amor i matrimoni lV: l’amor és desprès – no s’enorgulleix – sap perdonar

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla del desprendiment d’un mateix, de la violència interior i del perdó que hem d’oferir als altres.

L’amor no cerca el propi interès

És més noble el do de si als demés que l’amor a nosaltres mateixos. L’amor a si mateix s’ha d’entendre en el sentit que qui és incapaç d’estimar-se a si mateix troba dificultats per estimar els demés.

L’amor vol més estimar que ser estimat de la mateixa manera que les mares cerquen més estimar que ser estimades. Per això l’amor es pot desbordar gratis, sense esperar res a canvi, fins arribar a “donar la vida pels demés”.

L’amor no s’irrita

La irritació és una reacció interior d’indignació provo-cada per una cosa externa. Es tracta d’una violència externa, d’una irritació no manifesta que ens col·loca a la defensiva davant els altres, com si fossin enemics que hem d’evitar.

Alimentar aquesta agressivitat íntima ens emmalalteix i acaba aïllant-nos. La indignació és sana quan ens porta a reaccionar davant una greu injustícia, però és nociva quan tendeix a impregnar totes les nostres actituds davant els altres.

És veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga del meu ull. No podem alimentar la ira. Una cosa és sentir la força de l’agressivitat que neix i l’altra és consentir-la, deixar que es converteixi en una actitud permanent.

Mai hem d’acabar el dia sense fer les paus en la família. I “¿com he de fer les paus? ¿Agenollant-me? ¡No! Només cal un petit gest, alguna cosa petita, i torna l’harmonia familiar. N’hi ha prou amb una carícia, sense paraules. Però no acabar mai el dia en família sense fer les paus.”

L’amor no té en compte el mal

El perdó es fonamenta en una actitud positiva que intenta comprendre la debilitat aliena i tracta de cercar excuses a l’altra persona. Però malauradament la tendència sol ser la de cercar més i més culpes,  la d’imaginar més i més maldat, la de suposar tot tipus de males intencions i així la rancúnia va creixent i s’arrela. I qualsevol error o caiguda del cònjuge pot danyar el vincle amorós i l’estabiliat familiar.

Si permetem que un mal sentiment penetri en les nostres entranyes, permetem que aquesta rancúnia s’envelleixi en el nostre cor. I així som capaços de fer una llista de greuges de tot allò que l’altre “ens deu”. La justa reivindicació dels propis drets, es converteix en una persistent i constant set de venjança més que en una sana defensa de la pròpia dignitat.

El perdó sempre és possible i desitjable, però ningú diu que sigui fàcil. La comunió familiar exigeix una prompta i generosa disponibilitat de tots i cada un a la comprensió, a la tolerància, al perdó i a la reconciliació. Cap família ignora que l’egoïsme, el desacord, les tensions i els conflictes ataquen amb violència, fereixen mortalment la pròpia comunió i generen divisió en la vida familiar.

Fa falta acceptar-se a si mateix, saber conviure amb les pròpies limitacions i, fins i tot, perdonar-se, per tal de poder tenir aquesta mateixa actitud envers els demés i que culpar els altres no es converteixi en un fals alleujament en les relacions interpersonals.

Per tal de poder perdonar els demés, tot i que hagin estat injustos amb nosaltres, cal acceptar que l’amor de Déu és incondicional, que no es pot comprar ni pagar. Si no ho vivim així la nostra vida familiar deixarà de ser un lloc de comprensió, acompanyament i estímul per convertir-se en un espai de permanent tensió o càstigs continuats.

amor i matrimoni lll: centrar-se en els demés – cultivar la humilitat – ser amable

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de l’ànsia de vanaglòria, de l’orgull del domini sobre els altres i del tenir un cor dur.

L’amor no es vanagloria

La vanaglòria és l’ànsia de mostrar-se superior, d’impressionar els demés amb una actitut pedant i un xic agressiva. Qui estima evita parlar massa de si mateix i a més, perquè està centrat en els demés, sap estar al seu lloc sense pretendre ser el centre.

