dissabte, 9 de juny de 2012

molt bé, campiona!



Els pares de la Jessica, de 5 anys, i de l’Àlex, d’1 any, han passat la tarda del diumenge a casa els avis. Hi han anat a berenar, doncs estan tan enfeinats que es veuen molt poc. Mentre pares i fills parlaven de les seves coses, la Jessica ha jugat amb un grapat de joguines que els avis tenen de fa temps i que treuen quan venen els néts. S’ho passen molt bé, ja que són joguines que no tenen a casa seva i només hi poden jugar quan venen a casa els avis. L’Àlex terrejava mentre la Jessica construia un vaixell amb peces d’un tente. Ha arribat l’hora de marxar i el pare diu a la filla:
–Mira, Jessica, ara hem de marxar de casa els avis i hem de recollir totes aquestes joguines que hem deixat pel terra…

Aquesta frase, molt corrent avui, no tindria res d’excepcional si no fos perque: primer, utilitza el plural (“hem de recollir”, la qual cosa vol dir que ho han de fer entre els dos) i segon, per la continuació que segueix moltes vegades.
–Ai, pare, no en tinc ganes.
–Au, afanya’t, que en un moment les haurem recollit. Mira, jo t’ajudo…

El pare comença a recollir el grapat de peces que la Jessica ha escampat pel terra i que havia fet servir per construir un vaixell.
–Ai, pare, no les penso recollir…
El pare continua endreçant…
–Mira, jo ja n’he recollit unes quantes, ara comença a recollir tu…
–No ho penso fer…
El pare, a quatre grapes, va repassant l’habitació i recollint peces per tal de deixar-la endreçada.
–Va, afanya’t, que hem de marxar i la mare ja ens espera amb l’Àlex que s’ha adormit…
–No.
–Mira, jo ja n’he recollit un bon grapat, ara aquest reconet el reculls tu…
–No.
El pare ja no sap què fer per convèncer la Jessica per tal que reculli les poques peces que queden. Fa un últim intent:
–Mira, ja gairebé està tot recollit, té agafa aquesta darrera peça i posa-la al pot…
El pare allarga la mà a la Jessica amb la darrera peça del tente que quedava al terra. La Jessica mira la peça, mira el pot ple i es decideix a agafar la peça i posar-la al pot. El pare amb aire de triomf exclama:
–Molt bé, campiona!, ja ho hem recollit tot. Ara taparem el pot i el posarem al seu lloc…
I el pare agafa la tapa del pot, tapa el pot i el col·loca al seu lloc al prestatge corresponent, mente diu a la mare:
–Ei mare, la Jessica és una campiona, ja hem recollit totes les peces i hem endreçat l’habitació.
–Molt bé, noia, diu la mare mentre s’acomiada de la iaia, au fes un petó als avis que marxem…

L’àvia, quan s’acomiada del fill, li diu, baixet:
–No ho tornis a fer això, fes que ho reculli la Jessica, si no, mai arribarà a ser responsable. Quan arribis a casa cerca al diccionari la paraula campió i fes-la llegir a la Jessica, a veure si li serveix d’esperó.
El pare, a l’arribar a casa, va a cercar el diccionari, busca la paraula campió, repassa totes les acepcions i es proposa no tornar a fer servir erròniament la paraula.
CAMPIÓ. Ve del llatí campus, camp, i fa referència a la persona que entrava a lluitar a camp clos amb una altra. Per arribar a ser campió, per vèncer, havia de lluitar, esforçar-se, suar, caure, alçar-se, i tornar a la lluita… Qui guanyava era el campió (la Jessica?).
Avui associem la paraula campió al vencedor d’algun esport. ¿Algun d’aquests infantils “campions” ha llegit alguna vegada la vida i els esforços que fan els esportistes per intentar aconseguir la victòria? Tots s’esforcen per igual, tots s’estan de moltes coses, però només un arriba a campió.
Aquestes seqüències que veiem d'esportistes de campions són per adonar-nos que per arribar al capdamunt no sempre s'hi arriba a la primera. Podem caure enmig de la cursa, podem fallar un punt, perdre un campionat, però hem de tenir la idea molt clara que per tal d'ésser vencedors –en un esport, en els estudis, a la feina…–, per tal de poder dir "campió" a un fill o a una filla cal que els exigim esforç, perseverança, constància… i animar-los per tal que no afluixin quan no aconsegueixen allò que desitgen, que serà molts cops al llarg de la seva vida.

Roland Garros 2012
Els avis hem de recordar als nostres fills (els pares de la Jessica) que siguin exigents amb els seus fills (els nostres néts) per tal que arribin a ésser persones responsables. I, per damunt de tot, els pares han d’aprendre a parlar en singular quan és un fill o filla qui ha de fer alguna cosa. Si no, passa el que passa: els pares fan la feina dels fills (per no enfadar-se) i els fills s'ho miren amb cara d’enfadats, però per dins es senten vencedors i es riuen del seus pares.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada