els avis: les arrels de la família

Envellir hauria de ser una benedicció per a tothom, un moviment de la vida que uneix les generacions en una societat feliç. Però l’edat de la maduresa i de la transmissió de valors, que hauria d’ajudar els joves a trobar un sentit a la vida, és a la vegada l’edat de la dependència i de la feblesa. L’època actual que exalça de manera obsessiva els valors juvenils, refusa les persones dites “inútils” i la solidaritat entre les generacions es degrada per culpa de les mutacions de la vida familiar.

Gràcies als progressos de la medicina la vida s'ha perllongat una barbaritat. El nombre de la gent gran s'ha multiplicat i hi ha qui està necessitat d’algú que li doni un cop de mà, o que no es valgui per ell mateix i tingui necessitat d’una dependència total d’una altra persona. Pot haver-hi, a més, pobresa, malaltia, soledat… Són situacions que es donen en totes les societats programades per a l’èxit del jovent i que les patim quan arribem a ser de la “gent gran”.

Hem de ser conscients del nostre rol d’avis, qui som i qui mai deixarem de ser… fins que la mort ens truqui a la porta per tal de fer el definitiu camí. Hem de tenir molt clar que els avis, mentres puguem, hem de continuar fent la nostra vida amb total autonomia. Els avis som persones, dona i home, i com a tals hem de continuar creixent i cultivant les nostres aficions particulars. Som un matrimoni, muller i marit, amb totes les responsabilitats derivades des del primer dia d’aquest compromís.

També es pot ser viuda o viudo i s’ha de viure amb aquestes circumstàncies. O es pot haver iniciat un nou matrimoni després de la viudetat. En qualsevol cas som una dona i un home amb una edat per damunt dels seixanta, amb fills i néts, amb germans i cunyats, amb amics… i hem de tenir molt clar que no podem deixar de banda cap d’aquestes relacions. Un aspecte molt important per a nosaltres serà l’entorn en el quan vivim ja siguem matrimoni o estiguem sols.

Els avis no som extraterrestres. Hem caminat pels mateixos carrers que els joves, hem viscut en la mateixa casa, hem lluitat com ells per portar una vida digna, hem resat davant les dificultats i les alegries… Els avis som tots i cada un de nosaltres, els joves també, tots. Tard o d’hora, inevitablement, tots hi arribaran, encara que no hi pensin. I si als joves no els ensenyem a tractar bé la gent gran, així seran tractats ells. Els avis podem ser fràgils, febles, malalts… però no se’ns pot abandonar, no podem deixar que construeixin una societat al marge dels avis, seria una societat perversa.

Seguint amb la premisa que els avis som les arrels de la família volem comentar el gran bé que els avis podem fer als néts amb la nostra companyia, amb els nostres consells i amb el nostre “savoir faire” de cada dia. El nostre exemple és allò que cal que fills i néts vegin, això serà el que els quedarà. La nostra tasca amb els néts ens pot semblar ineficaç, però cal recordar aquelles paraules de la mare Teresa de Calcuta a un matrimoni que es queixava perque els fills no els hi feien cas: –No us preocupeu si no us escolten, us miren durant tot el dia! S’educa més per la vista que per l’oïda.

Una noia es queixava amb una companya seva perque els seus pares l’anaven a buscar a l’acabar una festa amb amics i això la feia estar incòmode, encara que al recollir-la cap dels seus companys se n’adonava. I la seva companya li va dir: –No saps la sort que tens, això vol dir que els teus pares t’estimen i no com jo, que tant els dóna el que fagi o deixi de fer.

Els avis hem de voler transmetre tot el nostre bagatge ciutadà, cultural i religiós que hem après de menuts, hem viscut de joves i recordem de grans. I ho hem de fer conscients que res del que fem serà en va. Tot queda. Tot surt. Quan al cul d’un bol hi ha pòsit i el mirem per damunt, sembla que només hi ha el líquid, però si agafem una cullera i remenem… el pòsit s’enlaira i es barreja amb el líquid. Si no hi ha pòsit… per molt que remenem res s’enlairarà. La nostra transmissió de virtuts és el pòsit que sembla que no hi sigui, però un bon dia… aquella néta o nét remenarà el seu bol i descobrirà allò que estava amagat.

