la família

Ara que comencem el mes d’octubre i acabem d’encetar un nou curs cal tenir present el tema de la família, sempre important, sempre en primera línia, sempre enfortint relacions, sempre oberta a tothom. Ara han començat les sessions del Sínode de bisbes que durant tres setmanes, del 4 al 25 d’octubre, treballarà sobre aquest tema i a l’acabar el sant Pare ens lliurarà un document per a tots nosaltres.

Val la pena que els avis fem de pal de paller tant amb els fills com amb els néts. Avui hi ha coses que trontollen i no les hem de deixar caure. Hem de fer el cor fort i ajudar a qui ho necessiti a tirar endavant, a no donar res per perdut, a seguir lluitant amb coratge i estimació.

Des de bon començament el Papa ens ha fet donar compte de la importància de la família per a cada un de nosaltres i per a tota la societat. No ha deixat de recordar-nos que és la cèl·lula més important de la societat i el lloc on es forja el caràcter, on s’aprenen les virtuts i on es trasmet la fe.

Reproduïm algunes de les seves frases en diferents al·locucions:

• Quan Déu acaba l'obra de la creació, realitza la seva obra mestra; l'obra mestra és l'home i la dona.
• Jesús comença els seus miracles amb aquesta obra mestra, en un matrimoni, en una festa de noces: un home i una dona. Així, Jesús ens ensenya que l'obra mestra de la societat és la família: l'home i la dona que s'estimen. Aquesta és l'obra mestra!
• El matrimoni és abans de res el descobriment d'una crida de Déu.
• La família roman en el fonament de la convivència i en la garantia contra l'exfoliació social.
• Els nens tenen el dret de créixer en una família, amb un pare i una mare, capaços de crear un ambient idoni al seu desenvolupament i a la seva maduració afectiva.
• Cal recordar la contribució «indispensable» del matrimoni a la societat, contribució que «supera el nivell de l'emotivitat i de la necessitat contingent de la parella».
• Aquest és el motiu pel qual és tan important la família: el Fill de Déu va néixer en una família i allà «va conèixer el món»: un taller, quatre cases, un poblet de res.
• No existeix el matrimoni exprés: cal treballar en l'amor, cal caminar. L'aliança de l'amor de l'home i la dona s'aprèn i s'afina. Es tracta d'una aliança artesanal.
• Fer de dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle.
• Els casaments són moments especials en la vida de molts. Per als «més veterans», pares, avis, és una oportunitat per recollir el fruit de la sembra. Dóna alegria a l'ànima veure els fills créixer i que puguin formar la seva llar.
• Un casament és l'oportunitat de veure, en un instant, que tot allò pel
  qual s'ha lluitat ha valgut la pena. Acompanyar els fills, sostenir-los, estimular-los perquè puguin animar-se a construir les seves vides, a formar les seves famílies, és un gran desafiament per als pares.
• La família és escola d'humanitat, escola que ensenya a posar el cor en les necessitats dels altres, a estar atent a la vida dels altres, a agrair la vida com una benedicció, on experimentem el perdó, on cerquem el millor per als altres.
• Sense família, sense la calor de la llar, la vida es torna buida, comencen a faltar les xarxes que ens sostenen en l'adversitat, les xarxes que ens alimenten en la quotidianitat i motiven la lluita per a la prosperitat.
• Quan no es viu una vida de família es van engendrant aquestes personalitats que les podem anomenar així: "yo, me, mi, commigo, para mí…", totalment centrades en si mateixos, que no saben de solidaritat, de fraternitat, de treball en comú, d'amor, de discussió entre germans ...
• La família ens salva de dos fenòmens actuals: la fragmentació, és a dir, la divisió, i la massificació. En tots dos casos, les persones es transformen en individus aïllats fàcils de manipular, de governar.
• En cap història familiar no falten els moments on la intimitat dels afectes més estimats és ofesa pel comportament dels seus membres.
• Aquestes ferides, que divideixen al marit i la dona, indueixen a cercar en una altra part comprensió, suport i consolació. Però sovint aquests "suports" no pensen en el bé de la família.
• I un s'oblida de com es diu pare, mare, fill, filla, avi, àvia… es van com oblidant aquestes relacions que són el fonament. Són el fonament del nom que tenim.
• Les famílies no són un problema, són principalment una oportunitat. Una oportunitat que hem de cuidar, protegir i acompanyar. És una manera de dir que són una benedicció.
• Quan comences a viure la família com un problema, t’estanques, no camines, perquè estàs molt centrat en tu mateix.
• Per això, tinguem cura de les nostres famílies, veritables escoles del demà. Cuidem les nostres famílies, veritables espais de llibertat. Cuidem les nostres famílies, veritables centres d'humanitat.

