dijous, 23 d’octubre del 2014

frases televisives

Un curs que comença sempre porta novetats i un dels llocs on sempre n’hi ha més és a la televisió. Apareixen noves pro- gramacions amb noves sèries, nous programes, nous concur- sos… Avui  no pensem donar cap consell concret, de com i quan s'ha de mirar la TV, sinó simplement reproduir algunes frases de personatges coneguts sobre la televisió per veure què diuen.

Calvin, personatge de ficció

Umberto Eco, escriptor
No sortir avui a la TV és un signe d'elegància
Fedrerico Fellini, director de cinema
Condemnar la TV seria tan ridícul com excomunicar l'electricitat o la teoria de la gravetat
Antonio Mingote, humorista gràfic
La TV ha acabat amb el cinema, el teatre, les tertúlies i la lectura. Ara tants canals acaben amb la unitat familiar

Jean François Revel, filòsof i escriptor
La TV és la violació de les multituds
Frank Lloyd Wraight, arquitectre
La TV és xiclet per als ulls
Groucho Marx, actor
Trobo que la TV és molt educativa. Cada vegada que algú l'encén, me’n vaig a una altra habitació i llegeixo un llibre


Robert Spaemann, filòsof
La dependència de les persones de la TV és el fet més destructiu de la civilització actual
Alfred Hitchcock, director de cinema
La TV ha fet molt per a la psiquiatria: no només ha difós la seva existència, sinó que ha contribuït a fer-la necessària
Bette Davis, actriu
La TV és meravellosa. No només ens produeix mal de cap, sinó que a més, en la seva publicitat, trobem les pastilles que ens l’alleugereixen

Margaret Thatcher, política
Vivim en l'era de la TV. Una sola imatge d'una infermera bonica ajudant a un vell a sortir d'una sala diu més que totes les estadístiques sanitàries
Carl Bernstein, periodista 
Quan la televisió informa sobre fets marginals, en aquest moment deixa de ser-ho
Herbert M. McLuhan, teòric de la comunicació
La TV va trencar el confort de les sales d'estar amb la brutalitat de la guerra. Vietnam es va perdre en elles, no en els camps de batalla


John W. Irving, escriptor
On hi ha un televisor engegat, segur que hi ha algú que no està llegint
Fernando Fernan Gómez, actor
Sis, vuit, vint milions d'espectadors! Aquestes són xifres amb les que mai va poder somiar cap director teatral ni cap novel·lista, i menys encara Èsquil, Sòfocles o Eurípides
Manuel Campo Vidal, periodista
Si de sobte es descomponguessin tots els televisors del món, no hi hauria escales per mesurar els tsunamis d'avorriment
David F. Attenborough, científic, documentalista sobre la natura
La TV encén grans flames de passió per la ciència, que els llibres hauran d’alimentar

dimarts, 23 de setembre del 2014

el mite del "trastorn posvacacional"

Probablement molts de nosaltres haurem pogut fer uns dies de vacances. Totes les vacances són diferents. Mai no n’hi ha cap d’igual, ni tan sols les que passem cada any cada un de nosaltres: cada any són diferents.
Alguns avis haurem passat les vacances amb néts, d’altres amb fills, o sols, o en companyia d’algun matrimoni amic. Molt probablement la gran majoria de nosaltres ja les hem acabat i això vol dir tornar a les tasques que feiem abans de l’estiu o a les noves que tenim programades per aquest curs.
Ara és hora de repensar el curs que s’inicia amb més ganes que mai i sense la sensació d’haver de patir això que diuen que afecta a moltes persones quan s’els acaben les vacances i han de tornar a la feina que van deixar unes setmanes abans: el transtorn posvacacional.
Molts de nosaltres hem estat treballant més de 40 anys, 8 o més hores diàries, hem fet tres setmanes o un mes de vacances cada any i no hem tingut –ni nosaltres ni cap company de feina conegut– que tingués aquesta síndrome.
Penso que és mes un recurs que s’ha empescat algún periodista espavilat –per tal d’omplir pagines de revistes, diaris i tertúlies de la tv cada final de temporada– que no pas una realitat que passi sovint. Com el tema dels polls, que ara en parla tothom i a tot arreu: és una manera com una altra de fer gastar als pares un dineral amb productes antipolls per “si de cas…”.
Dic que nosaltres no tenim aquesta sensació perque la gran majoria ja no ens aixequen d’hora per anar a fitxar a l’empresa, però ens podem trobar que algun amic nostre ens comenti que té una filla o fill que té aquesta sensació: que “es troba malalt” per haver d’incorporar-se a la feina després de tres o quatre setmanes de dolce far niente o d’estar perseguint fills per tal que facin “els deures de repàs” que els toca cada dia, encara que sigui temps de vacances.
Diuen que hi ha gent que estaria disposada a agafar la baixa laboral per aquest canvi de rutina que els hi representa la tornada a la feina, ja que es troben “més irritables, més cansats, amb més dificultats per dormir, amb apatia i tristesa…”, que el malestar els prové “del canvi en el ritme diari, en l’horari, en els menjars, en l’activitat social…”. Penso que moltes vegades és una excusa per no tornar a la feina amb il·lusió i ganes.
¿I no hi ha un canvi de ritme quan un deixa la feina i se’n va de vacances? I jo em pregunto: ¿per què no agafen la síndrome del “trastorn poslaboral” quan comencen les vacances? S’haurien de trobar d’una manera similar ja que deixen de fer una activitat diària per canviar-la per una altra, de cop i volta, i ben diferent, i moltes vegades també estressant ja que hi ha qui programa unes vacances no de relax, de descans, sinó de moltes activitats, una rera l’altra per aprofitar les 24 hores del dia.
El que passa a algunes persones és que tenen associades les vacances a un estat idílic de plaer i distracció, mentre que el treball l’associen a un estat de malestar i patiment. Pobre concepte tenen aquestes persones del treball i del descans.
Nosaltres iniciarem el curs amb il·usió, amb moltes ganes de reprendre la tasca deixada fa unes setmanes i amb el cap posat en aquells consells que hem donat alguna vegada en aquestes pàgines per tal de no quedar-nos encarcarats (física i mentalment!).

