amor i matrimoni l: presentació

Iniciem avui un seguit d’escrits sobre l’amor i el matrimoni. Ens ha mogut a fer-ho la crisi actual que pesa sobre el matrimoni i les reflexions que el Papa Francesc fa en el capítol 4rt del document l’Alegria de l’amor (Amoris Lætitia).

Si bé els avis podem pensar que ja ens ha passat aquest temps, no és pas així: l’amor l’hem de fer créixer cada dia entre nosaltres i també hem de continuar transmetent-lo als fills… i nosaltres els hi podem donar un cop de mà parlant amb els néts.

L’Alegria de l’amor és un document que tots hauríem de llegir. Si més no els capítols 4rt, que parla de l’amor i el matrimoni, i 7è que fa referència a l’educació dels fills.

La nostra intenció és fer uns escrits fàcils, curts i assequibles, que recullen les idees cabdals del document, per tal de fer-lo assequible a aquelles persones que –per les raons que sigui– no llegiran tot el document. Esperem que us siguin útils.

La versió en castellà és al link de la pàgina que posa “castellano” i que publica el diari digital ForumLibertas.

*      *      *

La vida

El matrimoni és una íntima comunitat conjugal de vida i d’amor i la sexualitat està ordenadaa l’amor conjugal de l’home i la dona. Aquesta unió està ordenada a la generació pel seu propi caràcter natural. El fill que arriba no ve de fora a afegir-se a l’amor dels esposos, brota del mateix cor d’aquest do recíproc, no és el final d’un procés, sinó que hi és present des del mateix moment de l’inici de l’amor.

El fill reclama néixer d’aquest amor i no de qualsevol manera, ja que ell no és un dret, sinó un do, fruit de l’acte específic de l’amor conjugal dels seus pares.

Avui s’està difonent una mentalitat que redueix la generació de la vida a una variable dels projectes individuals o dels cònjugues. Cal redescobrir la necessitat de respectar la dignitat de la persona en la valoració moral dels mètodes de regulació de la natalitat.

És tan gran el valor de la vida humana que de cap manera es pot plantejar com un dret sobre el propi cos la possibilitat de prendre decisions respecte a aquesta vida, que és un fi en si mateixa i que mai pot ser objecte de domini per part d’un altre ésser humà.

La família

La família és el santuari de la vida, el lloc on és engendrada i se'n té cura i és una punyent contradicció que es converteixi en el lloc on la vida és negada i destrossada.

Gràcies a la família es fa creïble la bellesa del matrimoni indissoluble i fidel per a sempre. En la família s’aprèn la paciència, el perdó generós i reïterat, l’oració i l’ofrena de la pròpia vida.

En la seva unió d’amor els esposos experimenten la bellesa de la paternitat i la maternitat, comparteixen projectes i fadigues, desitjos i aficions, aprenen a tenir cura l’un de l’altre i a perdonar-se mútuament. Celebren els moments feliços i es recolzen en els episodis difícils…

Els fruits que fan única i insubstutuïble la resposta a la vocació de la família son la bellesa del do recíproc i gratuït, l’alegria per la vida que neix i la cura amorosa de tots els seus membres, des dels petits fins els ancians.

El fet de que un sol home s’uneixi a una sola dona en un llaç indissoluble, de manera que no es puguin separar, siguin quines siguin les dificultats i fins i tot quan s’hagi perdut l’esperança de tenir fills, això no pot passar sense un gran misteri.

L’educació dels fills

L’educació integral dels fills és una obligació gravíssima i un dret primari dels pares. És un dret essencial i insubstituïble que han de defensar i que ningú hauria de pretendre teure’ls-hi. L’Estat ofereix un servei educatiu subsidiari, acompanyant la tasca indelegable dels pares que tenen el dret de poder escollir amb llibertat el tipus d’educació que vulguin donar als seus fills d’acord amb les seves conviccions.

L’escola no substitueix els pares, sinó que els complementa. Aquest és un principì bàsic. Però avui s’ha obert una escletxa entra família i societat, entre família i escola: el pacte educatiu s’ha trencat i l’aliança educativa de la societat amb la família ha entrar en crisi.

L’amor quotidià

Sant Pau en la primera carta als corintis (1 C 13, 4-7) escriu un himne a la caritat on plasma algunes característiques de l’amor veritable que hem de viure i cultivar els esposos cada dia –tots els dies– entre nosaltres i amb els fills.

Heus aquí el text que comentarem per tal d’aprendre a posar per obra la veritable caritat:

L’amor és pacient,

és bondados,

no té enveja,

no es vanagloria,

no s’enorgulleix,

no és insolent,

no cerca el propi interès,

no s’irrita,

no té en compte el mal,

no s’alegra de la injustícia,

s’alegra amb la veritat.

Tot ho excusa,

tot ho creu,

tot ho espera,

tot ho suporta.

Tot un programa per viure dia a dia. Tot un programa que ens farà persones cabdals, capaces d'estimar de veritat.

els nuvis i el nuviatge

Els avis d’avui molts ja tenim néts que comencen a sortir en colles de nois i noies i alguns d’ells ja es proposen posar-se a “festejar”. Ho posem entre cometes ja que avui els joves no diuen festejar, sinó que primer, queden…, després, surten…, tenen parella…, s’ajunten… però no festegen,  no fan aquest camí de coneixement mutu que els serveix de preparació al matrimoni encara que hagin estat sortint un grapat d’anys.

El Sant Pare, en una de les audiències dels dimecres, dedicades a la família, acaba de parlar dels nuvis i del nuviatge. I ho ha fet d’una manera molt clara, simple, directe, dient les coses pel seu nom. I va fer referència a la extraordinària novel·la d’Alessandro Manzoni I promessi sposi: Vosaltres italians, teniu una obra mestra literària sobre el festeig Els promesos. Cal que els joves la coneguin, que la llegeixin; és una obra mestra on s'explica la història dels nuvis que van patir molt, van recórrer un camí amb moltes dificultats fins arribar al final, al matrimoni. Llegiu-la i veureu la bellesa, el sofriment, però també la fidelitat dels nuvis.

Aquí teniu un extracte, però si klikeu sobre aquest enllaç podreu llegir tota la intervenció del Sant Pare.

El festeig —en italià «fidanzamento»— té relació amb la confiança, la familiaritat, la fiabilitat. Familiaritat amb la vocació que Déu dóna, perquè el matrimoni és el descobriment d'una crida de Déu. Certament és una cosa bonica que avui els joves puguin triar casar-se partint d'un amor mutu. Però precisament la llibertat del vincle requereix una conscient harmonia de la decisió, no només un simple acord de l'atracció o del sentiment, d'un moment, d'un temps breu… requereix un camí.

El festeig és el temps en el qual els dos estan cridats a realitzar un bon treball sobre l'amor, un treball partícip i compartit, que va a la profunditat. Tots dos es descobreixen a poc a poc, mútuament, és a dir, l'home «coneix» a la dona coneixent a aquesta dona, la seva núvia; i la dona «coneix» a l'home coneixent a aquest home, el seu nuvi. No subestimem la importància d'aquest aprenentatge: és un bonic compromís, i l'amor no és només una felicitat despreocupada, una emoció encantada…

L'amor de Déu va crear les condicions concretes d'una aliança irrevocable, sòlida, destinada a durar. L'aliança d'amor entre l'home i la dona, aliança per la vida, no s'improvisa, no es fa d'un dia per l'altre. No existeix el matrimoni exprés: cal treballar en l'amor, cal caminar. Es tracta d'una aliança artesanal. Fer de dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle, un miracle de la llibertat i del cor, confiat a la fe.