els nuvis i el nuviatge

Els avis d’avui molts ja tenim néts que comencen a sortir en colles de nois i noies i alguns d’ells ja es proposen posar-se a “festejar”. Ho posem entre cometes ja que avui els joves no diuen festejar, sinó que primer, queden…, després, surten…, tenen parella…, s’ajunten… però no festegen,  no fan aquest camí de coneixement mutu que els serveix de preparació al matrimoni encara que hagin estat sortint un grapat d’anys.

El Sant Pare, en una de les audiències dels dimecres, dedicades a la família, acaba de parlar dels nuvis i del nuviatge. I ho ha fet d’una manera molt clara, simple, directe, dient les coses pel seu nom. I va fer referència a la extraordinària novel·la d’Alessandro Manzoni I promessi sposi: Vosaltres italians, teniu una obra mestra literària sobre el festeig Els promesos. Cal que els joves la coneguin, que la llegeixin; és una obra mestra on s'explica la història dels nuvis que van patir molt, van recórrer un camí amb moltes dificultats fins arribar al final, al matrimoni. Llegiu-la i veureu la bellesa, el sofriment, però també la fidelitat dels nuvis.

Aquí teniu un extracte, però si klikeu sobre aquest enllaç podreu llegir tota la intervenció del Sant Pare.

El festeig —en italià «fidanzamento»— té relació amb la confiança, la familiaritat, la fiabilitat. Familiaritat amb la vocació que Déu dóna, perquè el matrimoni és el descobriment d'una crida de Déu. Certament és una cosa bonica que avui els joves puguin triar casar-se partint d'un amor mutu. Però precisament la llibertat del vincle requereix una conscient harmonia de la decisió, no només un simple acord de l'atracció o del sentiment, d'un moment, d'un temps breu… requereix un camí.

El festeig és el temps en el qual els dos estan cridats a realitzar un bon treball sobre l'amor, un treball partícip i compartit, que va a la profunditat. Tots dos es descobreixen a poc a poc, mútuament, és a dir, l'home «coneix» a la dona coneixent a aquesta dona, la seva núvia; i la dona «coneix» a l'home coneixent a aquest home, el seu nuvi. No subestimem la importància d'aquest aprenentatge: és un bonic compromís, i l'amor no és només una felicitat despreocupada, una emoció encantada…

L'amor de Déu va crear les condicions concretes d'una aliança irrevocable, sòlida, destinada a durar. L'aliança d'amor entre l'home i la dona, aliança per la vida, no s'improvisa, no es fa d'un dia per l'altre. No existeix el matrimoni exprés: cal treballar en l'amor, cal caminar. Es tracta d'una aliança artesanal. Fer de dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle, un miracle de la llibertat i del cor, confiat a la fe.

Les nostres «coordenades sentimentals» estan una mica confuses. Si preval el costum de consumir l'amor com una mena de «complement» del benestar psico-físic, no hi ha esperança per a la confiança i la fidelitat del do de si. No és això l'amor. El festeig enforteix la voluntat de custodiar junts una cosa que mai ha de ser comprada o venuda, traïda o abandonada, per més atractiva que sigui l'oferta. És un llarg camí aquest itinerari de festeig.

L'Església custodia la distinció entre ser nuvis i ser esposos. No és el mateix. No menyspreem amb lleugeresa aquest savi ensenyament. Els símbols forts del cos posseeixen les claus de l'ànima: no podem tractar els vincles de la carn amb lleugeresa, sense obrir alguna ferida duradora en l'esperit com recorda Pau als corintis. La cultura i la societat actual no són generoses amb els joves que tenen serioses intencions de formar una família i portar fills al món. És més, sovint presenten mil obstacles, mentals i pràctics.

Moltes parelles estan juntes fa molt de temps, potser també en la intimitat, de vegades convivint, però no es coneixen de veritat. Sembla estrany, però l'experiència demostra que és així. El festeig és un itinerari de vida que ha de madurar com la fruita, fins al moment que es converteix en matrimoni. S'ha de revaluar el festeig com a temps de coneixement mutu i de compartir un projecte.

El camí de preparació al matrimoni s'ha de plantejar valent-se del testimoni senzill però intens de cònjuges cristians; de l’«oració domèstica»; dels sagraments; de la fraternitat amb els pobres; de la sobrietat i el compartir. Els nuvis que es comprometen en això creixen els dos i tot això els condueix a preparar una bonica celebració del Matrimoni de manera no mundana sinó amb estil cristià.

Que cada parella de nuvis un li digui a l'altre: «Et convertiré en la meva dona, et convertiré en el meu marit». Esperar aquest moment. És un moment, és un itinerari que va lentament cap endavant, és un itinerari de maduració. Les etapes del camí no s'han de cremar.

La maduració es fa així, pas a pas. El temps del festeig pot convertir-se, de veritat, en un temps d'iniciació… a la sorpresa! A la sorpresa dels dons espirituals amb els quals el Senyor enriqueix l'horitzó de la nova família. Hem de resar a la Sagrada Família de Natzaret: Jesús, Josep i Maria, perquè la família recorri aquest camí de preparació,  perquè els nuvis puguin comprendre la bellesa d'aquest camí cap al Matrimoni.

I als nuvis que són a la plaça: «Feliç camí de festeig!».

avis 15 - tenir cura dels avis

En aquest blog dels avis un dels temes dels que no podem deixar de parlar és de la família, ja que és un tema molt important, sobretot aquest any, i ho fem moguts per l’interès del sant Pare a tenir present aquesta realitat tal com veritablement és: un gran do que el Senyor ha fet al món des del principi, quan va conferir a Adam i Eva la missió de multiplicar-se i omplir la terra. Aquell do que Jesús ha confirmat i segellat en el seu Evangeli.

I ho fem amb paraules del propi sant Pare. Com ja sabeu, després de les passades sessions del Sínode s’està treballant per preparar el proper Sínode que serà el mes d’octubre. Els dos tracten sobre la família i com que és un tema tant important, des de fa un temps el Papa està dedicant les audiències dels dimecres a la família. Va començar parlant de la família en general, i després ha parlat de la mare, del pare, dels fills, dels germans, dels avis, dels infants, de l’home i la dona, del matrimoni…

En les dues audiències que va parlar sobre els avis i els ancians va destacar el paper tan important que hem de jugar encara en aquest món que “passa”, moltes vegades, de nosaltres, però que quan li convé ens utilitza a benefici seu.

Els avis i els ancians

Gràcies als progressos de la medicina la vida s'ha prolongat: però la societat no s'ha "prolongat" a la vida! El nombre dels ancians s'ha multiplicat, però les nostres societats no s'han organitzat prou per fer-els-hi lloc a ells, amb just respecte i concreta consideració per la seva fragilitat i la seva dignitat.

Mentre som joves, tenim la tendència a ignorar la vellesa, com si fos una malaltia, una malaltia que cal tenir lluny; després quan ens tornem vells, especialment si som pobres, estem malalts, estem sols, experimentem les llacunes d'una societat programada sobre l'eficàcia, que ignora a la gent gran. I els ancians són una riquesa, no es poden ignorar.

L'atenció a la gent gran marca la diferència d'una civilització. En una civilització, ¿hi ha atenció a la gent gran? ¿Hi ha lloc per a l'ancià? Aquesta civilització seguirà endavant perquè sap respectar la saviesa, la saviesa dels ancians. Una civilització on no hi ha lloc per la gent gran, en la qual són descartats perquè creen problemes… és una societat que porta dintre seu el virus de la mort.

En l'era que tot es descarta es descarta a les persones grans perquè ja no serveixen. Però ara que falta treball recorren als avis perquè ens ajudin amb la seva pensió, ¿no?

