amor i matrimoni lV: l’amor és desprès – no s’enorgulleix – sap perdonar

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla del desprendiment d’un mateix, de la violència interior i del perdó que hem d’oferir als altres.

L’amor no cerca el propi interès

És més noble el do de si als demés que l’amor a nosaltres mateixos. L’amor a si mateix s’ha d’entendre en el sentit que qui és incapaç d’estimar-se a si mateix troba dificultats per estimar els demés.

L’amor vol més estimar que ser estimat de la mateixa manera que les mares cerquen més estimar que ser estimades. Per això l’amor es pot desbordar gratis, sense esperar res a canvi, fins arribar a “donar la vida pels demés”.

L’amor no s’irrita

La irritació és una reacció interior d’indignació provo-cada per una cosa externa. Es tracta d’una violència externa, d’una irritació no manifesta que ens col·loca a la defensiva davant els altres, com si fossin enemics que hem d’evitar.

Alimentar aquesta agressivitat íntima ens emmalalteix i acaba aïllant-nos. La indignació és sana quan ens porta a reaccionar davant una greu injustícia, però és nociva quan tendeix a impregnar totes les nostres actituds davant els altres.

És veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga del meu ull. No podem alimentar la ira. Una cosa és sentir la força de l’agressivitat que neix i l’altra és consentir-la, deixar que es converteixi en una actitud permanent.

Mai hem d’acabar el dia sense fer les paus en la família. I “¿com he de fer les paus? ¿Agenollant-me? ¡No! Només cal un petit gest, alguna cosa petita, i torna l’harmonia familiar. N’hi ha prou amb una carícia, sense paraules. Però no acabar mai el dia en família sense fer les paus.”

L’amor no té en compte el mal

El perdó es fonamenta en una actitud positiva que intenta comprendre la debilitat aliena i tracta de cercar excuses a l’altra persona. Però malauradament la tendència sol ser la de cercar més i més culpes,  la d’imaginar més i més maldat, la de suposar tot tipus de males intencions i així la rancúnia va creixent i s’arrela. I qualsevol error o caiguda del cònjuge pot danyar el vincle amorós i l’estabiliat familiar.

Si permetem que un mal sentiment penetri en les nostres entranyes, permetem que aquesta rancúnia s’envelleixi en el nostre cor. I així som capaços de fer una llista de greuges de tot allò que l’altre “ens deu”. La justa reivindicació dels propis drets, es converteix en una persistent i constant set de venjança més que en una sana defensa de la pròpia dignitat.

El perdó sempre és possible i desitjable, però ningú diu que sigui fàcil. La comunió familiar exigeix una prompta i generosa disponibilitat de tots i cada un a la comprensió, a la tolerància, al perdó i a la reconciliació. Cap família ignora que l’egoïsme, el desacord, les tensions i els conflictes ataquen amb violència, fereixen mortalment la pròpia comunió i generen divisió en la vida familiar.

Fa falta acceptar-se a si mateix, saber conviure amb les pròpies limitacions i, fins i tot, perdonar-se, per tal de poder tenir aquesta mateixa actitud envers els demés i que culpar els altres no es converteixi en un fals alleujament en les relacions interpersonals.

Per tal de poder perdonar els demés, tot i que hagin estat injustos amb nosaltres, cal acceptar que l’amor de Déu és incondicional, que no es pot comprar ni pagar. Si no ho vivim així la nostra vida familiar deixarà de ser un lloc de comprensió, acompanyament i estímul per convertir-se en un espai de permanent tensió o càstigs continuats.

amor i matrimoni lll: centrar-se en els demés – cultivar la humilitat – ser amable

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de l’ànsia de vanaglòria, de l’orgull del domini sobre els altres i del tenir un cor dur.

L’amor no es vanagloria

La vanaglòria és l’ànsia de mostrar-se superior, d’impressionar els demés amb una actitut pedant i un xic agressiva. Qui estima evita parlar massa de si mateix i a més, perquè està centrat en els demés, sap estar al seu lloc sense pretendre ser el centre.

L’amor no s’enorgulleix

La persona orgullosa és arrogant, s’autoengrandeix, només té obsessió per mostrar les pròpies qualitats i perd el sentit de la realitat. Es considera més gran del que és perquè es creu més “savi”.

La ciència infla, l’amor en canvi edifica. Alguns es creuen grans perquè saben més coses que els demés i es dediquen a exigir-los i controlar-los, però allò que en realitat ens fa grans és l’amor que comprèn, que té cura i que protegeix el dèbil.

Per tal de poder comprendre, disculpar o servir els demés de tot cor, és indispensable arraconar l’orgulll i cultivar la humilitat. La lògica de l’amor cristià no és la de qui se sent més que els altres i necessita fer-los sentir el seu poder, sinó que és la lògica del servei: “qui vulgui ser primer entre vosaltres, que sigui el vostre servidor”.

