advent, nadal…

Els avis recordem moltes de les coses que vivíem a casa pels voltants del Nadal, quan encara teníem els fills petits, i que avui, amb els fills ja grans i amb néts, val la pena recordar i reviure a nivell personal i familiar. Podem preparar la corona d’advent, fer el pessebre, muntar l’arbre, enviar algunes felicitacions, i fer-nos algun regal, cinc coses que ens ajudaran a viure el Nadal amb més intensitat i a recordar a parents i amics que hem de fugir dels tòpics que el Nadal és lluminària, consum i estrès. No podem anestessiar les nostres consciències pensant només en nosaltres i oblidant aquells que ho passen malament.

Cal recordar que amb el temps d’Advent (que vol dir arribada, vinguda) l’Església inicia l’any litúgic i és un temps d’espera per alguna cosa important. Són quatre setmanes de preparació personal per a les festes de Nadal cara al naixement de Jesús el Salvador. L’Advent és una crida a l’austeritat, a l’increment de la pregària, a la pràctica de la solidaritat... el qui ha de venir –Jesús– ha de trobar la nostra casa neta i endreçada.

El Papa Francesc en l’homilia del primer diumenge d’Advent a la catedral de Bangui, a la República Centreafricana, ens ha dit: L’Advent és el temps litúrgic de l'espera del Salvador i símbol de l'esperança cristiana. L'Advent és el temps per preparar els nostres cors a rebre el Salvador que ve a fer fecundes les nostres històries personals i col·lectives, les nostres esperances frustrades i els nostres desitjos estèrils. I ens envia a anunciar, sobre tot als oprimits pels poderosos d'aquest món, i també als que sucumbeixen sota el pes dels seus pecats, que nosaltres, cristians, estem cridats a ser en el món els artífexs d'una pau fundada en la justícia. Preparant el Nadal, fem nostre de nou el camí del poble de Déu per acollir el Fill que ha vingut a revelar-nos que Déu és, per damunt de tot, Amor.

Per tal que l’entorn de la nostra pròpia casa ens ajudi a ficar-nos dintre d’aquest temps d’espera val la pena viure, amb els néts, les tradicions que hem citat abans.

La corona d’advent: un cercle fet amb branques verdes, quatre espelmes que encenem cada un dels diumenges i una cinta de color vermell, símbol de l’amor del Déu infinit per la humanitat i que ens porta la llum divina.

El pessebre. ¿Recordeu la molsa, els trossos de suro, branques i branquillons, herbetes, pedres, terra…? Tot per muntar entre tots el pessebre –aquesta representació plàstica del naixement que tants bons moments ens feia passar– amb el portal, l’anunciata, els pastors, el riu, els reis… I després el cant de nadales al Nen Jesús, davant el portal, el dia de Nadal i els altres de festa obligada: sant Esteve, cap d’any, reis…

Les felicitacions que abans enviàvem a parents i amics, cosa que avui s’ha perdut però que val la pena recuperar-la ni que sigui per via telemàtica: un correu, un whatsapp, un sms…, això sí, personalitzats! A totes les persones els hi agrada rebre felicitacions de parents i amics, sigui quin sigui el mitjà. I es queixen si no les reben: “No…, avui…, ja se sap…, tothom té tanta feina…!”. Hem de dedicar una mica del nostre temps a pensar amb com podem alegrar la vida als demés.

L’arbre de Nadal: és un arbre de fulla perenne, com l’avet, que simbolitza l’amor perenne de Déu envers els homes.

Els regals és una altra de les coses que forma part de la imatge del Nadal. Els pastors van dur al portal coses de la vida quotidiana, els mags els seus dons. ¿Què hi puc dur jo? Al portal ens hi hem de deixar nosaltres mateixos i hem de demanar al Nen que ens regali el poder sortir de l’obstinació de les nostres aspiracions, que ens faci veure que Ell és un ser suprem que està a l’abast i que sempre té temps per a mi.

Que el Nadal no sigui per a nosaltres una festa més de totes les que celebrem durant l’any, sinó que continui tenint el ressò de la primera nadala de la història: “Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra entre els homes de bona voluntat”, aquesta pau que tota la humanitat necessita avui més que mai per culpa d’aquesta tercera guerra mundial per fascicles.

