Els avis hem viscut el pas de tractar de vostè a gairebé totes les
persones a sentir-nos tutejats per qualsevol marrec que passi pel carrer. Molts
hem caigut també en aquest parany i ja ens adrecem de tu a qualsevol persona,
la coneguem o no.
Els
avis també sabem que és una pràctica difícil de tornar enrera, però no estaria de més
que als néts els acostumessim a parlar de vostè a les persones grans que no són
del seu entorn familiar, malgrat a l’escola parlin de tu a tot el professorat
(i ho facin de vostè al porter o al jardiner).
¿Com t'ha anat el dia? Així fa la pregunta l’alumne al professor, el metge
al pacient, el treballador al cap de departament, la dependenta al client…
Avui, a Catalunya i a tot Espanya, tothom tuteja tothom. S’ha aparcat el vostè.
Ja no es fa servir. És una pràctica démodée,
tant si et dirigeixes a un conegut com a un desconegut, tant a la feina com en
les relacions socials, ja sigui entre gent del mateix sexe o no, de diferent
edat, prestigi o estament social. La publicitat actual també s’hi ha sumat i no
hi ha cap anunci que faci servir el vostè. Hem aparcat el vostè, l’hem
arraconat, ja no el fem servir per a res, i ens riem de qui encara el fa
servir. Als anys cinquanta encara s’usava en les relacions familiars. Hi havia
qui tractava de vostè als pares i als avis. A Catalunya també era corrent el
tractament de vos, sobre tot dirigit als avis i a persones grans.
El boom
del tutejament vol fer pensar que la societat ja no és tan jeràrquica i que,
com que el tutejament s’associa a la joventut, així nosaltres, si usem el tu,
ens convertim en juvenils encara que no ho siguem. El jovent ha estat educat
fen-los creure que el vostè implica rebuig i allunyament i el tu promou
relacions igualitàries; però parlar de tu al teu superior o a un desconegut no
implica més afecte ni consideració.
Una
anècdota de fa anys, de quan va començar el tutejament entre professors i
alumnes, pensant, els professors, que d’aquesta manera trencarien barreres amb
els alumnes. Un alumne, per raons d’estudis, canvia d’escola (on es tractava de
vostè als professors) i va a una altra on ja es tutegen professors i alumnes.
Al cap d’un mesos aquest alumne torna a l’escola i demana per parlar amb el qui
havia estata el seu tutor fins que va marxar. Comencen a parlar i l’alumne
canta les excel·lències de la nova escola sobre tot perquè al tutejar-se les
relacions amb el professorat són més properes. Després d’una estona de xerrar
el professor li demana què volia. –Parlar
amb vostè. –Però, com, ¿és que no parles amb el tutor que tens ara que li
parles de tu? –Jo a aquell no li explico res de la meva vida personal. Ja
es veu que la confiança no la dóna el tractament, ja sigui de tu o de vostè,
sinó la consideració i el respecte mutu que es tinguin les persones.
Les
paraules són meitat del qui les diu i meitat del qui les rep, per tant a l’hora
de parlar hem de pensar no només amb nosaltres, sinó també amb qui ens escolta,
que és qui rep el tu o el vostè. Fer servir el vostè quan reclamem alguna cosa,
donem a entendre que respectem qui tenim al davant. Quan insultem, sempre ho
fem amb el tu. Ha de quedar clar que el vostè, si bé manté una diferència de
jerarquia, no vol dir mai que hi hagi una relació de superioritat o
inferioritat.
Les
persones que entenen de relacions interpersonals aconsellen dirigir-se sempre
de vostè a qui no coneixem, ja sigui el botiguer de la cantonada, l’hostessa de
l’avió o qualsevol desconegut que ens topem pel carrer. I també a aquelles
persones que ens guanyen de molts
anys. Sempre val més que la persona a qui ens dirigim no pugui pensar que som
uns mal educats.
Als
avis ens espera una bona feina amb els néts. ¿O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada