sorpresa!!!!

Els infants tenen una capacitat de sorprendre’s per tot allò que veuen que, de vegades, ens fan posar nerviosos. De fet a qui més fan posar nerviosos és als pares quan els fan una pregunta, o quan s’entretenen i no poden estar per ells i han de cercar una resposta ràpida, o quan han de separar-los de l’aparador on s’han parat per observar una cosa que els crida l’atenció mentre fan camí cap a l’escola…

¿Us heu fixat que quan els pares porten els nens a l’escola sempre els van tibant de la mà? És que ells, els pares, tenen els temps just per arribar a l’escola, deixar els nens i marxar corrents cap a la feina. Si aquesta operació la fan els avis això no sol passar ja que els avis o anem al mateix ritme dels infants o anem una passa endarrera, la qual cosa ens permet distreure’ns amb allò que es distreuen ells, sorprendre’ns amb allò que es sorprenen ells o parar-nos amb ells al mateix aparador.

¿Què fa un pare o una mare que porta els nens a l’escola, plovisqueja, i el nen li pregunta: mare, ¿per què quan plou sempre ho fa avall i no amunt? La mare, mentre pensa què li dirà, l’estira de la mà i li diu que s’afanyi, que arribaran tard a l’escola. El nen li repeteix la pregunta… però es queda sense resposta concreta ja que en aquestes circumstàncies no és el moment de fer explicacions “científiques”… –Al vespre ho preguntarem al pare.

L’infant tampoc no cercava una resposta concreta, senzillament expressava en veu alta la seva sorpresa al veure caure la pluja. Manifestava, concretament, allò que Chesterton deia dels infants: en cada nen, totes les coses del món es tornen a fer. Es meravella per tot allò que l’envolta i ho expressa, a la seva manera, en veu alta. És com un savi, que es pregunta el perquè de totes les coses.

L’infant veu una cosa al terra que li crida l’atenció, s’ajup per agafar-la, el pare, que ja fa tard per arribar a la feina, l’estira i li diu que no s’entretingui, que és tard, però l’infant es resisteix, aconsegueix agafar-la i s’alça… El pare segueix caminant sense adonar-se que el menut se l’ha ficat a la boca…

Aquestes accions que fan –i hem fet– tots els pares amb els fills són moments en els quals trenquem la seva sorpresa, aquest desig de conèixer que tenen i necessiten els infants. Els grans no podem deixar que els menuts no experimentin aquestes ganes d’aprendre ni que sigui a la seva manera.

Educar és treure cap a fora totes les potencialitats de l’infant, no a l’inrevés. L’infant no és un sac buit que nosaltres haguem d’emplenar. Cada criatura és un sac ple del que –ella mateixa– ha d’anar treient i descobrint coses mica a mica i nosaltres l’hem d’ajudar en aquesta tasca, sempre a la seva velocitat.

L’actual tendència a la sobreestimulació comporta seriosos problemes d’atenció i d’aprenentatge. Tanta tv, tants mòbils, tantes pantalles, tanta acció i tant soroll que veuen i senten en les imatges, fa que la vida real els aburreixi. Tot això fa que l’infant no pugui descobrir el món per si mateix i al seu ritme, ja que l’excés d’informació crea un empobriment de l’atenció.

Si deixem que els infants visquin amb intensitat i sorpresa cada moment de descobriment per part seva, els facilitarem la clau de la felicitat. Si deixem i facilitem que vegin i visquin coses que no els corresponen, els fem fora de l’edat que els correspon, els hi robem la infància, el joc, la imaginació, la sorpresa… Acaben essent adolescents que ho han vist tot, que ho tenen tot, que acaben amb el desijos bloquejats. Ja fa trenta anys que Neil Postman ho manifestava en el seus llibres Divertint-nos fins morir, La desaparició de la infantesa i La mort de l’escola.

Davant d’aquesta situació d’empobriment infantil els directius de Silicon Valley han decidit portar els seus fills a escoles sense pantalles digitals ni ordinadors, on no fan servir la tecnologia a les aules ja que, segons ells, l’ordinador impedeix el pensament crític i pensen que els seus fills els sobrarà temps, de més grans, per aprendre a fer anar aquesta eina, tan simple i senzilla com fer uns quants kliks. Ara el que necessiten és descobrir la vida al seu ritme i a través de la vida real, no de la virtual.