Les nostres «coordenades sentimentals» estan una mica confuses. Si preval el costum de consumir l'amor com una mena de «complement» del benestar psico-físic, no hi ha esperança per a la confiança i la fidelitat del do de si. No és això l'amor. El festeig enforteix la voluntat de custodiar junts una cosa que mai ha de ser comprada o venuda, traïda o abandonada, per més atractiva que sigui l'oferta. És un llarg camí aquest itinerari de festeig.

L'Església custodia la distinció entre ser nuvis i ser esposos. No és el mateix. No menyspreem amb lleugeresa aquest savi ensenyament. Els símbols forts del cos posseeixen les claus de l'ànima: no podem tractar els vincles de la carn amb lleugeresa, sense obrir alguna ferida duradora en l'esperit com recorda Pau als corintis. La cultura i la societat actual no són generoses amb els joves que tenen serioses intencions de formar una família i portar fills al món. És més, sovint presenten mil obstacles, mentals i pràctics.

Moltes parelles estan juntes fa molt de temps, potser també en la intimitat, de vegades convivint, però no es coneixen de veritat. Sembla estrany, però l'experiència demostra que és així. El festeig és un itinerari de vida que ha de madurar com la fruita, fins al moment que es converteix en matrimoni. S'ha de revaluar el festeig com a temps de coneixement mutu i de compartir un projecte.

El camí de preparació al matrimoni s'ha de plantejar valent-se del testimoni senzill però intens de cònjuges cristians; de l’«oració domèstica»; dels sagraments; de la fraternitat amb els pobres; de la sobrietat i el compartir. Els nuvis que es comprometen en això creixen els dos i tot això els condueix a preparar una bonica celebració del Matrimoni de manera no mundana sinó amb estil cristià.

Que cada parella de nuvis un li digui a l'altre: «Et convertiré en la meva dona, et convertiré en el meu marit». Esperar aquest moment. És un moment, és un itinerari que va lentament cap endavant, és un itinerari de maduració. Les etapes del camí no s'han de cremar.

La maduració es fa així, pas a pas. El temps del festeig pot convertir-se, de veritat, en un temps d'iniciació… a la sorpresa! A la sorpresa dels dons espirituals amb els quals el Senyor enriqueix l'horitzó de la nova família. Hem de resar a la Sagrada Família de Natzaret: Jesús, Josep i Maria, perquè la família recorri aquest camí de preparació,  perquè els nuvis puguin comprendre la bellesa d'aquest camí cap al Matrimoni.

I als nuvis que són a la plaça: «Feliç camí de festeig!».

matrimonis al 50%

Als avis d’avui, que la majoria ja tenim els fills fora de casa, ens pot passar –si fa poc que estem jubiats– que l’àvia tingui tota la feina sobre l’esquena i l’avi passi olímpicament de les coses de la llar. I com que som d’una generació que les mares gairebé ho feien tot a casa i els marits poca cosa –o res– val la pena que replantegem aquest tema per afrontar la vida sols sense rancúnies ni conflictes. Hem de replantejar-nos com i de quina manera ens repartim les tasques de la llar per tal que no ens passi el mateix que a molts matrimonis joves d'avui.

Diuen les estadístiques que el principal motiu dels conflictes dels matrimonis joves es deu, precisament, al repartiment de les tasques domèstiques: tú la rentadora, jo el rentaplats; tú el nen, jo la nena; tú les caques, jo el bany; tú t’aixeques a la nit, jo els porto al llit; tú cuines i compres, jo… i així totes i cadascuna de les coses: es reparteix tot. No hi ha tasca que no estugui assignada. Tothom sap el què ha de fer. Cada un al 50%. I es tenen dos comptes corrents, dos cotxes (no m’agafis el meu, ¿eh?), hi ha qui té dos llits (es que es mou tant quan dorm!)… ah!, això sí: una hipoteca!

