dimarts, 23 de juny del 2015

els nuvis i el nuviatge


Els avis d’avui molts ja tenim néts que comencen a sortir en colles de nois i noies i alguns d’ells ja es proposen posar-se a “festejar”. Ho posem entre cometes ja que avui els joves no diuen festejar, sinó que primer, queden…, després, surten…, tenen parella…, s’ajunten… però no festegen,  no fan aquest camí de coneixement mutu que els serveix de preparació al matrimoni encara que hagin estat sortint un grapat d’anys.

El Sant Pare, en una de les audiències dels dimecres, dedicades a la família, acaba de parlar dels nuvis i del nuviatge. I ho ha fet d’una manera molt clara, simple, directe, dient les coses pel seu nom. I va fer referència a la extraordinària novel·la d’Alessandro Manzoni I promessi sposi: Vosaltres italians, teniu una obra mestra literària sobre el festeig Els promesos. Cal que els joves la coneguin, que la llegeixin; és una obra mestra on s'explica la història dels nuvis que van patir molt, van recórrer un camí amb moltes dificultats fins arribar al final, al matrimoni. Llegiu-la i veureu la bellesa, el sofriment, però també la fidelitat dels nuvis.
Aquí teniu un extracte, però si klikeu sobre aquest enllaç podreu llegir tota la intervenció del Sant Pare.
El festeig en italià «fidanzamento» té relació amb la confiança, la familiaritat, la fiabilitat. Familiaritat amb la vocació que Déu dóna, perquè el matrimoni és el descobriment d'una crida de Déu. Certament és una cosa bonica que avui els joves puguin triar casar-se partint d'un amor mutu. Però precisament la llibertat del vincle requereix una conscient harmonia de la decisió, no només un simple acord de l'atracció o del sentiment, d'un moment, d'un temps breu… requereix un camí.
El festeig és el temps en el qual els dos estan cridats a realitzar un bon treball sobre l'amor, un treball partícip i compartit, que va a la profunditat. Tots dos es descobreixen a poc a poc, mútuament, és a dir, l'home «coneix» a la dona coneixent a aquesta dona, la seva núvia; i la dona «coneix» a l'home coneixent a aquest home, el seu nuvi. No subestimem la importància d'aquest aprenentatge: és un bonic compromís, i l'amor no és només una felicitat despreocupada, una emoció encantada…
L'amor de Déu va crear les condicions concretes d'una aliança irrevocable, sòlida, destinada a durar. L'aliança d'amor entre l'home i la dona, aliança per la vida, no s'improvisa, no es fa d'un dia per l'altre. No existeix el matrimoni exprés: cal treballar en l'amor, cal caminar. Es tracta d'una aliança artesanal. Fer de dues vida una vida sola, és fins i tot gairebé un miracle, un miracle de la llibertat i del cor, confiat a la fe.
Les nostres «coordenades sentimentals» estan una mica confuses. Si preval el costum de consumir l'amor com una mena de «complement» del benestar psico-físic, no hi ha esperança per a la confiança i la fidelitat del do de si. No és això l'amor. El festeig enforteix la voluntat de custodiar junts una cosa que mai ha de ser comprada o venuda, traïda o abandonada, per més atractiva que sigui l'oferta. És un llarg camí aquest itinerari de festeig.
L'Església custodia la distinció entre ser nuvis i ser esposos. No és el mateix. No menyspreem amb lleugeresa aquest savi ensenyament. Els símbols forts del cos posseeixen les claus de l'ànima: no podem tractar els vincles de la carn amb lleugeresa, sense obrir alguna ferida duradora en l'esperit com recorda Pau als corintis. La cultura i la societat actual no són generoses amb els joves que tenen serioses intencions de formar una família i portar fills al món. És més, sovint presenten mil obstacles, mentals i pràctics.
Moltes parelles estan juntes fa molt de temps, potser també en la intimitat, de vegades convivint, però no es coneixen de veritat. Sembla estrany, però l'experiència demostra que és així. El festeig és un itinerari de vida que ha de madurar com la fruita, fins al moment que es converteix en matrimoni. S'ha de revaluar el festeig com a temps de coneixement mutu i de compartir un projecte.
El camí de preparació al matrimoni s'ha de plantejar valent-se del testimoni senzill però intens de cònjuges cristians; de l’«oració domèstica»; dels sagraments; de la fraternitat amb els pobres; de la sobrietat i el compartir. Els nuvis que es comprometen en això creixen els dos i tot això els condueix a preparar una bonica celebració del Matrimoni de manera no mundana sinó amb estil cristià.
Que cada parella de nuvis un li digui a l'altre: «Et convertiré en la meva dona, et convertiré en el meu marit». Esperar aquest moment. És un moment, és un itinerari que va lentament cap endavant, és un itinerari de maduració. Les etapes del camí no s'han de cremar.
La maduració es fa així, pas a pas. El temps del festeig pot convertir-se, de veritat, en un temps d'iniciació… a la sorpresa! A la sorpresa dels dons espirituals amb els quals el Senyor enriqueix l'horitzó de la nova família. Hem de resar a la Sagrada Família de Natzaret: Jesús, Josep i Maria, perquè la família recorri aquest camí de preparació,  perquè els nuvis puguin comprendre la bellesa d'aquest camí cap al Matrimoni.

I als nuvis que són a la plaça: «Feliç camí de festeig!».









dissabte, 23 de maig del 2015

avis 15 - tenir cura dels avis

En aquest blog dels avis un dels temes dels que no podem deixar de parlar és de la família, ja que és un tema molt important, sobretot aquest any, i ho fem moguts per l’interès del sant Pare a tenir present aquesta realitat tal com veritablement és: un gran do que el Senyor ha fet al món des del principi, quan va conferir a Adam i Eva la missió de multiplicar-se i omplir la terra. Aquell do que Jesús ha confirmat i segellat en el seu Evangeli.
I ho fem amb paraules del propi sant Pare. Com ja sabeu, després de les passades sessions del Sínode s’està treballant per preparar el proper Sínode que serà el mes d’octubre. Els dos tracten sobre la família i com que és un tema tant important, des de fa un temps el Papa està dedicant les audiències dels dimecres a la família. Va començar parlant de la família en general, i després ha parlat de la mare, del pare, dels fills, dels germans, dels avis, dels infants, de l’home i la dona, del matrimoni…
En les dues audiències que va parlar sobre els avis i els ancians va destacar el paper tan important que hem de jugar encara en aquest món que “passa”, moltes vegades, de nosaltres, però que quan li convé ens utilitza a benefici seu.
Els avis i els ancians
Gràcies als progressos de la medicina la vida s'ha prolongat: però la societat no s'ha "prolongat" a la vida! El nombre dels ancians s'ha multiplicat, però les nostres societats no s'han organitzat prou per fer-els-hi lloc a ells, amb just respecte i concreta consideració per la seva fragilitat i la seva dignitat.
Mentre som joves, tenim la tendència a ignorar la vellesa, com si fos una malaltia, una malaltia que cal tenir lluny; després quan ens tornem vells, especialment si som pobres, estem malalts, estem sols, experimentem les llacunes d'una societat programada sobre l'eficàcia, que ignora a la gent gran. I els ancians són una riquesa, no es poden ignorar.
L'atenció a la gent gran marca la diferència d'una civilització. En una civilització, ¿hi ha atenció a la gent gran? ¿Hi ha lloc per a l'ancià? Aquesta civilització seguirà endavant perquè sap respectar la saviesa, la saviesa dels ancians. Una civilització on no hi ha lloc per la gent gran, en la qual són descartats perquè creen problemes… és una societat que porta dintre seu el virus de la mort.
En l'era que tot es descarta es descarta a les persones grans perquè ja no serveixen. Però ara que falta treball recorren als avis perquè ens ajudin amb la seva pensió, ¿no?
Hem de considerar el valor i la importància del paper dels avis en la família. És veritat que la societat tendeix a descartar-nos, però el Senyor no. El Senyor ens crida a seguir-lo en cada edat de la vida, i també l'ancianitat conté una gràcia i una missió del Senyor.

Encara no és el moment de "deixar de remar". Aquest període de la vida és diferent als anteriors, no hi ha dubte; hem també "d’inventar-lo" una mica, perquè les nostres societats no estan preparades, espiritual i moralment, per donar el seu ple valor als ancians.
L’any passat vaig escoltar històries de matrimonis d'ancians que es desviuen pels altres, que celebraven 50 o 60 anys de fidelitat. Em va emocionar molt i els vaig dir, feu-ho veure als joves que es cansen aviat.
És un gran do per a l'Església, la pregària dels avis i dels ancians és una riquesa! Una gran injecció de saviesa també per a tota la societat humana: sobretot per a aquella que està massa ocupada, massa distreta.
Nosaltres necessitem primer de tot gent gran que resi, perquè la vellesa ens és donada per això. És una cosa bella l'oració dels ancians.
Nosaltres podem donar les gràcies al Senyor pels beneficis rebuts, i omplir el buit de la ingratitud que l'envolta. Podem
  • intercedir per les esperes de les noves generacions i donar dignitat a la memòria i als sacrificis de les passades
  • recordar als joves ambiciosos que una vida sense amor és àrida
  • dir als joves espantats que l'angoixa del futur pot ser vençuda
  • ensenyar als joves massa enamorats de si mateixos que hi ha més alegria en donar que en el rebre
L'oració purifica incessantment el cor. La lloança i la súplica a Déu prevé l'enduriment del cor en el ressentiment i en l'egoïsme.
  • Que lleig és el cinisme d'un ancià que ha perdut el sentit del seu testimoni, menysprea als joves i no comunica una saviesa de vida!
  • Que bonic és l'alè que l'ancià aconsegueix transmetre al jove en la recerca del sentit de la fe i de la vida!
Les paraules dels avis tenen alguna cosa especial per als joves. I ells ho saben. Les paraules que la meva àvia em va donar per escrit el dia de la meva ordenació sacerdotal, encara les porto sempre amb mi en el breviari. I les llegeixo sovint i em fa bé.