dijous, 19 de juny del 2014

un llibre: els ocells amics

Ara que arriba l'estiu els avis ens podem trobar immersos en alguna de les situacions d'aquestes vinyetes. O, també, que estiguem amb els néts amb més calma i poguem gaudir d'estar amb ells si no hem de "substituir" els pares i fer totes les feines que fan ells. Malgrat això sigui així, hem de trobar uns espais de calma, amb els néts, per fer una estona de lectura.

Emig de la colla de llibres que tenim a la biblioteca n’hem desenterrat un que teníem mig oblidat. És d’en Josep Maria de Sagarra i es diu Els ocells amics.
És una bona opció per lectura de l’estiu. Josep M de Sagarra ens parla d'un grapat d'ocells de casa nostra: l’oreteta de xemeneia (la que més abunda), el falciot (neteja l’aire d’insectes), la puput (estrafolària), el cucut (l’alegria i la música del bosc), el picot (ocell de bosc), el raspinell (el millor amic dels arbres), el rossinyol (l’ocell més famós), la bosqueta o tallareta (ocellet de bardissa), el reietó i l’ull-de-bou (música del cel hivernal), la cuereta (rondinaire i cerca-raons), la mallerenga (ocellet celestial) i els ocells bescantats (corb, musol, xibeca, cabrassa, òliba, gamarús, xot banyut…)
Les descripcions que fa de cada un dels ocells i els seus costums val la pena llegir-los i potser també serà una bona activitat fer una lectura en veu alta als néts, en una tarda d’aquestes que no saben què fer i ja estan tips de fer no sabem quantes coses que no serveixen per a res. Diu l'autor: Com que en l'ànima dels infants és on prenen sempre més caliu les delicades meravelles de la Natura… és per els infants de la nostra terra que és esctit aquest llibret.
I continua: Quan vegem un ocell pensem que és un fill de Déu, tan necessari com nosaltres mateixos, que ell contribueix a embellir tant la terra, i és una pinzelladeta de color i un so de música que forma part d’aquest quadre tan ben pintat i d’aquesta harmonia tan dolça i tan gran que anomenem la Naturalesa.
La vida de l’autor al camp quan era petit i el tracte amb els pagesos, pastors i llenyataires va fer que aprengués el nom de les bestioles i les plantes i ens descriu l’hàbitat, els costums i les peculiaritats amb una precisió extraordinària.
Acaba el llibret amb una oració de la que us transcribim unes línies: Senyor, Déu meu! Vós que ens heu donat una pàtria que és la terra més bella del món; que ens l’heu guarnida de muntanyes i heu agraciat les muntanyes amb la pinzallada verda dels boscos… vetlleu, Senyor damunt les ales d’aquests pobres ocells… i feu que no s’estronqui mai… llur cançó… la joia més dolça de la primavera!
Escrit el 1947, l’edició que presentem d’Els ocells amics, molt acurada, és de l'Editorial Juventut, de l’any 1986, i està il·lustrada amb uns boixos exquisits de Josep Narro.
Si la trobeu, no us la perdeu: compreu-la!

