dissabte, 6 d’octubre del 2012

compromís i fidelitat

Encetem aquest curs amb una notícia important de la que ja en deveu estar assabentats: la promulgació que ha fet el Sant Pare Benet XVI d’un Any de la Fe. Ho ha fet amb una carta que es titula: La Porta de la Fe. S’inicia el proper dijous, 11 d’octubre d’enguany, i acabarà el diumenge 24 de novembre de 2013, festa de Crist Rei. Un any per tal que els cristians no ens avergonyim de ser-ho i siguem més conscients de la fe que professem.
La fe és companya de la nostra vida, és un do de Déu que ens permet distingir, amb ulls sempre nous, les meravelles que Ell fa per nosaltres. És creure en allò que no coneixem, o no podem conèixer, per la confiança que tenim amb qui ens ho diu. La Fe és un camí que dura tota la vida, des del Baptisme –passant per la mort– fins la vida eterna. La fe vol dir creure en un sol Déu: amb el Pare, amb Jesucrist i amb l’Esperit Sant. La nostra fe, a més, assegura el dret de ciutadania de l'Eucaristia: Crist realment present entre nosaltres. La fe no la podem tancar a la llar, és un acte personal i comunitari: és un do de Déu que l’hem de poder comunicar al món respectant la fe d’aquells que no creguin com nosaltres.
La fe viva dels cristians ha deixat mostres paleses en el teixit de la societat. Les catedrals són fruit del desig d'adorar Déu; les universitats, de l'anhel de conèixer el Creador i el món creat per Ell; els hospitals son expressió de misericòrdia… Mitjançant l'art, la ciència i totes les altres disciplines humanes els crtistians transformen la fe en cultura i la mostrem tal com és: formosa, amable i raonable. Una fe que no es fa cultura, no és plenament acollida, no és totalment pensada, no és fidelment viscuda.
Els avis cal que tinguem en compte aquesta important notícia. Benet XVl no ha convocat aquest Any de la Fe perquè sí, està convençut de la seva necessitat i pensa que és en la família el lloc on es pot fer molt en aquest camp ja a que avui la societat s’ha tornat racionalista, laïcista i incrèdula. En una època de confusió doctrinal com l’actual s’ha de vetllar per tal de no cedir en el contingut de la fe. Aquesta actitut ja la denunciava un autor del segle V: “Si es cedeix en qualsevol punt del dogma catòlic, després caldrà cedir en un altre, i després en un altre més, i així fins que aquestes abdicacions es converteixin en una cosa normal i lícita. I si s'ha rebutjat el dogma trocet a trocet, al final el repudiarem en la seva totalitat”.
Els avis sabem que avui molts de nosaltres tenim la fe –que hem rebut dels pares i que hem practicat durant tants anys– com arraconada i oblidada, ja sigui per comoditat, per deixadesa, per ignorància, per indiferència, per mentalitats contràries d'alguns grups, per l'abandó i refús a compromisos, o per por de quedar “marcats” davant d’altres persones si ens confessem creients. Hem de ser conscients que avui ens toca nedar contra corrent, persuadits que aquest és el senyal que ens indicarà que tenim vida. El Sant Pare ens diu: “hem de cercar la fe com quan érem nens, que sigui companya de la nostra vida, no ens podem tornar mandrosos, hem d’obrir el desig de Déu al cor i a la ment dels familiars, amics i companys.”