Hem de considerar el valor i la importància del paper dels avis en la família. És veritat que la societat tendeix a descartar-nos, però el Senyor no. El Senyor ens crida a seguir-lo en cada edat de la vida, i també l'ancianitat conté una gràcia i una missió del Senyor.

Encara no és el moment de "deixar de remar". Aquest període de la vida és diferent als anteriors, no hi ha dubte; hem també "d’inventar-lo" una mica, perquè les nostres societats no estan preparades, espiritual i moralment, per donar el seu ple valor als ancians.

L’any passat vaig escoltar històries de matrimonis d'ancians que es desviuen pels altres, que celebraven 50 o 60 anys de fidelitat. Em va emocionar molt i els vaig dir, feu-ho veure als joves que es cansen aviat.

És un gran do per a l'Església, la pregària dels avis i dels ancians és una riquesa! Una gran injecció de saviesa també per a tota la societat humana: sobretot per a aquella que està massa ocupada, massa distreta.

Nosaltres necessitem primer de tot gent gran que resi, perquè la vellesa ens és donada per això. És una cosa bella l'oració dels ancians.

Nosaltres podem donar les gràcies al Senyor pels beneficis rebuts, i omplir el buit de la ingratitud que l'envolta. Podem

• intercedir per les esperes de les noves generacions i donar dignitat a la memòria i als sacrificis de les passades
• recordar als joves ambiciosos que una vida sense amor és àrida
• dir als joves espantats que l'angoixa del futur pot ser vençuda
• ensenyar als joves massa enamorats de si mateixos que hi ha més alegria en donar que en el rebre

L'oració purifica incessantment el cor. La lloança i la súplica a Déu prevé l'enduriment del cor en el ressentiment i en l'egoïsme.

• Que lleig és el cinisme d'un ancià que ha perdut el sentit del seu testimoni, menysprea als joves i no comunica una saviesa de vida!
• Que bonic és l'alè que l'ancià aconsegueix transmetre al jove en la recerca del sentit de la fe i de la vida!

Les paraules dels avis tenen alguna cosa especial per als joves. I ells ho saben. Les paraules que la meva àvia em va donar per escrit el dia de la meva ordenació sacerdotal, encara les porto sempre amb mi en el breviari. I les llegeixo sovint i em fa bé.

matrimonis al 50%

Als avis d’avui, que la majoria ja tenim els fills fora de casa, ens pot passar –si fa poc que estem jubiats– que l’àvia tingui tota la feina sobre l’esquena i l’avi passi olímpicament de les coses de la llar. I com que som d’una generació que les mares gairebé ho feien tot a casa i els marits poca cosa –o res– val la pena que replantegem aquest tema per afrontar la vida sols sense rancúnies ni conflictes. Hem de replantejar-nos com i de quina manera ens repartim les tasques de la llar per tal que no ens passi el mateix que a molts matrimonis joves d'avui.

Diuen les estadístiques que el principal motiu dels conflictes dels matrimonis joves es deu, precisament, al repartiment de les tasques domèstiques: tú la rentadora, jo el rentaplats; tú el nen, jo la nena; tú les caques, jo el bany; tú t’aixeques a la nit, jo els porto al llit; tú cuines i compres, jo… i així totes i cadascuna de les coses: es reparteix tot. No hi ha tasca que no estugui assignada. Tothom sap el què ha de fer. Cada un al 50%. I es tenen dos comptes corrents, dos cotxes (no m’agafis el meu, ¿eh?), hi ha qui té dos llits (es que es mou tant quan dorm!)… ah!, això sí: una hipoteca!

És aquell acudit que conten que hi ha una parella a l’altar a punt de casar-se i el mossèn pregunta al noi: “–Antoni, ¿vols rebre a la Josefina com esposa i promets ésser-li fidel en les alegries i les penes, en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa… fins que la mort us separi?” I l’Antoni –que ja havien decidit amb la Josefina que anaven a meitat-meitat– contesta: “–Sí, no; sí, no; sí, no…”.
Així no es pot viure. En una casa, en una família, els dos, ell i ella, hem d’anar al cent per cent cada un. Està bé que les tasques materials estiguin més o menys repartides, però quan un dels dos és incapaç d’aixecar-se per fer una cosa que “toca” a l’altre… malament. ¿I si un es posa malalt? L’altre ho ha de fer tot, és clar. ¿I faré una llista de coses que “em deu” l’altre? Perquè si anem al cinquanta per cent resulta que jo ja porto fetes més coses del compte!

