amor i matrimoni lV: l’amor és desprès – no s’enorgulleix – sap perdonar

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla del desprendiment d’un mateix, de la violència interior i del perdó que hem d’oferir als altres.

L’amor no cerca el propi interès

És més noble el do de si als demés que l’amor a nosaltres mateixos. L’amor a si mateix s’ha d’entendre en el sentit que qui és incapaç d’estimar-se a si mateix troba dificultats per estimar els demés.

L’amor vol més estimar que ser estimat de la mateixa manera que les mares cerquen més estimar que ser estimades. Per això l’amor es pot desbordar gratis, sense esperar res a canvi, fins arribar a “donar la vida pels demés”.

L’amor no s’irrita

La irritació és una reacció interior d’indignació provo-cada per una cosa externa. Es tracta d’una violència externa, d’una irritació no manifesta que ens col·loca a la defensiva davant els altres, com si fossin enemics que hem d’evitar.

Alimentar aquesta agressivitat íntima ens emmalalteix i acaba aïllant-nos. La indignació és sana quan ens porta a reaccionar davant una greu injustícia, però és nociva quan tendeix a impregnar totes les nostres actituds davant els altres.

És veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga del meu ull. No podem alimentar la ira. Una cosa és sentir la força de l’agressivitat que neix i l’altra és consentir-la, deixar que es converteixi en una actitud permanent.

Mai hem d’acabar el dia sense fer les paus en la família. I “¿com he de fer les paus? ¿Agenollant-me? ¡No! Només cal un petit gest, alguna cosa petita, i torna l’harmonia familiar. N’hi ha prou amb una carícia, sense paraules. Però no acabar mai el dia en família sense fer les paus.”

L’amor no té en compte el mal

El perdó es fonamenta en una actitud positiva que intenta comprendre la debilitat aliena i tracta de cercar excuses a l’altra persona. Però malauradament la tendència sol ser la de cercar més i més culpes,  la d’imaginar més i més maldat, la de suposar tot tipus de males intencions i així la rancúnia va creixent i s’arrela. I qualsevol error o caiguda del cònjuge pot danyar el vincle amorós i l’estabiliat familiar.

Si permetem que un mal sentiment penetri en les nostres entranyes, permetem que aquesta rancúnia s’envelleixi en el nostre cor. I així som capaços de fer una llista de greuges de tot allò que l’altre “ens deu”. La justa reivindicació dels propis drets, es converteix en una persistent i constant set de venjança més que en una sana defensa de la pròpia dignitat.

El perdó sempre és possible i desitjable, però ningú diu que sigui fàcil. La comunió familiar exigeix una prompta i generosa disponibilitat de tots i cada un a la comprensió, a la tolerància, al perdó i a la reconciliació. Cap família ignora que l’egoïsme, el desacord, les tensions i els conflictes ataquen amb violència, fereixen mortalment la pròpia comunió i generen divisió en la vida familiar.

Fa falta acceptar-se a si mateix, saber conviure amb les pròpies limitacions i, fins i tot, perdonar-se, per tal de poder tenir aquesta mateixa actitud envers els demés i que culpar els altres no es converteixi en un fals alleujament en les relacions interpersonals.

Per tal de poder perdonar els demés, tot i que hagin estat injustos amb nosaltres, cal acceptar que l’amor de Déu és incondicional, que no es pot comprar ni pagar. Si no ho vivim així la nostra vida familiar deixarà de ser un lloc de comprensió, acompanyament i estímul per convertir-se en un espai de permanent tensió o càstigs continuats.

advent, nadal…

Els avis recordem moltes de les coses que vivíem a casa pels voltants del Nadal, quan encara teníem els fills petits, i que avui, amb els fills ja grans i amb néts, val la pena recordar i reviure a nivell personal i familiar. Podem preparar la corona d’advent, fer el pessebre, muntar l’arbre, enviar algunes felicitacions, i fer-nos algun regal, cinc coses que ens ajudaran a viure el Nadal amb més intensitat i a recordar a parents i amics que hem de fugir dels tòpics que el Nadal és lluminària, consum i estrès. No podem anestessiar les nostres consciències pensant només en nosaltres i oblidant aquells que ho passen malament.

Cal recordar que amb el temps d’Advent (que vol dir arribada, vinguda) l’Església inicia l’any litúgic i és un temps d’espera per alguna cosa important. Són quatre setmanes de preparació personal per a les festes de Nadal cara al naixement de Jesús el Salvador. L’Advent és una crida a l’austeritat, a l’increment de la pregària, a la pràctica de la solidaritat... el qui ha de venir –Jesús– ha de trobar la nostra casa neta i endreçada.