Els avis veiem que avui, molta gent és capaç de dir qualsevol bestiesa o de fer el ridícul sense cap mica de pudor, penjant imatges fins i tot a internet. No pot ser que nosaltres ens quedem quiets i callats, quan tenim la convicció que les nostres creences són les veritables i que ens duen a la llibertat, llibertat que s’adquireix quan s'exercita en servei de la veritat, quan es busca l'Amor de Déu, que ens deslliga de tota servitud.
Els avis reconeixem que parlar de la fe és un tema important i difícil a la vegada. Però no pot ser que la nostre fe la penjem d’un penja-robes com qui deixa un abric a l’entrar a una casa i l’agafa al sortir. Hem de ser valents i aquest Any de la Fe és com una nova crida a cada un dels cristians per tal que prenguem consciència viva de la fe, ens esforcem per conèixer-la millor, la posem en pràctica i la difonguem, amb l’exemple i la paraula, a aquelles persones que han deixat de tractar Jesucrist.
Els avis recordem aquelles paraules del bisbe Torras i Bages: Catalunya serà cristiana o no serà! i, per això, som molt conscients que avui un dels àmbits més amenaçats per la creixent onada d’hedonisme és la família. La infidelitat matrimonial, que causa veritables estralls tant als pares com als fills, té l’origen, moltes vegades, en la pèrdua de la fe. En aquesta comesa juguen un paper insubstituïble els pares i les mares de família: el seu afany per imprimir un to profundament cristià a casa i en l'educació dels seus fills, farà d'aquestes famílies un focus de conducta cristiana que influirà a molts matrimonis.
I ho hauran de fer sabent-se responsables de la difusió de la recta doctrina sobre el matrimoni i la família, i actuant en tot l’àmbit familiar: en l’ús del temps lliure, al lleure, a la diversió, en els viatges, en els llocs de vacances, a l’escola… i en la promoció d’espais on filles i fills puguin anar madurant humana i espiritualment. Les mares i els pares de família, hem de viure aquesta fe tant a casa com en la professió, als carreres de la nostra terra, en la vida pública i arreu del món.
Arribats aquí, ens hem de preguntar: i nosaltres, els avis, ¿com hi podem contribuir? Doncs podem col·laborar molt donant exemple de fe en el nostre actuar dins la família,   sabent agrair cada dia aquest do i transmetent aquest gran tresor als demés: a fills i néts, grans i petits (cada u al seu nivell), a d'altres avis, a les amistats…
Moltes persones creuen saber què és el cristianisme, però realment no el coneixen, ignoren els elements i les nocions fonamentals de la fe, fins i tot entre molt batejats. Suggerim tres coses:
  • donar a conèixer el Catecisme de l’Església Catòlica o el seu Compendi. Allò que es presenta al Catecisme no és una teoria, és l’encontre amb una persona, amb Crist, que amb la seva mort i resurrecció redimeix el món
  • recitar el Credo sovint, recordar-lo, aprendre’l de memòria, retenir-lo en la ment…
  • intensificar la fe en l’Eucaristia i la Reconciliació
D’aquesta manera contibuirem eficaçment a allò que ens demana el Sant Pare:
  • afavorir el joiós redescobriment i el renovat testimoniatge de la fe, i
  • comprometren’s perquè aquest any sigui una ocasió privilegiada per a compartir allò més valuós que té el cristià: Jesucrist, redemptor de l’home, rei de l’univers




