dijous, 14 d’abril del 2011

avis 3: ser feliç en la maduresa

Hem dit que hem de tenir autonomia per afrontar tranquil·lament aquest arribar a la maduresa. Però, ¿com ho podem fer això? No hem nascut per a la comoditat, sinó per ser feliços. Us suggerim uns aspectes a tenir en compte per lluitar i aconseguir la felicitat en aquest període de la vida.
1.         Mantenir-se actiu física i mentalment
Hem de fer sempre alguna activitat per tal de deixar de contemplar-nos nosaltres mateixos i no acabar hipocondríacs i narcissistes. Si fem activitats amb sentit, la vida té una altra pespectiva, ens aporta beneficis psicològics i dalut física. No ens deixem enganyar per la “qualitat de vida” que actualment té com única mesura el benestar físic, el plaer. La veritable qualitat de vida no depèn del que tinc, sinó del que sóc.
2.         Ser conscient que es progressa
Ens hem de fixar metes concretes de manera que les poguem avaluar. Ni tan difícils que no les poguem aconseguir ni tan fàcils que no ens donin cap satisfacció. Ja sigui una cosa material: cuidar una terrassa; intel·lectual: escriure; d’entreteniment: jugar als escacs amb la néta…
3.         Ser positiu
Sortir d’un mateix, no ser egocentrista, evitar ressentiments, no ser pessimista, pensar que puc recompondre aquella amistat que està refredada, no oblidar les amistats que ja tinc, parlar amb la nora que no ens entén…, amb el fill que s’ha quedat sense feina… Saber donar les gràcies… Saber-nos disculpar… Hem de fer la vida alegre a les persones.
4.         Saber escoltar i parlar quan calgui
És una manera extraordinària de sortir de l’enclaustrament al que es pot tancar algú. Hem de saber mantenir una conversa. Avui la gent necessita parlar i que l’escoltin. Tinguem present aquesta necessitat i estiguem atents per escoltar qui ho necessiti (i quan calgui demanem a algú que ens escolti). Tinguem paciència per escoltar.
5.         Tenir cura d’alguna persona
No hi ha res que envelleixi tant com el pensar que qui necessita rebre alguna cura dels altres soc jo mateix i que jo no estic capacitat per ajudar ningú. Per això és molt necessari dedicar temps a una persona que ho necessiti. Això farà que deixi de pensar en mi i m’il·lusionarà aquesta responsabilitat.
6.         No instal·lar-se en la solitud
No hi ha res pitjor que voler-se sentir sol, desamparat. La gent que coneixia va desapareixent… Un ha de ser conscient d’això i posar els mitjans: fer noves amistats, participar en tertúlies de cafè, jugar al bridge, viatjar, no deixar les amistats que encara viuen… No podem abusar d’aquesta situació i fer que els del voltant se sentin culpables de la nostra solitud. No instal·lar-nos en la rancúnia. Estimar i deixar-se estimar.
7.         Tenir parcel·les d’intimitat i independència
Les limitacions físiques que ens poden anar sortint faran que cada vegada necessitem d’algú que ens ajudi per fer alguna cosa. Mentres poguem, resistim-nos a que ens facin coses ja que així no limitem la nostra autonomia. Un es troba millor quan encara pot decidir sobre algun aspecte de la seva vida (però, quan calgui, hem de saber demanar ajuda).
8.         Educar l’atenció
Es tracta d’aconseguir que l’eix de la nostra vida no siguin les petites xacres que ens van sortint i estiguem massa pendents d’elles. Una manera concreta és realitzar, amb cura, algun treball manual o tenir algun interès concret en el món exterior a nosaltres. Una bona cosa és contar contes als néts, contes de la nostra època, fantàstics, que segur que els hi agradaran. O llegir-els-hi un llibre.
9.         Llegir i escoltar música
Tant una cosa com l’altre són estimulants mentals. Són actituts actives. Hi ha qui pensa que llegir i escoltar música és perdre el temps, és no fer res. Què va! Perdre el temps i no fer res és veure massa televisió, ja que és passiva. Un disc (dels de vinil o de pedra) o un cd per escoltar, un llibre per llegir… són uns companys excel·lents.
10.         Gaudir dels néts
És una riquesa que no podem deixar que s’escapi. No hem de fer de pares. Hem de fer d’avis. Hem de tenir moments on estiguem només amb els néts i gaudir d’estar amb ells. Fer coses a soles amb ells, sense els pares. I, un a un, ajudar-los a créixer. Fer una feina pausada, tranquila, al ritme que ells necessiten.