Un exemple: època de l'URSS. Letònia, com d’altres països, sota la dominació soviètica i amb prohibició de viure el cristianisme. Una família atea en la que hi conviuen la iaia, el matrimoni i una néta. Aquesta néta explica: A casa érem ateus. Només havia sentit parlar de Déu a la meva àvia: –No t’oblidis que Déu et veu sempre. Actua de manera que li agradis… Mentre resava el rosari em deia: –Ara reso a la Verge per a tu. Amb el temps vaig descobrrir Déu i em vaig convertir i el meu marit també. En la nostra història hi ha hagut una mà que ens ha salvat. ¿De qui és? Ho intueixo cada vegada que recordo la meva àvia passant els grans mentre resava el rosari: –Ara reso a la Verge per a tu…

Un altre exemple: noia de pares catòlics ell convertit a l’hinduisme. No bategen els fills. L’àvia continua vivint el catolicisme i els diumenges porta la néta a resar i li explica que Jesús és al sagrari. Quan jo veia la gent combregar sentia ganes de fer-ho… Quan viatjava i passava pel davant d’una església hi entrava i m’asseia al sagrari i parlava amb Jesús. El batxillerat el vaig fer en un col·legi adventista i allà vaig aprendre coses del cristianisme, però mica a mica em vaig allunyar de Déu i vaig veure el costat de la vida sense Déu: em trobava sola. Els estudis universitaris els vaig fer en una universitat catòlica i les pràctiques en un colegi catòlic. Des del primer dia em vaig sentir com a casa. Em vaig convertir. El dia del baptisme em vair recordar de la meva àvia i li vaig agrair que fos ella qui va obrir el manantial de fe en la meva ànima i que fos la "culpable" de la meva conversió.

Quantes coses podem transmetre els avis als néts! Sense massa paraules, sense apretar, sense imposar… simplement estant al seu costat i que vegin com vivim els valors, les virtuts i la fe de sempre. D’aquesta manera els deixarem un pòsit per tal que algun dia, si es decideixen a remenar el bol, se’ls faci palès tot allò que hauran rebut sense adonar-se’n, s'adonaran que els avis som les arrels de la família.

amor i matrimoni lV: l’amor és desprès – no s’enorgulleix – sap perdonar

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla del desprendiment d’un mateix, de la violència interior i del perdó que hem d’oferir als altres.

L’amor no cerca el propi interès

És més noble el do de si als demés que l’amor a nosaltres mateixos. L’amor a si mateix s’ha d’entendre en el sentit que qui és incapaç d’estimar-se a si mateix troba dificultats per estimar els demés.

L’amor vol més estimar que ser estimat de la mateixa manera que les mares cerquen més estimar que ser estimades. Per això l’amor es pot desbordar gratis, sense esperar res a canvi, fins arribar a “donar la vida pels demés”.

L’amor no s’irrita

La irritació és una reacció interior d’indignació provo-cada per una cosa externa. Es tracta d’una violència externa, d’una irritació no manifesta que ens col·loca a la defensiva davant els altres, com si fossin enemics que hem d’evitar.

Alimentar aquesta agressivitat íntima ens emmalalteix i acaba aïllant-nos. La indignació és sana quan ens porta a reaccionar davant una greu injustícia, però és nociva quan tendeix a impregnar totes les nostres actituds davant els altres.

És veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga del meu ull. No podem alimentar la ira. Una cosa és sentir la força de l’agressivitat que neix i l’altra és consentir-la, deixar que es converteixi en una actitud permanent.

Mai hem d’acabar el dia sense fer les paus en la família. I “¿com he de fer les paus? ¿Agenollant-me? ¡No! Només cal un petit gest, alguna cosa petita, i torna l’harmonia familiar. N’hi ha prou amb una carícia, sense paraules. Però no acabar mai el dia en família sense fer les paus.”