L’amor no s’enorgulleix

La persona orgullosa és arrogant, s’autoengrandeix, només té obsessió per mostrar les pròpies qualitats i perd el sentit de la realitat. Es considera més gran del que és perquè es creu més “savi”.

La ciència infla, l’amor en canvi edifica. Alguns es creuen grans perquè saben més coses que els demés i es dediquen a exigir-los i controlar-los, però allò que en realitat ens fa grans és l’amor que comprèn, que té cura i que protegeix el dèbil.

Per tal de poder comprendre, disculpar o servir els demés de tot cor, és indispensable arraconar l’orgulll i cultivar la humilitat. La lògica de l’amor cristià no és la de qui se sent més que els altres i necessita fer-los sentir el seu poder, sinó que és la lògica del servei: “qui vulgui ser primer entre vosaltres, que sigui el vostre servidor”.

En la vida familiar no hi pot regnar la lògica del domini dels uns sobre els altres, o la competició per veure qui és més intel·ligent o poderós, perquè aquesta lògica acaba amb l’amor.

L’amor no és insolent

Estimar és tornar-se amable. L’amor no obra amb rudesa, d’una manera descortès, no és dur en el tracte. Les seves maneres, les seves paraules, els seus gestos, són agradables, no són aspres ni rígids. Detesta fer sofrir els demés. La cortesia és una escola de sensibilitat i desinterès que exigeix cultivar la ment i els seus sentits, aprendre a sentir, a parlar i, en certs moments, a callar.

Un cristià no pot escollir o refusar ser amable, ja que una de les exigències irrenunciables de l’amor es que tot ésser humà està obligat a ser afable amb els que té al seu voltant.

Una mirada amable fa que poguem tolerar l’altra persona i unir-nos en un projecte comú encara que siguem molt diferents. L’amor amable genera vincles, cultiva llaços, crea xarxes d’ntegració i construeix un entramat social ferm.

Fa falta mirar l’altre amb una mirada amable per tal de disposar-se a un veritable encontre amb ell. Això no és possible quan regna un pessimisme que destaca defectes i errors aliens per tal de compensar els propis complexos.

Qui estima és capaç de dir paraules que encoratgen, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen… en la família hem d’aprendre e llenguatge amable de Jesús: “¡Aixeca’t!”, “No tinguis por”…

amor i matrimoni ll: tenir paciència - actitud de servei – alegrar-nos amb els demés

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de de ser pacient, de fer el bé als altres i d’interessar-nos per la felicitat dels demés.

L’amor és pacient

És la manifestació de quan una persona no es deixa portar pels impulsos i evita agredir l’altre. És important viure-ho dins la família tal com el Senyor te misericòrdia de tots nosaltres.

Tenir paciència no vol dir deixar que ens maltractin contínuament o tolerar agressions físiques o permetre que ens tractin com objectes. El problema sorgeix quan ens col·loquem al centre i esperem que només es compleixi la nostra voluntat o exigim que les relacions siguin “celestials” o que les persones siguin perfectes. Aleshores tot ens impacienta, tot ens porta a reaccionar amb agressivitat.

Si no cultivem la paciència sempre tindrem excuses per respondre amb ira i, finalment, ens convertirem en persones que no saben conviure, antisocials, incapaces de postergar els impulsos i la família es convertirà en un camp de batalla.

La paciència s’aferma quan reconec que l’altre també té dret a viure en aquesta terra al costat meu, així tal com és. No importa si és un destorb per a mi, si altera els meus plans, si em molesta amb la seva manera de fer o amb les seves idees, si no és tot tal com jo esperava…

L’amor ens porta a acceptar l’altre com a part d’aquest món, també quan actua d’una manera diferent al que jo desitjaria.

L’amor és bondadós

La paciència no és una positura passiva sinó que està acompanyada per una activitat, per una reacció dinàmica i creativa davant els altres. Indica que l’amor beneficia i promou els demés i per això es tradueix com a servicial.

L’amor no és només un sentiment, sinó que implica “fer el bé” i així s’ha d’entendre d’acord amb el sentit original del verb hebreu “estimar. Com deia Sant Ignasi: “l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules”.