Així no es pot viure. Això són dues línies paral·leles, que segons la definició de quan nosaltres anàvem a l’escola, són aquelles que per més que es perllonguin mai no arriben a trobar-se. Els dos hem d’anar al cent per cent! Estimar és donar-se a l’altre, sense miraments, sense pensar si he fet més o menys jo que ell o ella, sense passar factures, sense memorial de greuges, sense llistat de tasques degudes, sense pensar que jo faig molt i l’altre poc… Donar-se, estimar l’altre, vol dir oblidar-me de mi mateix i fer tot el que calgui per tal que ella o ell se senti estimat.
Si, tradicionalment, les tasques de la llar han recaigut sobre les dones, ara s’ha girat la truita. Fixeu-vos: fins i tot els anuncis de coses de la llar, de menjars, de neteja… els anuncien homes! Ei, no ens entengueu malament: no volem pas dir que els homes ho haguem de fer aquestes tasques, però el que avui està passant és… la llei del pèndol! “–Com que sempre ens hem carregat aquestes tasques les dones, ja era hora que ara les facin els homes”. I caiem pel vessant contrari: el noi compra, cuina, posa la rentadora, el rentaplats, planxa, fa el llit, es cuida dels infants…

Hem conegut noies que diuen: “–Ui, no! Jo soc incapaç d’aprendre a cuinar…”. I una altra: “–Ell planxa d’una manera  que jo no ho faria pas igual”. I una altra: “–Per què ho de fer jo, si ell ho fa tan bé!”. Tothom és capaç d’aprendre una cosa si s’ho proposa. Tot s'aprèn a fer-ho, fent-ho! Si ho faig, ho aprenc! Si no ho vull aprendre, no ho faig. Ja ho sabem: si vull, puc! És qüestió de voler, i en els temes de la família, si hi ha amor de veritat un fa el que calgui. Si no, ¿de quina manera ensenyarem als fills a viure l’esperit de servei, a fer les coses per als altres a canvi de res?

Repartir totes les feines de casa no és fàcil perquè a més de les dites en queden un munt: aixecar els nens del llit, que es rentin, que esmorzin, que es vesteixin, portar i recollir els nens de l’escola, ajudar-los a fer els deures, dur-los a les activitats extraescolars, acompanyar-los a fer esport i a les competicions escolars (¡disabtes o diumenges!)… Establir un mecanisme regulador per a totes aquestes activitats (i les dues-centes que no hem anotat) no és gens fàcil i menys quan es funciona amb mentalitat del cinquanta per cent. Imagineu-vos quan arribin els púbers, no cal ni pensar-hi!

Els avis hem d'animar als pares que ensenyin a fills i filles a fer-ho tot. I quan diem tot, volem dir tot, cada cosa a la seva edat, és clar, però millor començar abans que deixar-ho per després: fer el llit, netejar sabates, endreçar la roba, parar i desparar la taula, posar la rentadora, el rentaplats, netejar vidres, llençar les escombraries, anar a comprar (el pa i el que calgui), ajudar a cuinar, fer-se càrrec d’un germà petit, ajudar a fer arranjaments de la casa…

Volem llençar una crida als pares i a les mares joves per tal que entenguin que l'estimació, l’amor, el donar-se l’un a l’altre i als fills, passa per dedicar el cent per cent d’un i d’una a totes i cada una de les activitats que es desenvolupen al si d’una família. En una família no hi pot haver compartiments estancs, tot el que passa va per via dels vasos comunicants. Si quan apareix una dificultat la dirigim a “l’altre” perquè és “seva”, si pare i mare no estem disposats a estimar al cent per cent, cada dia, tots els dies de l’any, el conflicte està garantit. En una família no són els problemes els que fan malbé les relacions, és quan deixem de solucionar-los plegats.