Quan alguna de les nostres nétes –o néts– ens sorprèn amb alguna
actuació per a nosaltres inesperada o sorprenent, pensem: “Aquesta noia té
talent!”. I ja ens imaginem d’allò què pot ser capaç si continua per aquest
camí. El do
més gran que hem rebut les persones és el de la vida i juntament amb ella un
conjunt de qualitats, de capacitats i d’aptituts personals –intel·lectuals, de
simpatia, d'amabilitat, de relació, de treball– útils per a alguna activitat.
Això són els talents: totes i cada una d’aquestes qualitats, capacitats i
aptituts rebudes que sempre estaran d’acord amb les nostres possibilitats per a
suportar-les i desenvolupar-les. Una part important de la felicitat que
adquireix una persona al llarg de la seva vida consisteix en desenvolupar el
talents i posar-los al servei dels demés per tal que el propi egoisme no
esdevingui el protagonista.
Els avis
aquí també podem jugar un paper important. Desenvolupar els talents implica
iniciativa i quan els néts són petits
els hi hem d’indicar com invertir-los millor, així a mesura que s’aniran
fent grans tindran prou criteri per saber quins aspectes han d'afrontar i
estaran segurs que els talents que se li han confiat són els necessaris per dur
a terme aquesta lluita. Però per fer bé això requereix descobrir les qualitats
que cadascú hem rebut i posar-les en joc per tal de donar sortida a múltiples
iniciatives personals. L'essencial és procurar que el talent rendeixi i
comprometre's contínuament a produir bons fruits ampliant l'impacte social,
cultural o polític de les nostres activitats.
Quan
dediquem temps a fomentar les aficions dels néts, quan cerquem temps per
compartir amb els amics, amb els veïns, amb aquells que treballen amb
nosaltres, amb els condeixebles de l'escola o de la universitat, el fruit
arriba, i la primera conseqüència serà l'alegria d'haver servit, d'haver ajudat
a créixer els altres ja que els talents es desenvolupen en la societat per
millorar la societat.
Si
ensenyem a néts i nétes a aprofitar bé els seus talents estaran en millors
condicions d'interessar-se pel benestar dels altres. I a mesura que es facin
grans es preocuparan més pels seus amics i amigues i seran capaços de promoure
propostes que impliquin la millora de la societat, començant per l'àmbit on es
moguin. Hem de tenir clar que els talents no són nostres, se'ns han donat, en som administradors i
arribarà un dia que se'ns demanarà comptes de com els hem fet treballar: uns
els hauran multiplicat, d’altres, en canvi, els hauran amagat o guardat, per por
o, simplement, per mandra.
Hi ha tres passes necessàries
per fer rutllar els talents:
1.
Observar. Descobrir quines
qualitats tenim cada un de nosaltres. Tots tenim més
qualitats de les que ens imaginem. Quan diem d’algú: "aquest té
talent", volem manifestar de quines coses és capaç, quines són les seves
qualitats. Doncs bé, jo he de saber de què soc capaç i posar l’esforç necessari
per tirar-ho endavant i no arrugar-me davant les dificultats.
2.
Jutjar. He de ser conscient
de com negocio jo amb els talents rebuts. No puc abandonar els projectes que
tinc davant per por a l’esforç, per comoditat o per mandra. Sense esforç no
s’aconsegueix res. Cal ser exigent amb mi mateix i responsable per tal de no
deixar de fer el que cal.
3. Actuar. Posar els talents al servei dels demés. No els puc enterrar o
quedar-m’els per a mi sol. No puc anar pel món fent el mínim, deixant-me portar
per la mandra. Hi ha gent que necessita del meu esforç i l'he d’ajudar.
Ningú no pot pensar que té massa dons, que está en un lloc que no és el seu, o que les forces són escasses per a desenvolupar aquesta tasca: tots hem de correspondre administrant els dons amb promptitud, constància i iniciativa. Si desdenyem els dons rebuts, si no volem descobrir les immenses possibilitats dels nostres talents, si no ens volem complicar la vida... mai no arribarrem a saber el que podríem haver fet, ni a descobrir les nostres capacitats de servei als demés. Per aconseguir això és important la responsabilitat personal i la perseverança. La suma de les capacitats
personals rebudes, del compromís per desenvolupar-les i de com les poso en
acció –és a dir, la suma del puc, vull i ho faig– farà que es manifesti el
nostre talent en tot allò que fem.
La
coneguda paràbola dels talents de l’evangeli és una mostra clara del que hem de
fer amb els dons rebuts. En som administradors, no propietaris, i per tant els
hem de fer rendir i donar-ne comptes quan s’ens demanin. I els hem de fer treballar
al cent per cent. No podem enterrar-los, no podem argumentar que no hem sabut
com fer-ho o que era molt exigent el que se’ns demanava: els talents rebuts
estan d’acord amb les nostres possibilitats.