divendres, 23 de maig del 2014

avis 14 - avis immortals




En força cases de moltes famílies d’avui es podria posar, al llindar de la porta, un rètol amb aquestes paraules:
En aquests moments, molt difícils per tanta gent, en els que un nombre important de joves estan sense treball, i necessiten ajuts d’allà on n’hi hagi, surt una llei que diu: els que tinguin pares o avis que els puguin ajudar no rebran l’ajut de la societat! I s’aixeca un clam de reivindicacions per rebatre aquestes mesures del legislador…
Els avis ni en sabem prou ni tenim totes les dades a la mà que ens permetin fer cap mena de judici. L’única cosa que pretenem és retre un homenatge a les iaies i als avis que, oblidant-se de sí mateixos, fan un reguitzell d’esforços per ajudar i sostenir les famílies d’alguns dels seus fills en tot allò que necessiten i fins on ells poden.
Fora bo que tots els estaments de la nostra societat fossin conscients de com hauríem d’agrair, a tots aquests avis, d’una manera solemne i manifesta, tot el seguit de serveis que fan als de casa seva.
Els avis –i, sobretot, les iaies– al marge de lleis i normes de tipus socio-polític, duen a terme, des de sempre, una tasca de suport a la família, que ara, cojunturalment, adquireix una importància cabdal. ¿Com s’ho farien molts fills si no tinguessin al darrera els seus pares…? ¿Què menjarien força néts si la iaia no tingués la previsió de tenir sempre a punt –ben guardades al rebost o al frigorífic– aquelles coses que sap que els hi agraden…? ¿Com s’ho manegarien molt matrimonis sense aquest suport dels avis…? La Felisa –una iaia que conec molt bé i que és d’aquestes que estan sempre a l’aguait– pensa, i em sembla que té força raó, que aquest suport ha evitat i evita moltes trencadisses...
La societat, al marge del legislador –que és un ens fred i impersonal malgrat estigui format per persones, pares i avis, també, però que no s’atura a contemplar els problemes de cada família– hauria de ser conscient de la necessitat de retre un homenatge d’agraïment a tantes famílies –a tants avis i a tants pares– per la gran quantitat de serveis que ha rebut, està rebent i rebrà de tots ells.

Les fotografies són escultures sobre la família al Vigelandpark d'Oslo
*      *      *
*Variacions sobre un article de Marcel·lí Bosch al Diari de Terrassa a la secció Retalls de la vida de cada día

dimecres, 23 d’abril del 2014

la nostra moreneta de montserrat


La muntanya de Montserrat - Klika amb el botó dret per escoltar música mentre llegeixes
Cada mes d’abril celebrem amb goig la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la "verge bruna", la "moreneta", la patrona de Catalunya. Probablement cantem el Virolai amb els fills i néts, però potser molts de nosaltres en desconeixem la història i les vicissituds i per això pensem que val la pena de fer-vos-la conèixer. 

EL MONESTIR
Conta la llegenda que l’any 881 uns nois que pastorejaven ramat per la muntanya van veure una llum intensa i, dins d’una cova, van trobar una imatge de la Mare de Déu. El bisbe ordenà la construcció d’una ermita en aquell mateix lloc, l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir. El primer document que parla de les esglésies de Montserrat data del 888, en temps de Guifré de Barcelona, quan fa donació de l’església de Montserrat al monestir de Ripoll. Això vol dir que l’església ja existia, però no forçosament tenia una imatge de la Verge que es venerés. Això va venir més tard, i aleshores es quan neix la llegenda que n’explica els orígens i la fa famosa pels seus miracles.
El 1025 l’abat Oliva, abat de Ripoll i bisbe de Vic, fundà un monestir al costat de l’ermita de Santa Maria i molt aviat hi van començar a anar molts pelegrins els quals donen a conèixer els miracles que hi obrava la Mare de Déu.
L’any 1409 Montserrat es converteix en monestir independent. Des d’aquesta època fins mitjans del segle XIX Montserrat és un centre cultural important, amb una escola de música, i és una època de creixement i esplendor. L’any 1592 va ser consagrada com a Basílica i així va funcionar, amb alts i baixos, fins el sXIX.

LA IMATGE
La imatge original va desaparèixer. L’actual és una talla romànica d’una gran bellesa, policromada, del segle XII, de fusta d’àlber i faig amb les parts de la pell de color negre. Aquest color negre de cara i mans, malgrat hi hagi diferents teories, no se’n sap ben bé l’origen.
La figura és el model conegut com a Mare de Déu en majestat, és a dir, asseguda, mirant al front, amb el nen Jesús assegut a la falda, també al centre i mirant al front. Tant la mare com el fill porten incorporada una corona. La Mare de Déu estén la má dreta en la qual té una esfera símbol de la creació, del cosmos, de la volta celestial, i l’esquerra la posa sobre l’espatlla del Nen, tot indicant que és el seu fill. El Nen amb la mà dreta beneeix, i a l’esquerra porta una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.


Record de la Coronació
Nuestra Señora de Montserrat,
patrona de Cataluña:
coronada solemnemente por
S.S. el Papa León XII
en 11 de setiembre de 1881
La forma i fesomia del rostre de la madona són admirables i "provoquen una impressió alhora majestuosa i afable que corprèn per la dolça serenitat que traspua". La indumentària de la Senyora és reial: còfia, túnica i mantell daurats, sanefa al coll amb fermall circular, tot això decorat amb estrelles daurades, rombes vermells i creu daurada. Però aquesta imatge no és la que s’ha venerat sempre. Hi ha reproduccions –fins i tot el record de 1881 de la coronació– d’una factura ben diferent.

Virgen de la Montaña
Taula flamenca (sXVI)
a La Palma (Canàries)
La llegenda - L’any 881 uns pastors que vetllaven el ramat  veieren al cel uns senyals admirables que apuntaven cap a un indret de la muntanya: era la Mare de Déu que sortia a l’encontre dels fills més humils de l’Església. Ho contaren al rector i al bisbe i tots plegats anaren al lloc i allí trobaren la imatge. Com que allò era molt feréstec decidiren portar-la a Manresa, però en travessar el torrent es feu immóbil i no la pogueren moure d’allí: entengueren que la Mare de Déu escollia aquell lloc per ser-hi venerada. El 888 passa a Ripoll.
L’església segueix així fins aproximadament el 1030, quan l’abat Oliva, de Ripoll, la converteix en monestir habitat per monjos i s’edifica una nova església de factura romànica suficient per la comunitat que hi vivia. En tots els documents de donacions i sufragis que es fan al monestir queda palès que es fan o al prior i al seu convent, o a Santa Maria de Montserrat o a l’altar de Santa Maria, però en cap d’ells se cita la imatge de la Mare de Déu.
Llàntia votiva

Les llànties - A les darreries del sXII apareixen documents on s’expliquen fets inusitats que passen a l’altar de l’església de Santa Maria. Per aquest motiu, el 1176 es fan dotacions perquè cremi una llàntia, dia i nit, davant l’altar de Santa Maria. El 1192 apareix la primera llàntia perpètua, com totes les altres que seguiran fins avui. El 1218 hi havia vuit llànties. El 1255 n’hi ha dinou. El 1680 una visitant diu: A la claridad de las noventa lámparas de plata se descubre la imagen…
Tot això fa suposar que ja hi devia haver una imatge i que la visualització de la presència de la Mare de Déu va ser el detonant d’aquesta pràctica de llànties i ciris que no ha cessat mai en aquest santuari. Així es pot pensar que la imatge que hi ha ara ja presidia la pietat d’aquest santuari des del darrer terç del segle XII, doncs hi ha un acta del rei Jaume que parla “dels continus miracles amb què Déu adorna i il·lustra aquesta casa santa de Santa Maria”.
Pàgina del Llibre Vermell
El primer document que representa i parla de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat és el Llibre Vermell de Montserrat, un codex montserratí del segle XIV. En aquest llibre enquadernat originàriament en vellut vermell hi ha un recompte de devocions i  miracles, però els primers fulls es van perdre i un dels miracles només es coneix gràcies a la còpia que va fer el 1806  un frare que va visitar Montserrat.
Els miracles - El sXIV, durant una festa que es celebrava la nit de la festa de la Passió, els pelegrins que feien vetlla, cap a mitjanit van veure baixar una llum que resplandia sense cremar, sobre la corona de la Mare de Déu i allà es dividí en tres raigs diferents que abraçaren la imatge sencera. Els tres raigs es reduiren a un de sol i desaparegué. En aquest relat ja es manifesta una veneració a la Mare de Déu també per la seva materialitat: diu que la imatge de la Mare de Déu era considerarda un prodigi, “no feta per mà d’home”.
Mare de Déu dreta
El Nen Jesús porta 
una serra a la mà
Fusta policromada, sXVIII
Altres miracles comporten l’aparició de la Mare de Déu. El 1517 un jove mariner genovès en un naufragi va perdre les facultats de l’oïda i la parla. Deu anys més tard anà a Montserrat a demanar gràcia i mentre s’acomiadava de la Mare de Déu va veure com la imatge de la madona s’animava i anava cap a ell i els vestits s’havien tornat totalment blancs. La Mare de Deu li tocà les orelles i la boca i li digué: Ego sum virgo Maria. En esvair-se la visió el jove havia recobrat l’oïda i la parla.
"Però el mes gran prodigi de la Mare de Déu de Montserrat ha estat la constant i incessant corrua de pelegrins que s’ha succeït al llarg dels segles per confiar-se a la seva maternal protecció. La imatge de la Mare de Déu continua suscitant la fe i l’amor de les actuals generacions que continuen confiant-se a la maternal protecció de santa Maria".
El Libro de la historia y milagros hechos a invocación de nuestra señora de Montserrat, del sXVI,  que es venia al monestir, és on es parla per primera vegada del color de la imatge de la Verge i que anava vestida: la hermosura de su rostro es admirable (…), el color es moreno y los ojos muy viuos y hermosos (…), los monjes a cuyo cargo está el vestirla, apenas osan leuantar los ojos a mirarla (…). Las facciones y rostro del glorioso niño Jesús son del color y reuerencia de su sagrada madre.
Mare de Déu de Montserrat
Habillada amb la corona rica