dissabte, 8 de setembre del 2012

avis 5: afontar noves situacions


Avui tornarem a parlar dels avis ja que s’han acabat les vacances. Comença un nou curs i els avis ens podem trobar amb situacions noves, no previstes abans d’aquest temps de lleure i que les circumstàncies ens les han dut sense cercar-les. Caldrà veure de quina manera les afrontem, però serà bo que les analitzem bé i amb objectivitat per tal de treure’n el millor rendiment possible.
Recordem que per la nostra edat hem d’esforçar-nos, com ja hem dit altres vegades, per tal de no caure en l’estancament ni anar a la deriva: cal agafar el timó ben fort i assumir el protagonisme de la pròpia vida sense caure en la nostàlgia de pensar que abans vèiem la vida d’una altra manera.
No podem caure en l’error de pensar que la nostra edat ens duu per la pendent del ser menys útils i témer aquesta situació. Hem de pensar que, mentre puguem, nosaltres som forts (si no tant de cos, sí de cap), podem treballar i encara som útils. Hi haurà molta gent a qui nosaltres podrem ajudar, ja sigui en la família, en el veïnatge o en les amistats. Sense oblidar la feina de fer d’avis amb els néts.
En una societat com la nostra, que el temps s’ho menja tot, que “no tenim temps per a res”, els avis hem de saber calmar aquestes presses i fiuncionar al nostre ritme. Hem de saber viure a ritme pausat i ajudar els demés a fer-ho així, sense córrer, sense presses, sense pensar que el rellotge se’ns menja el temps (¿heu provat d’anar sense rellotge?).
Els grecs valoraven dues dimensions del temps: el cronos, un concepte quantitatiu, el temps del rellotge, el passar les hores una rera l’altra, i el kairós, un temps acronològic, aquell moment oportú que ens arriba per fer una cosa que estàvem esperant i que o la fem ara –quan es presenta– o no la podrem fer perquè no tornarà a passar. Hem d’aprendre a viure els nostres kairós, aquests moments oportuns que ens presenta la vida cada dia.
-->
-->
Hem de tenir en compte que a mesura que ens fem grans hem de fer coses per tal de retardar l’envelliment, la demència senil, el parkinson o l’alzheimer. I per prevenir-ho és bo tenir en compte el concepte holístic (ve del grec i vol dir total) de la persona, és a dir, que nosaltres no funcionem amb compartiments estancs (cada cosa que ens passa és una cosa aïllada i que s’ha de tractar sola), sinó que tota la nostra persona és un recipient amb vasos comunicants: qualsevol cosa que fem, que pensem, que ens passi, afecta tot el nostre ésser, de cap a peus.
Per això jo he de tenir seguretat amb mi mateix i il·lusió per les coses positives de la vida per tal d’aconseguir una perfecte harmonia entre els tres camps que ens ajudaran a viure aquest esperit total de la persona i que són: el cos (el conjunt d’organismes que configuren el nostre ésser físic), l’esperit (allò que fa que els éssers tinguem vida) i la ment (la consciència del nostre ésser que ens permet entendre i actuar). Això no vol dir que si vivim amb aquest esperit no no ens arribin les xacres, però si fem tasques preventives probablement tardin més a arribar.
Aquests són els aspectes que val la pena tenir en compte:
  • Exercici mental cada dia: reptes nous estimulen la ment (estudiar un idioma?). No n’hi ha prou de llegir, fer cricigrames o veure la tv. Exercicis de relaxament
  • Exercici espiritual: una estona diària de meditació (pels que creiem serà oració, parlar amb Déu)
  • Exercici esportiu regular: dóna major plasticitat al cervell i evita l’estrès crònic
  • Aliments que ens nutreixin bé: això potencia noves neurones de la memòria
  • Viatjar: la rutina és nefasta (aprendre a memoritzar, viure noves emocions)
  • Bones relacions amb els demés: viure la transferència emocional
  • Adaptar-se al canvi: no aïllar-nos, no val pensar que jo ja soc gran i m’estresso emocionalment
  • Evitar l’apagament emocional: les emocions ens donen ganes de viure, són el motor que portem dintre i ens mouen a voler seguir vius
  • No fumar: pot provocar petits infarts i reducció memòria
  • Dormir bé (entre 7 i 8 hores): el cervell esborra allò que és innecessari i reforça els coneixements apresos
  • Disfrutar de les petites coses: ser gran amb el cap clar i sa es un privivegi; no ens creem necessitats per les que tinguem de lluitar per aconseguir-les
  • Agraïment: és el gest humà més preciós, fa nous llaços i en refà d’antics

Recordem, com ja havíem dit en una altra ocasió, que la saviesa del saber viure en la maduresa dels grecs incloïa: aprofitar el temps (el que passa no torna), l’observació, saber mirar (i no només veure), saber escoltar (i no només sentir), saber aconsellar, la tranquilitat, el silenci, la serenor, la calma…
Un grapat de bons consells per començar el nou curs.