El Papa Francesc en l’homilia del primer diumenge d’Advent a la catedral de Bangui, a la República Centreafricana, ens ha dit: L’Advent és el temps litúrgic de l'espera del Salvador i símbol de l'esperança cristiana. L'Advent és el temps per preparar els nostres cors a rebre el Salvador que ve a fer fecundes les nostres històries personals i col·lectives, les nostres esperances frustrades i els nostres desitjos estèrils. I ens envia a anunciar, sobre tot als oprimits pels poderosos d'aquest món, i també als que sucumbeixen sota el pes dels seus pecats, que nosaltres, cristians, estem cridats a ser en el món els artífexs d'una pau fundada en la justícia. Preparant el Nadal, fem nostre de nou el camí del poble de Déu per acollir el Fill que ha vingut a revelar-nos que Déu és, per damunt de tot, Amor.

Per tal que l’entorn de la nostra pròpia casa ens ajudi a ficar-nos dintre d’aquest temps d’espera val la pena viure, amb els néts, les tradicions que hem citat abans.

La corona d’advent: un cercle fet amb branques verdes, quatre espelmes que encenem cada un dels diumenges i una cinta de color vermell, símbol de l’amor del Déu infinit per la humanitat i que ens porta la llum divina.

El pessebre. ¿Recordeu la molsa, els trossos de suro, branques i branquillons, herbetes, pedres, terra…? Tot per muntar entre tots el pessebre –aquesta representació plàstica del naixement que tants bons moments ens feia passar– amb el portal, l’anunciata, els pastors, el riu, els reis… I després el cant de nadales al Nen Jesús, davant el portal, el dia de Nadal i els altres de festa obligada: sant Esteve, cap d’any, reis…

Les felicitacions que abans enviàvem a parents i amics, cosa que avui s’ha perdut però que val la pena recuperar-la ni que sigui per via telemàtica: un correu, un whatsapp, un sms…, això sí, personalitzats! A totes les persones els hi agrada rebre felicitacions de parents i amics, sigui quin sigui el mitjà. I es queixen si no les reben: “No…, avui…, ja se sap…, tothom té tanta feina…!”. Hem de dedicar una mica del nostre temps a pensar amb com podem alegrar la vida als demés.

L’arbre de Nadal: és un arbre de fulla perenne, com l’avet, que simbolitza l’amor perenne de Déu envers els homes.

Els regals és una altra de les coses que forma part de la imatge del Nadal. Els pastors van dur al portal coses de la vida quotidiana, els mags els seus dons. ¿Què hi puc dur jo? Al portal ens hi hem de deixar nosaltres mateixos i hem de demanar al Nen que ens regali el poder sortir de l’obstinació de les nostres aspiracions, que ens faci veure que Ell és un ser suprem que està a l’abast i que sempre té temps per a mi.

Que el Nadal no sigui per a nosaltres una festa més de totes les que celebrem durant l’any, sinó que continui tenint el ressò de la primera nadala de la història: “Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra entre els homes de bona voluntat”, aquesta pau que tota la humanitat necessita avui més que mai per culpa d’aquesta tercera guerra mundial per fascicles.

Pau, terme clau que mou la humanitat sencera i que no vol dir només absència de guerra, sinó que fa referència a un món en el que hi regni la confiança i la germandat, sense temors, ni carències, ni insídies, ni mendicitat… Pau, que vol dir un món on els homes no pretenguin fer autònomament de la terra el paradís, servint-se de la violència.

la pau!

Bon dia a totes les àvies i avis, a totes les mares i pares, a totes les nétes i néts.

No pensàvem fer cap nou escrit fins el mes que ve, però davant la urgència del tema hem cregut que seria bo fer-nos ressò del crit del Sant Pare sobre la pau al món que va fer el passat diumenge, dia 1 de setembre, al rés de l'Àngelus i al que us dirigim amb aquest enllaç.

El que el Sant Pare fa és una convocatòria a tota la humanitat d'un dia d'oració i dejuni per tal que s'arribi a la pau i s'acabi l'escalada de guerres que hi ha arreu del món, sobre tot la de Síria: Volem un món de pau, volem ser homes i dones de pau, volem que en la nostra societat, esquinçada per divisions i conflictes, hi esclati la pau; ¡mai més la guerra! ¡Mai més la guerra! La pau és un do massa preciós, que ha de ser promogut i tutelat.

El Sant Pare ens demana que demà dissabte, dia 7, vigília de la festa de la Nativitat de la Mare de Déu, sigui un dia que el visquem amb oració i dejuni per oferir-ho per la pau al món. A la plaça del Vaticà, des de les 7 de la tarda fins les 12 de la nit ens reunirem amb oració i esperit de penitència per tal d'implorar de Déu aquest gran do per l'estimada nació síria i per totes les situacions de conflicte i violència arreu del món.

Pensem que és una bona manera d'encetar curs i que des del nostre lloc d'avis podem ajudar a viure aquesta crida a tots els de casa i amics. No cal fer coses rares, però sí que cada un de nosaltres notem, aquest dia, -tant pel dejuni que podem fer (adequat a cada circumstància) com per l'oració que cal que fem- que estem donant una bona resposta a la crida del Sant Pare per aconseguir la construcció d'una autèntica cultura de l'encontre i de la pau. Maria, Reina de la Pau, prega per nosaltres.