D’aquesta manera l’amor manifesta tota la seva fecunditat i ens permet experimentar la felicitat de donar, la noblesa i la grandesa de donar-se en abundància, sense mesura, sense reclamar res, per les soles ganes de donar i de servir.

L’amor no té enveja

En l’amor no hi ha lloc per sentir malestar pel bé de l’altre. L’enveja és sentir tristesa pel bé de l’altre la qual cosa manifesta que no ens interessa la felicitat dels demás ja que estem exclusivament concentrats en el propi benestar.

Mentre l’amor ens fa sortir de nosaltres mateixos, l’enveja ens porta a centrar-nos en el propi jo. El veritable amor valora els èxits de l’altre, no els veu com una amenaça i s’allibera del gust amargant de l’enveja. Accepta que cada un té dons diferents i diferents camins en la vida. D’aquesta manera procura descobrir el seu propi camí per ser feliç i deixa que els demés trobin el seu.

L’amor ens porta a una real valoració de cada ésser humà reconeixent el seu dret a la felicitat. Com que estimo aquesta persona accepto, en el meu interior, que pugui gaudir d’un bon moment. I aquesta arrel de l’amor em porta a refusar la injustícia que alguns tinguin massa i altres no tinguin res, o també que els descartats de la societat puguin viure una mica d’alegria. Però això no és enveja, sino desitjos d’equitat.

amor i matrimoni l: presentació

Iniciem avui un seguit d’escrits sobre l’amor i el matrimoni. Ens ha mogut a fer-ho la crisi actual que pesa sobre el matrimoni i les reflexions que el Papa Francesc fa en el capítol 4rt del document l’Alegria de l’amor (Amoris Lætitia).

Si bé els avis podem pensar que ja ens ha passat aquest temps, no és pas així: l’amor l’hem de fer créixer cada dia entre nosaltres i també hem de continuar transmetent-lo als fills… i nosaltres els hi podem donar un cop de mà parlant amb els néts.

L’Alegria de l’amor és un document que tots hauríem de llegir. Si més no els capítols 4rt, que parla de l’amor i el matrimoni, i 7è que fa referència a l’educació dels fills.

La nostra intenció és fer uns escrits fàcils, curts i assequibles, que recullen les idees cabdals del document, per tal de fer-lo assequible a aquelles persones que –per les raons que sigui– no llegiran tot el document. Esperem que us siguin útils.

La versió en castellà és al link de la pàgina que posa “castellano” i que publica el diari digital ForumLibertas.

*      *      *

La vida

El matrimoni és una íntima comunitat conjugal de vida i d’amor i la sexualitat està ordenadaa l’amor conjugal de l’home i la dona. Aquesta unió està ordenada a la generació pel seu propi caràcter natural. El fill que arriba no ve de fora a afegir-se a l’amor dels esposos, brota del mateix cor d’aquest do recíproc, no és el final d’un procés, sinó que hi és present des del mateix moment de l’inici de l’amor.

El fill reclama néixer d’aquest amor i no de qualsevol manera, ja que ell no és un dret, sinó un do, fruit de l’acte específic de l’amor conjugal dels seus pares.

Avui s’està difonent una mentalitat que redueix la generació de la vida a una variable dels projectes individuals o dels cònjugues. Cal redescobrir la necessitat de respectar la dignitat de la persona en la valoració moral dels mètodes de regulació de la natalitat.

És tan gran el valor de la vida humana que de cap manera es pot plantejar com un dret sobre el propi cos la possibilitat de prendre decisions respecte a aquesta vida, que és un fi en si mateixa i que mai pot ser objecte de domini per part d’un altre ésser humà.

La família

La família és el santuari de la vida, el lloc on és engendrada i se'n té cura i és una punyent contradicció que es converteixi en el lloc on la vida és negada i destrossada.

Gràcies a la família es fa creïble la bellesa del matrimoni indissoluble i fidel per a sempre. En la família s’aprèn la paciència, el perdó generós i reïterat, l’oració i l’ofrena de la pròpia vida.

En la seva unió d’amor els esposos experimenten la bellesa de la paternitat i la maternitat, comparteixen projectes i fadigues, desitjos i aficions, aprenen a tenir cura l’un de l’altre i a perdonar-se mútuament. Celebren els moments feliços i es recolzen en els episodis difícils…

Els fruits que fan única i insubstutuïble la resposta a la vocació de la família son la bellesa del do recíproc i gratuït, l’alegria per la vida que neix i la cura amorosa de tots els seus membres, des dels petits fins els ancians.

El fet de que un sol home s’uneixi a una sola dona en un llaç indissoluble, de manera que no es puguin separar, siguin quines siguin les dificultats i fins i tot quan s’hagi perdut l’esperança de tenir fills, això no pot passar sense un gran misteri.

L’educació dels fills

L’educació integral dels fills és una obligació gravíssima i un dret primari dels pares. És un dret essencial i insubstituïble que han de defensar i que ningú hauria de pretendre teure’ls-hi. L’Estat ofereix un servei educatiu subsidiari, acompanyant la tasca indelegable dels pares que tenen el dret de poder escollir amb llibertat el tipus d’educació que vulguin donar als seus fills d’acord amb les seves conviccions.

L’escola no substitueix els pares, sinó que els complementa. Aquest és un principì bàsic. Però avui s’ha obert una escletxa entra família i societat, entre família i escola: el pacte educatiu s’ha trencat i l’aliança educativa de la societat amb la família ha entrar en crisi.

L’amor quotidià

Sant Pau en la primera carta als corintis (1 C 13, 4-7) escriu un himne a la caritat on plasma algunes característiques de l’amor veritable que hem de viure i cultivar els esposos cada dia –tots els dies– entre nosaltres i amb els fills.

Heus aquí el text que comentarem per tal d’aprendre a posar per obra la veritable caritat:

L’amor és pacient,

és bondados,

no té enveja,

no es vanagloria,

no s’enorgulleix,

no és insolent,

no cerca el propi interès,

no s’irrita,

no té en compte el mal,

no s’alegra de la injustícia,

s’alegra amb la veritat.

Tot ho excusa,

tot ho creu,

tot ho espera,

tot ho suporta.

Tot un programa per viure dia a dia. Tot un programa que ens farà persones cabdals, capaces d'estimar de veritat.

un cop més la família

Els avis, com sempre, hem d’estar al dia de les coses que passen per tal de poder ser transmissors a fills, néts i amics dels temes importants. I ara n’hi ha un que val la pena que el llegim i el coneguem. Es tracta del darrer document del Sant Pare Francesc sobre l’amor en la família: L’Alegria de l’amor, dirigit als matrimonis i a tots els fidels i el tema dominant és recalcar la importància de “l’alegria, l’amor i la família”.

Per entendre com ha tractat el Papa aquest document recordaré la resposta que va donar a la pregunta d’un periodista a l’avió de tornada del viatge a Lesbos:

«Quan vaig convocar el primer sínode, la gran preocupació dels mitjans era: ¿Podran rebre la comunió dels divorciats que s'han tornat a casar civilment? I com que jo no sóc sant, això em va molestar i també em va produir una mica de tristesa. Però aquest mitjà de comunicació que diu això, ¿no s'adona que aquest no és el problema important?, ¿no s'adona que la família, a tot el món, està en crisi? I la família és la base de la societat. ¿No s'adona que els joves no volen casar-se? ¿No s'adona que la caiguda de natalitat a Europa és per posar-se a plorar? ¿No s'adona que la manca de treball i les possibilitats de treball fan que el pare i la mare hagin de treballar i els nens creixin sols i no aprenguin a créixer en diàleg amb el pare i la mare? Aquests són els grans problemes».

En una de les homilies diàries a Santa Marta va recordar el principi de la creació de l’home i la dona amb les paraules de Jesús: Des del principi de la Creació Déu els va fer home i dona. Per això l’home deixarà  el seu pare  i la seva mare i els dos seran una sola carn. De manera que ja no són dos, sinó una sola carn. I continua el Papa:

«Déu es refereix a l’obra mestra de la Creació que són, justament, l’home i la dona… és l’inici de l’amor, van junts com una sola carn. Aquesta és la història de l’amor, ¡aquesta és la història de l’obra d’art de la Creació!

«Però… quan aquest amor fracassa –perque massa vegades fracassa– hem de sentir el dolor del fracàs, acompanyar les persones que han tingut aquest fracàs, no condemnar-les, caminar amb elles…

«Quan rellegim les paraules de Jesús un s’adona de com de bell és l’amor, com de bell és el matrimoni, com de bella és la família, com de bell és aquest camí, i quant amor i quanta proximitat hem de tenir amb els germans i germanes que, en la vida, han tingut la desgràcia d’un fracàs en l’amor».

Aquest tarannà és “la música de fons” del document i que val la pena llegir. La sola lectura dels apartats de l’índex, posats d’una manera lligada, ens fa adonar de quina manera més tendra i misericordiosa (per utilitzar dues paraules seves) va desplegant els temes proposats. Us animem a llegir el document que de la primera a la darrera pàgina ens encoratja a no defallir en el tema de la família, de la seva constitució, de la seva fidelitat, del seu engandir-la, del no deixar ningú de banda…

Heus aquí el “relat” que hem fet des dels apartats de l’índex:

1. L’alegria de l’amor vista a la llum de la paraula, fan de tu i de la teva esposa, i dels rebrots d’olivera que són els fills, un camí de sofriment i de sang, un camí que fa que aribi la fadiga a les teves mans, i també la tendresa de l’abraçada.

2. La situació actual de la família fa que s’hagin d’frontar, d’una manera seriosa, realitats i desafiaments.

3. Però si posem la mirada en Jesús, descobrim la vocació de la família i de quina manera Jesús recupera i porta a la plenitut el projecte diví, que els documents de l’Església ens recorden i que culmina en el sagrament del matrimoni –transmissor de la vida i mitjà de l’educació dels fills– que és llavor del Verb, encara que hi hagi situacions imperfectes.

4. L’amor en el matrimoni és un amor quotidià que

necessita de paciència, esperit de servei, no ser envejós, no creure’s superior, amable, desprès, sense violència, que sap perdonar, que sap alegrar-se amb els demés, que sap disculpar, confiat, esperançat, que sap soportar-ho tot…

És un amor que ha de créixer en la caritat conjugal durant tota la vida, tenint-ho tot en comú, amb alegria i bellesa, amb un compromís d’amor que es manifesta i creix amb el diàleg.

És un amor apassionat, que sap del món de les emocions, de la dimensió eròtica de l’amor, de com Déu estima el goig dels seus fills, i també de la violencia i la manipulació, i del matrimoni i de la virginitat.

D’aquesta manera, s’arriba a la transformació de l’amor

5. I aquest amor ha d’esdevenir fecund, ha d’acollir noves vides que s’han d’estimar ja en l’embaràs, l’han d’estimar pare i mare; ha de ser una fecunditat ampliada aprenent a discernir el cos; hem de viure la vida en una família gran, i això ho aconseguirem essent fills, acollint els ancians, essent germans i tenint un cor gran.

6. Des d’un punt de vista pastoral cal estudiar com anunciar l’evangeli a la família d’avui i com hem de guiar els promesos en el camí de preparació al matrimoni, preparant la celebració; acompanyar els primers anys del matrimoni, amb recursos concrets; tenir recursos per il·luminar crisis, angoixes i dificultats que sorgeixen de les crisis o de velles ferides, i com cal acompanyar després d’una ruptura, o un divorci, o com atendre situacions complexes; atendre les persones quan la mort ens clava el seu agulló.

7. I hem de parlar d’enfortir l’educació dels fills:

saber on son, donar-los uns formació ètica, valorar les sancions com estímuls, tenir un pacient realisme, fer de la vida familiar un contexte educatiu, donar una bona educació sexual i transmetre la fe.

8. Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat humana que porta a situacions irregulars, a saber veure les circumstàncies atenuants, quines normes hi ha d’haver i com aplicar la lògica de la misericòrdia pastoral.

