Els avis d’avui molts ja tenim néts que comencen a sortir en colles de
nois i noies i alguns d’ells ja es proposen posar-se a “festejar”. Ho posem
entre cometes ja que avui els joves no diuen festejar, sinó que primer, queden…, després, surten…, tenen parella…, s’ajunten… però no festegen, no fan
aquest camí de coneixement mutu que els serveix de preparació al matrimoni
encara que hagin estat sortint un grapat d’anys.
El Sant Pare, en una
de les audiències dels dimecres, dedicades a la família, acaba de parlar dels
nuvis i del nuviatge. I ho ha fet d’una manera molt clara, simple, directe,
dient les coses pel seu nom. I va fer referència a la extraordinària novel·la
d’Alessandro Manzoni I promessi sposi:
Vosaltres
italians, teniu una obra mestra literària sobre el festeig Els promesos. Cal que els joves la coneguin, que la
llegeixin; és una obra mestra on s'explica la història dels nuvis que van patir
molt, van recórrer un camí amb moltes dificultats fins arribar al final, al
matrimoni. Llegiu-la i veureu la bellesa, el sofriment, però també la fidelitat
dels nuvis.
Aquí teniu un
extracte, però si klikeu sobre aquest enllaç podreu llegir tota la intervenció
del Sant Pare.
El festeig —en
italià «fidanzamento»— té
relació amb la confiança, la familiaritat, la fiabilitat. Familiaritat amb la
vocació que Déu dóna, perquè el matrimoni és el descobriment d'una crida de
Déu. Certament és una cosa bonica que avui els joves puguin triar casar-se
partint d'un amor mutu. Però precisament la llibertat del vincle requereix una
conscient harmonia de la decisió, no només un simple acord de l'atracció o del
sentiment, d'un moment, d'un temps breu… requereix un camí.
El festeig és el temps en el qual
els dos estan cridats a realitzar un bon treball sobre l'amor, un treball
partícip i compartit, que va a la profunditat. Tots dos es descobreixen a poc a
poc, mútuament, és a dir, l'home «coneix» a la dona coneixent a aquesta dona, la seva núvia; i la dona «coneix» a
l'home coneixent a aquest home, el
seu nuvi. No subestimem la importància d'aquest aprenentatge: és un bonic
compromís, i l'amor no és només una felicitat despreocupada, una emoció
encantada…
L'amor de Déu va crear les
condicions concretes d'una aliança irrevocable, sòlida, destinada a durar.
L'aliança d'amor entre l'home i la dona, aliança per la vida, no
s'improvisa, no es fa d'un dia per
l'altre. No existeix el matrimoni exprés:
cal treballar en l'amor, cal caminar. Es tracta d'una aliança artesanal. Fer de
dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle, un miracle de la
llibertat i del cor, confiat a la fe.
Les nostres «coordenades
sentimentals» estan una mica confuses. Si preval el costum de consumir l'amor
com una mena de «complement» del benestar psico-físic, no hi ha esperança per a
la confiança i la fidelitat del do de si. No és això l'amor. El festeig
enforteix la voluntat de custodiar junts una cosa que mai ha de ser comprada o
venuda, traïda o abandonada, per més atractiva que sigui l'oferta. És un llarg
camí aquest itinerari de festeig.
L'Església custodia la distinció
entre ser nuvis i ser esposos. No és el
mateix.
No menyspreem amb lleugeresa aquest savi ensenyament. Els símbols forts del cos
posseeixen les claus de l'ànima: no podem tractar els vincles de la carn amb
lleugeresa, sense obrir alguna ferida duradora en l'esperit com recorda Pau als
corintis. La cultura i la societat actual no són generoses amb els joves que
tenen serioses intencions de formar una família i portar fills al món. És més,
sovint presenten mil obstacles, mentals i pràctics.
Moltes parelles estan juntes fa
molt de temps, potser també en la intimitat, de vegades convivint, però no
es coneixen de veritat. Sembla estrany,
però l'experiència demostra que és així. El festeig és un itinerari de vida que
ha de madurar com la fruita, fins al moment que es converteix en matrimoni.
S'ha de revaluar el festeig com a temps de coneixement mutu i de compartir un
projecte.
El camí de preparació al
matrimoni s'ha de plantejar valent-se del testimoni senzill però intens de
cònjuges cristians; de l’«oració domèstica»; dels sagraments; de la fraternitat
amb els pobres; de la sobrietat i el compartir. Els nuvis que es
comprometen en això creixen els dos i tot això els condueix a preparar una bonica
celebració del Matrimoni de manera no mundana sinó amb estil cristià.
Que cada parella de nuvis un li
digui a l'altre: «Et convertiré en la meva dona, et convertiré en el meu
marit». Esperar aquest moment. És un moment, és un itinerari que va lentament
cap endavant, és un itinerari de maduració. Les etapes del camí no s'han de
cremar.
La maduració es fa així, pas a
pas. El temps del festeig pot convertir-se, de veritat, en un temps
d'iniciació… a la sorpresa! A la sorpresa dels dons espirituals amb els quals
el Senyor enriqueix l'horitzó de la nova família. Hem de resar a la Sagrada
Família de Natzaret: Jesús, Josep i Maria, perquè la família recorri aquest
camí de preparació, perquè els
nuvis puguin comprendre la bellesa d'aquest camí cap al Matrimoni.
I als nuvis que són a la plaça:
«Feliç camí de festeig!».
