divendres, 18 de novembre de 2011

el matrimoni

Els avis, de vegades, presencien o els arriben de retruc desavinences entre els seus fills i joves o entre filles i gendres. Unes vegades serà una baralla sense importància, que s’acabarà aviat, però d’altres pot ser més greu i que duri massa temps. Per què passa això? Per què avui hi ha tants matrimonis que se separen?
Fa una anys, quan els nostres fills es van començar a casar, tenien amics que no s’atrevien a casar-se per por del que representava el compromís d’una vida conjugal que tant passava per la salut com per l’enfermetat, per la riquesa com per la pobresa… Tenien una por que tampoc sabien explicar. Més endavant d’altres amics han tingut problemes al trencar-se el seu matrimoni. Alguna vegada et trobes un amic al cap d’uns anys i et presenta una noia més jove que ell mentres et diu: “M’he separat, saps?” i et quedes un xic descol·locat. Per què passa això?
La situació que fa que noi i noia siguin fidels al compromís contret o no siguin capaços d’aquesta fidelitat fa pensar si uns són més prudents o bé els altres són més egoïstes. Encertar una relació d’amor amb una persona és molt important i l’egoïsme que impera avui en molts joves fa que o no es casin o vagin al matrimoni d’una manera precipitada i es divorciïn al cap d’un any. Tenen dubtes sobre la seva pròpia persona i així és difícil que sàpiguen què volen de la persona que pretenen estimar. El matrimoni et posa a prova, et fa veure qui ets realment i qui és la persona amb la que vols compartir la vida i de quina manera la pots arribar a estimar de veritat i per sempre.
Tenir una persona a qui estimes i que t’estima és molt important. La vida ocupada de cada dia no ens deixa veure amb claredat el que representa la veritable estimació, però quan passes un mal moment –a la feina, a casa per una malaltia, quan ens fem grans– qui tens a casa que t’anima, que t’empeny, que et fa sentir útil passant la nit al teu costat –sigui el marit o la muller, un fill o una mare– t’adones que és aquesta persona que ho dóna tot qui veritablement t’estima. 
Quan ja s’han viscut més de quaranta anys de matrimoni i a casa continuen junts i sols marit i muller, les converses no seran com quan s’encetava la vida en comú o com quan hi havia fills petits o adolescents, però amb una mirada serena, amb una petita carícia o un donar-se les mans n’hi ha prou per endevinar allò que pensa l’altre.
No hi ha fórmules per saber si un matrimoni funcionarà o no, però hi ha un punt de partida imprescindible: noi i noia han de tenir un conjunt de valors comuns pels qual lluitar en la seva vida. I si cada un està disposat a oblidar-se d’ell mateix per pensar en l’altre, a respectar-se mútuament, a explicar-se les coses, a saber transigir en petits detalls, a oblidar i perdonar petites rancúnies… a estimar-se de veritat, l’èxit gairebé està assegurat.
Els avis podem donar exemple d’aquesta vida en comú que ens ha portat a viure tants anys plegats i sense deixar d’estimar-nos. Hem d’explicar als fills que hem lluitat per mantenir el compromís contret el dia que ens vam casar, que no tot han estat flors i violes, que hi ha hagut moments difícils, però que, per damunt de tot hi ha hagut el desig d’estimar l'altre, sempre, per sobre d’un mateix.

1 comentari:

  1. M'agraden aquestses relfexions perque es nota que no son només paraules, sino que s'ha viscut i es viu en la propia pell

    ResponElimina