9. L’espiritualitat matrimonial i familiar ens ha de portar a la comunió sobrenatural, a pregar plegats a la llum de la Pasqua, a l’espiritualitat de l’amor exclusiu i lliure, i a l’espiritualitat de la cura, del consol i de l’estímul.

els avis davant l'any del jubileu de la misericòrdia

Logo del Jubileu

De ben segur que haurem llegit alguna cosa sobre aquest Any Jubilar de la Misericòrdia que ha convocat el Sant Pare i que ens demana que tots ens hi comprometem. Podem pensar que el món està tan malament que no servirà de res, que la nostra aportació serà insignificant, que els néts ni se n’enteraran… 

Doncs no! Pensem que podem fer molt. Més d’una vegada hem parlat de la influència que els avis tenim sobre els néts, de quin grapat de coses els podem ensenyar, de com podem fer que corregeixin defectes… doncs ara és un moment per fer-los veure que la seva vida no és només per a ells, que no podem ser egoïstes, que no podem pensar només en nosaltres mateixos, sinó que hem d’aprendre a donar-nos als demés.

Aquest és un Jubileu temàtic que pren la seva força del contingut central de la fe i busca recordar-li a l'Església la missió prioritària que té de ser signe i testimoni de la misericòrdia en tots els aspectes de la seva vida pastoral.

Però val la pena que ens preguntem: ¿Què podem fer els avis per tal de donar a conèixer i viure aquest any tal com el sant Pare ens demana?

Doncs pensem que hi ha tres coses que podem fer:

A.  Guanyar el Jubileu

B.   Viure les Obres de Misericòrdia

C.  Celebrar el dia del Baptisme

A. Guanyar el jubileu

Un tema important d’aquest any i que cal que tinguem molt present és el del Jubileu de la Misericòdia pel qual el Papa ens demana que ens proposem de fer alguna cosa concreta cada un de nosaltres, a nivell personal, però també a nivell familiar, cada família en particular.

El Papa vol que aquest any conreem la revolució de la tendresa com a fruit d'aquest any de la misericòrdia: la tendresa de Déu per a cada un de nosaltres. Cada un de nosaltres ha de dir: "Jo sóc un desventurat, però Déu m'estima; llavors també he d’estimar els altres de la mateixa manera".

I ens recorda que el seu desig seria que durant aquest any jubilar tots els catòlics es confessessin, com a mínim, una vegada.

¿Què cal fer Per guanyar el Jubileu? Podeu pensar on podeu anar, des de Roma fins a qualsevol temple jubilar. Adjuntem un mapa dels temples jubilars de Catalunya.

S’ha d’anar en peregrinació a un temple jubilar i traspassar la porta santa. (anar en peregrinació no vol dir fer coses rares, sinó que tothom sigui conscient d'allò que va a fer)

a.    Confessar-se (a l’eglésia el mateix dia o dintre de la setmana anterior o posterior, no cal que sigui el mateix dia)

b.   Resar un Credo

c.    Resar un Parenostre per les intencions del sant Pare

d.   Assistir a Missa i combregar

B. Viure les Obres de Misericòrdia

Les obres de misericòrdia són accions caritatives mitjançant les quals ajudem el nostre proïsme en les seves necessitats corporals i espirituals. Nosaltres les vam aprendre de petits, i ara les podem recordar i ensenyar als néts com viure cada una d’elles.

L'exercici de les obres de misericòrdia comunica gràcies a qui les exerceix i ens ajuden a avançar en el camí cap al cel, perquè ens van fent semblants a Jesús, que ens va ensenyar com ha de ser la nostra actitud cap als altres.

¿Quines són les obres de misericòrdia?

Hi ha catorze obres de misericòrdia: 7 corporals i 7 espirituals.

Obres de misericòrdia corporals

Van Gogh - El bon samarità

La llista l’Església l’ha pres del text de Jesús quan parla del judici final:

Quan el Fill de l'home, envoltat de la seva glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron de glòria (…) posarà les ovelles a la seva dreta i els cabrits a l'esquerra. Llavors dirà el rei als de dreta: 'Veniu, beneïts del meu Pare; preneu possessió del Regne preparat per a vosaltres des de la creació del món; perquè vaig estar famolenc i em donàreu menjar, assedegat i em donàreu beure, era foraster i m’hospedàreu, anava despullat i em vau vestir, malalt i em vau visitar, empresonat i em vau venir a veure. (…) Us ho asseguro, cada vegada que ho vau fer amb el més petit dels meus germans, a mi m'ho fèieu'.

