els avis: les arrels de la família

Envellir hauria de ser una benedicció per a tothom, un moviment de la vida que uneix les generacions en una societat feliç. Però l’edat de la maduresa i de la transmissió de valors, que hauria d’ajudar els joves a trobar un sentit a la vida, és a la vegada l’edat de la dependència i de la feblesa. L’època actual que exalça de manera obsessiva els valors juvenils, refusa les persones dites “inútils” i la solidaritat entre les generacions es degrada per culpa de les mutacions de la vida familiar.

Gràcies als progressos de la medicina la vida s'ha perllongat una barbaritat. El nombre de la gent gran s'ha multiplicat i hi ha qui està necessitat d’algú que li doni un cop de mà, o que no es valgui per ell mateix i tingui necessitat d’una dependència total d’una altra persona. Pot haver-hi, a més, pobresa, malaltia, soledat… Són situacions que es donen en totes les societats programades per a l’èxit del jovent i que les patim quan arribem a ser de la “gent gran”.

Hem de ser conscients del nostre rol d’avis, qui som i qui mai deixarem de ser… fins que la mort ens truqui a la porta per tal de fer el definitiu camí. Hem de tenir molt clar que els avis, mentres puguem, hem de continuar fent la nostra vida amb total autonomia. Els avis som persones, dona i home, i com a tals hem de continuar creixent i cultivant les nostres aficions particulars. Som un matrimoni, muller i marit, amb totes les responsabilitats derivades des del primer dia d’aquest compromís.

També es pot ser viuda o viudo i s’ha de viure amb aquestes circumstàncies. O es pot haver iniciat un nou matrimoni després de la viudetat. En qualsevol cas som una dona i un home amb una edat per damunt dels seixanta, amb fills i néts, amb germans i cunyats, amb amics… i hem de tenir molt clar que no podem deixar de banda cap d’aquestes relacions. Un aspecte molt important per a nosaltres serà l’entorn en el quan vivim ja siguem matrimoni o estiguem sols.

Els avis no som extraterrestres. Hem caminat pels mateixos carrers que els joves, hem viscut en la mateixa casa, hem lluitat com ells per portar una vida digna, hem resat davant les dificultats i les alegries… Els avis som tots i cada un de nosaltres, els joves també, tots. Tard o d’hora, inevitablement, tots hi arribaran, encara que no hi pensin. I si als joves no els ensenyem a tractar bé la gent gran, així seran tractats ells. Els avis podem ser fràgils, febles, malalts… però no se’ns pot abandonar, no podem deixar que construeixin una societat al marge dels avis, seria una societat perversa.

Seguint amb la premisa que els avis som les arrels de la família volem comentar el gran bé que els avis podem fer als néts amb la nostra companyia, amb els nostres consells i amb el nostre “savoir faire” de cada dia. El nostre exemple és allò que cal que fills i néts vegin, això serà el que els quedarà. La nostra tasca amb els néts ens pot semblar ineficaç, però cal recordar aquelles paraules de la mare Teresa de Calcuta a un matrimoni que es queixava perque els fills no els hi feien cas: –No us preocupeu si no us escolten, us miren durant tot el dia! S’educa més per la vista que per l’oïda.

Una noia es queixava amb una companya seva perque els seus pares l’anaven a buscar a l’acabar una festa amb amics i això la feia estar incòmode, encara que al recollir-la cap dels seus companys se n’adonava. I la seva companya li va dir: –No saps la sort que tens, això vol dir que els teus pares t’estimen i no com jo, que tant els dóna el que fagi o deixi de fer.

Els avis hem de voler transmetre tot el nostre bagatge ciutadà, cultural i religiós que hem après de menuts, hem viscut de joves i recordem de grans. I ho hem de fer conscients que res del que fem serà en va. Tot queda. Tot surt. Quan al cul d’un bol hi ha pòsit i el mirem per damunt, sembla que només hi ha el líquid, però si agafem una cullera i remenem… el pòsit s’enlaira i es barreja amb el líquid. Si no hi ha pòsit… per molt que remenem res s’enlairarà. La nostra transmissió de virtuts és el pòsit que sembla que no hi sigui, però un bon dia… aquella néta o nét remenarà el seu bol i descobrirà allò que estava amagat.

Un exemple: època de l'URSS. Letònia, com d’altres països, sota la dominació soviètica i amb prohibició de viure el cristianisme. Una família atea en la que hi conviuen la iaia, el matrimoni i una néta. Aquesta néta explica: A casa érem ateus. Només havia sentit parlar de Déu a la meva àvia: –No t’oblidis que Déu et veu sempre. Actua de manera que li agradis… Mentre resava el rosari em deia: –Ara reso a la Verge per a tu. Amb el temps vaig descobrrir Déu i em vaig convertir i el meu marit també. En la nostra història hi ha hagut una mà que ens ha salvat. ¿De qui és? Ho intueixo cada vegada que recordo la meva àvia passant els grans mentre resava el rosari: –Ara reso a la Verge per a tu…

Un altre exemple: noia de pares catòlics ell convertit a l’hinduisme. No bategen els fills. L’àvia continua vivint el catolicisme i els diumenges porta la néta a resar i li explica que Jesús és al sagrari. Quan jo veia la gent combregar sentia ganes de fer-ho… Quan viatjava i passava pel davant d’una església hi entrava i m’asseia al sagrari i parlava amb Jesús. El batxillerat el vaig fer en un col·legi adventista i allà vaig aprendre coses del cristianisme, però mica a mica em vaig allunyar de Déu i vaig veure el costat de la vida sense Déu: em trobava sola. Els estudis universitaris els vaig fer en una universitat catòlica i les pràctiques en un colegi catòlic. Des del primer dia em vaig sentir com a casa. Em vaig convertir. El dia del baptisme em vair recordar de la meva àvia i li vaig agrair que fos ella qui va obrir el manantial de fe en la meva ànima i que fos la "culpable" de la meva conversió.

Quantes coses podem transmetre els avis als néts! Sense massa paraules, sense apretar, sense imposar… simplement estant al seu costat i que vegin com vivim els valors, les virtuts i la fe de sempre. D’aquesta manera els deixarem un pòsit per tal que algun dia, si es decideixen a remenar el bol, se’ls faci palès tot allò que hauran rebut sense adonar-se’n, s'adonaran que els avis som les arrels de la família.

amor i matrimoni V: l'amor estima la veritat - tot ho disculpa - tot ho creu - tot ho espera - tot ho soporta

En aquest darrer escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de l’alegria de la veritat i d’una totalitat: «tot». La persona que estima tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera i tot ho soporta.

L’amor s’alegra amb els demés
Hi ha una actitud verinosa que consisteix en alegrar-se quan es fa injustícia a algú. L’aspecte positiu és quan un s’alegra amb el bé de l’altre, quan es reconeix la seva dignitat i es valoren les seves capacitats i les seves bones obres. Això és impossible per aquell que sempre necessita comparar-se o competir, àdhuc amb el propi cònjuge, fins alegrar-se, en el seu interior, pels seus fracassos.

Quan una persona estima i veu que a un altre li van bé les coses, que la vida li somriu, ho viu amb alegria. Si no fomentem la nostra capacitat d’alegrar-nos amb el bé de l’altre i ens concentrem en les nostres pròpies necessitats, ens condemnem a viure amb poca alegria.

La família ha d’ésser sempre el lloc on tothom sap que quan algú aconsegueix alguna cosa bona en la vida, allí ho celebraran amb ell.

L’amor tot ho disculpa

Aquesta expressió significa quardar silenci sobre les coses dolentes d’una altra persona, limitar el judici i no condemnar, no parlar malament dels demés, no difamar –moltes vegades és un pecat molt gran i de difícil reparació–, tenir cura de la llengua “món d’iniquitat” que contamina tota la persona, tenir cura de la imatge dels demés, preservar fins i tot la bona fama dels enemics.

Els esposos que s’estimen parlen sempre bé l’un de l’altre, intenten mostrar la cara bona del cònjuge malgrat les seves debilitats i errors. Si més no, callen per tal de no danyar la seva imatge. I això no és un gest extern, sinó que brolla d’una actitud interna.

