dilluns, 28 de febrer de 2011

avis 1: els avis


No fan falta gaires explicacions per tal que els nostres néts sàpiguen qui som els avis. Ho saben prou bé: som els pares dels seus pares. I som persones que formem part de la seva vida. Bé, almenys així hauria de ser. I aquest formar part de la seva vida es manifesta tant en allò que som com en allò que fem.
Però… qui som els avis? Ho sabem nosaltres mateixos? Aquest és el tema primordial que hem de tenir clar abans de començar a parlar de qualsevol altra cosa. Situem-nos.
Hem de ser conscients que els avis, mentres puguem, hem de continuar fent la nostra vida amb autonomia. No podem oblidar que primer de tot som persones (dona i home) i com a tals hem de continuar creixent i cultivant les nostres aficions; tampoc podem oblidar que continuem essent un matrimoni (muller i marit) amb totes les mateixes responsabilitats derivades d’aquest compromís; i continuem essent pares (i sogres) dels nostres fills si bé a una distància diferent de quan els teníem petits. I al capdavall som avis.
Un cop clara aquesta premisa, en segon lloc cal situar-nos en la nostra situació real. L’edat que tenim i les possibilitats de fer coses. Podem ser avis joves o avis grans. Hi ha qui fa aquesta diferenciació en funció de l’edat. Nosaltres creiem que no, que uns avis no som joves o grans perquè tinguem menys o més edat. L’esperit jove no és fruit de l’edat, sinó de la capacitat que tinguem per anar vivint mirant endavant pensant que hi ha un futur al que encara hi podem accedir i que podem ajudar a d’altres a que també lluitin per arribar-hi.
Si tenim clars aquests dos conceptes, una conseqüència clara serà que, malgrat la situació de les famílies hagi canviat molt, els avis no podem sentir-nos com una càrrega per als fills ni els fills poden oblidar els avis a la que s’anomena la zona d’aparcament. Els avis necessitem encara un equilibri afectiu dins l’entorn familiar, diferent del que teníem amb els fills a casa, però que no podem deixar de cultivar per part de tots els que formem la gran família.
Si som capaços de no taraumatitzar-nos per la jubilació i ser conscients que ve del llatí iubilare que vol dir donar crits d’alegria, estar content…
Si som capaços d’enfocar la vida d’avis en aquest sentit, i viure-la d’acord amb el que Martin Seligman anomena la “psicologia positiva”: què puc fer encara jo amb els meus recursos, les meves capacitats i les meves potencialitats…?
Si som capaços de despertar com l’Avi del poema d’Emili Guanyavents -poeta català contemporani de Maragall- continuarem caminant pel camí de la vida vers la veritable felicitat.
El poema diu així:
Al raig escàs que el sol d’hivern envia,
assegut al portal de la masia
va un vell barbotejant:
-Què hi faig, al món, si ja per res serveixo?
Per donar un pas, Déu sap el que pateixo…!
Després… casat el gran…

De cop, son fill, tocant-lo pel darrera,
-Pare! –li diu amb cara riallera-
Un noi…! Tot ha anat bé!
I el vell, anant-se alçant, amb veu commosa:
-Encara puc servir d’alguna cosa.
Anem. Jo el bressaré.

2 comentaris:

  1. Que maquíssim és aquest poema!
    Gràcies per permetre´m gaudirlo des de feia molt temps!

    Una abraçada
    Asun

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies Ramon. Molts fills diuen amb raó: Sort en tenim dels avis!

    ResponSuprimeix