amor i matrimoni l: presentació

Iniciem avui un seguit d’escrits sobre l’amor i el matrimoni. Ens ha mogut a fer-ho la crisi actual que pesa sobre el matrimoni i les reflexions que el Papa Francesc fa en el capítol 4rt del document l’Alegria de l’amor (Amoris Lætitia).

Si bé els avis podem pensar que ja ens ha passat aquest temps, no és pas així: l’amor l’hem de fer créixer cada dia entre nosaltres i també hem de continuar transmetent-lo als fills… i nosaltres els hi podem donar un cop de mà parlant amb els néts.

L’Alegria de l’amor és un document que tots hauríem de llegir. Si més no els capítols 4rt, que parla de l’amor i el matrimoni, i 7è que fa referència a l’educació dels fills.

La nostra intenció és fer uns escrits fàcils, curts i assequibles, que recullen les idees cabdals del document, per tal de fer-lo assequible a aquelles persones que –per les raons que sigui– no llegiran tot el document. Esperem que us siguin útils.

La versió en castellà és al link de la pàgina que posa “castellano” i que publica el diari digital ForumLibertas.

*      *      *

La vida

El matrimoni és una íntima comunitat conjugal de vida i d’amor i la sexualitat està ordenadaa l’amor conjugal de l’home i la dona. Aquesta unió està ordenada a la generació pel seu propi caràcter natural. El fill que arriba no ve de fora a afegir-se a l’amor dels esposos, brota del mateix cor d’aquest do recíproc, no és el final d’un procés, sinó que hi és present des del mateix moment de l’inici de l’amor.

El fill reclama néixer d’aquest amor i no de qualsevol manera, ja que ell no és un dret, sinó un do, fruit de l’acte específic de l’amor conjugal dels seus pares.

Avui s’està difonent una mentalitat que redueix la generació de la vida a una variable dels projectes individuals o dels cònjugues. Cal redescobrir la necessitat de respectar la dignitat de la persona en la valoració moral dels mètodes de regulació de la natalitat.

És tan gran el valor de la vida humana que de cap manera es pot plantejar com un dret sobre el propi cos la possibilitat de prendre decisions respecte a aquesta vida, que és un fi en si mateixa i que mai pot ser objecte de domini per part d’un altre ésser humà.

La família

La família és el santuari de la vida, el lloc on és engendrada i se'n té cura i és una punyent contradicció que es converteixi en el lloc on la vida és negada i destrossada.

Gràcies a la família es fa creïble la bellesa del matrimoni indissoluble i fidel per a sempre. En la família s’aprèn la paciència, el perdó generós i reïterat, l’oració i l’ofrena de la pròpia vida.

En la seva unió d’amor els esposos experimenten la bellesa de la paternitat i la maternitat, comparteixen projectes i fadigues, desitjos i aficions, aprenen a tenir cura l’un de l’altre i a perdonar-se mútuament. Celebren els moments feliços i es recolzen en els episodis difícils…

Els fruits que fan única i insubstutuïble la resposta a la vocació de la família son la bellesa del do recíproc i gratuït, l’alegria per la vida que neix i la cura amorosa de tots els seus membres, des dels petits fins els ancians.

El fet de que un sol home s’uneixi a una sola dona en un llaç indissoluble, de manera que no es puguin separar, siguin quines siguin les dificultats i fins i tot quan s’hagi perdut l’esperança de tenir fills, això no pot passar sense un gran misteri.

L’educació dels fills

L’educació integral dels fills és una obligació gravíssima i un dret primari dels pares. És un dret essencial i insubstituïble que han de defensar i que ningú hauria de pretendre teure’ls-hi. L’Estat ofereix un servei educatiu subsidiari, acompanyant la tasca indelegable dels pares que tenen el dret de poder escollir amb llibertat el tipus d’educació que vulguin donar als seus fills d’acord amb les seves conviccions.

