amor i matrimoni V: l'amor estima la veritat - tot ho disculpa - tot ho creu - tot ho espera - tot ho soporta

En aquest darrer escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de l’alegria de la veritat i d’una totalitat: «tot». La persona que estima tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera i tot ho soporta.

L’amor s’alegra amb els demés
Hi ha una actitud verinosa que consisteix en alegrar-se quan es fa injustícia a algú. L’aspecte positiu és quan un s’alegra amb el bé de l’altre, quan es reconeix la seva dignitat i es valoren les seves capacitats i les seves bones obres. Això és impossible per aquell que sempre necessita comparar-se o competir, àdhuc amb el propi cònjuge, fins alegrar-se, en el seu interior, pels seus fracassos.

Quan una persona estima i veu que a un altre li van bé les coses, que la vida li somriu, ho viu amb alegria. Si no fomentem la nostra capacitat d’alegrar-nos amb el bé de l’altre i ens concentrem en les nostres pròpies necessitats, ens condemnem a viure amb poca alegria.

La família ha d’ésser sempre el lloc on tothom sap que quan algú aconsegueix alguna cosa bona en la vida, allí ho celebraran amb ell.

L’amor tot ho disculpa

Aquesta expressió significa quardar silenci sobre les coses dolentes d’una altra persona, limitar el judici i no condemnar, no parlar malament dels demés, no difamar –moltes vegades és un pecat molt gran i de difícil reparació–, tenir cura de la llengua “món d’iniquitat” que contamina tota la persona, tenir cura de la imatge dels demés, preservar fins i tot la bona fama dels enemics.

Els esposos que s’estimen parlen sempre bé l’un de l’altre, intenten mostrar la cara bona del cònjuge malgrat les seves debilitats i errors. Si més no, callen per tal de no danyar la seva imatge. I això no és un gest extern, sinó que brolla d’una actitud interna.

No es tracta de no veure els punts febles de l’altre, sinó tenir l’amplitut de mires per saber col·locar aquestes debilitats en el seu contexte, i que sap que, com ell, aquests defectes són una part, no la totalitat de l’ésser de l’altre, que tots som una complexa combinació de llums i ombres.

L’amor és confiat 

El secret d’això és la confiança. No cal controlar l’altre. L’amor confia, deixa en llibertat, renuncia a controlar-ho tot, aposseir, a dominar.

Aquesta llibertat fa possible la sinceritat, la transparència perquè quan un sap que els demés confien en ell i valoren la seva bondat, aleshores es mostra sense amagar res.

Si un sap que sempre sospiten d’ell, que el jutgen sense compassió, que no l’estimen de manera incondicional preferirà guardar els seus secrets,  fingir allò que no és.

En una família on hi regna la confiança i on sempre es torna a confiar malgrat el que passi, fa que es refusi l’engany, la falsedat o la mentida.

L’amor té esperança

És l’espera de l’amor de qui sap que l’altre pot canviar. No vol dir que tot hagi de canviar en aquesta vida sinó que algunes coses no passaran tal com jo ho desitjaria. Cal tenir esperança en tot el seu sentit fins hi tot en la certesa d’una vida més enllà de la mort. Tots, amb totes les nostres debilitats, estem cridats a la plenitut del cel i allà ja ho hi haurà fagilitats, ombres ni patologies.

Això ens permetrà mirar aquesta persona amb una mirada sobrenatural i esperar la seva plenitut encara que ara no sigui visible.

L’amor tot ho suporta

L’amor porta amb esperit positiu tores les contrarietats. Fa que es mantingui ferm enmig d’un ambient hostil. És capaç de superar qualsevol desafiament. Actua en contra de tota corrent negativa i té una opció total per al bé.

Una altra manera d’estimar l’enemic és que quan es presenti ll’oportunitat per derrotar-lo, és el moment que has de decidir no fer-ho. La persona forta és la que pot trencar la cadena de l’odi, la cadena del mal…

En la vida de família s’ha de cultivar aquesta força de l’amor que permet lluitar contra el mal que l’amenaça. L’amor no es deixa dominar per la rancúnia, pel despreci, pel desig de fer mal o de cobrar-se alguna cosa. Hem de viure l’amor malgrat tot.

Un bon resum d'aquests cinc escrits podria ser que tinguem sempre presents aquestes tres paraules que el Papa ens recorda amb insistència a totes les famílies per tal que en totes les cases regni una bona harmonia entre marit i muller i entre pares i fills: acostumar-nos a demanar permís, a donar les gràcies i a demanar perdó.

encarant l'estiu

Ara que ja som a l’estiu i comença un temps on les coses es fan de manera diferent que durant el curs, quan se’n deixen de fer algunes i se’n fan unes altres, convé tenir sempre present aquelles que no podem deixar de fer mai. I els avis, ja que és possible que passem una temporada amb alguns fills i néts, val la pena que ho tinguem en compte per si cal donar-los un cop de mà.