Pau, terme clau que mou la humanitat sencera i que no vol dir només absència de guerra, sinó que fa referència a un món en el que hi regni la confiança i la germandat, sense temors, ni carències, ni insídies, ni mendicitat… Pau, que vol dir un món on els homes no pretenguin fer autònomament de la terra el paradís, servint-se de la violència.

novembre: la mort, el més enllà i halloween

Tots els avis recordem que el mes de novembre l’Església el dedica als difunts. El dia 1 recorda tots els sants, els que ja són al cel i gaudeixen de la visió de Déu, i el dia 2 el dedica a resar per a totes aquelles persones que ens han precedit en la mort i per les quals preguem perquè arribin a la vida eterna.

Això ho vam aprendre dels nostres pares, ho vam tansmetre als nostres fills i ara aquests ho han de recordar als nostres néts. Aquesta és una tasca a la que hi hem de dedicar temps ja que l’ambient actual i la incorporació de costums vinguts de fora ha fet que vagi desapareixent el sentit cristià d’aquesta festa: ens oblidem del cel, del purgatori i de l'infern i incorporem el Halloween, festa d’origen celta que celebrava l’acabament de l’estiu i que està plena de bruixes, carotes i esquelets amb la finalitat d'espantar (sic!) a tothom qui trobin. El fet curiós és que Halloween és la contracció de l’expressió anglesa All Hallows' Even, que vol dir, precisament: Vigília de tots els sants!

Santa Mònica, ja a punt de morir, a Ostia, prop de Roma, va sentir com l’altre fill seu deia a Agustí: «m'hagués agradat enterrar a la nostra mare a la seva pàtria (a Cartago, a l’actual Tuníssia) i no a un país llunyà». Mònica el va sentir i el va reprendre i digué als dos: «Enterreu aquest cos en qualsevol lloc: això no us ha de preocupar en absolut; l'únic que us demano és que us recordeu de mi davant l'altar del Senyor, en qualsevol lloc on sigueu». Aquest és el sentit veritable del dia dels difunts.

El problema entre el dia dels difunts i el halloween és la pèrdua del sentit transcendent de la vida: una manera de pensar pagana, de viure d'esquena a aquesta realitat, de tenir por a la mort, aquest pas que tots hem de donar, que ens sembla que és on tot s’acaba i en el qual no hi volem pensar seriosament.
¿Què és la mort? La mort és quan es deixa el temps per passar a l’eternitat. La mort és un pas, un moment… un cop arriba, la vida continua. Gairebé podríem dir que la mort no existeix, que només hi ha vida: terrenal o eternal. Existim i no podem deixar d’existir. És el pas definitiu d’aquesta vida a l’eterna.
La por a la mort, que està tan present, fa que l’allunyem del pensament i la neguem, però la mort no és una derrota o una deshonra, sino la fi d’un cicle de patiment, sacrifici i dolor i l’inici d’un altre, ple de joia i felicitat. La raó d'aquesta obscuritat és perquè estiguem sempre preparats. 

¿Què és la vida eterna?, es pregunta la gent, com si fos un lloc més on estar, diferent de l’actual. «La vida eterna és una nova categoria d’existència, una nova qualitat de l’ésser, no és un lloc ni un temps sense fi fora del devenir cronològic. És el moment ple de satisfacció, allà on arribem al ‘cara a cara’ amb Déu».

Avui la mort ha deixat de ser la gran educadora, l’home viu sense consciència de la mort gairebé la meitat de la seva vida, com els animals, en una espècie d’eufòria i despreocupació. Aixo vol dir que durant una bona part de la seva existencia deixa de banda la seva humanitat, allò que defineix la seva humanitat: la consciencia de la mort.

Capella Sixtina - El judici final, Miguel Àngel

L’home es resisteix a acceptar la perspectiva de la ruïna total i l'adéu definitiu. Ni tots els esforços de la tècnica moderna ni la pròrroga de la longevitat, no poden satisfer aquest desig del més enllà que sorgeix del cor humà. Però el progrés social, els avenços tecnològics i el poder adquisitiu que ens permeten gaudir de la vida d'una manera incontrolada, dissoluta i arrogant, fan que no es pensi en la mort, que no reflexionem sobre la nostra existència en aquest món, que no recapacitem sobre el més enllà i que atresorem tot el que poguem a la terra, sense recordar que res d’aquí ens emportarem cap allà. Com diu el Papa Francesc: –Nunca he visto un camión de mudanzas detrás de un cortejo fúnebre.