Aquestes situacions i l’actual consumisme fan que els nens arribin a adults sense passar per la infantesa, seran adults immadurs, gent saturada amb tot el que desitja, sense capacitat per desitjar coses, creguda de que tot el que té li pertany, que ho dóna tot per suposat, capriciosa fins la frustració quan la realitat no coïncideix amb el que desitja… un Peter Pan etern.

Els avis encara podem fer una bona tasca en aquesta línia si som capaços de fer que els néts es sorprenguin amb la descoberta personal pel camí de l'agraïment per tot allò que tenen: la bellesa de la vida, la família, l'amistat…

 

¿vostè o tu?

Els avis hem viscut el pas de tractar de vostè a gairebé totes les persones a sentir-nos tutejats per qualsevol marrec que passi pel carrer. Molts hem caigut també en aquest parany i ja ens adrecem de tu a qualsevol persona, la coneguem o no.

Els avis també sabem que és una pràctica difícil de tornar enrera, però no estaria de més que als néts els acostumessim a parlar de vostè a les persones grans que no són del seu entorn familiar, malgrat a l’escola parlin de tu a tot el professorat (i ho facin de vostè al porter o al jardiner).

¿Com t'ha anat el dia? Així fa la pregunta l’alumne al professor, el metge al pacient, el treballador al cap de departament, la dependenta al client… Avui, a Catalunya i a tot Espanya, tothom tuteja tothom. S’ha aparcat el vostè. Ja no es fa servir. És una pràctica démodée, tant si et dirigeixes a un conegut com a un desconegut, tant a la feina com en les relacions socials, ja sigui entre gent del mateix sexe o no, de diferent edat, prestigi o estament social. La publicitat actual també s’hi ha sumat i no hi ha cap anunci que faci servir el vostè. Hem aparcat el vostè, l’hem arraconat, ja no el fem servir per a res, i ens riem de qui encara el fa servir. Als anys cinquanta encara s’usava en les relacions familiars. Hi havia qui tractava de vostè als pares i als avis. A Catalunya també era corrent el tractament de vos, sobre tot dirigit als avis i a persones grans.   

                                 

El boom del tutejament vol fer pensar que la societat ja no és tan jeràrquica i que, com que el tutejament s’associa a la joventut, així nosaltres, si usem el tu, ens convertim en juvenils encara que no ho siguem. El jovent ha estat educat fen-los creure que el vostè implica rebuig i allunyament i el tu promou relacions igualitàries; però parlar de tu al teu superior o a un desconegut no implica més afecte ni consideració.

Una anècdota de fa anys, de quan va començar el tutejament entre professors i alumnes, pensant, els professors, que d’aquesta manera trencarien barreres amb els alumnes. Un alumne, per raons d’estudis, canvia d’escola (on es tractava de vostè als professors) i va a una altra on ja es tutegen professors i alumnes. Al cap d’un mesos aquest alumne torna a l’escola i demana per parlar amb el qui havia estata el seu tutor fins que va marxar. Comencen a parlar i l’alumne canta les excel·lències de la nova escola sobre tot perquè al tutejar-se les relacions amb el professorat són més properes. Després d’una estona de xerrar el professor li demana què volia. –Parlar amb vostè. –Però, com, ¿és que no parles amb el tutor que tens ara que li parles de tu? –Jo a aquell no li explico res de la meva vida personal. Ja es veu que la confiança no la dóna el tractament, ja sigui de tu o de vostè, sinó la consideració i el respecte mutu que es tinguin les persones.

Amb la pèrdua del vostè s’esborren tots els tractaments de cortesia i respecte, es perd una percepció de la realitat i desapareix una forma de comunicació vinculada a les bones maneres. Perdem el reconeixement del valor i la dignitat de l’altre, la jerarquització i les diferències. Empobrim la llengua ja que desapareix un mecanisme lingüístic. Perdem les referències entre familiaritat i respecte. Mantenir el vostè és mantenir una potent eina de comunicació.