Una pregunta que podem fer a amics nostres ara que som l’estiu es refereix al temps lliure. Els podem preguntar: –¿com omples el teu temps d’oci? I valdrà la pena arxivar les respostes que obtinguem, ja que n’hi haurà per a tots els gustos. La paraula oci té la seva història. L’origen està en els grecs i continua pels romans.

Per als grecs l’oci –skholè– feia referència al temps dedicat a les activitats que no estaven lligades ni a la subsistència, ni a la vida productiva, ni a tasques servils. Era un privilegi reservat a una petita parcel·la dels homes lliures quan s’alliberaven d’aquestes tasques. Era un temps que implicava pau, llibertat, repòs i el dedicaven a la meditació i reflexió filosòfica.

Els romans, més pràctics, entenen l’oci –otium– de dues maneres: per les elits intel·lectuals l’associaven a la meditació i conptemplació, era un otium digne. Per a la xusma, per al poble, van associar l’otium al descans i diversió que ells mateixos els proporcionaven mitjançant els espectacles del circ per tal de despolititzar el poble, alienar-lo i reduir-lo a simple espectador, era un otium indigne.

D’aquí va néixer també el terme negoci –el nec otium–, la negació de l’oci,  és a dir, allò que es contraposa a l’oci, a la diversió; per tant el negoci representa una ocupació, un treball, una activitat remunerada, una ocupació lucrativa.

Ja tenim l’oci i el negoci. El negoci el fem durant tot l’any, i ¿què fem, ara, amb l’oci de cara a l’estiu? ¿Què fem per les vacances? Vacació vol dir descans i hi ha els qui no descansen ja que per anar al lloc de moda es troben que hi ha tanta densitat de gent que poques coses poden fer. Quan tornen ho fan cansats i aburrits, i quan expliquen el viatge t’adones que només s’il·lusionen per banalitats i moltes vegades només saben fer descripcions exagerades de les meravelles visitades, parlar del menjar i el beure d’on han estat, dels problemes materials que han tingut, de lo bé que ells fan totes les coses i lo malament que les fan els altres…

Aquesta febre de les vacances porta a moure’s, a viatjar, a anar errant d’un lloc a l’altre ja sigui durant els cap de setmana, les vacances, el turisme o l’estiueig. Hi ha diu que viatja per aprendre, per ampliar cultura, per poder mantenir una conversa culta amb els amics, per gaudir de les belleses artístiques i naturals… Tot molt bé si serveix per millorar moralment, per sentir-nos petits davant la immensitat i bellesa del món, per donar gràcies a Déu…

Però quan es viatja sense límits es fa una despesa innecessària, un malbaratament injustificat de diner, i no són casos aïllats, sinó molt freqüents avui dia (encara que la crisi ho hagi reduït). El temps d’estiueig moltes vegades “obliga” a la gent a fer despeses innecessàries i massa vegades ho paguen l’estalvi i les virtuts personals i familiars…

Vacances no és sinònim de no fer res, no és el dolce far niente dels italians, no és ganduleria, no és viure en l’ociositat (apalancat a l’oci per tal de no fer res)…  Les vacances han d’incloure una estructuració tan o més acurada que la que tenim durant el curs escolar, ja que no es tracta d’ocupar el temps de qualsevol manera, sinó que s’ha d’establir un horari (flexible però concret) que obligui a tothom a complir-lo. I totes les activitats que fem tant avis, pares com néts han de ser educatives.

Els pares han de saber en quines activitats apunten les filles i fills per fer durant el temps de vacances ja que seria absurd que el que s’ha vigilat durant el curs ara s’oblidés i aquests dos mesos puguessin desfer la tasca formativa dels deu mesos anteriors per falta de previsió educativa i d’una mala ocupació del temps lliure de les vacances dels fills.

S’ha de conèixer l’ambient del lloc d’estiueig tant si és la platja com la muntanya, els llocs de diversió diürna i nocturna, els amics i amigues… I no caure en la frase fàcil del: “…bé, és el que hi ha…” que amaga una actitud còmode i irresponsable. Us recordarem la frase d’un amic nostre que un dia al preguntar-li on eren la seva filla i la nostra, que havien sortit plegades, ens va contestar: si sabés on és la meva filla ja no faria vacances!

Per planificar bé el temps lliure de fills i néts cal planificar, primer, el temps lliure nostre i hem de ser conscients que ni nosaltres podem deixar de fer d’avis, ni els nostres fills de pares durant les vacances. Per això s’ha cal aprofitar aquesta oportunitat tant favorable de poder estar més temps junts per intensificar el tracte familiar.

Els pares han de dedicar més temps a parlar entre ells (d’ells dos, dels fills, de temes pendents…) i, després, amb cada un dels fills i filles –per conèixer-los millor a cada una i a cada un– val la pena tenir-hi una conversa personal per tal que s’obrin a la confiança de parlar amb els pares de totes les seves coses.

Bon i profitós estiu per a tots vosaltres!