Pintura de Juan Andrés Ricci (1639)
L'aixovar - És una època en la qual reis, nobles i prohoms regalaven a la madona mantos, sayas, collares, mantillas, sartales, rosarios, joyeles, corales cruces, Agnus, sortijas, rosas, piñas de ámbar, medallas, perlas piedra…


Mare de Déu de Montserrat
Habillada amb la corona mexicana
Pintura anònima (sXVII)
L’inventari de la sagristia de 1586 sobre l’aixovar de la imatge de la Mare de Déu diu que consistia en: divuit mantells de brodat de color daurat, platejat, carmesí, blau, verd, negre o morat; set de vellut de color taronja, carmesí, blac, morat o blau; sis de ras de colors semblants als anteriors i onze de diversos teixits. Pel que fa a les corones, tres de la Mare de Déu i una de l’Infant Jesús.
Corona de metall platejat
i pedres simulades, regalada per
l'Ajuntament de Barcelona - 1824
Al sXVII hi havia quatre corones de la Mare de Déu. Dues eren d'or, maragdes i diamants la corona rica o imperial (1610-1637) i la hermosa o mexicana (1627)– i cada una d’aquestes pesava uns 15k. Les altres dues eren de plata daurada amb pedreria. I tres corones de l’Infant Jesús –dues d’or i una de plata. Com element curiós s’esmenta –i també apareix en les imatges– que el nen Jesús porta una serra a la mà. També als voltants d’aquesta època la Mare de Déu apareix amb un lliri a la mà o bé col·locat de manera que surt del capdamunt de la bola del món.
Ceptre
1881
Corona d'argent i or amb
pedreria fina, ofrenada per
subscripció popular - 1881
La descripció que en fa el llibre que es venia als pelegrins deia: Está la sagrada imagen sentada en su silla y representa una mediana edad. El color es moreno. Los ojos muy vivos y hermosos. Tiene a su Santísimo hijo sentado sobre sus rodilla o su regazo; y la santísima Madre le tiene puesta la mano izquierda sobre su hombro izquierdo, como en ademán de detenerle el brazo de la justicia; y saca la mano derecha por el costado derecho, tanto que el Niño puede verla. Tiene la palma abierta hacia arriba, y en ella un globo, que representa el Mundo, y el precioso Niño, levantando su mano, le da con los dedos la bendición. El Hijo tiene en su mano izquierda una como piña pequeña. El color y facciones del Niño Jesús son una misma cosa con el color y facciones de su Santísima Madre.
Al sXVIII un visitant diu que la imagen de la Nuestra señora es de madera, y de color casi negro su rostro, como otras muchas… i Goethe va afirmar que enlloc trobarà l’home la felicitat i la pau, sinó en el propi Montserrat.

MONESTIR I IMATGE
La devoció a la Mare de Déu va lligada, a partir d'ara, al monestir. Les guerres i trifulques que s'originaren al llarg dels sXIX i XX no permeten separar la història del monestir i de la imatge.
Estampa de la 
Mare de Déu - 1910
La guerra del francès (1808-1814) - El 1808 el monestir, com totes les altres esglésies, hagué de lliurar el tresor de la sagristia per subvenir les despeses de la guerra: totes les corones desapereixeren i es convertiren en bales. La imatge fou dipositada en una capsa i amagada en una casa a Monistrol fins el seu retorn el 1810. El 1811 la junta de resistencia va declarà el monestir plaza de armas, els monjos van haver de fugir i un d’ells va amagar la imatge a l’ermita de sant Dimes. Poc després l’exèrcit francès s’apoderà del monestir i es lliurà al pillatge: mataren el monjo, cremaren el retaule, el cor i tota l’església, trobaren la caixa i lligaren una corda al coll de la imatge i la penjaren d’un arbre. Quan els monjos tornaren al monestir trobaren la imatge de la Mare de Déu a la intempèrie i deteriorada, per la qual cosa van decidir restaurar-la. El març de 1812 es reprèn el culte a Montserrat amb la imatge restaurada, però el juliol els francesos tornen a Montserrat, cremen tot allò que no havien cramat abans i fan volar tots els edificis: Montserrat es convertí en un mar de ruïnes. Els monjos havien fugit amb la imatge. Tornà el 1813.
Estampa del patronatge de
la Mare de Déu de Montserrat
Porta la corona de subscripció