dilluns, 27 d’abril del 2015

el virolai (1885-2015)

Avui és un dia especial a casa nostra: és la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la nostra patrona. Parlarem una mica de l’himne conegut com El Virolai, que enguany celebra els 135 anys de vida. 
Un virolai és una composició poètica, per a ésser cantada, d’origen provençal.  Està composta per diverses estrofes amb tornada. L'any 1880, amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat, Mossèn Jacint Verdaguer va publicar El Virolai, un himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat i conegut també com Rosa d’abril, ja que aquestes dues paraules són les del començament del poema. Amb el temps El Virolai ha esdevingut el símbol espiritual dels catalans.

Coïncidint amb el Mil·lenari es va convocar un certamen artístic i musical en el qual s’oferia un premi a la millor melodia popular que s’adaptés al text de “Mossèn Cinto”. Va guanyar la composició titolada Virolai a la Verge de Montserrat del compositor barceloní Josep Rodoreda.

No el copiem perquè tots el sabem de sobres, però El Virolai de Verdaguer-Rodoreda no és l’únic virolai dedicat a la Mare de Déu. En el Llibre vermell de Montserrat, del segle XIV, ja hi apareix una composició poètica amb l’estructura de virolai. Copio el començament de dues estrofes:

Emperadriu de la ciutat joiosa,
de paradís amb tot goig eternal,
neta de crims, de virtuts abundosa,
Mare de Déu per obra divinal, (…)

Verge sens par misericordiosa,
a Vós pertany que ens defenseu de mal
i no sigueu envers nos desdenyosa
pels falliments que fem en general, (…)

I la tornada diu:

Emperadriu de la ciutat joiosa,
de paradís amb tot goig eternal
plagui-us estar als fidels piadosa,
pregant per ells al Rei celestial.

Mossèn Jacint Verdaguer

Va néixer a Folgueroles el 1845, fill de pagesos modestos, entrà al seminari de Vic l’any 1855 i el 1865 guanyà el seus primers premis als jocs florals. Ordenat prevere el 1870, fou destinat a la parròquia rural de Vinyoles d’Orís, on compongué un gran nombre de poemes de to popular i d’apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en la seva obra L’Atlàntida. Per raons de salut, el 1874 es traslladà a Barcelona i entrà com a capellà a la Companyia Transatlàntica, amb la qual féu nou vegades la travessia d’Amèrica i recuperà del tot la salut. El període comprès entre els anys 1877 i 1893 fou el més fecund i brillant de la seva creació literària. Els anys següents foren marcats per una sèrie de problemes i malentesos amb el seu protector, el marquès de Comillas i amb les autoritats eclesiàstiques de Barcelona i Vic. Els anys que passà al santuari de la Gleva esdevingueren per a ell un exercici ascètic que recull en unsversos desolats i dramàtics reunits en les Flors del Calvari. L’autor d’El Virolai va morir a Vallvidrera, l’any 1902.

Mestre Josep Rodoreda

Va néixer a Barcelona el 1851. Començà els estudis a l’Escolania de Nostra Senyora del Remei a Barcelona. Estudià solfeig, piano, harmonia i composició. Als 25 anys ja va ser professor al Conservatori del Liceu. Més endavant va ser Mestre-Director de la Societat Coral Euterpe, membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, Director de la Banda Municipal i de la banda de l’Escola Municipal de Barcelona. El 1896 marxà a Sant Sebastià com a Director de la Banda Municipal d’aquella ciutat. El 1910 es traslladà a Buenos Aires per dirigir l’Acadèmia de Música que havia fundat Joan Goula. Morí el 1922. Compositor molt prolífic, va escriure mes de quatre-centes obres de diferents gèneres. La més coneguda és el nostre Virolai a la Verge de Montserrat.