el mite del "trastorn posvacacional"

Probablement molts de nosaltres haurem pogut fer uns dies de vacances. Totes les vacances són diferents. Mai no n’hi ha cap d’igual, ni tan sols les que passem cada any cada un de nosaltres: cada any són diferents.

Alguns avis haurem passat les vacances amb néts, d’altres amb fills, o sols, o en companyia d’algun matrimoni amic. Molt probablement la gran majoria de nosaltres ja les hem acabat i això vol dir tornar a les tasques que feiem abans de l’estiu o a les noves que tenim programades per aquest curs.

Ara és hora de repensar el curs que s’inicia amb més ganes que mai i sense la sensació d’haver de patir això que diuen que afecta a moltes persones quan s’els acaben les vacances i han de tornar a la feina que van deixar unes setmanes abans: el transtorn posvacacional.

Molts de nosaltres hem estat treballant més de 40 anys, 8 o més hores diàries, hem fet tres setmanes o un mes de vacances cada any i no hem tingut –ni nosaltres ni cap company de feina conegut– que tingués aquesta síndrome.

Penso que és mes un recurs que s’ha empescat algún periodista espavilat –per tal d’omplir pagines de revistes, diaris i tertúlies de la tv cada final de temporada– que no pas una realitat que passi sovint. Com el tema dels polls, que ara en parla tothom i a tot arreu: és una manera com una altra de fer gastar als pares un dineral amb productes antipolls per “si de cas…”.

Dic que nosaltres no tenim aquesta sensació perque la gran majoria ja no ens aixequen d’hora per anar a fitxar a l’empresa, però ens podem trobar que algun amic nostre ens comenti que té una filla o fill que té aquesta sensació: que “es troba malalt” per haver d’incorporar-se a la feina després de tres o quatre setmanes de dolce far niente o d’estar perseguint fills per tal que facin “els deures de repàs” que els toca cada dia, encara que sigui temps de vacances.

Diuen que hi ha gent que estaria disposada a agafar la baixa laboral per aquest canvi de rutina que els hi representa la tornada a la feina, ja que es troben “més irritables, més cansats, amb més dificultats per dormir, amb apatia i tristesa…”, que el malestar els prové “del canvi en el ritme diari, en l’horari, en els menjars, en l’activitat social…”. Penso que moltes vegades és una excusa per no tornar a la feina amb il·lusió i ganes.

¿I no hi ha un canvi de ritme quan un deixa la feina i se’n va de vacances? I jo em pregunto: ¿per què no agafen la síndrome del “trastorn poslaboral” quan comencen les vacances? S’haurien de trobar d’una manera similar ja que deixen de fer una activitat diària per canviar-la per una altra, de cop i volta, i ben diferent, i moltes vegades també estressant ja que hi ha qui programa unes vacances no de relax, de descans, sinó de moltes activitats, una rera l’altra per aprofitar les 24 hores del dia.

El que passa a algunes persones és que tenen associades les vacances a un estat idílic de plaer i distracció, mentre que el treball l’associen a un estat de malestar i patiment. Pobre concepte tenen aquestes persones del treball i del descans.

Nosaltres iniciarem el curs amb il·usió, amb moltes ganes de reprendre la tasca deixada fa unes setmanes i amb el cap posat en aquells consells que hem donat alguna vegada en aquestes pàgines per tal de no quedar-nos encarcarats (física i mentalment!).

encarant l'estiu

Ara que ja som a l’estiu i comença un temps on les coses es fan de manera diferent que durant el curs, quan se’n deixen de fer algunes i se’n fan unes altres, convé tenir sempre present aquelles que no podem deixar de fer mai. I els avis, ja que és possible que passem una temporada amb alguns fills i néts, val la pena que ho tinguem en compte per si cal donar-los un cop de mà.

Una pregunta que podem fer a amics nostres ara que som l’estiu es refereix al temps lliure. Els podem preguntar: –¿com omples el teu temps d’oci? I valdrà la pena arxivar les respostes que obtinguem, ja que n’hi haurà per a tots els gustos. La paraula oci té la seva història. L’origen està en els grecs i continua pels romans.

Per als grecs l’oci –skholè– feia referència al temps dedicat a les activitats que no estaven lligades ni a la subsistència, ni a la vida productiva, ni a tasques servils. Era un privilegi reservat a una petita parcel·la dels homes lliures quan s’alliberaven d’aquestes tasques. Era un temps que implicava pau, llibertat, repòs i el dedicaven a la meditació i reflexió filosòfica.

