Els infants tenen una capacitat de sorprendre’s per tot allò que veuen
que, de vegades, ens fan posar nerviosos. De fet a qui més fan posar nerviosos
és als pares quan els fan una pregunta, o quan s’entretenen i no poden estar
per ells i han de cercar una resposta ràpida, o quan han de separar-los de
l’aparador on s’han parat per observar una cosa que els crida l’atenció mentre
fan camí cap a l’escola…
¿Us heu fixat que
quan els pares porten els nens a l’escola sempre els van tibant de la mà? És
que ells, els pares, tenen els temps just per arribar a l’escola, deixar els
nens i marxar corrents cap a la feina. Si aquesta operació la fan els avis això
no sol passar ja que els avis o anem al mateix ritme dels infants o anem una
passa endarrera, la qual cosa ens permet distreure’ns amb allò que es distreuen
ells, sorprendre’ns amb allò que es sorprenen ells o parar-nos amb ells al
mateix aparador.
L’infant tampoc no
cercava una resposta concreta, senzillament expressava en veu alta la seva
sorpresa al veure caure la pluja. Manifestava, concretament, allò que Chesterton
deia dels infants: en cada nen, totes les
coses del món es tornen a fer. Es meravella per tot allò que l’envolta i ho
expressa, a la seva manera, en veu alta. És com un savi, que es pregunta el
perquè de totes les coses.
L’infant veu una cosa
al terra que li crida l’atenció, s’ajup per agafar-la, el pare, que ja fa tard
per arribar a la feina, l’estira i li diu que no s’entretingui, que és tard,
però l’infant es resisteix, aconsegueix agafar-la i s’alça… El pare segueix
caminant sense adonar-se que el menut se l’ha ficat a la boca…
Aquestes accions que
fan –i hem fet– tots els pares amb els fills són moments en els quals trenquem
la seva sorpresa, aquest desig de conèixer que tenen i necessiten els infants.
Els grans no podem deixar que els menuts no experimentin aquestes ganes
d’aprendre ni que sigui a la seva manera.
Educar és treure cap
a fora totes les potencialitats de l’infant, no a l’inrevés. L’infant no és un
sac buit que nosaltres haguem d’emplenar. Cada criatura és un sac ple del que –ella
mateixa– ha d’anar treient i descobrint coses mica a mica i nosaltres l’hem
d’ajudar en aquesta tasca, sempre a la seva velocitat.
L’actual tendència a
la sobreestimulació comporta seriosos problemes d’atenció i d’aprenentatge.
Tanta tv, tants mòbils, tantes pantalles, tanta acció i tant soroll que veuen i
senten en les imatges, fa que la vida real els aburreixi. Tot això fa que
l’infant no pugui descobrir el món per si mateix i al seu ritme, ja que l’excés
d’informació crea un empobriment de l’atenció.
Si deixem que els
infants visquin amb intensitat i sorpresa cada moment de descobriment per part
seva, els facilitarem la clau de la felicitat. Si deixem i facilitem que vegin
i visquin coses que no els corresponen, els fem fora de l’edat que els
correspon, els hi robem la infància, el joc, la imaginació, la sorpresa… Acaben
essent adolescents que ho han vist tot, que ho tenen tot, que acaben amb el
desijos bloquejats. Ja fa trenta anys que Neil Postman ho manifestava en el seus
llibres Divertint-nos fins morir, La desaparició de la infantesa i La mort de l’escola.
Davant d’aquesta
situació d’empobriment infantil els directius de Silicon Valley han decidit portar els seus
fills a escoles sense pantalles digitals ni ordinadors, on no fan servir la
tecnologia a les aules ja que, segons ells, l’ordinador impedeix el pensament
crític i pensen que els seus fills els sobrarà temps, de més grans, per
aprendre a fer anar aquesta eina, tan simple i senzilla com fer uns quants
kliks. Ara el que necessiten és descobrir la vida al seu ritme i a través de la
vida real, no de la virtual.
Aquestes situacions i
l’actual consumisme fan que els nens arribin a adults sense passar per la
infantesa, seran adults immadurs, gent saturada amb tot el que desitja, sense
capacitat per desitjar coses, creguda de que tot el que té li pertany, que ho
dóna tot per suposat, capriciosa fins la frustració quan la realitat no
coïncideix amb el que desitja… un Peter Pan etern.
Els avis encara podem
fer una bona tasca en aquesta línia si som capaços de fer que els néts es sorprenguin amb la descoberta personal pel camí de l'agraïment per tot allò que tenen: la bellesa de la vida, la família,
l'amistat…
