matrimonis al 50%

Als avis d’avui, que la majoria ja tenim els fills fora de casa, ens pot passar –si fa poc que estem jubiats– que l’àvia tingui tota la feina sobre l’esquena i l’avi passi olímpicament de les coses de la llar. I com que som d’una generació que les mares gairebé ho feien tot a casa i els marits poca cosa –o res– val la pena que replantegem aquest tema per afrontar la vida sols sense rancúnies ni conflictes. Hem de replantejar-nos com i de quina manera ens repartim les tasques de la llar per tal que no ens passi el mateix que a molts matrimonis joves d'avui.

Diuen les estadístiques que el principal motiu dels conflictes dels matrimonis joves es deu, precisament, al repartiment de les tasques domèstiques: tú la rentadora, jo el rentaplats; tú el nen, jo la nena; tú les caques, jo el bany; tú t’aixeques a la nit, jo els porto al llit; tú cuines i compres, jo… i així totes i cadascuna de les coses: es reparteix tot. No hi ha tasca que no estugui assignada. Tothom sap el què ha de fer. Cada un al 50%. I es tenen dos comptes corrents, dos cotxes (no m’agafis el meu, ¿eh?), hi ha qui té dos llits (es que es mou tant quan dorm!)… ah!, això sí: una hipoteca!

És aquell acudit que conten que hi ha una parella a l’altar a punt de casar-se i el mossèn pregunta al noi: “–Antoni, ¿vols rebre a la Josefina com esposa i promets ésser-li fidel en les alegries i les penes, en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa… fins que la mort us separi?” I l’Antoni –que ja havien decidit amb la Josefina que anaven a meitat-meitat– contesta: “–Sí, no; sí, no; sí, no…”.
Així no es pot viure. En una casa, en una família, els dos, ell i ella, hem d’anar al cent per cent cada un. Està bé que les tasques materials estiguin més o menys repartides, però quan un dels dos és incapaç d’aixecar-se per fer una cosa que “toca” a l’altre… malament. ¿I si un es posa malalt? L’altre ho ha de fer tot, és clar. ¿I faré una llista de coses que “em deu” l’altre? Perquè si anem al cinquanta per cent resulta que jo ja porto fetes més coses del compte!

Així no es pot viure. Això són dues línies paral·leles, que segons la definició de quan nosaltres anàvem a l’escola, són aquelles que per més que es perllonguin mai no arriben a trobar-se. Els dos hem d’anar al cent per cent! Estimar és donar-se a l’altre, sense miraments, sense pensar si he fet més o menys jo que ell o ella, sense passar factures, sense memorial de greuges, sense llistat de tasques degudes, sense pensar que jo faig molt i l’altre poc… Donar-se, estimar l’altre, vol dir oblidar-me de mi mateix i fer tot el que calgui per tal que ella o ell se senti estimat.
Si, tradicionalment, les tasques de la llar han recaigut sobre les dones, ara s’ha girat la truita. Fixeu-vos: fins i tot els anuncis de coses de la llar, de menjars, de neteja… els anuncien homes! Ei, no ens entengueu malament: no volem pas dir que els homes ho haguem de fer aquestes tasques, però el que avui està passant és… la llei del pèndol! “–Com que sempre ens hem carregat aquestes tasques les dones, ja era hora que ara les facin els homes”. I caiem pel vessant contrari: el noi compra, cuina, posa la rentadora, el rentaplats, planxa, fa el llit, es cuida dels infants…

Hem conegut noies que diuen: “–Ui, no! Jo soc incapaç d’aprendre a cuinar…”. I una altra: “–Ell planxa d’una manera  que jo no ho faria pas igual”. I una altra: “–Per què ho de fer jo, si ell ho fa tan bé!”. Tothom és capaç d’aprendre una cosa si s’ho proposa. Tot s'aprèn a fer-ho, fent-ho! Si ho faig, ho aprenc! Si no ho vull aprendre, no ho faig. Ja ho sabem: si vull, puc! És qüestió de voler, i en els temes de la família, si hi ha amor de veritat un fa el que calgui. Si no, ¿de quina manera ensenyarem als fills a viure l’esperit de servei, a fer les coses per als altres a canvi de res?

Repartir totes les feines de casa no és fàcil perquè a més de les dites en queden un munt: aixecar els nens del llit, que es rentin, que esmorzin, que es vesteixin, portar i recollir els nens de l’escola, ajudar-los a fer els deures, dur-los a les activitats extraescolars, acompanyar-los a fer esport i a les competicions escolars (¡disabtes o diumenges!)… Establir un mecanisme regulador per a totes aquestes activitats (i les dues-centes que no hem anotat) no és gens fàcil i menys quan es funciona amb mentalitat del cinquanta per cent. Imagineu-vos quan arribin els púbers, no cal ni pensar-hi!

Els avis hem d'animar als pares que ensenyin a fills i filles a fer-ho tot. I quan diem tot, volem dir tot, cada cosa a la seva edat, és clar, però millor començar abans que deixar-ho per després: fer el llit, netejar sabates, endreçar la roba, parar i desparar la taula, posar la rentadora, el rentaplats, netejar vidres, llençar les escombraries, anar a comprar (el pa i el que calgui), ajudar a cuinar, fer-se càrrec d’un germà petit, ajudar a fer arranjaments de la casa…

Volem llençar una crida als pares i a les mares joves per tal que entenguin que l'estimació, l’amor, el donar-se l’un a l’altre i als fills, passa per dedicar el cent per cent d’un i d’una a totes i cada una de les activitats que es desenvolupen al si d’una família. En una família no hi pot haver compartiments estancs, tot el que passa va per via dels vasos comunicants. Si quan apareix una dificultat la dirigim a “l’altre” perquè és “seva”, si pare i mare no estem disposats a estimar al cent per cent, cada dia, tots els dies de l’any, el conflicte està garantit. En una família no són els problemes els que fan malbé les relacions, és quan deixem de solucionar-los plegats.