Avui la gent té por de la mort, de la mort lenta, del veure arribar la fi de la vida, de patir, de fer amb plena consciència el darrer tram del camí… I la gent desitja el contrari: una mort repentina, insospitada, sense temps per pensar ni patir… Avui es vol domesticar la mort arribant a produir la mateixa mort, com una questió que atany al mateix home perquè “Déu ha deixat de ser un subjecte que actui en la història i que ens ha promès la vida eterna”.  S'ha extirpat la mort de la consciència humana. Ja ni en els sermons es parla dels novíssims (la mort, el judici, el més enllà: cel, purgatori, infern, vida eterna).

A Martes con mi viejo profesor –les trobades de l’antic alumne Mitch Alboom amb el seu professor Morrie Schwartz, malalt terminal– parlen de la vida, de l’amor, de la família, de la mort… i el professor diu:

«–Has d’acceptar que moriràs i estar-hi preparat sempre. D’aquesta manera et veus més compromès amb la vida tot vivint-la.

«–Si acceptes que pots morir en qualsevol moment, potser no seràs tan ambiciós com ets ara. Les coses a les que dediques tant de temps, podrien deixar de semblar-te importants. Has de fer lloc a coses més espirituals…

«–Apren a morir i aprendràs a viure».

la família

Ara que comencem el mes d’octubre i acabem d’encetar un nou curs cal tenir present el tema de la família, sempre important, sempre en primera línia, sempre enfortint relacions, sempre oberta a tothom. Ara han començat les sessions del Sínode de bisbes que durant tres setmanes, del 4 al 25 d’octubre, treballarà sobre aquest tema i a l’acabar el sant Pare ens lliurarà un document per a tots nosaltres.

Val la pena que els avis fem de pal de paller tant amb els fills com amb els néts. Avui hi ha coses que trontollen i no les hem de deixar caure. Hem de fer el cor fort i ajudar a qui ho necessiti a tirar endavant, a no donar res per perdut, a seguir lluitant amb coratge i estimació.

Des de bon començament el Papa ens ha fet donar compte de la importància de la família per a cada un de nosaltres i per a tota la societat. No ha deixat de recordar-nos que és la cèl·lula més important de la societat i el lloc on es forja el caràcter, on s’aprenen les virtuts i on es trasmet la fe.

Reproduïm algunes de les seves frases en diferents al·locucions:

• Quan Déu acaba l'obra de la creació, realitza la seva obra mestra; l'obra mestra és l'home i la dona.
• Jesús comença els seus miracles amb aquesta obra mestra, en un matrimoni, en una festa de noces: un home i una dona. Així, Jesús ens ensenya que l'obra mestra de la societat és la família: l'home i la dona que s'estimen. Aquesta és l'obra mestra!
• El matrimoni és abans de res el descobriment d'una crida de Déu.
• La família roman en el fonament de la convivència i en la garantia contra l'exfoliació social.
• Els nens tenen el dret de créixer en una família, amb un pare i una mare, capaços de crear un ambient idoni al seu desenvolupament i a la seva maduració afectiva.
• Cal recordar la contribució «indispensable» del matrimoni a la societat, contribució que «supera el nivell de l'emotivitat i de la necessitat contingent de la parella».
• Aquest és el motiu pel qual és tan important la família: el Fill de Déu va néixer en una família i allà «va conèixer el món»: un taller, quatre cases, un poblet de res.
• No existeix el matrimoni exprés: cal treballar en l'amor, cal caminar. L'aliança de l'amor de l'home i la dona s'aprèn i s'afina. Es tracta d'una aliança artesanal.
• Fer de dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle.
• Els casaments són moments especials en la vida de molts. Per als «més veterans», pares, avis, és una oportunitat per recollir el fruit de la sembra. Dóna alegria a l'ànima veure els fills créixer i que puguin formar la seva llar.
• Un casament és l'oportunitat de veure, en un instant, que tot allò pel
  qual s'ha lluitat ha valgut la pena. Acompanyar els fills, sostenir-los, estimular-los perquè puguin animar-se a construir les seves vides, a formar les seves famílies, és un gran desafiament per als pares.
• La família és escola d'humanitat, escola que ensenya a posar el cor en les necessitats dels altres, a estar atent a la vida dels altres, a agrair la vida com una benedicció, on experimentem el perdó, on cerquem el millor per als altres.
• Sense família, sense la calor de la llar, la vida es torna buida, comencen a faltar les xarxes que ens sostenen en l'adversitat, les xarxes que ens alimenten en la quotidianitat i motiven la lluita per a la prosperitat.
• Quan no es viu una vida de família es van engendrant aquestes personalitats que les podem anomenar així: "yo, me, mi, commigo, para mí…", totalment centrades en si mateixos, que no saben de solidaritat, de fraternitat, de treball en comú, d'amor, de discussió entre germans ...
• La família ens salva de dos fenòmens actuals: la fragmentació, és a dir, la divisió, i la massificació. En tots dos casos, les persones es transformen en individus aïllats fàcils de manipular, de governar.
• En cap història familiar no falten els moments on la intimitat dels afectes més estimats és ofesa pel comportament dels seus membres.
• Aquestes ferides, que divideixen al marit i la dona, indueixen a cercar en una altra part comprensió, suport i consolació. Però sovint aquests "suports" no pensen en el bé de la família.
• I un s'oblida de com es diu pare, mare, fill, filla, avi, àvia… es van com oblidant aquestes relacions que són el fonament. Són el fonament del nom que tenim.
• Les famílies no són un problema, són principalment una oportunitat. Una oportunitat que hem de cuidar, protegir i acompanyar. És una manera de dir que són una benedicció.
• Quan comences a viure la família com un problema, t’estanques, no camines, perquè estàs molt centrat en tu mateix.
• Per això, tinguem cura de les nostres famílies, veritables escoles del demà. Cuidem les nostres famílies, veritables espais de llibertat. Cuidem les nostres famílies, veritables centres d'humanitat.

els nuvis i el nuviatge

Els avis d’avui molts ja tenim néts que comencen a sortir en colles de nois i noies i alguns d’ells ja es proposen posar-se a “festejar”. Ho posem entre cometes ja que avui els joves no diuen festejar, sinó que primer, queden…, després, surten…, tenen parella…, s’ajunten… però no festegen,  no fan aquest camí de coneixement mutu que els serveix de preparació al matrimoni encara que hagin estat sortint un grapat d’anys.

El Sant Pare, en una de les audiències dels dimecres, dedicades a la família, acaba de parlar dels nuvis i del nuviatge. I ho ha fet d’una manera molt clara, simple, directe, dient les coses pel seu nom. I va fer referència a la extraordinària novel·la d’Alessandro Manzoni I promessi sposi: Vosaltres italians, teniu una obra mestra literària sobre el festeig Els promesos. Cal que els joves la coneguin, que la llegeixin; és una obra mestra on s'explica la història dels nuvis que van patir molt, van recórrer un camí amb moltes dificultats fins arribar al final, al matrimoni. Llegiu-la i veureu la bellesa, el sofriment, però també la fidelitat dels nuvis.

Aquí teniu un extracte, però si klikeu sobre aquest enllaç podreu llegir tota la intervenció del Sant Pare.

El festeig —en italià «fidanzamento»— té relació amb la confiança, la familiaritat, la fiabilitat. Familiaritat amb la vocació que Déu dóna, perquè el matrimoni és el descobriment d'una crida de Déu. Certament és una cosa bonica que avui els joves puguin triar casar-se partint d'un amor mutu. Però precisament la llibertat del vincle requereix una conscient harmonia de la decisió, no només un simple acord de l'atracció o del sentiment, d'un moment, d'un temps breu… requereix un camí.

El festeig és el temps en el qual els dos estan cridats a realitzar un bon treball sobre l'amor, un treball partícip i compartit, que va a la profunditat. Tots dos es descobreixen a poc a poc, mútuament, és a dir, l'home «coneix» a la dona coneixent a aquesta dona, la seva núvia; i la dona «coneix» a l'home coneixent a aquest home, el seu nuvi. No subestimem la importància d'aquest aprenentatge: és un bonic compromís, i l'amor no és només una felicitat despreocupada, una emoció encantada…

L'amor de Déu va crear les condicions concretes d'una aliança irrevocable, sòlida, destinada a durar. L'aliança d'amor entre l'home i la dona, aliança per la vida, no s'improvisa, no es fa d'un dia per l'altre. No existeix el matrimoni exprés: cal treballar en l'amor, cal caminar. Es tracta d'una aliança artesanal. Fer de dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle, un miracle de la llibertat i del cor, confiat a la fe.

Les nostres «coordenades sentimentals» estan una mica confuses. Si preval el costum de consumir l'amor com una mena de «complement» del benestar psico-físic, no hi ha esperança per a la confiança i la fidelitat del do de si. No és això l'amor. El festeig enforteix la voluntat de custodiar junts una cosa que mai ha de ser comprada o venuda, traïda o abandonada, per més atractiva que sigui l'oferta. És un llarg camí aquest itinerari de festeig.

L'Església custodia la distinció entre ser nuvis i ser esposos. No és el mateix. No menyspreem amb lleugeresa aquest savi ensenyament. Els símbols forts del cos posseeixen les claus de l'ànima: no podem tractar els vincles de la carn amb lleugeresa, sense obrir alguna ferida duradora en l'esperit com recorda Pau als corintis. La cultura i la societat actual no són generoses amb els joves que tenen serioses intencions de formar una família i portar fills al món. És més, sovint presenten mil obstacles, mentals i pràctics.

Moltes parelles estan juntes fa molt de temps, potser també en la intimitat, de vegades convivint, però no es coneixen de veritat. Sembla estrany, però l'experiència demostra que és així. El festeig és un itinerari de vida que ha de madurar com la fruita, fins al moment que es converteix en matrimoni. S'ha de revaluar el festeig com a temps de coneixement mutu i de compartir un projecte.

El camí de preparació al matrimoni s'ha de plantejar valent-se del testimoni senzill però intens de cònjuges cristians; de l’«oració domèstica»; dels sagraments; de la fraternitat amb els pobres; de la sobrietat i el compartir. Els nuvis que es comprometen en això creixen els dos i tot això els condueix a preparar una bonica celebració del Matrimoni de manera no mundana sinó amb estil cristià.

Que cada parella de nuvis un li digui a l'altre: «Et convertiré en la meva dona, et convertiré en el meu marit». Esperar aquest moment. És un moment, és un itinerari que va lentament cap endavant, és un itinerari de maduració. Les etapes del camí no s'han de cremar.

La maduració es fa així, pas a pas. El temps del festeig pot convertir-se, de veritat, en un temps d'iniciació… a la sorpresa! A la sorpresa dels dons espirituals amb els quals el Senyor enriqueix l'horitzó de la nova família. Hem de resar a la Sagrada Família de Natzaret: Jesús, Josep i Maria, perquè la família recorri aquest camí de preparació,  perquè els nuvis puguin comprendre la bellesa d'aquest camí cap al Matrimoni.

I als nuvis que són a la plaça: «Feliç camí de festeig!».

avis 15 - tenir cura dels avis

En aquest blog dels avis un dels temes dels que no podem deixar de parlar és de la família, ja que és un tema molt important, sobretot aquest any, i ho fem moguts per l’interès del sant Pare a tenir present aquesta realitat tal com veritablement és: un gran do que el Senyor ha fet al món des del principi, quan va conferir a Adam i Eva la missió de multiplicar-se i omplir la terra. Aquell do que Jesús ha confirmat i segellat en el seu Evangeli.

I ho fem amb paraules del propi sant Pare. Com ja sabeu, després de les passades sessions del Sínode s’està treballant per preparar el proper Sínode que serà el mes d’octubre. Els dos tracten sobre la família i com que és un tema tant important, des de fa un temps el Papa està dedicant les audiències dels dimecres a la família. Va començar parlant de la família en general, i després ha parlat de la mare, del pare, dels fills, dels germans, dels avis, dels infants, de l’home i la dona, del matrimoni…

En les dues audiències que va parlar sobre els avis i els ancians va destacar el paper tan important que hem de jugar encara en aquest món que “passa”, moltes vegades, de nosaltres, però que quan li convé ens utilitza a benefici seu.