popular - 1881
El trienni liberal (1820-1823) - El 1817 es reprèn el culte d’una manera senzilla i provisional, però amb el trienni liberal tornen les desgràcies i el 1822 tornen a expoliar les joies de la imatge i aquesta la traslladen a Barcelona. En aquesta data és quan té lloc la profunda “remodelació” de la imatge: “s’elimina la figura de l’Infant Jesús que estava molt deteriorada i es substitueix per una talla nova copia exacte de l’anterior; les mans de la Mare de Déu foren renovades; la imatge posada dins d’una peanya; les encarnadures i els ulls ara són totalment negres i és policromada de nou”.
L’Absolutisme (1823-1833) - El 1823 amb el canvi de govern es prepara el regrés de la imatge a Montserrat. L’Ajuntament de Barcelona li regala una corona de metall platejat amb pedres de vidre de colors i aquesta corona serà la que figurarà en totes les reproducions de l’època. El 1824 la imatge torna al monestir. El 1828 comencen les obres de restauració del temple. El 1830 la imatge es trasllada al seu antic cambril.
Mare de Déu de Montserrat
de l'any del "Milenar"
Porta la corona de l'Ajuntament
Pintura de S. Ribó - 1880
Isabel II (1833-1868) - El 1834 ja es parla d’una nova desamortització i abans aquesta no sigui efectiva –el 1836– la comunitat es dispersa i amaguen la imatge al Bruc. El 1844 es restaura la vida monàstica i la imatge torna al monestir. Ara la iconografia –i durant la primera meitat del sXIX– és la d’imatge vestida, amb una indumentària molt rica, corona i ceptre.
Del Govern provisional a la II República (1868-1931) - El 1880 es celebren les festes del “Milenar” per commemorar el mil·leni de la troballa de la imatge. El 1881 el Papa Lleó XIII ordena la coronació canònica de  de la Mare de Déu de Montserrat i la proclama patrona de les diòcesis de Catalunya.
El 1920, amb molta recança, se li treuen els vestits i es pot venerar “sense els vestits postissos i en sa escultura original”. La imatge apareix tal com la coneixem avui.
Relleu de bronze platejat
Premi atorgat al poeta manresà

Ferran Puigdellívol i Corrons
en un Certamen Literari (1935)

Nous dies tràgics: II República / Guerra Civil (1931-1939) - El mateix dia de la proclamació de la República la imatge es retira del cambril i es substitueix per una còpia. Quan a Madrid hi ha la primera crema de convents l’abat Marcet fa traslladar la imatge, en secret,  a la casa que els monjos tenien a Escaldes d’Andorra, únic lloc on hi havia camins de sortida garantits cap a la llibertat. Andorra es va convertir en terra d’acollida, en país de refugi, en una nova terra promesa per a moltes persones víctimes de l’odi i de la intolerància. I els monjos van haver d’anar a Escaldes on hi havien edificat una casa àmplia en previsió de refugi.


La imatge al cambril
Poc després la imatge torna al monestir, però a primers de juliol del 36 la tornen a amagar, aquest cop al mateix monestir darrera una paret feta expressament i que ni el mateix abat sabia i al seu lloc hi posen una còpia. La Generalitat s’incautà del monestir i aquest es convertí en Hospital de Sang. Quan s’acostaven les tropes “nacionals” els encarregats del santuari agafaren la imatge (la còpia, que creien que era l’autèntica) i altres objectes de valor i fugiren cap a França. No ho aconseguiren. Els monjos tornen al santuari però ningú no sabia on era la imatge. Al final la trobaren i la imatge tornà indemne al cambril, "però vint-i-tres monjos, fills seus, havien mort per fidelitat a la seva fe".
Per primera vegada els devots veien i veneraven l’autèntica Mare de Déu sense postissos. El 1946 l’abat Escarré i la comunitat aproven construir un tron d’argent. El 1947 hi ha l’entronització. El 1948 queda definitivament col·locada on és ara i on la venerem. La imatge de la Mare de Déu de Montserrat continua atraient multitud de persones que hi veiem el misteri de Maria: la Mare de Jesús i nostra que ens mostra el seu fill i que del cel estant continua intercedint maternalment per nosaltres.