L’escola no substitueix els pares, sinó que els complementa. Aquest és un principì bàsic. Però avui s’ha obert una escletxa entra família i societat, entre família i escola: el pacte educatiu s’ha trencat i l’aliança educativa de la societat amb la família ha entrar en crisi.

L’amor quotidià

Sant Pau en la primera carta als corintis (1 C 13, 4-7) escriu un himne a la caritat on plasma algunes característiques de l’amor veritable que hem de viure i cultivar els esposos cada dia –tots els dies– entre nosaltres i amb els fills.

Heus aquí el text que comentarem per tal d’aprendre a posar per obra la veritable caritat:

L’amor és pacient,

és bondados,

no té enveja,

no es vanagloria,

no s’enorgulleix,

no és insolent,

no cerca el propi interès,

no s’irrita,

no té en compte el mal,

no s’alegra de la injustícia,

s’alegra amb la veritat.

Tot ho excusa,

tot ho creu,

tot ho espera,

tot ho suporta.

Tot un programa per viure dia a dia. Tot un programa que ens farà persones cabdals, capaces d'estimar de veritat.

la família

Ara que comencem el mes d’octubre i acabem d’encetar un nou curs cal tenir present el tema de la família, sempre important, sempre en primera línia, sempre enfortint relacions, sempre oberta a tothom. Ara han començat les sessions del Sínode de bisbes que durant tres setmanes, del 4 al 25 d’octubre, treballarà sobre aquest tema i a l’acabar el sant Pare ens lliurarà un document per a tots nosaltres.

Val la pena que els avis fem de pal de paller tant amb els fills com amb els néts. Avui hi ha coses que trontollen i no les hem de deixar caure. Hem de fer el cor fort i ajudar a qui ho necessiti a tirar endavant, a no donar res per perdut, a seguir lluitant amb coratge i estimació.

Des de bon començament el Papa ens ha fet donar compte de la importància de la família per a cada un de nosaltres i per a tota la societat. No ha deixat de recordar-nos que és la cèl·lula més important de la societat i el lloc on es forja el caràcter, on s’aprenen les virtuts i on es trasmet la fe.

Reproduïm algunes de les seves frases en diferents al·locucions:

• Quan Déu acaba l'obra de la creació, realitza la seva obra mestra; l'obra mestra és l'home i la dona.
• Jesús comença els seus miracles amb aquesta obra mestra, en un matrimoni, en una festa de noces: un home i una dona. Així, Jesús ens ensenya que l'obra mestra de la societat és la família: l'home i la dona que s'estimen. Aquesta és l'obra mestra!
• El matrimoni és abans de res el descobriment d'una crida de Déu.
• La família roman en el fonament de la convivència i en la garantia contra l'exfoliació social.
• Els nens tenen el dret de créixer en una família, amb un pare i una mare, capaços de crear un ambient idoni al seu desenvolupament i a la seva maduració afectiva.
• Cal recordar la contribució «indispensable» del matrimoni a la societat, contribució que «supera el nivell de l'emotivitat i de la necessitat contingent de la parella».
• Aquest és el motiu pel qual és tan important la família: el Fill de Déu va néixer en una família i allà «va conèixer el món»: un taller, quatre cases, un poblet de res.
• No existeix el matrimoni exprés: cal treballar en l'amor, cal caminar. L'aliança de l'amor de l'home i la dona s'aprèn i s'afina. Es tracta d'una aliança artesanal.
• Fer de dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle.
• Els casaments són moments especials en la vida de molts. Per als «més veterans», pares, avis, és una oportunitat per recollir el fruit de la sembra. Dóna alegria a l'ànima veure els fills créixer i que puguin formar la seva llar.
• Un casament és l'oportunitat de veure, en un instant, que tot allò pel
  qual s'ha lluitat ha valgut la pena. Acompanyar els fills, sostenir-los, estimular-los perquè puguin animar-se a construir les seves vides, a formar les seves famílies, és un gran desafiament per als pares.
• La família és escola d'humanitat, escola que ensenya a posar el cor en les necessitats dels altres, a estar atent a la vida dels altres, a agrair la vida com una benedicció, on experimentem el perdó, on cerquem el millor per als altres.
• Sense família, sense la calor de la llar, la vida es torna buida, comencen a faltar les xarxes que ens sostenen en l'adversitat, les xarxes que ens alimenten en la quotidianitat i motiven la lluita per a la prosperitat.
• Quan no es viu una vida de família es van engendrant aquestes personalitats que les podem anomenar així: "yo, me, mi, commigo, para mí…", totalment centrades en si mateixos, que no saben de solidaritat, de fraternitat, de treball en comú, d'amor, de discussió entre germans ...
• La família ens salva de dos fenòmens actuals: la fragmentació, és a dir, la divisió, i la massificació. En tots dos casos, les persones es transformen en individus aïllats fàcils de manipular, de governar.
• En cap història familiar no falten els moments on la intimitat dels afectes més estimats és ofesa pel comportament dels seus membres.
• Aquestes ferides, que divideixen al marit i la dona, indueixen a cercar en una altra part comprensió, suport i consolació. Però sovint aquests "suports" no pensen en el bé de la família.
• I un s'oblida de com es diu pare, mare, fill, filla, avi, àvia… es van com oblidant aquestes relacions que són el fonament. Són el fonament del nom que tenim.
• Les famílies no són un problema, són principalment una oportunitat. Una oportunitat que hem de cuidar, protegir i acompanyar. És una manera de dir que són una benedicció.
• Quan comences a viure la família com un problema, t’estanques, no camines, perquè estàs molt centrat en tu mateix.
• Per això, tinguem cura de les nostres famílies, veritables escoles del demà. Cuidem les nostres famílies, veritables espais de llibertat. Cuidem les nostres famílies, veritables centres d'humanitat.

matrimonis al 50%

Als avis d’avui, que la majoria ja tenim els fills fora de casa, ens pot passar –si fa poc que estem jubiats– que l’àvia tingui tota la feina sobre l’esquena i l’avi passi olímpicament de les coses de la llar. I com que som d’una generació que les mares gairebé ho feien tot a casa i els marits poca cosa –o res– val la pena que replantegem aquest tema per afrontar la vida sols sense rancúnies ni conflictes. Hem de replantejar-nos com i de quina manera ens repartim les tasques de la llar per tal que no ens passi el mateix que a molts matrimonis joves d'avui.

Diuen les estadístiques que el principal motiu dels conflictes dels matrimonis joves es deu, precisament, al repartiment de les tasques domèstiques: tú la rentadora, jo el rentaplats; tú el nen, jo la nena; tú les caques, jo el bany; tú t’aixeques a la nit, jo els porto al llit; tú cuines i compres, jo… i així totes i cadascuna de les coses: es reparteix tot. No hi ha tasca que no estugui assignada. Tothom sap el què ha de fer. Cada un al 50%. I es tenen dos comptes corrents, dos cotxes (no m’agafis el meu, ¿eh?), hi ha qui té dos llits (es que es mou tant quan dorm!)… ah!, això sí: una hipoteca!

És aquell acudit que conten que hi ha una parella a l’altar a punt de casar-se i el mossèn pregunta al noi: “–Antoni, ¿vols rebre a la Josefina com esposa i promets ésser-li fidel en les alegries i les penes, en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa… fins que la mort us separi?” I l’Antoni –que ja havien decidit amb la Josefina que anaven a meitat-meitat– contesta: “–Sí, no; sí, no; sí, no…”.
Així no es pot viure. En una casa, en una família, els dos, ell i ella, hem d’anar al cent per cent cada un. Està bé que les tasques materials estiguin més o menys repartides, però quan un dels dos és incapaç d’aixecar-se per fer una cosa que “toca” a l’altre… malament. ¿I si un es posa malalt? L’altre ho ha de fer tot, és clar. ¿I faré una llista de coses que “em deu” l’altre? Perquè si anem al cinquanta per cent resulta que jo ja porto fetes més coses del compte!