Els avis i els ancians

Gràcies als progressos de la medicina la vida s'ha prolongat: però la societat no s'ha "prolongat" a la vida! El nombre dels ancians s'ha multiplicat, però les nostres societats no s'han organitzat prou per fer-els-hi lloc a ells, amb just respecte i concreta consideració per la seva fragilitat i la seva dignitat.

Mentre som joves, tenim la tendència a ignorar la vellesa, com si fos una malaltia, una malaltia que cal tenir lluny; després quan ens tornem vells, especialment si som pobres, estem malalts, estem sols, experimentem les llacunes d'una societat programada sobre l'eficàcia, que ignora a la gent gran. I els ancians són una riquesa, no es poden ignorar.

L'atenció a la gent gran marca la diferència d'una civilització. En una civilització, ¿hi ha atenció a la gent gran? ¿Hi ha lloc per a l'ancià? Aquesta civilització seguirà endavant perquè sap respectar la saviesa, la saviesa dels ancians. Una civilització on no hi ha lloc per la gent gran, en la qual són descartats perquè creen problemes… és una societat que porta dintre seu el virus de la mort.

En l'era que tot es descarta es descarta a les persones grans perquè ja no serveixen. Però ara que falta treball recorren als avis perquè ens ajudin amb la seva pensió, ¿no?

Hem de considerar el valor i la importància del paper dels avis en la família. És veritat que la societat tendeix a descartar-nos, però el Senyor no. El Senyor ens crida a seguir-lo en cada edat de la vida, i també l'ancianitat conté una gràcia i una missió del Senyor.

Encara no és el moment de "deixar de remar". Aquest període de la vida és diferent als anteriors, no hi ha dubte; hem també "d’inventar-lo" una mica, perquè les nostres societats no estan preparades, espiritual i moralment, per donar el seu ple valor als ancians.

L’any passat vaig escoltar històries de matrimonis d'ancians que es desviuen pels altres, que celebraven 50 o 60 anys de fidelitat. Em va emocionar molt i els vaig dir, feu-ho veure als joves que es cansen aviat.

És un gran do per a l'Església, la pregària dels avis i dels ancians és una riquesa! Una gran injecció de saviesa també per a tota la societat humana: sobretot per a aquella que està massa ocupada, massa distreta.

Nosaltres necessitem primer de tot gent gran que resi, perquè la vellesa ens és donada per això. És una cosa bella l'oració dels ancians.

Nosaltres podem donar les gràcies al Senyor pels beneficis rebuts, i omplir el buit de la ingratitud que l'envolta. Podem

• intercedir per les esperes de les noves generacions i donar dignitat a la memòria i als sacrificis de les passades
• recordar als joves ambiciosos que una vida sense amor és àrida
• dir als joves espantats que l'angoixa del futur pot ser vençuda
• ensenyar als joves massa enamorats de si mateixos que hi ha més alegria en donar que en el rebre

L'oració purifica incessantment el cor. La lloança i la súplica a Déu prevé l'enduriment del cor en el ressentiment i en l'egoïsme.

• Que lleig és el cinisme d'un ancià que ha perdut el sentit del seu testimoni, menysprea als joves i no comunica una saviesa de vida!
• Que bonic és l'alè que l'ancià aconsegueix transmetre al jove en la recerca del sentit de la fe i de la vida!

Les paraules dels avis tenen alguna cosa especial per als joves. I ells ho saben. Les paraules que la meva àvia em va donar per escrit el dia de la meva ordenació sacerdotal, encara les porto sempre amb mi en el breviari. I les llegeixo sovint i em fa bé.

el virolai (1885-2015)

Avui és un dia especial a casa nostra: és la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la nostra patrona. Parlarem una mica de l’himne conegut com El Virolai, que enguany celebra els 135 anys de vida. 

