la personalitat

Els avis sabem molt bé que cada fill és un món, que cada un és diferent. Cada fill o filla amaga dintre seu la riquesa i la varietat que pot tenir el món sencer. No podem conèixer la potència de l'enteniment, ni la força de la voluntat, ni la capacitat d'imaginació, ni les diferents trajectòries per les que passa el camí que va seguint una persona al llarg de la seva vida.

No és fàcil entrar en el caràcter de les persones, però és imprescindible conèixer-les per tal de poder ajudar els fills a treure d'ells mateixos el millor que tenen dintre seu per trobar la veritable felicitat. Educar, ho sabem molt bé, no és "posar a dins" sinó "treure a fora" les millors qualitats que tenen els fills, ajudar-los a encarrilar la seva vida, a educar el seu temperament, a adquirir un bon caràcter i a assolir la pròpia personalitat.

La constitució somàtica, el temperament i la intel·ligència constitueixen el substrat de la personalitat. Són elements que s'hereten, congènits, innats, que fan que cadascú sigui com és i que es manifesten en el seu estat d’humor, en la seva afectivitat, en les seves fluctuacions, en la seva susceptibilitat… Cada fill té el seu temperament i si no el tenim en compte, podem cometre greus errors en la seva educació.

Els avis hem de conèixer bé néts i nétes per treballar de valent en aquest camp i no desfer la feina que puguin haver fet els pares, els nostres fills. Ja hem vist que el temperament s'ha d'educar, que és una matèria prima que s'ha de treballar, que s’ha de modelar, per tal de poder assolir un bon caràcter i la pròpia personalitat. El temperament és un brillant en brut, una pedra per tallar, per pulir, per tal de poder arribar a ser un brillant de molts quilats. El caràcter és aquest brillant, és el temperament educat que fa que una persona sàpiga respondre no d’una manera temperamental, sinó amb caràcter.

Una persona de temperament colèric reacciona amb violència davant un fet que no li agrada, s’enfada amb la gent que té al voltant i se’n va girant l’esquena a tothom. Una persona de temperament colèric, però que ha educat el seu temperament, davant el mateix fet que no li agrada, després d’una reacció inicial impulsiva, sap demanar perdó pel que ha passat i oblida l'incident.

Per tal de conèixer bé els néts i ajudar-los en aquesta tasca d’educació i creixement de la seva personalitat, els avis hem de saber viure tres actituds: mirar, escoltar i sentir.

MIRAR. Per tal de conèixer bé als néts no n'hi ha prou en veure'ls, els hem de mirar. Veure no és el mateix que mirar. Veure és percebre un objecte que l'il·lumina la llum. Mirar és fixar la mirada en allò que ens interessa, és observar amb deteniment una cosa concreta. Per conèixer bé els néts els hem de mirar. Fixem-nos-hi bé. Mirem com parla. Mirem com juga, com menja, com escolta. Mirem-lo com mira. Mirem-li els ulls i aprendrem a conèixe'ls. Avis: mirem els néts!

ESCOLTAR. Per tal de conèixer bé els néts no n'hi ha prou en sentir-los, els hem d'escoltar. Sentir no és el mateix que escoltar. Sentir és percebre els sons. Escoltar és parar atenció a allò que se sent. Per conèixer bé els néts els hem d’escoltar. Quan ens demanen alguna cosa hem de saber deixar allò que estem fent per escoltar-los. No podem contestar amb un "sí" o un "no" perquè ens deixin tranquils o amb un "espera't que ara estic a l'ordinador". Si això és freqüent serà una mostra de frivolitat envers els néts i aquests tindran la sensació que els avis sempre tenim "alguna cosa" més important per a fer que escoltar-los a ells. Avis: escoltem els néts!

SENTIR. Per tal de conèixer bé els néts no n’hi ha prou en veure com es mouen, els hem de sentir bategar. La vida és acció. Allò que fa cada un d’ells és un element important per conèixer el caràcter de les persones. Si aconseguim que ens deixin entrar en el batec de la seva vida, serà més fàcil entendre’ls. Hem de jugar amb ells, hem d’estudiar amb ells, hem de d’emocionar-nos amb ells, hem de plorar  amb ells… Aquesta proximitat amb els néts –respectant la seva personalitat, la seva intimitat i la seva llibertat– farà que coneguem millor com ells viuen la seva vida. Avis: sentim amb els néts!

Els ensenyarem a enfortir la seva voluntat, a vèncer en la lluita proposada per a cada dia, a no cedir davant els capricis, manies o gustos, a fugir de l’egoïsme, a superar la mandra davant el temps d’estudi, a cultivar la seva intel·ligència per saber gaudir de les satisfaccions que permet el fet d’ésser intel·ligents, a aixecar-se en punt cada matí, a créixer en les virtuts com la sinceritat, la fermesa, la laboriositat, la lleialtat…, a tenir criteri propi, a viure el seny per sobre la rauxa, a observar, llegir i pensar… Bacon deia que la lectura fa l'home complet, la conversa el fa àgil i l’escriure el fa precís.

