dimarts, 23 de setembre de 2014

el mite del "trastorn posvacacional"

Probablement molts de nosaltres haurem pogut fer uns dies de vacances. Totes les vacances són diferents. Mai no n’hi ha cap d’igual, ni tan sols les que passem cada any cada un de nosaltres: cada any són diferents.
Alguns avis haurem passat les vacances amb néts, d’altres amb fills, o sols, o en companyia d’algun matrimoni amic. Molt probablement la gran majoria de nosaltres ja les hem acabat i això vol dir tornar a les tasques que feiem abans de l’estiu o a les noves que tenim programades per aquest curs.
Ara és hora de repensar el curs que s’inicia amb més ganes que mai i sense la sensació d’haver de patir això que diuen que afecta a moltes persones quan s’els acaben les vacances i han de tornar a la feina que van deixar unes setmanes abans: el transtorn posvacacional.
Molts de nosaltres hem estat treballant més de 40 anys, 8 o més hores diàries, hem fet tres setmanes o un mes de vacances cada any i no hem tingut –ni nosaltres ni cap company de feina conegut– que tingués aquesta síndrome.
Penso que és mes un recurs que s’ha empescat algún periodista espavilat –per tal d’omplir pagines de revistes, diaris i tertúlies de la tv cada final de temporada– que no pas una realitat que passi sovint. Com el tema dels polls, que ara en parla tothom i a tot arreu: és una manera com una altra de fer gastar als pares un dineral amb productes antipolls per “si de cas…”.
Dic que nosaltres no tenim aquesta sensació perque la gran majoria ja no ens aixequen d’hora per anar a fitxar a l’empresa, però ens podem trobar que algun amic nostre ens comenti que té una filla o fill que té aquesta sensació: que “es troba malalt” per haver d’incorporar-se a la feina després de tres o quatre setmanes de dolce far niente o d’estar perseguint fills per tal que facin “els deures de repàs” que els toca cada dia, encara que sigui temps de vacances.
Diuen que hi ha gent que estaria disposada a agafar la baixa laboral per aquest canvi de rutina que els hi representa la tornada a la feina, ja que es troben “més irritables, més cansats, amb més dificultats per dormir, amb apatia i tristesa…”, que el malestar els prové “del canvi en el ritme diari, en l’horari, en els menjars, en l’activitat social…”. Penso que moltes vegades és una excusa per no tornar a la feina amb il·lusió i ganes.
¿I no hi ha un canvi de ritme quan un deixa la feina i se’n va de vacances? I jo em pregunto: ¿per què no agafen la síndrome del “trastorn poslaboral” quan comencen les vacances? S’haurien de trobar d’una manera similar ja que deixen de fer una activitat diària per canviar-la per una altra, de cop i volta, i ben diferent, i moltes vegades també estressant ja que hi ha qui programa unes vacances no de relax, de descans, sinó de moltes activitats, una rera l’altra per aprofitar les 24 hores del dia.
El que passa a algunes persones és que tenen associades les vacances a un estat idílic de plaer i distracció, mentre que el treball l’associen a un estat de malestar i patiment. Pobre concepte tenen aquestes persones del treball i del descans.
Nosaltres iniciarem el curs amb il·usió, amb moltes ganes de reprendre la tasca deixada fa unes setmanes i amb el cap posat en aquells consells que hem donat alguna vegada en aquestes pàgines per tal de no quedar-nos encarcarats (física i mentalment!).

Cap comentari:

Publica un comentari