L’amor no té en compte el mal

El perdó es fonamenta en una actitud positiva que intenta comprendre la debilitat aliena i tracta de cercar excuses a l’altra persona. Però malauradament la tendència sol ser la de cercar més i més culpes,  la d’imaginar més i més maldat, la de suposar tot tipus de males intencions i així la rancúnia va creixent i s’arrela. I qualsevol error o caiguda del cònjuge pot danyar el vincle amorós i l’estabiliat familiar.

Si permetem que un mal sentiment penetri en les nostres entranyes, permetem que aquesta rancúnia s’envelleixi en el nostre cor. I així som capaços de fer una llista de greuges de tot allò que l’altre “ens deu”. La justa reivindicació dels propis drets, es converteix en una persistent i constant set de venjança més que en una sana defensa de la pròpia dignitat.

El perdó sempre és possible i desitjable, però ningú diu que sigui fàcil. La comunió familiar exigeix una prompta i generosa disponibilitat de tots i cada un a la comprensió, a la tolerància, al perdó i a la reconciliació. Cap família ignora que l’egoïsme, el desacord, les tensions i els conflictes ataquen amb violència, fereixen mortalment la pròpia comunió i generen divisió en la vida familiar.

Fa falta acceptar-se a si mateix, saber conviure amb les pròpies limitacions i, fins i tot, perdonar-se, per tal de poder tenir aquesta mateixa actitud envers els demés i que culpar els altres no es converteixi en un fals alleujament en les relacions interpersonals.

Per tal de poder perdonar els demés, tot i que hagin estat injustos amb nosaltres, cal acceptar que l’amor de Déu és incondicional, que no es pot comprar ni pagar. Si no ho vivim així la nostra vida familiar deixarà de ser un lloc de comprensió, acompanyament i estímul per convertir-se en un espai de permanent tensió o càstigs continuats.

amor i matrimoni lll: centrar-se en els demés – cultivar la humilitat – ser amable

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de l’ànsia de vanaglòria, de l’orgull del domini sobre els altres i del tenir un cor dur.

L’amor no es vanagloria

La vanaglòria és l’ànsia de mostrar-se superior, d’impressionar els demés amb una actitut pedant i un xic agressiva. Qui estima evita parlar massa de si mateix i a més, perquè està centrat en els demés, sap estar al seu lloc sense pretendre ser el centre.

L’amor no s’enorgulleix

La persona orgullosa és arrogant, s’autoengrandeix, només té obsessió per mostrar les pròpies qualitats i perd el sentit de la realitat. Es considera més gran del que és perquè es creu més “savi”.

La ciència infla, l’amor en canvi edifica. Alguns es creuen grans perquè saben més coses que els demés i es dediquen a exigir-los i controlar-los, però allò que en realitat ens fa grans és l’amor que comprèn, que té cura i que protegeix el dèbil.

Per tal de poder comprendre, disculpar o servir els demés de tot cor, és indispensable arraconar l’orgulll i cultivar la humilitat. La lògica de l’amor cristià no és la de qui se sent més que els altres i necessita fer-los sentir el seu poder, sinó que és la lògica del servei: “qui vulgui ser primer entre vosaltres, que sigui el vostre servidor”.

En la vida familiar no hi pot regnar la lògica del domini dels uns sobre els altres, o la competició per veure qui és més intel·ligent o poderós, perquè aquesta lògica acaba amb l’amor.

L’amor no és insolent

Estimar és tornar-se amable. L’amor no obra amb rudesa, d’una manera descortès, no és dur en el tracte. Les seves maneres, les seves paraules, els seus gestos, són agradables, no són aspres ni rígids. Detesta fer sofrir els demés. La cortesia és una escola de sensibilitat i desinterès que exigeix cultivar la ment i els seus sentits, aprendre a sentir, a parlar i, en certs moments, a callar.

Un cristià no pot escollir o refusar ser amable, ja que una de les exigències irrenunciables de l’amor es que tot ésser humà està obligat a ser afable amb els que té al seu voltant.

Una mirada amable fa que poguem tolerar l’altra persona i unir-nos en un projecte comú encara que siguem molt diferents. L’amor amable genera vincles, cultiva llaços, crea xarxes d’ntegració i construeix un entramat social ferm.

