la síndrome del tdah

Suposem que tots sabeu què és el TDAH…

¿ –…?

Com, ¿no sabeu què és el TDAH?

–Ara, així, pel nom…

–Sí que ho sabeu… ¿No…? Segur que sí.

El que potser no sabeu és allò que no és. Els avis en vam començar a sentir parlar als darrers anys que els nostres fills eren a l’escola, però avui en sentim parlar molt sovint als nostres fills i als seus amics quan fan alguna referència als seus fills, els nostres néts. Quan es parla d’un nen superactiu, diuen que té la síndrome del TDAH; quan no s’està quiet a l’aula, té la síndrome del TDAH; quan s’ho passa malament, té la síndrome del TDAH, quan es distreu, té la síndrome del TDAH… És la paraula màgica per determinar què és allò que li passa a un vailet quan no sabem què li passa i que ha mogut gran quantitat de literatura fins avui.

Segons diuen alguns “experts” el transtorn del TDAH (Transtorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat) té tres trets essencials que es manifesten en aquests símptomes:

1. Falta d’atenció     –     2. Hiperactivitat     –     3. Impulsivitat. 

Això va fer que mestres, escoles i gabinets psicopedagògics es posessin les piles per tal de frenar aquesta síndrome que anava en augment en les consultes pediàtriques, ja que si no es curava podria persistir en l’edat adulta. Al voltant d’aquest “transtorn” s’han muntat una infinitat d’estudis que han pogut arribar a determinar que és “una síndrome conductual, amb transtorn del comportament, més freqüent en els nois, molt diferent segons les àrees geogràfiques, culturals o socioeconòmiques, caracteritzat per una distracció entre moderada i greu, amb inquietut motora, inestabilitat emocional i conductes compulsives”.

L’origen d’aquesta síndrome es desconeix, es considera “multicasual”, probablement degut a “diferents causes que interactúen entre si i altres variables ambientals de tipus biològic, psicosocial, genètic, alimentari…”

Tota una “declaració científica” davant la qual:

1. Les escoles es van posar a treballar amb les famílies per tal de vigilar els nens que els hi costés concentrar-se o controlar els seus impulsos i detectar els problemes que presentaven. Les manifestacions més comuns eren: nens distrets, vagues, amb retard evolutiu, amb poca autoestima, infravalorats entre els amics, amb dificultats en l’aprenentatge primerenc (lectura i càlcul), amb problemes conductuals, amb símptomes depressius, comportaments conflictius…

2. Es van començar a  tractar aquests “pacients”. Perquè ja se’ls va dictaminar i tractar com pacients, malalts, amb visites al pediatre, al neuròleg, al psicòleg…, fàrmacs específics, programa específic d’intervenció escolar i suport familiar…

3. Es va aconseguir “determinar” el transtorn que provoca la “malaltia”: l’American Psychiatric Association (APA) l’inclou en el grup dels “transtorns d’inici en la infància o l’adolescència, en la classe de transtorns per dèficit d’atenció i comportament perturbador”. I l’OMS el recull en la Classificació internacional de malalties, desena revisió (CIE-10) i la discapacitat que origina està inscrita en la Classificació internacional del funcionament de la discapacitat i de la salut (CIF), i 

4. (molt important!) s’aconsegueix la medecina que el cura: el metilfenidato (MFD), comercialitzat amb els noms de Ritalin, Concerta, Aradix, Methylin, Ritalina, Ritrocel, Rubifen. L’any 1993 a Alemanya es van vendre 34k de MFD. El 2011 se’n van vendre 1.714 k! Tot un negoci pels laboratoris i  metges. Als USA un 10% de nens més petits de deu anys ja se’ls suministra una medicació diària.

Tots aquests moviments a escala internacional fan palès, un cop més, una declaració de principis important: una cosa és la “malaltia” (o no) que els “pacients” (que de vegades no ho són) pateixen i una altra cosa la “malaltia” que els metges tracten.

*           *           *

¿D’on ve tot això?

El 1935 uns metges americans van començar a tractar nens amb un caràcter inquiet i amb dificultat per concentrar-se i se’ls va diagnosticar que tenien “una síndrome post-encefàlica”, però cap d’ells havia tingut encefalitis. Molts anys després Leon Eisenberg (1922-2009) –neuròleg i psiquiatre que va arribar a ser un dels professionals més famosos del món– va tornar a parlar d’aquesta síndrome però amb el nom de “reacció hipercinètica de la infància”. D’aquesta manera va començar a tractar alumnes difícils amb psicofàrmacs: dextroanfetamina i metilfenidato, droga que encara avui es fa servir i que “transforma” nens enèrgics amb nens dòcils (massa dòcils, potser).

El 1968 el DSM (Manual Diagnòstic i Estadístic dels transtorns mentals) va incloure una nova malaltia anomenant-la Attention Deficit Hyperactivity Disorder (ADHD) i que en la versió catalana coneixem com Transtorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). Eisenberg va aconseguir fer creure a la gent que tenia causes genètiques, que es neix així, i així va “fabricar la malaltia”.

 

Ell mateix ho va explicar poc abans de morir: és una malaltia inventada, la idea que el nen tingui TDAH des que neix és sobrevalorada. Però un cop aconseguit que això calés en la població i en els pares, em va fer desaparèixer el sentiment de culpa ja que els pares se senten alleujats perquè el nen ha nascut així i no qüestionen el tractament. Tenir o no tenir TDAH depèn d’una observació subjectiva.

I afegia: la tasca d’un psiquiatre infantil ha d’ésser la de tractar de determinar les raons psicosocials que poden provocar problemes de conducta: esbrinar si hi ha problemes familiars, si hi ha discussions entre els pares, si els pares estan separats o no, si hi ha problemes a l’escola, si al nen li costa adaptar-se i perquè li costa… Tot això comporta un temps i un treball… receptar una pastilla contra el TDAH és molt més ràpid.

No vull dir que cap d’aquests nens no tingui res ni que no necessiti ajuda, ja que és probable que molts d’ells tinguin molts problemes, però mai he cregut en l’existència d’un transtorn que afecti el 10% dels nens i molt menys he cregut en la cura miraculosa del metilfenidato, ja que si bé els nens canvien el seu comportament, els problemes que originaren que el nen funcionés d’una manera no acceptada hi continuen estant. Per aquest motiu el TDAH és un exemple de malaltia fictícia.

I acaba amb aquestes reflexions: sobre l’orígen de determinades conductes hauríem de reflexionar –tant en la infància però sobre tot  en la pubertat i l’adolescència–  sobre les conseqüències d’una educació laxa, indisciplinada, amb el consum tolerat social i políticament de tot tipus de drogues… si deixem que des de la infància es comportin sense normes, amb tot al seu abast i amb la possibilitat d’arribar a estats mentals basats en la química, després no podem esperar d’ells que siguin unes persones “normals”.

En la mateixa línia la Nationale Ethikkomission (NEK) suïssa també va criticar l’ús dels fàrmacs, ja que aquests si bé indueixen a canvis del comportament, no eduquen el nen sobre la manera que pot aconseguir aquests canvis de manera independent i autònoma, i això suposa una ingerència en els seus drets, restringeix la seva llibertat i minva el desenvolupament de la seva personalitat.

La tasca dels pares, professors, psicòlegs i metges –i la que podem fer els avis amb els néts– no ha de ser la de posar els nens sota un tractament químic en base a unes teories equivocades sobre l’home i l’educació. La nostra tasca és la de fer que els nens adquireixin responsabilitat personal i un comportament adequat sota l’orientació de la família i de l’escola, sense necessitat d’estar controlats mentalment per la industria farmacològica, amb la pretensió que els fàrmacs alterin el comportament del nen sense que ell hi aporti cap contribució de manera lliure i autònoma.

_____________________________________

*El proper mes de maig hi ha programat el 5º Congreso Nacional TDAH organitzat per assiciacions de famílies "d'afectats" (lobby sustentat per les farmacèutiques), esponsoritzat per laboratoris farmacèutics i patrocinat pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat, amb intervencions de la consellera d'Ensenyament Sra. Irene Rigau i del conseller de Sanitat Sr. Boi Ruiz. Bombo i platerets per anar mantenint el negoci.