Els romans, més pràctics, entenen l’oci –otium– de dues maneres: per les elits intel·lectuals l’associaven a la meditació i conptemplació, era un otium digne. Per a la xusma, per al poble, van associar l’otium al descans i diversió que ells mateixos els proporcionaven mitjançant els espectacles del circ per tal de despolititzar el poble, alienar-lo i reduir-lo a simple espectador, era un otium indigne.

D’aquí va néixer també el terme negoci –el nec otium–, la negació de l’oci,  és a dir, allò que es contraposa a l’oci, a la diversió; per tant el negoci representa una ocupació, un treball, una activitat remunerada, una ocupació lucrativa.

Ja tenim l’oci i el negoci. El negoci el fem durant tot l’any, i ¿què fem, ara, amb l’oci de cara a l’estiu? ¿Què fem per les vacances? Vacació vol dir descans i hi ha els qui no descansen ja que per anar al lloc de moda es troben que hi ha tanta densitat de gent que poques coses poden fer. Quan tornen ho fan cansats i aburrits, i quan expliquen el viatge t’adones que només s’il·lusionen per banalitats i moltes vegades només saben fer descripcions exagerades de les meravelles visitades, parlar del menjar i el beure d’on han estat, dels problemes materials que han tingut, de lo bé que ells fan totes les coses i lo malament que les fan els altres…

Aquesta febre de les vacances porta a moure’s, a viatjar, a anar errant d’un lloc a l’altre ja sigui durant els cap de setmana, les vacances, el turisme o l’estiueig. Hi ha diu que viatja per aprendre, per ampliar cultura, per poder mantenir una conversa culta amb els amics, per gaudir de les belleses artístiques i naturals… Tot molt bé si serveix per millorar moralment, per sentir-nos petits davant la immensitat i bellesa del món, per donar gràcies a Déu…

Però quan es viatja sense límits es fa una despesa innecessària, un malbaratament injustificat de diner, i no són casos aïllats, sinó molt freqüents avui dia (encara que la crisi ho hagi reduït). El temps d’estiueig moltes vegades “obliga” a la gent a fer despeses innecessàries i massa vegades ho paguen l’estalvi i les virtuts personals i familiars…

Vacances no és sinònim de no fer res, no és el dolce far niente dels italians, no és ganduleria, no és viure en l’ociositat (apalancat a l’oci per tal de no fer res)…  Les vacances han d’incloure una estructuració tan o més acurada que la que tenim durant el curs escolar, ja que no es tracta d’ocupar el temps de qualsevol manera, sinó que s’ha d’establir un horari (flexible però concret) que obligui a tothom a complir-lo. I totes les activitats que fem tant avis, pares com néts han de ser educatives.

Els pares han de saber en quines activitats apunten les filles i fills per fer durant el temps de vacances ja que seria absurd que el que s’ha vigilat durant el curs ara s’oblidés i aquests dos mesos puguessin desfer la tasca formativa dels deu mesos anteriors per falta de previsió educativa i d’una mala ocupació del temps lliure de les vacances dels fills.

S’ha de conèixer l’ambient del lloc d’estiueig tant si és la platja com la muntanya, els llocs de diversió diürna i nocturna, els amics i amigues… I no caure en la frase fàcil del: “…bé, és el que hi ha…” que amaga una actitud còmode i irresponsable. Us recordarem la frase d’un amic nostre que un dia al preguntar-li on eren la seva filla i la nostra, que havien sortit plegades, ens va contestar: si sabés on és la meva filla ja no faria vacances!

Per planificar bé el temps lliure de fills i néts cal planificar, primer, el temps lliure nostre i hem de ser conscients que ni nosaltres podem deixar de fer d’avis, ni els nostres fills de pares durant les vacances. Per això s’ha cal aprofitar aquesta oportunitat tant favorable de poder estar més temps junts per intensificar el tracte familiar.

Els pares han de dedicar més temps a parlar entre ells (d’ells dos, dels fills, de temes pendents…) i, després, amb cada un dels fills i filles –per conèixer-los millor a cada una i a cada un– val la pena tenir-hi una conversa personal per tal que s’obrin a la confiança de parlar amb els pares de totes les seves coses.

Bon i profitós estiu per a tots vosaltres!