Fa falta mirar l’altre amb una mirada amable per tal de disposar-se a un veritable encontre amb ell. Això no és possible quan regna un pessimisme que destaca defectes i errors aliens per tal de compensar els propis complexos.

Qui estima és capaç de dir paraules que encoratgen, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen… en la família hem d’aprendre e llenguatge amable de Jesús: “¡Aixeca’t!”, “No tinguis por”…

un cop més la família

Els avis, com sempre, hem d’estar al dia de les coses que passen per tal de poder ser transmissors a fills, néts i amics dels temes importants. I ara n’hi ha un que val la pena que el llegim i el coneguem. Es tracta del darrer document del Sant Pare Francesc sobre l’amor en la família: L’Alegria de l’amor, dirigit als matrimonis i a tots els fidels i el tema dominant és recalcar la importància de “l’alegria, l’amor i la família”.

Per entendre com ha tractat el Papa aquest document recordaré la resposta que va donar a la pregunta d’un periodista a l’avió de tornada del viatge a Lesbos:

«Quan vaig convocar el primer sínode, la gran preocupació dels mitjans era: ¿Podran rebre la comunió dels divorciats que s'han tornat a casar civilment? I com que jo no sóc sant, això em va molestar i també em va produir una mica de tristesa. Però aquest mitjà de comunicació que diu això, ¿no s'adona que aquest no és el problema important?, ¿no s'adona que la família, a tot el món, està en crisi? I la família és la base de la societat. ¿No s'adona que els joves no volen casar-se? ¿No s'adona que la caiguda de natalitat a Europa és per posar-se a plorar? ¿No s'adona que la manca de treball i les possibilitats de treball fan que el pare i la mare hagin de treballar i els nens creixin sols i no aprenguin a créixer en diàleg amb el pare i la mare? Aquests són els grans problemes».

En una de les homilies diàries a Santa Marta va recordar el principi de la creació de l’home i la dona amb les paraules de Jesús: Des del principi de la Creació Déu els va fer home i dona. Per això l’home deixarà  el seu pare  i la seva mare i els dos seran una sola carn. De manera que ja no són dos, sinó una sola carn. I continua el Papa:

«Déu es refereix a l’obra mestra de la Creació que són, justament, l’home i la dona… és l’inici de l’amor, van junts com una sola carn. Aquesta és la història de l’amor, ¡aquesta és la història de l’obra d’art de la Creació!

«Però… quan aquest amor fracassa –perque massa vegades fracassa– hem de sentir el dolor del fracàs, acompanyar les persones que han tingut aquest fracàs, no condemnar-les, caminar amb elles…

«Quan rellegim les paraules de Jesús un s’adona de com de bell és l’amor, com de bell és el matrimoni, com de bella és la família, com de bell és aquest camí, i quant amor i quanta proximitat hem de tenir amb els germans i germanes que, en la vida, han tingut la desgràcia d’un fracàs en l’amor».

Aquest tarannà és “la música de fons” del document i que val la pena llegir. La sola lectura dels apartats de l’índex, posats d’una manera lligada, ens fa adonar de quina manera més tendra i misericordiosa (per utilitzar dues paraules seves) va desplegant els temes proposats. Us animem a llegir el document que de la primera a la darrera pàgina ens encoratja a no defallir en el tema de la família, de la seva constitució, de la seva fidelitat, del seu engandir-la, del no deixar ningú de banda…

Heus aquí el “relat” que hem fet des dels apartats de l’índex:

1. L’alegria de l’amor vista a la llum de la paraula, fan de tu i de la teva esposa, i dels rebrots d’olivera que són els fills, un camí de sofriment i de sang, un camí que fa que aribi la fadiga a les teves mans, i també la tendresa de l’abraçada.

2. La situació actual de la família fa que s’hagin d’frontar, d’una manera seriosa, realitats i desafiaments.

3. Però si posem la mirada en Jesús, descobrim la vocació de la família i de quina manera Jesús recupera i porta a la plenitut el projecte diví, que els documents de l’Església ens recorden i que culmina en el sagrament del matrimoni –transmissor de la vida i mitjà de l’educació dels fills– que és llavor del Verb, encara que hi hagi situacions imperfectes.