En la vida familiar no hi pot regnar la lògica del domini dels uns sobre els altres, o la competició per veure qui és més intel·ligent o poderós, perquè aquesta lògica acaba amb l’amor.

L’amor no és insolent

Estimar és tornar-se amable. L’amor no obra amb rudesa, d’una manera descortès, no és dur en el tracte. Les seves maneres, les seves paraules, els seus gestos, són agradables, no són aspres ni rígids. Detesta fer sofrir els demés. La cortesia és una escola de sensibilitat i desinterès que exigeix cultivar la ment i els seus sentits, aprendre a sentir, a parlar i, en certs moments, a callar.

Un cristià no pot escollir o refusar ser amable, ja que una de les exigències irrenunciables de l’amor es que tot ésser humà està obligat a ser afable amb els que té al seu voltant.

Una mirada amable fa que poguem tolerar l’altra persona i unir-nos en un projecte comú encara que siguem molt diferents. L’amor amable genera vincles, cultiva llaços, crea xarxes d’ntegració i construeix un entramat social ferm.

Fa falta mirar l’altre amb una mirada amable per tal de disposar-se a un veritable encontre amb ell. Això no és possible quan regna un pessimisme que destaca defectes i errors aliens per tal de compensar els propis complexos.

Qui estima és capaç de dir paraules que encoratgen, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen… en la família hem d’aprendre e llenguatge amable de Jesús: “¡Aixeca’t!”, “No tinguis por”…

amor i matrimoni ll: tenir paciència - actitud de servei – alegrar-nos amb els demés

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de de ser pacient, de fer el bé als altres i d’interessar-nos per la felicitat dels demés.

L’amor és pacient

És la manifestació de quan una persona no es deixa portar pels impulsos i evita agredir l’altre. És important viure-ho dins la família tal com el Senyor te misericòrdia de tots nosaltres.

Tenir paciència no vol dir deixar que ens maltractin contínuament o tolerar agressions físiques o permetre que ens tractin com objectes. El problema sorgeix quan ens col·loquem al centre i esperem que només es compleixi la nostra voluntat o exigim que les relacions siguin “celestials” o que les persones siguin perfectes. Aleshores tot ens impacienta, tot ens porta a reaccionar amb agressivitat.

Si no cultivem la paciència sempre tindrem excuses per respondre amb ira i, finalment, ens convertirem en persones que no saben conviure, antisocials, incapaces de postergar els impulsos i la família es convertirà en un camp de batalla.

La paciència s’aferma quan reconec que l’altre també té dret a viure en aquesta terra al costat meu, així tal com és. No importa si és un destorb per a mi, si altera els meus plans, si em molesta amb la seva manera de fer o amb les seves idees, si no és tot tal com jo esperava…

L’amor ens porta a acceptar l’altre com a part d’aquest món, també quan actua d’una manera diferent al que jo desitjaria.

L’amor és bondadós

La paciència no és una positura passiva sinó que està acompanyada per una activitat, per una reacció dinàmica i creativa davant els altres. Indica que l’amor beneficia i promou els demés i per això es tradueix com a servicial.

L’amor no és només un sentiment, sinó que implica “fer el bé” i així s’ha d’entendre d’acord amb el sentit original del verb hebreu “estimar. Com deia Sant Ignasi: “l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules”.

D’aquesta manera l’amor manifesta tota la seva fecunditat i ens permet experimentar la felicitat de donar, la noblesa i la grandesa de donar-se en abundància, sense mesura, sense reclamar res, per les soles ganes de donar i de servir.

L’amor no té enveja

En l’amor no hi ha lloc per sentir malestar pel bé de l’altre. L’enveja és sentir tristesa pel bé de l’altre la qual cosa manifesta que no ens interessa la felicitat dels demás ja que estem exclusivament concentrats en el propi benestar.

Mentre l’amor ens fa sortir de nosaltres mateixos, l’enveja ens porta a centrar-nos en el propi jo. El veritable amor valora els èxits de l’altre, no els veu com una amenaça i s’allibera del gust amargant de l’enveja. Accepta que cada un té dons diferents i diferents camins en la vida. D’aquesta manera procura descobrir el seu propi camí per ser feliç i deixa que els demés trobin el seu.

L’amor ens porta a una real valoració de cada ésser humà reconeixent el seu dret a la felicitat. Com que estimo aquesta persona accepto, en el meu interior, que pugui gaudir d’un bon moment. I aquesta arrel de l’amor em porta a refusar la injustícia que alguns tinguin massa i altres no tinguin res, o també que els descartats de la societat puguin viure una mica d’alegria. Però això no és enveja, sino desitjos d’equitat.