Probablement
molts de nosaltres haurem pogut fer uns dies de vacances. Totes les vacances són
diferents. Mai no n’hi ha cap d’igual, ni tan sols les que passem cada any cada
un de nosaltres: cada any són diferents.
Alguns avis haurem
passat les vacances amb néts, d’altres amb fills, o sols, o en companyia
d’algun matrimoni amic. Molt probablement la gran majoria de nosaltres ja les
hem acabat i això vol dir tornar a les tasques que feiem abans de l’estiu o a
les noves que tenim programades per aquest curs.
Ara és hora de
repensar el curs que s’inicia amb més ganes que mai i sense la sensació d’haver
de patir això que diuen que afecta a moltes persones quan s’els acaben les
vacances i han de tornar a la feina que van deixar unes setmanes abans: el transtorn posvacacional.
Molts de nosaltres
hem estat treballant més de 40 anys, 8 o més hores diàries, hem fet tres
setmanes o un mes de vacances cada any i no hem tingut –ni nosaltres ni cap
company de feina conegut– que tingués aquesta síndrome.
Penso que és mes un
recurs que s’ha empescat algún periodista espavilat –per tal d’omplir pagines
de revistes, diaris i tertúlies de la tv cada final de temporada– que no pas
una realitat que passi sovint. Com el tema dels polls, que ara en parla tothom
i a tot arreu: és una manera com una altra de fer gastar als pares un dineral
amb productes antipolls per “si de
cas…”.
Dic que nosaltres no
tenim aquesta sensació perque la gran majoria ja no ens aixequen d’hora per
anar a fitxar a l’empresa, però ens podem trobar que algun amic nostre ens
comenti que té una filla o fill que té aquesta sensació: que “es troba malalt”
per haver d’incorporar-se a la feina després de tres o quatre setmanes de dolce far niente o d’estar perseguint
fills per tal que facin “els deures de repàs” que els toca cada dia, encara que
sigui temps de vacances.
Diuen que hi ha gent
que estaria disposada a agafar la baixa laboral per aquest canvi de rutina que
els hi representa la tornada a la feina, ja que es troben “més irritables, més
cansats, amb més dificultats per dormir, amb apatia i tristesa…”, que el
malestar els prové “del canvi en el ritme diari, en l’horari, en els menjars,
en l’activitat social…”. Penso que moltes vegades és una excusa per no tornar a
la feina amb il·lusió i ganes.
¿I no hi ha un canvi
de ritme quan un deixa la feina i se’n va de vacances? I jo em pregunto: ¿per
què no agafen la síndrome del “trastorn poslaboral” quan comencen les vacances?
S’haurien de trobar d’una manera similar ja que deixen de fer una activitat
diària per canviar-la per una altra, de cop i volta, i ben diferent, i moltes
vegades també estressant ja que hi ha qui programa unes vacances no de relax,
de descans, sinó de moltes activitats, una rera l’altra per aprofitar les 24 hores
del dia.
El que passa a
algunes persones és que tenen associades les vacances a un estat idílic de
plaer i distracció, mentre que el treball l’associen a un estat de malestar i
patiment. Pobre concepte tenen aquestes persones del treball i del descans.
Nosaltres iniciarem
el curs amb il·usió, amb moltes ganes de reprendre la tasca deixada fa unes
setmanes i amb el cap posat en aquells consells que hem donat alguna vegada en
aquestes pàgines per tal de no quedar-nos encarcarats (física i mentalment!).