4. L’amor en el matrimoni és un amor quotidià que

necessita de paciència, esperit de servei, no ser envejós, no creure’s superior, amable, desprès, sense violència, que sap perdonar, que sap alegrar-se amb els demés, que sap disculpar, confiat, esperançat, que sap soportar-ho tot…

És un amor que ha de créixer en la caritat conjugal durant tota la vida, tenint-ho tot en comú, amb alegria i bellesa, amb un compromís d’amor que es manifesta i creix amb el diàleg.

És un amor apassionat, que sap del món de les emocions, de la dimensió eròtica de l’amor, de com Déu estima el goig dels seus fills, i també de la violencia i la manipulació, i del matrimoni i de la virginitat.

D’aquesta manera, s’arriba a la transformació de l’amor

5. I aquest amor ha d’esdevenir fecund, ha d’acollir noves vides que s’han d’estimar ja en l’embaràs, l’han d’estimar pare i mare; ha de ser una fecunditat ampliada aprenent a discernir el cos; hem de viure la vida en una família gran, i això ho aconseguirem essent fills, acollint els ancians, essent germans i tenint un cor gran.

6. Des d’un punt de vista pastoral cal estudiar com anunciar l’evangeli a la família d’avui i com hem de guiar els promesos en el camí de preparació al matrimoni, preparant la celebració; acompanyar els primers anys del matrimoni, amb recursos concrets; tenir recursos per il·luminar crisis, angoixes i dificultats que sorgeixen de les crisis o de velles ferides, i com cal acompanyar després d’una ruptura, o un divorci, o com atendre situacions complexes; atendre les persones quan la mort ens clava el seu agulló.

7. I hem de parlar d’enfortir l’educació dels fills:

saber on son, donar-los uns formació ètica, valorar les sancions com estímuls, tenir un pacient realisme, fer de la vida familiar un contexte educatiu, donar una bona educació sexual i transmetre la fe.

8. Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat humana que porta a situacions irregulars, a saber veure les circumstàncies atenuants, quines normes hi ha d’haver i com aplicar la lògica de la misericòrdia pastoral.

9. L’espiritualitat matrimonial i familiar ens ha de portar a la comunió sobrenatural, a pregar plegats a la llum de la Pasqua, a l’espiritualitat de l’amor exclusiu i lliure, i a l’espiritualitat de la cura, del consol i de l’estímul.

la família

Ara que comencem el mes d’octubre i acabem d’encetar un nou curs cal tenir present el tema de la família, sempre important, sempre en primera línia, sempre enfortint relacions, sempre oberta a tothom. Ara han començat les sessions del Sínode de bisbes que durant tres setmanes, del 4 al 25 d’octubre, treballarà sobre aquest tema i a l’acabar el sant Pare ens lliurarà un document per a tots nosaltres.

Val la pena que els avis fem de pal de paller tant amb els fills com amb els néts. Avui hi ha coses que trontollen i no les hem de deixar caure. Hem de fer el cor fort i ajudar a qui ho necessiti a tirar endavant, a no donar res per perdut, a seguir lluitant amb coratge i estimació.

Des de bon començament el Papa ens ha fet donar compte de la importància de la família per a cada un de nosaltres i per a tota la societat. No ha deixat de recordar-nos que és la cèl·lula més important de la societat i el lloc on es forja el caràcter, on s’aprenen les virtuts i on es trasmet la fe.