1. Donar de menjar al famolenc

2. Donar de beure a l'assedegat

3. Donar posada al pelegrí

4.  Vestir el nu

Aquestes quatre primeres fan referència a l'ajuda que hem de procurar en aliment, beguda, allotjament i vestit als més necessitats, a aquells que no tenen l'indispensable per a poder menjar cada dia. Avui per a molts és un assumpte de vida o mort, com a l’antiguitat, pel risc que presenten els moviments migratoris de gent que fuig de la guerra i la misèria per trobar qui els atengui en la seva dignitat.

5. Visitar els malalts

Es tracta d'una veritable atenció als malalts, ancians i persones soles, tant en l'aspecte físic, com en fer-los un estona de companyia.

6. Visitar els empresonats

Consisteix en visitar els presos i prestar-los ajuda material i espiritual que els serveixi per millorar com a persones. No oblidar els “presos” per culpa de les addiccions (droga, alcohol, sexe…)

7. Enterrar els difunts

Enterrar els difunts és important per tal de donar digna sepultura al cos humà ja que som “temples de l'Esperit Sant”.

Obres de misericòrdia espirituals:

La llista l'ha pres l'Església d’entre textos que hi ha a la Bíblia i de actituds i ensenyaments del mateix Crist: el perdó, la correcció fraterna, el consol, suportar el sofriment…

1. Ensenyar a qui no sap

Consisteix a ensenyar l'ignorant en qualsevol matèria, també sobre temes religiosos, ja sigui de paraula, amb escrits, per ràdio o per televisió.

2. Donar bon consell a qui ho necessita

Per poder donar un bon consell hem d’estar preparats ja que no es tracta de donar opinions personals, sinó d'aconsellar bé, en sintonia amb Déu.

3. Corregir a qui s'equivoca

És practicar la correcció fraterna que ens ensenya el mateix Crist amb mansuetud i humilitat, ja sigui en temes humans o pel que fa referència al pecat.

Rembrandt - El retorn del fill pròdig

4) Perdonar les injúries

Recordar les paraules de Jesús al Parenostre: "Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors" i les de la Creu: "Pare, perdona'ls, que no saben el que fan".

5. Consolar el trist

Donar consol al trist o acompanyar a qui pateix alguna dificultat, per tal d’ajudar-los a superar aquesta situació difícil de dolor o tristesa.

6. Patir amb paciència els defectes dels altres

La paciència davant els defectes aliens també és virtut. No obstant, amb molta caritat, s'ha d’advertir a qui obra amb molèsties per als altres.

7. Pregar pels vius i pels difunts

Sant Pau recomana pregar per a tots, sense distinció, també per als governants i persones amb responsabilitat. I els difunts que estan al Purgatori esperen de les nostres oracions per tal d’entrar més aviat al cel.

C. Celebrar el dia del baptisme

En més d’una ocasió, a les Audiències o a l’Àngelus, el Papa ha preguntat als assistents si es recordaven de la data del seu baptisme. Com que ja dóna per suposat que ningú se’n recorda, anima a la gent a que la cerqui i ho celebri, ja que així com celebrem la data del naixement, també cal que celebrem la del baptisme, ja que és un dia molt important, és el dia en què el Senyor entra dintre nostre, ens fa seus, ens fa fills de Déu, i aquest és el millor títol.

No fa falta celebrar-ho ni amb regals, ni amb pastissos, ni amb espelmes, senzillament recordar aquest dia com un dia molt important en la nostra vida, el dia que el Senyor ens va fer fills de Déu.

Això us pot semblar una tonteria, però penseu amb la de coses que fem durant l’any que sí que són veritables tonteries… i les fem! I avui que se celebra tot (dia del càncer, dia de la dona, dia gay, dia del colesterol…), ¿per què no celebrar, també, el dia que ens vam fer cristians?