Aquest mirar, escoltar i sentir els néts ens ajudarà als avis a lloar més el seu esforç i elogiar menys els seus dots intel·lectuals, ja que el primer produeix estímul i el segon vanitat. Ens servirà per ajudar-los en la formació del seu caràcter i en el desenvolupament de la seva personalitat. 

la família

Fa uns mesos parlàvem del matrimoni, d’aquest compromís fidel i indissoluble d’amor i de comunió de vida entre un home i una dona fruit del «sí» total que hem dit davant Déu, la qual cosa fa que «ja no siguem dos, sinó una sola carn» i que, fruit d’aquest amor, acceptem els fills que ens naixeran.

Avui parlarem de la família, fonamentada en el matrimoni, recolzada per l’amor entre marit i muller, sostinguda per l'afecte i comprensió mútua, i que formem el conjunt de persones que vivim en un entorn més o menys llunyà: els pares, els fills i els avis.

Les persones no ens hem donat l’ésser a nosaltres mateixos. Tots hem rebut d’altres la vida. Home i dona hem sigut creats a imatge i semblança de Déu per estimar i ens ha donat un projecte d’amor per a cada u. A molts de nosaltres Déu ens ha cridat al matrimoni per tal de formar una família i col·laborar amb Ell per portar noves vides al món.

Avui s’exalta tant la llibertat de l’individu concebut com a subjecte autònom –com si es fes ell sol i es bastés a si mateix– que la vida social s’organitza en base a desigs subjectius i mutables al marge de la relació i la responsabilitat amb els demés i això fa que avui, tant el casar-se, com després tenir fills, sigui un dilema que es plantejen molts joves, sobre tot si són solters i han arribat al voltant dels trenta. Els espanta haver de deixar de fer moltes coses a les que estan acostumats, no poder continuar fent el que fan i un compromís que els lligui de per vida ho veuen com una càrrega gairebé insuportable. I les ciutats s’omplen de singles que viuen en lofts ben amoblats.

L'important és l’autorealització, la carrera professional, el triomf social. Si no es té ganes de viure sol, es viu en parella de forma temporal, sense cap compromís. Cad u fa la seva vida i l’únic que es comparteix són despeses i el pis. Viuen vides paral·leles: mai es troben. Si continua aquesta relació pot aparèixer un nou desig comú: tenir un fill. I això serà un aspecte més de la pròpia realització personal, serà un nou objecte de consum.

Els fills formen part de la família i si no n’hi ha per voluntat expressa dels pares, per l’egoïsme de no voler perdre llibertats personals en bé d’un nou ésser, o si es tenen com un bé al que s’hi té dret per satisfer els sentiments personals, a la llarga es paga amb soledat.

Malgrat tot això la família, com tot el que ha dissenyat la naturalesa, es resisteix a morir, encara que el depredador humà s'entesti a acabar amb ella. Com l’au Fènix, s'alça de les seves pròpies cendres una vegada i una altra. I segueix, generant suport i esperança.

 “Si no tinguessim fills, no hi hauriua un buit insoportable? No hi ha experiència igual a la de tenir fills. No es pot substituir per res. No es poden tenir amb un amic… És la manera d’arribar a ser plenament responsable d’un altre ésser humà i d’aprendre a estimar d’una manera molt profunda… Qui els ha tingut els tornaria a tenir, és una experiència que val la pena viure-la” diu Morrie a Mitch a Els dimarts amb Morrie.

"Sense la meva feina, no sóc jo; però sense ell i sense ells dos, jo no sóc res" diu Kate Reddy, a Temptació a Manhattan.

Cal recordar que la família:

• és l’àmbit privilegiat on cada persona aprenen a donar i rebre amor, i en aquest àmbit, a la llar, és on els fills tenen el dret fonamental a néixer, a tenir una llar on se’ls preservi d’insídies i amenaces i a ésser educats en la fe dels pares;
• és l’únic lloc on s’ofereix als fills una gran seguretat i s’els ensenya la bellesa de l'amor fidel i durador malgrat les dificultats;
• és un bé insubstituïble ja que l'amor entre el pare i la mare fa que els fills visquin la vida amb alegria i entusiasme;
• fa créixer en els fills el goig de viure i els ajuda a superar els obstacles que comporta la vida humana.

Les llars en pau i en harmonia asseguren un bé evident a la família, centre neuràlgic de la societat. La família és una escola d’humanització de la dona i de l'home, perquè creixin fins a fer-se veritablement dona i home. En aquest sentit, l'experiència de ser estimats pels pares porta als fills a tenir consciència de la seva dignitat de fills.

Aconseguir un matrimoni estable no és una meta impossible, ni una utopia exclusiva per als que practiquen determinades creences religioses. La fidelitat en l'àmbit matrimonial forma part de l'antropologia humana i és una cosa natural a ella. La fidelitat es fa dia a dia, minut a minut. Dificultats sempre n'hi ha. Són pròpies de tota relació humana. Però quan arriba la tempesta s'ha de salvar el vaixell: tirar llast i evitar el seu enfonsament. La fidelitat no està de moda, sona a carca, i si algú gosa defensar-la se’l titlla de ranci, primitiu i antiquat. Com si ser progre i modern fos sinònim d'infidelitat.

En tot aquest camp els avis hi podem fer molt. Si ho sabem fer, moltes vegades els avis som els qui podem garantir l'afecte i la tendresa que tot ésser humà necessita donar i rebre; podem aconsellar als fills que veiem que fan aigües…; podem donar als petits la perspectiva del temps ja que som memòria i riquesa per a les famílies. I hem d’aconseguir que mai siguem exclosos del cercle familiar.