divendres, 1 d’abril del 2011

la quaresma

Fa uns dies Antoni Puigverd va publicar un magnífic article en el que, parlant de la Quaresma, comentava que malgrat aquestes festes cabdals cristianes es continuïn celebrant, avui hem perdut el sentit i el missatge religiós de les mateixes i les gran festes cristianes estan “buidades del sentit originari, el Nadal serveix per revitalitzar el consum i la Setmana Santa per fer unes petites vacances”.
Això ens ha portat a pensar que valdria la pena parlar de la Quaresma, el temps litúrgic en el qual estem immersos ara ara.
Al llarg de l’any l’Església celebra diferents festivitats litúrgiques per commemorar els moments més importants de la vida de Jesucrist: el Nadal, que celebrem el seu naixement; la Setmana Santa, que recordem la institució de l’eucaristia i la seva passió i mort, i la Pasqua, que festejem la seva resurrecció.
Hi ha dos altres moments que l’Església ens proposa com a preparació per aquests cicles: l’Advent, preparació per al Nadal durant quatre setmanes, i la Quaresma, preparació per a la Setmana Santa que dura quaranta dies.
Molt probablement nosaltres, com a avis que som, recordarem que quan érem infants i joves –més joves que ara– vivíem aquestes celebracions amb el sentit originari avui perdut, tant pel que fa les festivitats de Nadal, Setmana Santa i Pasqua com les preparacions de l’Advent i la Quaresma.
En aquests moments estem a la meitat de la quaresma. Falten escassament vint dies pel diumenge de Rams, i encara som a temps per pensar i treure suc a aquests dies que falten per a la setmana santa. ¿Seríem capaços fer quelcom de positiu per tal que a casa nostra i a casa dels nostres fills i néts re-visquem –si no és que ja ho fem– tant les grans festivitats com els cicles de preparació?
No podem oblidar el sentit religiós que tenen aquestes festivitats, si no, no les viurem adequadament. El missatge de la setmana santa és el nucli principal de la nostra fe: un Déu que s’ha fet home i que per culpa de la nostra infidelitat es lliura voluntàriament per ésser ultratjat, humiliat, escarnit, torturat i mort. Però venç la mort amb la resurrecció i ens obre la porta a l’esperança de la veritable Vida. I es queda entre nosaltres en l’eucaristia.
Benet XVI ens recorda enguany que la Quaresma “és un camí personal de conversió mitjançant el dejuni, l’almoina i l’oració. El dejuni ens ajuda a superar l’egoisme suportant la privació d’alguna cosa i no només de les supèrflues; fugim del nostre “jo” per descobrir les necessitats dels altres.
L’almoina ens recorda la necessitat de compartir. La idolatria actual dels béns materials despulla l’home, l’enganya, el defrauda, el fa infeliç. ¿Com podem estimar els altres si el nostre cor està ple d’un mateix?
L’oració consisteix en escoltar atentament allò que Déu ens diu a cada un de nosaltres, és un trobar temps per a Déu per tal d’adquirir la perspectiva de l’eternitat i la transcendència de la vida.
D’aquesta manera arribarem a la conversió profunda de la nostra vida: ens alliberarem de l’egoisme, superarem l’instint de domini sobre els demés i ens obrirem a la caritat de Crist”.
¿No us sembla un programa assequible per viure i ensenyar-lo a viure?