Us preguem, oh Pare, que en aquesta basílica, on viu el teu Fill Jesucrist,
Fill de Maria, atorguis abundosament la pau, la concòrdia i el goig
a totes les tribus peregrines del nou Israel.
Feu, Senyor, que tots els homes encertin a descobrir
el profund sentit de l'existència peregrina a la terra;
que no confonguin les etapes i la meta;
que modulin la marxa segons l’exemple de Maria.
Ella serà la seva Auxiliadora; perquè aquí, a tot arreu i sempre,
Maria es Reina poderosa i Mare piadosíssima. Amén.
(Pregària de Joan Pau II quan va visitar Montserrat)

Nigra sum sed formosa

Sóc negre, pero bonica,  filles de Jerusalem.
Per això m’ha estimat el rei
i m’ha introduit a les seves estances,
i m’ha dit: ”Aixeca’t,  amiga meva, bonica meva, i vine!
Perquè l’hivern, ho veus?, ja ha pasat, la pluja s’ha esvaït;
esclaten les flors per la contrada,
el temps d’esbrotar és arribat”
(Càntic dels Càntics)

_____________________________________________________
Moltes d'aquestes dades i imatges han estat extretes dels llibres Eucologi de Montserrat, Abadia de Montserrat, 1928 i
Nigra sum, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995

dimarts, 1 d’abril del 2014

la síndrome del tdah


Suposem que tots sabeu què és el TDAH…
¿…?
Com, ¿no sabeu què és el TDAH?
Ara, així, pel nom…
Sí que ho sabeu… ¿No…? Segur que sí.
El que potser no sabeu és allò que no és. Els avis en vam començar a sentir parlar als darrers anys que els nostres fills eren a l’escola, però avui en sentim parlar molt sovint als nostres fills i als seus amics quan fan alguna referència als seus fills, els nostres néts. Quan es parla d’un nen superactiu, diuen que té la síndrome del TDAH; quan no s’està quiet a l’aula, té la síndrome del TDAH; quan s’ho passa malament, té la síndrome del TDAH, quan es distreu, té la síndrome del TDAH… És la paraula màgica per determinar què és allò que li passa a un vailet quan no sabem què li passa i que ha mogut gran quantitat de literatura fins avui.
Segons diuen alguns “experts” el transtorn del TDAH (Transtorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat) té tres trets essencials que es manifesten en aquests símptomes:
1. Falta d’atenció          2. Hiperactivitat         3. Impulsivitat. 

Això va fer que mestres, escoles i gabinets psicopedagògics es posessin les piles per tal de frenar aquesta síndrome que anava en augment en les consultes pediàtriques, ja que si no es curava podria persistir en l’edat adulta. Al voltant d’aquest “transtorn” s’han muntat una infinitat d’estudis que han pogut arribar a determinar que és “una síndrome conductual, amb transtorn del comportament, més freqüent en els nois, molt diferent segons les àrees geogràfiques, culturals o socioeconòmiques, caracteritzat per una distracció entre moderada i greu, amb inquietut motora, inestabilitat emocional i conductes compulsives”.
L’origen d’aquesta síndrome es desconeix, es considera “multicasual”, probablement degut a “diferents causes que interactúen entre si i altres variables ambientals de tipus biològic, psicosocial, genètic, alimentari…”
Tota una “declaració científica” davant la qual:

1. Les escoles es van posar a treballar amb les famílies per tal de vigilar els nens que els hi costés concentrar-se o controlar els seus impulsos i detectar els problemes que presentaven. Les manifestacions més comuns eren: nens distrets, vagues, amb retard evolutiu, amb poca autoestima, infravalorats entre els amics, amb dificultats en l’aprenentatge primerenc (lectura i càlcul), amb problemes conductuals, amb símptomes depressius, comportaments conflictius…
2. Es van començar a  tractar aquests “pacients”. Perquè ja se’ls va dictaminar i tractar com pacients, malalts, amb visites al pediatre, al neuròleg, al psicòleg…, fàrmacs específics, programa específic d’intervenció escolar i suport familiar…

3. Es va aconseguir “determinar” el transtorn que provoca la “malaltia”: l’American Psychiatric Association (APA) l’inclou en el grup dels “transtorns d’inici en la infància o l’adolescència, en la classe de transtorns per dèficit d’atenció i comportament perturbador”. I l’OMS el recull en la Classificació internacional de malalties, desena revisió (CIE-10) i la discapacitat que origina està inscrita en la Classificació internacional del funcionament de la discapacitat i de la salut (CIF), i 

4. (molt important!) s’aconsegueix la medecina que el cura: el metilfenidato (MFD), comercialitzat amb els noms de Ritalin, Concerta, Aradix, Methylin, Ritalina, Ritrocel, Rubifen. L’any 1993 a Alemanya es van vendre 34k de MFD. El 2011 se’n van vendre 1.714 k! Tot un negoci pels laboratoris i  metges. Als USA un 10% de nens més petits de deu anys ja se’ls suministra una medicació diària.
Tots aquests moviments a escala internacional fan palès, un cop més, una declaració de principis important: una cosa és la “malaltia” (o no) que els “pacients” (que de vegades no ho són) pateixen i una altra cosa la “malaltia” que els metges tracten.

