En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de
de ser pacient, de fer el bé als altres i d’interessar-nos per la felicitat
dels demés.
És la manifestació de
quan una persona no es deixa portar pels impulsos i evita agredir l’altre. És
important viure-ho dins la família tal com el Senyor te misericòrdia de tots
nosaltres.
Tenir paciència no vol dir deixar que ens
maltractin contínuament o tolerar agressions físiques o permetre que ens
tractin com objectes. El problema
sorgeix quan ens col·loquem al centre i esperem que només es compleixi la nostra
voluntat o exigim que les relacions siguin “celestials” o que les persones
siguin perfectes. Aleshores tot ens impacienta, tot ens porta a reaccionar amb
agressivitat.
Si no cultivem la
paciència sempre tindrem excuses per respondre amb ira i, finalment, ens
convertirem en persones que no saben conviure, antisocials, incapaces de postergar
els impulsos i la família es convertirà en un camp de batalla.
La paciència s’aferma quan reconec que l’altre també té dret a viure en
aquesta terra al costat meu, així tal com és. No importa si és un destorb
per a mi, si altera els meus plans, si em molesta amb la seva manera de fer o
amb les seves idees, si no és tot tal com jo esperava…
L’amor ens porta a acceptar l’altre com a part d’aquest món, també quan
actua d’una manera diferent al que jo desitjaria.
L’amor és bondadós
La paciència no és
una positura passiva sinó que està acompanyada per una activitat, per una
reacció dinàmica i creativa davant els altres. Indica que l’amor beneficia i
promou els demés i per això es tradueix com a servicial.
L’amor no és només un sentiment, sinó que implica “fer el bé” i
així s’ha d’entendre d’acord amb el sentit original del verb hebreu “estimar.
Com deia Sant Ignasi: “l’amor s’ha de posar més en les obres que en les
paraules”.
D’aquesta manera l’amor
manifesta tota la seva fecunditat i ens permet experimentar la felicitat de
donar, la noblesa i la grandesa de donar-se en abundància, sense mesura, sense
reclamar res, per les soles ganes de donar i de servir.
L’amor no té enveja
En l’amor no hi ha lloc per sentir malestar pel bé de l’altre. L’enveja
és sentir tristesa pel bé de l’altre la qual cosa manifesta que no ens
interessa la felicitat dels demás ja que estem exclusivament concentrats en el
propi benestar.
Mentre l’amor ens fa
sortir de nosaltres mateixos, l’enveja
ens porta a centrar-nos en el propi jo. El veritable amor valora els èxits
de l’altre, no els veu com una amenaça i s’allibera del gust amargant de
l’enveja. Accepta que cada un té dons diferents i diferents camins en la vida.
D’aquesta manera procura descobrir el seu propi camí per ser feliç i deixa que
els demés trobin el seu.
L’amor ens porta a una real valoració de cada ésser humà reconeixent el
seu dret a la felicitat. Com que estimo aquesta persona accepto, en el meu
interior, que pugui gaudir d’un bon moment. I aquesta arrel de l’amor em porta
a refusar la injustícia que alguns tinguin massa i altres no tinguin res, o també
que els descartats de la societat puguin viure una mica d’alegria. Però això no
és enveja, sino desitjos d’equitat.