els talents

Quan alguna de les nostres nétes –o néts– ens sorprèn amb alguna actuació per a nosaltres inesperada o sorprenent, pensem: “Aquesta noia té talent!”. I ja ens imaginem d’allò què pot ser capaç si continua per aquest camí. El do més gran que hem rebut les persones és el de la vida i juntament amb ella un conjunt de qualitats, de capacitats i d’aptituts personals –intel·lectuals, de simpatia, d'amabilitat, de relació, de treball– útils per a alguna activitat. Això són els talents: totes i cada una d’aquestes qualitats, capacitats i aptituts rebudes que sempre estaran d’acord amb les nostres possibilitats per a suportar-les i desenvolupar-les. Una part important de la felicitat que adquireix una persona al llarg de la seva vida consisteix en desenvolupar el talents i posar-los al servei dels demés per tal que el propi egoisme no esdevingui el protagonista.

Els avis aquí també podem jugar un paper important. Desenvolupar els talents implica iniciativa i quan els néts són petits  els hi hem d’indicar com invertir-los millor, així a mesura que s’aniran fent grans tindran prou criteri per saber quins aspectes han d'afrontar i estaran segurs que els talents que se li han confiat són els necessaris per dur a terme aquesta lluita. Però per fer bé això requereix descobrir les qualitats que cadascú hem rebut i posar-les en joc per tal de donar sortida a múltiples iniciatives personals. L'essencial és procurar que el talent rendeixi i comprometre's contínuament a produir bons fruits ampliant l'impacte social, cultural o polític de les nostres activitats.

Quan dediquem temps a fomentar les aficions dels néts, quan cerquem temps per compartir amb els amics, amb els veïns, amb aquells que treballen amb nosaltres, amb els condeixebles de l'escola o de la universitat, el fruit arriba, i la primera conseqüència serà l'alegria d'haver servit, d'haver ajudat a créixer els altres ja que els talents es desenvolupen en la societat per millorar la societat.

Si ensenyem a néts i nétes a aprofitar bé els seus talents estaran en millors condicions d'interessar-se pel benestar dels altres. I a mesura que es facin grans es preocuparan més pels seus amics i amigues i seran capaços de promoure propostes que impliquin la millora de la societat, començant per l'àmbit on es moguin. Hem de tenir clar que els talents no són nostres, se'ns han donat, en som administradors i arribarà un dia que se'ns demanarà comptes de com els hem fet treballar: uns els hauran multiplicat, d’altres, en canvi, els hauran amagat o guardat, per por o, simplement, per mandra.

Hi ha tres passes necessàries per fer rutllar els talents:

1.    Observar. Descobrir quines qualitats tenim cada un de nosaltres. Tots tenim més qualitats de les que ens imaginem. Quan diem d’algú: "aquest té talent", volem manifestar de quines coses és capaç, quines són les seves qualitats. Doncs bé, jo he de saber de què soc capaç i posar l’esforç necessari per tirar-ho endavant i no arrugar-me davant les dificultats.

2.   Jutjar. He de ser conscient de com negocio jo amb els talents rebuts. No puc abandonar els projectes que tinc davant per por a l’esforç, per comoditat o per mandra. Sense esforç no s’aconsegueix res. Cal ser exigent amb mi mateix i responsable per tal de no deixar de fer el que cal.

3.    Actuar. Posar els talents al servei dels demés. No els puc enterrar o quedar-m’els per a mi sol. No puc anar pel món fent el mínim, deixant-me portar per la mandra. Hi ha gent que necessita del meu esforç i l'he  d’ajudar.

Ningú no pot pensar que té massa dons, que está en un lloc que no és el seu, o que les forces són escasses per a desenvolupar aquesta tasca: tots hem de correspondre administrant els dons amb promptitud, constància i iniciativa. Si desdenyem els dons rebuts, si no volem descobrir les immenses possibilitats dels nostres talents, si no ens volem complicar la vida... mai no arribarrem a saber el que podríem haver fet, ni a descobrir les nostres capacitats de servei als demés. Per aconseguir això és important la responsabilitat personal i la perseverança. La suma de les capacitats personals rebudes, del compromís per desenvolupar-les i de com les poso en acció –és a dir, la suma del puc, vull i ho faig– farà que es manifesti el nostre talent en tot allò que fem.

La coneguda paràbola dels talents de l’evangeli és una mostra clara del que hem de fer amb els dons rebuts. En som administradors, no propietaris, i per tant els hem de fer rendir i donar-ne comptes quan s’ens demanin. I els hem de fer treballar al cent per cent. No podem enterrar-los, no podem argumentar que no hem sabut com fer-ho o que era molt exigent el que se’ns demanava: els talents rebuts estan d’acord amb les nostres possibilitats.