Reproduïm algunes de les seves frases en diferents al·locucions:

• Quan Déu acaba l'obra de la creació, realitza la seva obra mestra; l'obra mestra és l'home i la dona.
• Jesús comença els seus miracles amb aquesta obra mestra, en un matrimoni, en una festa de noces: un home i una dona. Així, Jesús ens ensenya que l'obra mestra de la societat és la família: l'home i la dona que s'estimen. Aquesta és l'obra mestra!
• El matrimoni és abans de res el descobriment d'una crida de Déu.
• La família roman en el fonament de la convivència i en la garantia contra l'exfoliació social.
• Els nens tenen el dret de créixer en una família, amb un pare i una mare, capaços de crear un ambient idoni al seu desenvolupament i a la seva maduració afectiva.
• Cal recordar la contribució «indispensable» del matrimoni a la societat, contribució que «supera el nivell de l'emotivitat i de la necessitat contingent de la parella».
• Aquest és el motiu pel qual és tan important la família: el Fill de Déu va néixer en una família i allà «va conèixer el món»: un taller, quatre cases, un poblet de res.
• No existeix el matrimoni exprés: cal treballar en l'amor, cal caminar. L'aliança de l'amor de l'home i la dona s'aprèn i s'afina. Es tracta d'una aliança artesanal.
• Fer de dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle.
• Els casaments són moments especials en la vida de molts. Per als «més veterans», pares, avis, és una oportunitat per recollir el fruit de la sembra. Dóna alegria a l'ànima veure els fills créixer i que puguin formar la seva llar.
• Un casament és l'oportunitat de veure, en un instant, que tot allò pel
  qual s'ha lluitat ha valgut la pena. Acompanyar els fills, sostenir-los, estimular-los perquè puguin animar-se a construir les seves vides, a formar les seves famílies, és un gran desafiament per als pares.
• La família és escola d'humanitat, escola que ensenya a posar el cor en les necessitats dels altres, a estar atent a la vida dels altres, a agrair la vida com una benedicció, on experimentem el perdó, on cerquem el millor per als altres.
• Sense família, sense la calor de la llar, la vida es torna buida, comencen a faltar les xarxes que ens sostenen en l'adversitat, les xarxes que ens alimenten en la quotidianitat i motiven la lluita per a la prosperitat.
• Quan no es viu una vida de família es van engendrant aquestes personalitats que les podem anomenar així: "yo, me, mi, commigo, para mí…", totalment centrades en si mateixos, que no saben de solidaritat, de fraternitat, de treball en comú, d'amor, de discussió entre germans ...
• La família ens salva de dos fenòmens actuals: la fragmentació, és a dir, la divisió, i la massificació. En tots dos casos, les persones es transformen en individus aïllats fàcils de manipular, de governar.
• En cap història familiar no falten els moments on la intimitat dels afectes més estimats és ofesa pel comportament dels seus membres.
• Aquestes ferides, que divideixen al marit i la dona, indueixen a cercar en una altra part comprensió, suport i consolació. Però sovint aquests "suports" no pensen en el bé de la família.
• I un s'oblida de com es diu pare, mare, fill, filla, avi, àvia… es van com oblidant aquestes relacions que són el fonament. Són el fonament del nom que tenim.
• Les famílies no són un problema, són principalment una oportunitat. Una oportunitat que hem de cuidar, protegir i acompanyar. És una manera de dir que són una benedicció.
• Quan comences a viure la família com un problema, t’estanques, no camines, perquè estàs molt centrat en tu mateix.
• Per això, tinguem cura de les nostres famílies, veritables escoles del demà. Cuidem les nostres famílies, veritables espais de llibertat. Cuidem les nostres famílies, veritables centres d'humanitat.

la societat orwelliana

Els avis és possible que haguem entrat en el món de la informàtica. O no. Segur que en sabem alguna cosa, encara que algunes no les entenguem. Ben segur que hem sentit partar els néts del facebook, del tweeter, del whatsapp, de l’instagram… Un munt de coses que és probable que no sapiguem per a què serveixen… i que alguna vegada posem en dubte si és que serveixen per alguna cosa.

El que sí és veritat és que les comunicacions han donat un gir insospitat amb la irrupció de la informàtica. L’èter s’ha convertit en l’autopista de les comunicacions i tot ho tenim penjat en un núvol virtual, que no veiem, però des del que ens poden veure.

El 1949, als 46 anys i a les portes de la mort, George Orwell va publicar la seva última obra: 1984. Ha resultat profètica, real i actual sobretot amb la irrupció de la informàtica. Ni ell mateix podia somiar fins on arribaria el poder del Gran Germà a través del Ministeri de l'Amor i de l'habitació 101.

