem a saber el que podríem haver fet, ni a descobrir les nostres capacitats de servei als demés. Per aconseguir això és important la responsabilitat personal i la perseverança. La suma de les capacitats personals rebudes, del compromís per desenvolupar-les i de com les poso en acció –és a dir, la suma del puc, vull i ho faig– farà que es manifesti el nostre talent en tot allò que fem.

La coneguda paràbola dels talents de l’evangeli és una mostra clara del que hem de fer amb els dons rebuts. En som administradors, no propietaris, i per tant els hem de fer rendir i donar-ne comptes quan s’ens demanin. I els hem de fer treballar al cent per cent. No podem enterrar-los, no podem argumentar que no hem sabut com fer-ho o que era molt exigent el que se’ns demanava: els talents rebuts estan d’acord amb les nostres possibilitats.

la felicitat

¿Què és la felicitat? ¿Què és aquest estat d’ànim que la seva recerca sembla ser l’únic objectiu de tota persona? La paraula felicitat deriva de feliç i ve del llatí felix, que vol dir fèrtil, fecund. Així doncs una persona feliç serà aquella que sigui fecunda, fèrtil, que sàpiga donar molt als demés i a la vegada sigui beneficiària dels béns dels altres. No hi ha ningú que no desitgi la felicitat ja que és un element cabdal gravat en el més íntim de la persona humana i el nostre cor la busca d’una manera profunda, plena i perdurable per tal que doni sentit a l’existència per damunt de les satisfaccions immediates i passatgeres. Però en aquest món marcat per la tristesa i la inquietut cal no refusar l’esforç necessari per aconseguir-la i saber distingir les alegries veritables dels plaers erronis, immediats i enganyosos. Hi ha tantes dificultats en el nostre cor que ens podem preguntar si la veritable felicitat no és una il·lusió o una fugida de la realitat i si realment es pot trobar la veritable felicitat, aquella que perdura i no ens deixa ni en els moments més difícils.

Els avis sabem que sí, que es pot aconseguir la veritable felicitat i que sigui duradera. La nostra vida avançada fa que haguem passat per moltes situacions que ens han submergit en la felicitat i en la tristor. Hem sigut joves amb ambicions, hem format una família, hem llaurat més d’un camp professional, hem tinguts fills, han vingut néts, hem sanglotat amb el dolor de la pèrdua d’un ésser estimat, hem estat malalts, hem perdut la feina… Però tot això ho hem barrejat amb les alegries que ens duia cada dia: l’alegria del viure, l’alegria davant la bellesa de la natura, l’alegria del treball ben fet, l’alegria del servei, l’alegria d’estimar els demés…

Si cerquem la paraula als diccionaris trobem que la felicitat sempre s’associa a posseir béns materials o a estar satisfets: per tenir salut, per l’absència de patiment o angoixa, perquè ha ocorregut un esdeveniment favorable o s’ha aconseguit allò que s’esperava… I les paraules que determinen això són: fortuna, satisfacció, prosperitat, benestar… I la infelicitat serà sempre a l’inrevés. ¿És cert que només pot ser feliç aquella persona que posseix béns, salut i que gaudeix del plaer? ¿No pot ser feliç una persona que no tingui això en escreix? ¿No pot ser feliç una persona que sofreixi, que tingui una malalta, que tingui pocs recursos…? Els avis sabem que sí, que es pot ser feliç enmig d’aquestes situacions ja que n’hi ha moltes altres que ens omplen de felicitat: la mateixa vida familiar, l’amistat, el coneixement de les pròpies capacitats, el sentir-se comprès, la fraternitat, el ser útils al proïsme…

La cultura actual ens porta a cercar fites i plaers immediats que afavoreixen més la inconstància que no pas la perseverança en l’esforç i la fidelitat als compromisos, cosa que fa que s’entri a la lògica del consum que promet una felicitat artificial i que fa que, malgrat es posseeixi molt, un estigui oprimit per la desesperança, la tristesa i un buit existencial. Groucho Marx deia que la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna… Tal com vivim avui sembla que tingui raó, tot i que hi posava cara de murri quan ho deia. Aquesta concepció hedonista, aquest identificar felicitat i plaer, l’hem de desterrar. És clar que no és aquest camí el de la felicitat.

Hi ha situacions que ens produeixen moments d’alegria i això és bo que passi i és necessari. La nostra manifestació externa d’alegria,  a-questa emoció momen-tània que ens surt a fora quan ens passa una cosa d’aquestes fa que qui està al nostre costat també es contagiï de la nostra alegria: guanyar en una competició esportiva (fer un gol, encistellar un bàsquet, guanyar un set, fer un forat d’un sol cop…), aconseguir una feina desitjada, trobar una amiga que fa temps no vèiem, llegir una bona obra literària, escoltar música, veure una bona pel·lícula, admirar una obra mestra d’art… o contemplar una posta de sol!

Viktor Frankl diu que l’infinit significat de la vida comprèn també el patiment, l’agonia, les privacions i la mort. Si la vida és tenir coses i no tenir-ne, estar sa i malalt, gaudir i patir, el viure i la mort, si la vida és la suma de tot això, no pot ser que només ens pugui venir la felicitat per un bàndol: ens ha d’arribar pels dos! Hem de fugir dels espills que ens volen fer creure que són la felicitat, com els béns materials, la fama, el talent, l'honor i la salut.

Els avis hi podem fer molt en aquest camp. Néts i nétes han d’aprendre que la felicitat és un “estat d'ànim” –de satisfacció, d’optimisme, d'alegria– que es dóna en les persones quan aquestes han aconseguit una fita bona i desitjada i no pas per tenir poder, èxit i diner. Els hem d’ensenyar a aconseguir la fita definitiva, la que els donarà la fecicitat total. I aquesta passa per l’amor, per l’estimació. Qui realment és feliç és qui estima i se sent estimat. Però estimar és donar, és pensar en l’altre, és ser constant en desitjar el bé dels demés, és ser sincer, lleial, fidel, perseverant davant les dificultats, és oblidar-se d’un mateix, és ser fidel als compromisos, és viure per als demés, ser generós: aquesta és la llei de la felicitat i que l’hem de compartir amb els demés. Hem de fer veure als néts que aquesta fidelitat i perseverança en el bé és l’únic camí que porta a la felicitat malgrat aquesta no arribi d’una manera immediata.

Queda ben pal·lès que la veritable felicitat no es fonamenta en el sentit de benestar material. Aniran per mal camí els nostres néts si l’escala de valors que els hi transmetem considera normalment la felicitat igual a riquesa, poder, possessió, èxit… Avui home i dona, hedonistes, volem una felicitat ràpida, la volem posseir a l’acte i no estem disposats a arriscar-nos en una aventura que, com diu Benet XVI, dura tota la vida. Ens pot semblar que treballar-la tota la vida és un salt mortal que pot acabar en no res, però si el que importa és omplir de sentit la nostra vida, hem de tenir clar que la veritable felicitat no és fruit de la possessió, de tenir o no tenir, la felicitat és un “estat” que en realitat ens proporciona allò que més desitgem: estimar i ser estimats. Estimar Déu i els altres.