Un virolai és una composició poètica, per a ésser cantada, d’origen provençal.  Està composta per diverses estrofes amb tornada. L'any 1880, amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat, Mossèn Jacint Verdaguer va publicar El Virolai, un himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat i conegut també com Rosa d’abril, ja que aquestes dues paraules són les del començament del poema. Amb el temps El Virolai ha esdevingut el símbol espiritual dels catalans.

Coïncidint amb el Mil·lenari es va convocar un certamen artístic i musical en el qual s’oferia un premi a la millor melodia popular que s’adaptés al text de “Mossèn Cinto”. Va guanyar la composició titolada Virolai a la Verge de Montserrat del compositor barceloní Josep Rodoreda.

No el copiem perquè tots el sabem de sobres, però El Virolai de Verdaguer-Rodoreda no és l’únic virolai dedicat a la Mare de Déu. En el Llibre vermell de Montserrat, del segle XIV, ja hi apareix una composició poètica amb l’estructura de virolai. Copio el començament de dues estrofes:

Emperadriu de la ciutat joiosa,

de paradís amb tot goig eternal,

neta de crims, de virtuts abundosa,

Mare de Déu per obra divinal, (…)

Verge sens par misericordiosa,

a Vós pertany que ens defenseu de mal

i no sigueu envers nos desdenyosa

pels falliments que fem en general, (…)

I la tornada diu:

Emperadriu de la ciutat joiosa,

de paradís amb tot goig eternal

plagui-us estar als fidels piadosa,

pregant per ells al Rei celestial.

Mossèn Jacint Verdaguer

Va néixer a Folgueroles el 1845, fill de pagesos modestos, entrà al seminari de Vic l’any 1855 i el 1865 guanyà el seus primers premis als jocs florals. Ordenat prevere el 1870, fou destinat a la parròquia rural de Vinyoles d’Orís, on compongué un gran nombre de poemes de to popular i d’apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en la seva obra L’Atlàntida. Per raons de salut, el 1874 es traslladà a Barcelona i entrà com a capellà a la Companyia Transatlàntica, amb la qual féu nou vegades la travessia d’Amèrica i recuperà del tot la salut. El període comprès entre els anys 1877 i 1893 fou el més fecund i brillant de la seva creació literària. Els anys següents foren marcats per una sèrie de problemes i malentesos amb el seu protector, el marquès de Comillas i amb les autoritats eclesiàstiques de Barcelona i Vic. Els anys que passà al santuari de la Gleva esdevingueren per a ell un exercici ascètic que recull en unsversos desolats i dramàtics reunits en les Flors del Calvari. L’autor d’El Virolai va morir a Vallvidrera, l’any 1902.

Mestre Josep Rodoreda

Va néixer a Barcelona el 1851. Començà els estudis a l’Escolania de Nostra Senyora del Remei a Barcelona. Estudià solfeig, piano, harmonia i composició. Als 25 anys ja va ser professor al Conservatori del Liceu. Més endavant va ser Mestre-Director de la Societat Coral Euterpe, membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, Director de la Banda Municipal i de la banda de l’Escola Municipal de Barcelona. El 1896 marxà a Sant Sebastià com a Director de la Banda Municipal d’aquella ciutat. El 1910 es traslladà a Buenos Aires per dirigir l’Acadèmia de Música que havia fundat Joan Goula. Morí el 1922. Compositor molt prolífic, va escriure mes de quatre-centes obres de diferents gèneres. La més coneguda és el nostre Virolai a la Verge de Montserrat.

la societat orwelliana

Els avis és possible que haguem entrat en el món de la informàtica. O no. Segur que en sabem alguna cosa, encara que algunes no les entenguem. Ben segur que hem sentit partar els néts del facebook, del tweeter, del whatsapp, de l’instagram… Un munt de coses que és probable que no sapiguem per a què serveixen… i que alguna vegada posem en dubte si és que serveixen per alguna cosa.

El que sí és veritat és que les comunicacions han donat un gir insospitat amb la irrupció de la informàtica. L’èter s’ha convertit en l’autopista de les comunicacions i tot ho tenim penjat en un núvol virtual, que no veiem, però des del que ens poden veure.