*           *           *
¿D’on ve tot això?
El 1935 uns metges americans van començar a tractar nens amb un caràcter inquiet i amb dificultat per concentrar-se i se’ls va diagnosticar que tenien “una síndrome post-encefàlica”, però cap d’ells havia tingut encefalitis. Molts anys després Leon Eisenberg (1922-2009) –neuròleg i psiquiatre que va arribar a ser un dels professionals més famosos del món– va tornar a parlar d’aquesta síndrome però amb el nom de “reacció hipercinètica de la infància”. D’aquesta manera va començar a tractar alumnes difícils amb psicofàrmacs: dextroanfetamina i metilfenidato, droga que encara avui es fa servir i que “transforma” nens enèrgics amb nens dòcils (massa dòcils, potser).
El 1968 el DSM (Manual Diagnòstic i Estadístic dels transtorns mentals) va incloure una nova malaltia anomenant-la Attention Deficit Hyperactivity Disorder (ADHD) i que en la versió catalana coneixem com Transtorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). Eisenberg va aconseguir fer creure a la gent que tenia causes genètiques, que es neix així, i així va “fabricar la malaltia”.
 
Ell mateix ho va explicar poc abans de morir: és una malaltia inventada, la idea que el nen tingui TDAH des que neix és sobrevalorada. Però un cop aconseguit que això calés en la població i en els pares, em va fer desaparèixer el sentiment de culpa ja que els pares se senten alleujats perquè el nen ha nascut així i no qüestionen el tractament. Tenir o no tenir TDAH depèn d’una observació subjectiva.
I afegia: la tasca d’un psiquiatre infantil ha d’ésser la de tractar de determinar les raons psicosocials que poden provocar problemes de conducta: esbrinar si hi ha problemes familiars, si hi ha discussions entre els pares, si els pares estan separats o no, si hi ha problemes a l’escola, si al nen li costa adaptar-se i perquè li costa… Tot això comporta un temps i un treball… receptar una pastilla contra el TDAH és molt més ràpid.
No vull dir que cap d’aquests nens no tingui res ni que no necessiti ajuda, ja que és probable que molts d’ells tinguin molts problemes, però mai he cregut en l’existència d’un transtorn que afecti el 10% dels nens i molt menys he cregut en la cura miraculosa del metilfenidato, ja que si bé els nens canvien el seu comportament, els problemes que originaren que el nen funcionés d’una manera no acceptada hi continuen estant. Per aquest motiu el TDAH és un exemple de malaltia fictícia.

I acaba amb aquestes reflexions: sobre l’orígen de determinades conductes hauríem de reflexionar tant en la infància però sobre tot  en la pubertat i l’adolescència  sobre les conseqüències d’una educació laxa, indisciplinada, amb el consum tolerat social i políticament de tot tipus de drogues… si deixem que des de la infància es comportin sense normes, amb tot al seu abast i amb la possibilitat d’arribar a estats mentals basats en la química, després no podem esperar d’ells que siguin unes persones “normals”.
En la mateixa línia la Nationale Ethikkomission (NEK) suïssa també va criticar l’ús dels fàrmacs, ja que aquests si bé indueixen a canvis del comportament, no eduquen el nen sobre la manera que pot aconseguir aquests canvis de manera independent i autònoma, i això suposa una ingerència en els seus drets, restringeix la seva llibertat i minva el desenvolupament de la seva personalitat.
La tasca dels pares, professors, psicòlegs i metges i la que podem fer els avis amb els néts no ha de ser la de posar els nens sota un tractament químic en base a unes teories equivocades sobre l’home i l’educació. La nostra tasca és la de fer que els nens adquireixin responsabilitat personal i un comportament adequat sota l’orientació de la família i de l’escola, sense necessitat d’estar controlats mentalment per la industria farmacològica, amb la pretensió que els fàrmacs alterin el comportament del nen sense que ell hi aporti cap contribució de manera lliure i autònoma.


_____________________________________

*El proper mes de maig hi ha programat el 5º Congreso Nacional TDAH organitzat per assiciacions de famílies "d'afectats" (lobby sustentat per les farmacèutiques), esponsoritzat per laboratoris farmacèutics i patrocinat pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat, amb intervencions de la consellera d'Ensenyament Sra. Irene Rigau i del conseller de Sanitat Sr. Boi Ruiz. Bombo i platerets per anar mantenint el negoci.