Així no es pot viure. Això són dues línies paral·leles, que segons la definició de quan nosaltres anàvem a l’escola, són aquelles que per més que es perllonguin mai no arriben a trobar-se. Els dos hem d’anar al cent per cent! Estimar és donar-se a l’altre, sense miraments, sense pensar si he fet més o menys jo que ell o ella, sense passar factures, sense memorial de greuges, sense llistat de tasques degudes, sense pensar que jo faig molt i l’altre poc… Donar-se, estimar l’altre, vol dir oblidar-me de mi mateix i fer tot el que calgui per tal que ella o ell se senti estimat.
Si, tradicionalment, les tasques de la llar han recaigut sobre les dones, ara s’ha girat la truita. Fixeu-vos: fins i tot els anuncis de coses de la llar, de menjars, de neteja… els anuncien homes! Ei, no ens entengueu malament: no volem pas dir que els homes ho haguem de fer aquestes tasques, però el que avui està passant és… la llei del pèndol! “–Com que sempre ens hem carregat aquestes tasques les dones, ja era hora que ara les facin els homes”. I caiem pel vessant contrari: el noi compra, cuina, posa la rentadora, el rentaplats, planxa, fa el llit, es cuida dels infants…

Hem conegut noies que diuen: “–Ui, no! Jo soc incapaç d’aprendre a cuinar…”. I una altra: “–Ell planxa d’una manera  que jo no ho faria pas igual”. I una altra: “–Per què ho de fer jo, si ell ho fa tan bé!”. Tothom és capaç d’aprendre una cosa si s’ho proposa. Tot s'aprèn a fer-ho, fent-ho! Si ho faig, ho aprenc! Si no ho vull aprendre, no ho faig. Ja ho sabem: si vull, puc! És qüestió de voler, i en els temes de la família, si hi ha amor de veritat un fa el que calgui. Si no, ¿de quina manera ensenyarem als fills a viure l’esperit de servei, a fer les coses per als altres a canvi de res?

Repartir totes les feines de casa no és fàcil perquè a més de les dites en queden un munt: aixecar els nens del llit, que es rentin, que esmorzin, que es vesteixin, portar i recollir els nens de l’escola, ajudar-los a fer els deures, dur-los a les activitats extraescolars, acompanyar-los a fer esport i a les competicions escolars (¡disabtes o diumenges!)… Establir un mecanisme regulador per a totes aquestes activitats (i les dues-centes que no hem anotat) no és gens fàcil i menys quan es funciona amb mentalitat del cinquanta per cent. Imagineu-vos quan arribin els púbers, no cal ni pensar-hi!

Els avis hem d'animar als pares que ensenyin a fills i filles a fer-ho tot. I quan diem tot, volem dir tot, cada cosa a la seva edat, és clar, però millor començar abans que deixar-ho per després: fer el llit, netejar sabates, endreçar la roba, parar i desparar la taula, posar la rentadora, el rentaplats, netejar vidres, llençar les escombraries, anar a comprar (el pa i el que calgui), ajudar a cuinar, fer-se càrrec d’un germà petit, ajudar a fer arranjaments de la casa…

Volem llençar una crida als pares i a les mares joves per tal que entenguin que l'estimació, l’amor, el donar-se l’un a l’altre i als fills, passa per dedicar el cent per cent d’un i d’una a totes i cada una de les activitats que es desenvolupen al si d’una família. En una família no hi pot haver compartiments estancs, tot el que passa va per via dels vasos comunicants. Si quan apareix una dificultat la dirigim a “l’altre” perquè és “seva”, si pare i mare no estem disposats a estimar al cent per cent, cada dia, tots els dies de l’any, el conflicte està garantit. En una família no són els problemes els que fan malbé les relacions, és quan deixem de solucionar-los plegats.