The Big Brother –El Gran Germà– supleix tot personatge polític: ell és el comandant en cap, el guardià de la societat, el déu pagà, el jutge suprem, l'encarnació dels ideals del Partit –únic i Totpoderós– que vigila ininterrompudament i sense descans totes les activitats quotidianes de la població. Als carrers i a les cases hi ha dispositius de vigilància per conèixer què fa en tot moment cada individu.

El Partit és l'organització a la qual han de pertànyer totes les persones, a excepció dels "proles", que constitueixen la immensa majoria de la població. Només saben obeir ordres i se'ls considera incapaços de rebel·lar-se; se'ls concedeix els mateixos drets que als animals i la Policia del Pensament gairebé ni els vigila: «als proles se'ls permet la llibertat intel·lectual perquè no tenen intel·lecte».

La família és tot just tolerada per la ideologia del partit i és una pràctica comú la denúncia de traïció al Partit per part de fills petits als seus pares.

En una carta a un líder sindicalista nord-americà Orwell li deia, sobre la seva novel·la 1984: "Jo no crec que el gènere de societat que descric vagi a succeir forçosament, però el que sí que crec és que pot passar una cosa semblant. També crec que les idees totalitàries han fet arrels en els cervells dels intel·lectuals a tot arreu del món i he intentat portar aquestes idees fins a les seves lògiques conseqüències ".

El psicoanalista i filòsof Erich Fromm, ja ha havia dit que: «Els llibres com els d'Orwell són severes advertències, i seria lamentable que el lector interpretés presumptuosament 1984 com una altra descripció més de la barbàrie stalinista, i no veiés que també està dirigida a nosaltres.»

¿Per què diem tot això? Doncs perquè fa uns mesos es va celebrar a Barcelona el congrés anual d'aficionats No cON Name, que se celebra des de fa 15 anys. Vicente Aguilera, expert en seguretat informàtica, advertí: "Se'ns vigila contínuament, som fàcilment perseguibles".

Vicente Aguilera va fer una demostració a centenars de col·legues de l'última versió del programa Tinfoleak, que permet rastrejar, a través de la geolocalització dels tweets, on vius, on passes el cap de setmana, on vas estar ahir a la tarda, què fas les nits d'entre setmana, on tens la teva segona residència, on vas a sopar els divendres, a què et dediques els dissabtes a la tarda... a cada tweet incloem metadades sense ser conscients de la gran quantitat d'informació que donem cada vegada que fem una 'piulada'.

Si s'ordena a Tinfoleak que analitzi els últims 800 tweets d'una persona, li indicarà quins són els llocs des d'on ha 'piulat' més sovint. El programa respon amb una llista de llocs que indiquen el nombre de tweets que s'han fet des d'allí, quins dies de la setmana s'han fet i en quin horari. El lloc on el personatge ha fet més tweets –el primer de la llista– és l'únic des d'on ha 'piulat' tots els dies de la setmana: és casa seva. Si s'analitza la informació que faciliten les metadades d'una fotografia, es pot saber la càmera, l'ordinador i, per tant, qui va fer la foto, des d'on i des de quina distància.

Per estar segur de no donar més informació del compte val la pena comprovar la configuració del compte de Twitter. Clikar la fotografia d'usuari que hi ha a dalt a la dreta, veure 'Configuració' i comprovar l'apartat 'Seguretat i privacitat'. L'opció 'Ubicació del tweet' si la tenim marcada, incloem informació geogràfica a cada tweet. Podem desmarcar-la quan vulguem. I la podem tornar a marcar quan ens sembli bé. I ho podem fer a cada tweet que enviem.

Cal tenir en compte que tot el que s'aconsegueix saber amb el programa Tinfoleak és informació pública, doncs l'hem fet pública nosaltres quan hem 'piulat'; per tant, en utilitzar-la, no es comet cap il·legalitat, no s’entra en cap sistema, no es vulnera la intimitat de l'autor dels tweets.

Cal saber molt bé què es fa quan es publica alguna cosa a les xarxes socials