És aquell acudit que conten que hi ha una parella a l’altar a punt de casar-se i el mossèn pregunta al noi: “–Antoni, ¿vols rebre a la Josefina com esposa i promets ésser-li fidel en les alegries i les penes, en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa… fins que la mort us separi?” I l’Antoni –que ja havien decidit amb la Josefina que anaven a meitat-meitat– contesta: “–Sí, no; sí, no; sí, no…”.
Així no es pot viure. En una casa, en una família, els dos, ell i ella, hem d’anar al cent per cent cada un. Està bé que les tasques materials estiguin més o menys repartides, però quan un dels dos és incapaç d’aixecar-se per fer una cosa que “toca” a l’altre… malament. ¿I si un es posa malalt? L’altre ho ha de fer tot, és clar. ¿I faré una llista de coses que “em deu” l’altre? Perquè si anem al cinquanta per cent resulta que jo ja porto fetes més coses del compte!

Així no es pot viure. Això són dues línies paral·leles, que segons la definició de quan nosaltres anàvem a l’escola, són aquelles que per més que es perllonguin mai no arriben a trobar-se. Els dos hem d’anar al cent per cent! Estimar és donar-se a l’altre, sense miraments, sense pensar si he fet més o menys jo que ell o ella, sense passar factures, sense memorial de greuges, sense llistat de tasques degudes, sense pensar que jo faig molt i l’altre poc… Donar-se, estimar l’altre, vol dir oblidar-me de mi mateix i fer tot el que calgui per tal que ella o ell se senti estimat.
Si, tradicionalment, les tasques de la llar han recaigut sobre les dones, ara s’ha girat la truita. Fixeu-vos: fins i tot els anuncis de coses de la llar, de menjars, de neteja… els anuncien homes! Ei, no ens entengueu malament: no volem pas dir que els homes ho haguem de fer aquestes tasques, però el que avui està passant és… la llei del pèndol! “–Com que sempre ens hem carregat aquestes tasques les dones, ja era hora que ara les facin els homes”. I caiem pel vessant contrari: el noi compra, cuina, posa la rentadora, el rentaplats, planxa, fa el llit, es cuida dels infants…

Hem conegut noies que diuen: “–Ui, no! Jo soc incapaç d’aprendre a cuinar…”. I una altra: “–Ell planxa d’una manera  que jo no ho faria pas igual”. I una altra: “–Per què ho de fer jo, si ell ho fa tan bé!”. Tothom és capaç d’aprendre una cosa si s’ho proposa. Tot s'aprèn a fer-ho, fent-ho! Si ho faig, ho aprenc! Si no ho vull aprendre, no ho faig. Ja ho sabem: si vull, puc! És qüestió de voler, i en els temes de la família, si hi ha amor de veritat un fa el que calgui. Si no, ¿de quina manera ensenyarem als fills a viure l’esperit de servei, a fer les coses per als altres a canvi de res?

Repartir totes les feines de casa no és fàcil perquè a més de les dites en queden un munt: aixecar els nens del llit, que es rentin, que esmorzin, que es vesteixin, portar i recollir els nens de l’escola, ajudar-los a fer els deures, dur-los a les activitats extraescolars, acompanyar-los a fer esport i a les competicions escolars (¡disabtes o diumenges!)… Establir un mecanisme regulador per a totes aquestes activitats (i les dues-centes que no hem anotat) no és gens fàcil i menys quan es funciona amb mentalitat del cinquanta per cent. Imagineu-vos quan arribin els púbers, no cal ni pensar-hi!

Els avis hem d'animar als pares que ensenyin a fills i filles a fer-ho tot. I quan diem tot, volem dir tot, cada cosa a la seva edat, és clar, però millor començar abans que deixar-ho per després: fer el llit, netejar sabates, endreçar la roba, parar i desparar la taula, posar la rentadora, el rentaplats, netejar vidres, llençar les escombraries, anar a comprar (el pa i el que calgui), ajudar a cuinar, fer-se càrrec d’un germà petit, ajudar a fer arranjaments de la casa…

Volem llençar una crida als pares i a les mares joves per tal que entenguin que l'estimació, l’amor, el donar-se l’un a l’altre i als fills, passa per dedicar el cent per cent d’un i d’una a totes i cada una de les activitats que es desenvolupen al si d’una família. En una família no hi pot haver compartiments estancs, tot el que passa va per via dels vasos comunicants. Si quan apareix una dificultat la dirigim a “l’altre” perquè és “seva”, si pare i mare no estem disposats a estimar al cent per cent, cada dia, tots els dies de l’any, el conflicte està garantit. En una família no són els problemes els que fan malbé les relacions, és quan deixem de solucionar-los plegats.    

avis 13 - petits camins de felicitat

Aquest nou any que encetem val la pena que els avis l'afrontem amb valentia i decisió, sense plantejar-nos problemes que probablement no ho siguin.

Després d’haver llegit un munt de llibres que expliquen, cada un a la seva manera, sobre com baixar pes i aprimar-se;

després d’haver vist que hi ha gent que es fa milionària explicant en un taller com ser líder;

després d’haver escoltat gent que dóna consells sobre l’autosanació; d’altres que t'ensenyen a millorar la teva imatge, i fins i tot divorciats escrivint blogs sobre com mantenir un matrimoni saludable…, volent-nos fer creure que amb això serem més feliços,

ens hem adonat que que les coses són més fàcils del que pensem i que cada un de nosaltres podem millorar tots els assumptes en dos senzills passos :

* Baixar de Pes:

1 - Tanqueu la boca,

2 - Poseu-vos a fer exercici

* Superació Personal:

1 - Deixem de fer el ximple,

2 - Posem-nos a treballar

* Millorar l’Autoestima:

1 - Estimiem-nos tal com som (lluitant per treure els defectes),

2 - Que ens importi un rave el que pensin els altres

* Curs d'Administració:

1 - No gasteu el que no teniu,

2 - Deixeu de demanar emprèstits

* Autosanació:

1 – Perdonem-nos les nostres bestieses,

2 - Perdonem les bestieses dels altres

* Trobar Xicota:

1 - No hi ha ningú fet a la mida dels propis capricis,

2 - Perd la por a estar sol

* Millora d'Imatge :

1 - Dutxeu-vos, afaiteu-vos, pentineu-vos, maquilleu-vos i renteu-vos les dents,

2 - Després al sortir de casa, camineu sempre una mica estirats

* Modals i Etiqueta:

1 - Saludeu sempre a tothom,

2 - Mastegueu amb la boca tancada i no parleu amb la boca plena

* Curs de Lideratge:

1 - Demaneu les coses amb fermesa i sense por,

2 - Doneu sempre exemple

* Parlar en Públic:

1 - No tingueu por de dir tonteries,

2 - Si ja les heu dit, no pareu; seguiu parlant

* Èxit en el Matrimoni:

1 - No muntem drames inexistents,

2 - Que cada u compleixi amb les seves obligacions

* Curs de Valors:

1 - No fastiguegeu el proïsme (dona, marit, fills, pares, amics, veïns…)

2 - Sempre que pugueu, ajudeu-los.

* Autoconeixement:

1 - Mirem-nos bé al mirall,

2 - Diguem sempre la veritat, encara que ens dolgui.

* Creixement Emocional:

1 - Deixem de tenir-nos llàstima,

2 - Deixem de donar la culpa als altres dels nostres fracassos

El retorn del fill pròdig - Rembrandt 1662
Museu de l'Hermitage, Sant Petersburg
La mirada del pare i l'abraçada
en el retrobament són els símbols de la
misericòrdia que Déu té amb
cada un de nosaltres

* Creixement Espiritual:

1 - No pensem que tot ho arreglarem nosaltres sols,

2 - Resem, Déu ens escolta i no es cansa de nosaltres

Si som capaços de fer algunes d’aquestes coses –totes al nostre abast– aconseguirem un grau diari de felicitat insospitat.