Els
pares de la Jessica, de 5 anys, i de l’Àlex, d’1 any, han passat la tarda del
diumenge a casa els avis. Hi han anat a berenar, doncs estan tan enfeinats que
es veuen molt poc. Mentre pares i fills parlaven de les seves coses, la Jessica
ha jugat amb un grapat de joguines que els avis tenen de fa temps i que treuen
quan venen els néts. S’ho passen molt bé, ja que són joguines que no tenen a
casa seva i només hi poden jugar quan venen a casa els avis. L’Àlex terrejava
mentre la Jessica construia un vaixell amb peces d’un tente. Ha arribat l’hora
de marxar i el pare diu a la filla:
–Mira, Jessica, ara hem de
marxar de casa els avis i hem de recollir totes aquestes joguines que hem
deixat pel terra…
Aquesta frase, molt corrent
avui, no tindria res d’excepcional si no fos perque: primer, utilitza el plural
(“hem de recollir”, la qual cosa vol dir que ho han de fer entre els dos) i
segon, per la continuació que segueix moltes vegades.
–Ai, pare, no en tinc ganes.
–Au, afanya’t, que en un moment
les haurem recollit. Mira, jo t’ajudo…
El pare comença a recollir el grapat
de peces que la Jessica ha escampat pel terra i que havia fet servir per
construir un vaixell.
–Ai, pare, no les penso recollir…
El pare continua endreçant…
–Mira, jo ja n’he recollit unes
quantes, ara comença a recollir tu…
–No ho penso fer…
El pare, a quatre grapes, va
repassant l’habitació i recollint peces per tal de deixar-la endreçada.
–Va, afanya’t, que hem de marxar
i la mare ja ens espera amb l’Àlex que s’ha adormit…
–No.
–Mira, jo ja n’he recollit un
bon grapat, ara aquest reconet el reculls tu…
–No.
–Mira, ja gairebé està tot
recollit, té agafa aquesta darrera peça i posa-la al pot…
El pare allarga la mà a la
Jessica amb la darrera peça del tente que quedava al terra. La Jessica mira la
peça, mira el pot ple i es decideix a agafar la peça i posar-la al pot. El pare
amb aire de triomf exclama:
–Molt bé, campiona!, ja ho hem
recollit tot. Ara taparem el pot i el posarem al seu lloc…
I el pare agafa la tapa del pot,
tapa el pot i el col·loca al seu lloc al prestatge corresponent, mente diu a la
mare:
–Ei mare, la Jessica és una
campiona, ja hem recollit totes les peces i hem endreçat l’habitació.
–Molt bé, noia, diu la mare
mentre s’acomiada de la iaia, au fes un petó als avis que marxem…
L’àvia, quan s’acomiada del
fill, li diu, baixet:
–No ho tornis a fer això, fes
que ho reculli la Jessica, si no, mai arribarà a ser responsable. Quan arribis
a casa cerca al diccionari la paraula campió i fes-la llegir a la Jessica, a veure
si li serveix d’esperó.
El pare, a l’arribar a casa, va
a cercar el diccionari, busca la paraula campió, repassa totes les acepcions i es proposa
no tornar a fer servir erròniament la paraula.
CAMPIÓ. Ve del llatí campus, camp, i fa referència a la
persona que entrava a lluitar a camp clos amb una altra. Per arribar a ser
campió, per vèncer, havia de lluitar, esforçar-se, suar, caure, alçar-se, i
tornar a la lluita… Qui guanyava era el campió (la Jessica?).
Avui associem la paraula campió
al vencedor d’algun esport. ¿Algun d’aquests infantils “campions” ha llegit
alguna vegada la vida i els esforços que fan els esportistes per intentar
aconseguir la victòria? Tots s’esforcen per igual, tots s’estan de moltes
coses, però només un arriba a campió.
Aquestes seqüències que veiem d'esportistes
–de
campions– són per
adonar-nos que per arribar al capdamunt no sempre s'hi arriba a la primera.
Podem caure enmig de la cursa, podem fallar un punt, perdre un campionat, però
hem de tenir la idea molt clara que per tal d'ésser vencedors –en un esport, en
els estudis, a la feina…–, per tal de poder dir "campió" a un fill o
a una filla cal que els exigim esforç, perseverança, constància… i animar-los
per tal que no afluixin quan no aconsegueixen allò que desitgen, que serà molts cops al llarg de la
seva vida. |
| Roland Garros 2012 |