Les paraules són meitat del qui les diu i meitat del qui les rep, per tant a l’hora de parlar hem de pensar no només amb nosaltres, sinó també amb qui ens escolta, que és qui rep el tu o el vostè. Fer servir el vostè quan reclamem alguna cosa, donem a entendre que respectem qui tenim al davant. Quan insultem, sempre ho fem amb el tu. Ha de quedar clar que el vostè, si bé manté una diferència de jerarquia, no vol dir mai que hi hagi una relació de superioritat o inferioritat.

Les persones que entenen de relacions interpersonals aconsellen dirigir-se sempre de vostè a qui no coneixem, ja sigui el botiguer de la cantonada, l’hostessa de l’avió o qualsevol desconegut que ens topem pel carrer. I també a aquelles persones que ens  guanyen de molts anys. Sempre val més que la persona a qui ens dirigim no pugui pensar que som uns mal educats.

Als avis ens espera una bona feina amb els néts. ¿O no?

avis 13 - petits camins de felicitat

Aquest nou any que encetem val la pena que els avis l'afrontem amb valentia i decisió, sense plantejar-nos problemes que probablement no ho siguin.

Després d’haver llegit un munt de llibres que expliquen, cada un a la seva manera, sobre com baixar pes i aprimar-se;

després d’haver vist que hi ha gent que es fa milionària explicant en un taller com ser líder;

després d’haver escoltat gent que dóna consells sobre l’autosanació; d’altres que t'ensenyen a millorar la teva imatge, i fins i tot divorciats escrivint blogs sobre com mantenir un matrimoni saludable…, volent-nos fer creure que amb això serem més feliços,

ens hem adonat que que les coses són més fàcils del que pensem i que cada un de nosaltres podem millorar tots els assumptes en dos senzills passos :

* Baixar de Pes:

1 - Tanqueu la boca,

2 - Poseu-vos a fer exercici

* Superació Personal:

1 - Deixem de fer el ximple,

2 - Posem-nos a treballar

* Millorar l’Autoestima:

1 - Estimiem-nos tal com som (lluitant per treure els defectes),

2 - Que ens importi un rave el que pensin els altres

* Curs d'Administració:

1 - No gasteu el que no teniu,

2 - Deixeu de demanar emprèstits

* Autosanació:

1 – Perdonem-nos les nostres bestieses,

2 - Perdonem les bestieses dels altres

* Trobar Xicota:

1 - No hi ha ningú fet a la mida dels propis capricis,

2 - Perd la por a estar sol

* Millora d'Imatge :

1 - Dutxeu-vos, afaiteu-vos, pentineu-vos, maquilleu-vos i renteu-vos les dents,

2 - Després al sortir de casa, camineu sempre una mica estirats

* Modals i Etiqueta:

1 - Saludeu sempre a tothom,

2 - Mastegueu amb la boca tancada i no parleu amb la boca plena

* Curs de Lideratge:

1 - Demaneu les coses amb fermesa i sense por,

2 - Doneu sempre exemple

* Parlar en Públic:

1 - No tingueu por de dir tonteries,

2 - Si ja les heu dit, no pareu; seguiu parlant

* Èxit en el Matrimoni:

1 - No muntem drames inexistents,

2 - Que cada u compleixi amb les seves obligacions

* Curs de Valors:

1 - No fastiguegeu el proïsme (dona, marit, fills, pares, amics, veïns…)

2 - Sempre que pugueu, ajudeu-los.

* Autoconeixement:

1 - Mirem-nos bé al mirall,

2 - Diguem sempre la veritat, encara que ens dolgui.

* Creixement Emocional:

1 - Deixem de tenir-nos llàstima,

2 - Deixem de donar la culpa als altres dels nostres fracassos

El retorn del fill pròdig - Rembrandt 1662
Museu de l'Hermitage, Sant Petersburg
La mirada del pare i l'abraçada
en el retrobament són els símbols de la
misericòrdia que Déu té amb
cada un de nosaltres

* Creixement Espiritual:

1 - No pensem que tot ho arreglarem nosaltres sols,

2 - Resem, Déu ens escolta i no es cansa de nosaltres

Si som capaços de fer algunes d’aquestes coses –totes al nostre abast– aconseguirem un grau diari de felicitat insospitat.