dimarts, 10 de juliol del 2012

el bon humor


Estem davant de les vacances, un període de temps que, tal com dèiem el curs passat, és un temps que desitjem amb delit que arribi, però quan ja estem a la meitat de vegades ens domina el mal humor i desitgem tornar al ritme de l’escola. ¿Per què ens passa això? ¿Perquè varia el nostre humor? ¿Perquè no estem sempre de bon humor i així alegrem la vida dels demés?
Els antics, a l’època del gran metge Hipòcrates, pels voltants de l’any 400 aC, creien en la teoria humoral per explicar la personalitat dels individus. L'humor es basava en la relació entre dels flúids del cos (sang, flegma, bilis i bilis negra) i els elements de la natura que conformen les coses (aire, aigua, foc i terra). Aquesta relació determinava quatre personalitats humanes: sanguínia, flegmàtica, colèrica i melancólica. I cada una reaccionava, davant factors externs, d’una manera diferent segons l’humor que el dominés.
L’humor, tal com l’entenem avui, té dues variants: l’estat d’ànim d’una persona, que l'afecta en la manera com es comporta, i una manera de comunicar-se per entretenir (dir un acudit o fer una broma). Avui parlarem de la primera, de com podem respondre davant situacions externes que poden dominar-nos. Hem de parlar del bon humor i del mal humor.
Si repassem el vocabulari dels defectes que afecten l’humor de les persones veurem que és molt extens. Parlem de persones aspres, capritxoses, rondinaires, enfadoses, amargades, enredones, tristes, desconsolades, contristades, amb recança… Aquestes persones diem que estan així perquè estan de mal humor i els costa molt canviar el seu humor. Si ho fessin els tornaria l’alegria i estarien de bon humor.
Algú pot pensar que aquest canvi no depèn d’un mateix ja que de bon matí es pot trobar que “s’ha aixecat amb el peu esquerre”, o que com que fa sol se sent animós, o que si està núvol es nota entristit, o que aquell amic que està sempre alegre és perquè té millor estòmac que jo que paeixo amb dificultat i que qui sempre està de bon humor és… “perquè totes li ponen”. Sempre hi haurà algú a qui les coses no li vagin bé: una malaltia, un cansament que fa dies que dura, un negoci que no funciona, un fill que el preocupa… i hem de comprendre aquestes situacions i no judicar actuacions dels altres quan desconeixem el que els hi passa.
Però hem d’aprendre a dominar-nos i reaccionar per tal que els demés s’ho passin bé. Hem de dissimular el nostre mal humor produit per alguna de les situacions descrites abans, sabent que no adquirirem l’equilibri moral sense un esforç enèrgic, sense la nostra voluntat. El nostre humor no serà només el reflex d’un cel clar o tapat, serà el reflex del nostre estat d’ànim, d’un entusiasme o d’una depressió que podem contenir o corregir.
El gran savi francès Blaise Pascal, que al sXVII conreà gairebé totes les disciplines en primera línia, diu en un dels seus pensaments: “El temps i el meu humor mai estan d’acord. Dintre meu tinc les meves boirines i els meus dies clars”. Avui ens aixequem exhuberants d’alegria, optimistes, amb ganes de menjar-nos el món…, i l’endemà ens aixequem irreflexius, alacaiguts, susceptibles, insoportables…
Hem d’agafar la vida tal com és: de color de rosa o de color gris. Hem d’afrontar el dia fent bé la nostra feina, complint els nostres deures de pare, de fill, de ciutadà, tenint paciència amb qui s’ha aixecat de mal rotllo… tenint bon humor per a tothom que brollarà del nostre cor generós si continuament el sabem cultivar, si hi posem tota la nostra voluntat per aconseguir-ho, si sabem mirar el costat bo de les persones i les coses.
Si ens contraria algun aconteixement, ¿ho arreglarem tractant malament les persones que ens envolten? En canvi segur que coneixem molta gent que, malgrat passar per situacions difícils, tracten els demés amb cortesia, amb fortalesa, amb un somriure als llavis que ens deixa sorpresos. Són persones que saben veure la mà de Déu en tot el que passa, a ells i als demés, i que per això no perden l’alegria davant les dificultats.
Aquest estiu podem fer el propòsit de desterrar el mal humor i viure amb bon humor totes les situacions que se’ns presentin, ja siguin bones o dolentes, alegres o tristes i ensenyar a viure-ho als nostres néts. Si ho fem així, ens oblidarem del cansanci propi, sabrem treure fora de casa la tristesa i la melanconia, sabrem cantar quan fem camí, sabrem trencar la monotonia, aprendrem a tenir, sempre, per als demés, un somriure agradable als llavis…
Serem persones que haurem après a viure amb bon humor.
Bon estiu a tots!