avis 11 – la jubilació

Ara que ja s'ha acabat l’estiu i hem entrat al nou curs, val la pena que les persones que estiguin a punt de jubilar-se es plantegin algunes qüestions sobre com afrontar aquesta nova situació, ja que a aquest nou estat cal arribar-hi havent’ho previst, cosa que massa vegades no passa. Sembla ser que a preveure la jubilació hi dediquem deu dies de la nostra vida, deu dies per una situació que –amb l’actual esperança de vida– pot durar un grapat anys més!

Hi ha preguntes que ens les hem de fer amb temps i ben conscients, com, per exemple: ¿en tindrem prou per viure –marit i muller– amb les dues pensions…?, ¿en tindrem prou amb la pensió sola del marit ja que l’esposa no té pensió…?, ¿en tindrà prou l’esposa amb el 50% de la pensió del marit si es queda viuda…? I l’altre aspecte, no menys important: ¿què faré l’endemà del dia de la meva jubilació? ¿Què faré avui, primer dia de la jubilació, quan, a l’aixecar-me, m’adoni que tot el meu temps és lliure?

Moltes vegades hi ha qui somia allò que farà quan es jubili, però no ho preveu ni ho prepara i allò somiat es converteix en una fantasia irrealitzable: els somnis s'escolen com l'aigua s'escola entre els dits de la mà. A alguns els arriba la “mort civil” ja que en la nostra societat el nostre status i les relacions van lligades al món del treball. I si s’arriba aquí, es pot caure en la “depre” i arribar a tenir insomni, hipertensió o transtorns digestius. Hem de tenir clar que la jubilació ens retira de l’ocupació, però no de la vida activa!

La jubilació ens ha de portar a redefinir la nostra identitat. El Dr. Jaume Arnau, màster en Sofrologia (ciència que estudia la consciència en equilibri) sostè que l’individu ha de conèixer de forma vivencial la seva pròpia consciència per tal que així pugui aprendre a reconèixer la causa dels seus estats d’ànim i potenciar el seu propi benestar físic i psíquic: Si una persona es capaç de conèixer quin és el seu estat emocional, el podrà gestionar. Si no ho sap, actuarà sense tenir-lo en compte. Una manera de conèixer-lo és mitjançant la sofrologia. Suggereix que cada persona ens fem un grapat de preguntes sobre nosaltres mateixos i les responguem. Però no una o dues, o deu, no, no: un centenar!: ¿qui sóc?, ¿què soc?, ¿quines aficions tinc?, ¿quins hobies?, ¿què faig?, ¿d’on sóc?…

Això farà que siguem positius, que ens exigim per tenir objectius propis, personalitzats… Ser gran no vol dir ser pitjor que ser jove i és important que en aquesta nova situació cada un sigui el pilot de la seva pròpia nau.

A sota hi ha un video que us agradarà i ens pot ajudar a ser previsors pel que fa a com viure en la jubilació. Ja n'hem parlat més d'una vegada, però mai destorba tornar-ne a parlar. Els dotze punts que il·lustren les imatges ens recordarà algunes coses ja comentades.

la pau!

Bon dia a totes les àvies i avis, a totes les mares i pares, a totes les nétes i néts.

No pensàvem fer cap nou escrit fins el mes que ve, però davant la urgència del tema hem cregut que seria bo fer-nos ressò del crit del Sant Pare sobre la pau al món que va fer el passat diumenge, dia 1 de setembre, al rés de l'Àngelus i al que us dirigim amb aquest enllaç.

El que el Sant Pare fa és una convocatòria a tota la humanitat d'un dia d'oració i dejuni per tal que s'arribi a la pau i s'acabi l'escalada de guerres que hi ha arreu del món, sobre tot la de Síria: Volem un món de pau, volem ser homes i dones de pau, volem que en la nostra societat, esquinçada per divisions i conflictes, hi esclati la pau; ¡mai més la guerra! ¡Mai més la guerra! La pau és un do massa preciós, que ha de ser promogut i tutelat.

El Sant Pare ens demana que demà dissabte, dia 7, vigília de la festa de la Nativitat de la Mare de Déu, sigui un dia que el visquem amb oració i dejuni per oferir-ho per la pau al món. A la plaça del Vaticà, des de les 7 de la tarda fins les 12 de la nit ens reunirem amb oració i esperit de penitència per tal d'implorar de Déu aquest gran do per l'estimada nació síria i per totes les situacions de conflicte i violència arreu del món.

Pensem que és una bona manera d'encetar curs i que des del nostre lloc d'avis podem ajudar a viure aquesta crida a tots els de casa i amics. No cal fer coses rares, però sí que cada un de nosaltres notem, aquest dia, -tant pel dejuni que podem fer (adequat a cada circumstància) com per l'oració que cal que fem- que estem donant una bona resposta a la crida del Sant Pare per aconseguir la construcció d'una autèntica cultura de l'encontre i de la pau. Maria, Reina de la Pau, prega per nosaltres.

encarant l'estiu

Ara que ja som a l’estiu i comença un temps on les coses es fan de manera diferent que durant el curs, quan se’n deixen de fer algunes i se’n fan unes altres, convé tenir sempre present aquelles que no podem deixar de fer mai. I els avis, ja que és possible que passem una temporada amb alguns fills i néts, val la pena que ho tinguem en compte per si cal donar-los un cop de mà.

Una pregunta que podem fer a amics nostres ara que som l’estiu es refereix al temps lliure. Els podem preguntar: –¿com omples el teu temps d’oci? I valdrà la pena arxivar les respostes que obtinguem, ja que n’hi haurà per a tots els gustos. La paraula oci té la seva història. L’origen està en els grecs i continua pels romans.

Per als grecs l’oci –skholè– feia referència al temps dedicat a les activitats que no estaven lligades ni a la subsistència, ni a la vida productiva, ni a tasques servils. Era un privilegi reservat a una petita parcel·la dels homes lliures quan s’alliberaven d’aquestes tasques. Era un temps que implicava pau, llibertat, repòs i el dedicaven a la meditació i reflexió filosòfica.

Els romans, més pràctics, entenen l’oci –otium– de dues maneres: per les elits intel·lectuals l’associaven a la meditació i conptemplació, era un otium digne. Per a la xusma, per al poble, van associar l’otium al descans i diversió que ells mateixos els proporcionaven mitjançant els espectacles del circ per tal de despolititzar el poble, alienar-lo i reduir-lo a simple espectador, era un otium indigne.

D’aquí va néixer també el terme negoci –el nec otium–, la negació de l’oci,  és a dir, allò que es contraposa a l’oci, a la diversió; per tant el negoci representa una ocupació, un treball, una activitat remunerada, una ocupació lucrativa.

Ja tenim l’oci i el negoci. El negoci el fem durant tot l’any, i ¿què fem, ara, amb l’oci de cara a l’estiu? ¿Què fem per les vacances? Vacació vol dir descans i hi ha els qui no descansen ja que per anar al lloc de moda es troben que hi ha tanta densitat de gent que poques coses poden fer. Quan tornen ho fan cansats i aburrits, i quan expliquen el viatge t’adones que només s’il·lusionen per banalitats i moltes vegades només saben fer descripcions exagerades de les meravelles visitades, parlar del menjar i el beure d’on han estat, dels problemes materials que han tingut, de lo bé que ells fan totes les coses i lo malament que les fan els altres…

Aquesta febre de les vacances porta a moure’s, a viatjar, a anar errant d’un lloc a l’altre ja sigui durant els cap de setmana, les vacances, el turisme o l’estiueig. Hi ha diu que viatja per aprendre, per ampliar cultura, per poder mantenir una conversa culta amb els amics, per gaudir de les belleses artístiques i naturals… Tot molt bé si serveix per millorar moralment, per sentir-nos petits davant la immensitat i bellesa del món, per donar gràcies a Déu…

Però quan es viatja sense límits es fa una despesa innecessària, un malbaratament injustificat de diner, i no són casos aïllats, sinó molt freqüents avui dia (encara que la crisi ho hagi reduït). El temps d’estiueig moltes vegades “obliga” a la gent a fer despeses innecessàries i massa vegades ho paguen l’estalvi i les virtuts personals i familiars…

Vacances no és sinònim de no fer res, no és el dolce far niente dels italians, no és ganduleria, no és viure en l’ociositat (apalancat a l’oci per tal de no fer res)…  Les vacances han d’incloure una estructuració tan o més acurada que la que tenim durant el curs escolar, ja que no es tracta d’ocupar el temps de qualsevol manera, sinó que s’ha d’establir un horari (flexible però concret) que obligui a tothom a complir-lo. I totes les activitats que fem tant avis, pares com néts han de ser educatives.

Els pares han de saber en quines activitats apunten les filles i fills per fer durant el temps de vacances ja que seria absurd que el que s’ha vigilat durant el curs ara s’oblidés i aquests dos mesos puguessin desfer la tasca formativa dels deu mesos anteriors per falta de previsió educativa i d’una mala ocupació del temps lliure de les vacances dels fills.

S’ha de conèixer l’ambient del lloc d’estiueig tant si és la platja com la muntanya, els llocs de diversió diürna i nocturna, els amics i amigues… I no caure en la frase fàcil del: “…bé, és el que hi ha…” que amaga una actitud còmode i irresponsable. Us recordarem la frase d’un amic nostre que un dia al preguntar-li on eren la seva filla i la nostra, que havien sortit plegades, ens va contestar: si sabés on és la meva filla ja no faria vacances!

Per planificar bé el temps lliure de fills i néts cal planificar, primer, el temps lliure nostre i hem de ser conscients que ni nosaltres podem deixar de fer d’avis, ni els nostres fills de pares durant les vacances. Per això s’ha cal aprofitar aquesta oportunitat tant favorable de poder estar més temps junts per intensificar el tracte familiar.

Els pares han de dedicar més temps a parlar entre ells (d’ells dos, dels fills, de temes pendents…) i, després, amb cada un dels fills i filles –per conèixer-los millor a cada una i a cada un– val la pena tenir-hi una conversa personal per tal que s’obrin a la confiança de parlar amb els pares de totes les seves coses.

Bon i profitós estiu per a tots vosaltres!