diumenge, 9 de febrer de 2014

¿vostè o tu?


Els avis hem viscut el pas de tractar de vostè a gairebé totes les persones a sentir-nos tutejats per qualsevol marrec que passi pel carrer. Molts hem caigut també en aquest parany i ja ens adrecem de tu a qualsevol persona, la coneguem o no.
Els avis també sabem que és una pràctica difícil de tornar enrera, però no estaria de més que als néts els acostumessim a parlar de vostè a les persones grans que no són del seu entorn familiar, malgrat a l’escola parlin de tu a tot el professorat (i ho facin de vostè al porter o al jardiner).

¿Com t'ha anat el dia? Així fa la pregunta l’alumne al professor, el metge al pacient, el treballador al cap de departament, la dependenta al client… Avui, a Catalunya i a tot Espanya, tothom tuteja tothom. S’ha aparcat el vostè. Ja no es fa servir. És una pràctica démodée, tant si et dirigeixes a un conegut com a un desconegut, tant a la feina com en les relacions socials, ja sigui entre gent del mateix sexe o no, de diferent edat, prestigi o estament social. La publicitat actual també s’hi ha sumat i no hi ha cap anunci que faci servir el vostè. Hem aparcat el vostè, l’hem arraconat, ja no el fem servir per a res, i ens riem de qui encara el fa servir. Als anys cinquanta encara s’usava en les relacions familiars. Hi havia qui tractava de vostè als pares i als avis. A Catalunya també era corrent el tractament de vos, sobre tot dirigit als avis i a persones grans.   
                                 
El boom del tutejament vol fer pensar que la societat ja no és tan jeràrquica i que, com que el tutejament s’associa a la joventut, així nosaltres, si usem el tu, ens convertim en juvenils encara que no ho siguem. El jovent ha estat educat fen-los creure que el vostè implica rebuig i allunyament i el tu promou relacions igualitàries; però parlar de tu al teu superior o a un desconegut no implica més afecte ni consideració.

Una anècdota de fa anys, de quan va començar el tutejament entre professors i alumnes, pensant, els professors, que d’aquesta manera trencarien barreres amb els alumnes. Un alumne, per raons d’estudis, canvia d’escola (on es tractava de vostè als professors) i va a una altra on ja es tutegen professors i alumnes. Al cap d’un mesos aquest alumne torna a l’escola i demana per parlar amb el qui havia estata el seu tutor fins que va marxar. Comencen a parlar i l’alumne canta les excel·lències de la nova escola sobre tot perquè al tutejar-se les relacions amb el professorat són més properes. Després d’una estona de xerrar el professor li demana què volia. –Parlar amb vostè. –Però, com, ¿és que no parles amb el tutor que tens ara que li parles de tu? –Jo a aquell no li explico res de la meva vida personal. Ja es veu que la confiança no la dóna el tractament, ja sigui de tu o de vostè, sinó la consideració i el respecte mutu que es tinguin les persones.
Amb la pèrdua del vostè s’esborren tots els tractaments de cortesia i respecte, es perd una percepció de la realitat i desapareix una forma de comunicació vinculada a les bones maneres. Perdem el reconeixement del valor i la dignitat de l’altre, la jerarquització i les diferències. Empobrim la llengua ja que desapareix un mecanisme lingüístic. Perdem les referències entre familiaritat i respecte. Mantenir el vostè és mantenir una potent eina de comunicació.
Les paraules són meitat del qui les diu i meitat del qui les rep, per tant a l’hora de parlar hem de pensar no només amb nosaltres, sinó també amb qui ens escolta, que és qui rep el tu o el vostè. Fer servir el vostè quan reclamem alguna cosa, donem a entendre que respectem qui tenim al davant. Quan insultem, sempre ho fem amb el tu. Ha de quedar clar que el vostè, si bé manté una diferència de jerarquia, no vol dir mai que hi hagi una relació de superioritat o inferioritat.
Les persones que entenen de relacions interpersonals aconsellen dirigir-se sempre de vostè a qui no coneixem, ja sigui el botiguer de la cantonada, l’hostessa de l’avió o qualsevol desconegut que ens topem pel carrer. I també a aquelles persones que ens  guanyen de molts anys. Sempre val més que la persona a qui ens dirigim no pugui pensar que som uns mal educats.
Als avis ens espera una bona feina amb els néts. ¿O no?

Cap comentari:

Publica un comentari