El 1949, als 46 anys i a les portes de la mort, George Orwell va publicar la seva última obra: 1984. Ha resultat profètica, real i actual sobretot amb la irrupció de la informàtica. Ni ell mateix podia somiar fins on arribaria el poder del Gran Germà a través del Ministeri de l'Amor i de l'habitació 101.

The Big Brother –El Gran Germà– supleix tot personatge polític: ell és el comandant en cap, el guardià de la societat, el déu pagà, el jutge suprem, l'encarnació dels ideals del Partit –únic i Totpoderós– que vigila ininterrompudament i sense descans totes les activitats quotidianes de la població. Als carrers i a les cases hi ha dispositius de vigilància per conèixer què fa en tot moment cada individu.

El Partit és l'organització a la qual han de pertànyer totes les persones, a excepció dels "proles", que constitueixen la immensa majoria de la població. Només saben obeir ordres i se'ls considera incapaços de rebel·lar-se; se'ls concedeix els mateixos drets que als animals i la Policia del Pensament gairebé ni els vigila: «als proles se'ls permet la llibertat intel·lectual perquè no tenen intel·lecte».

La família és tot just tolerada per la ideologia del partit i és una pràctica comú la denúncia de traïció al Partit per part de fills petits als seus pares.

En una carta a un líder sindicalista nord-americà Orwell li deia, sobre la seva novel·la 1984: "Jo no crec que el gènere de societat que descric vagi a succeir forçosament, però el que sí que crec és que pot passar una cosa semblant. També crec que les idees totalitàries han fet arrels en els cervells dels intel·lectuals a tot arreu del món i he intentat portar aquestes idees fins a les seves lògiques conseqüències ".

El psicoanalista i filòsof Erich Fromm, ja ha havia dit que: «Els llibres com els d'Orwell són severes advertències, i seria lamentable que el lector interpretés presumptuosament 1984 com una altra descripció més de la barbàrie stalinista, i no veiés que també està dirigida a nosaltres.»

¿Per què diem tot això? Doncs perquè fa uns mesos es va celebrar a Barcelona el congrés anual d'aficionats No cON Name, que se celebra des de fa 15 anys. Vicente Aguilera, expert en seguretat informàtica, advertí: "Se'ns vigila contínuament, som fàcilment perseguibles".

Vicente Aguilera va fer una demostració a centenars de col·legues de l'última versió del programa Tinfoleak, que permet rastrejar, a través de la geolocalització dels tweets, on vius, on passes el cap de setmana, on vas estar ahir a la tarda, què fas les nits d'entre setmana, on tens la teva segona residència, on vas a sopar els divendres, a què et dediques els dissabtes a la tarda... a cada tweet incloem metadades sense ser conscients de la gran quantitat d'informació que donem cada vegada que fem una 'piulada'.

Si s'ordena a Tinfoleak que analitzi els últims 800 tweets d'una persona, li indicarà quins són els llocs des d'on ha 'piulat' més sovint. El programa respon amb una llista de llocs que indiquen el nombre de tweets que s'han fet des d'allí, quins dies de la setmana s'han fet i en quin horari. El lloc on el personatge ha fet més tweets –el primer de la llista– és l'únic des d'on ha 'piulat' tots els dies de la setmana: és casa seva. Si s'analitza la informació que faciliten les metadades d'una fotografia, es pot saber la càmera, l'ordinador i, per tant, qui va fer la foto, des d'on i des de quina distància.

Per estar segur de no donar més informació del compte val la pena comprovar la configuració del compte de Twitter. Clikar la fotografia d'usuari que hi ha a dalt a la dreta, veure 'Configuració' i comprovar l'apartat 'Seguretat i privacitat'. L'opció 'Ubicació del tweet' si la tenim marcada, incloem informació geogràfica a cada tweet. Podem desmarcar-la quan vulguem. I la podem tornar a marcar quan ens sembli bé. I ho podem fer a cada tweet que enviem.

Cal tenir en compte que tot el que s'aconsegueix saber amb el programa Tinfoleak és informació pública, doncs l'hem fet pública nosaltres quan hem 'piulat'; per tant, en utilitzar-la, no es comet cap il·legalitat, no s’entra en cap sistema, no es vulnera la intimitat de l'autor dels tweets.

Cal saber molt bé què es fa quan es publica alguna cosa a les xarxes socials