No es tracta de no veure els punts febles de l’altre, sinó tenir l’amplitut de mires per saber col·locar aquestes debilitats en el seu contexte, i que sap que, com ell, aquests defectes són una part, no la totalitat de l’ésser de l’altre, que tots som una complexa combinació de llums i ombres.

L’amor és confiat 

El secret d’això és la confiança. No cal controlar l’altre. L’amor confia, deixa en llibertat, renuncia a controlar-ho tot, aposseir, a dominar.

Aquesta llibertat fa possible la sinceritat, la transparència perquè quan un sap que els demés confien en ell i valoren la seva bondat, aleshores es mostra sense amagar res.

Si un sap que sempre sospiten d’ell, que el jutgen sense compassió, que no l’estimen de manera incondicional preferirà guardar els seus secrets,  fingir allò que no és.

En una família on hi regna la confiança i on sempre es torna a confiar malgrat el que passi, fa que es refusi l’engany, la falsedat o la mentida.

L’amor té esperança

És l’espera de l’amor de qui sap que l’altre pot canviar. No vol dir que tot hagi de canviar en aquesta vida sinó que algunes coses no passaran tal com jo ho desitjaria. Cal tenir esperança en tot el seu sentit fins hi tot en la certesa d’una vida més enllà de la mort. Tots, amb totes les nostres debilitats, estem cridats a la plenitut del cel i allà ja ho hi haurà fagilitats, ombres ni patologies.

Això ens permetrà mirar aquesta persona amb una mirada sobrenatural i esperar la seva plenitut encara que ara no sigui visible.

L’amor tot ho suporta

L’amor porta amb esperit positiu tores les contrarietats. Fa que es mantingui ferm enmig d’un ambient hostil. És capaç de superar qualsevol desafiament. Actua en contra de tota corrent negativa i té una opció total per al bé.

Una altra manera d’estimar l’enemic és que quan es presenti ll’oportunitat per derrotar-lo, és el moment que has de decidir no fer-ho. La persona forta és la que pot trencar la cadena de l’odi, la cadena del mal…

En la vida de família s’ha de cultivar aquesta força de l’amor que permet lluitar contra el mal que l’amenaça. L’amor no es deixa dominar per la rancúnia, pel despreci, pel desig de fer mal o de cobrar-se alguna cosa. Hem de viure l’amor malgrat tot.

Un bon resum d'aquests cinc escrits podria ser que tinguem sempre presents aquestes tres paraules que el Papa ens recorda amb insistència a totes les famílies per tal que en totes les cases regni una bona harmonia entre marit i muller i entre pares i fills: acostumar-nos a demanar permís, a donar les gràcies i a demanar perdó.

amor i matrimoni lV: l’amor és desprès – no s’enorgulleix – sap perdonar

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla del desprendiment d’un mateix, de la violència interior i del perdó que hem d’oferir als altres.

L’amor no cerca el propi interès

És més noble el do de si als demés que l’amor a nosaltres mateixos. L’amor a si mateix s’ha d’entendre en el sentit que qui és incapaç d’estimar-se a si mateix troba dificultats per estimar els demés.

L’amor vol més estimar que ser estimat de la mateixa manera que les mares cerquen més estimar que ser estimades. Per això l’amor es pot desbordar gratis, sense esperar res a canvi, fins arribar a “donar la vida pels demés”.

L’amor no s’irrita

La irritació és una reacció interior d’indignació provo-cada per una cosa externa. Es tracta d’una violència externa, d’una irritació no manifesta que ens col·loca a la defensiva davant els altres, com si fossin enemics que hem d’evitar.

Alimentar aquesta agressivitat íntima ens emmalalteix i acaba aïllant-nos. La indignació és sana quan ens porta a reaccionar davant una greu injustícia, però és nociva quan tendeix a impregnar totes les nostres actituds davant els altres.

És veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga del meu ull. No podem alimentar la ira. Una cosa és sentir la força de l’agressivitat que neix i l’altra és consentir-la, deixar que es converteixi en una actitud permanent.

Mai hem d’acabar el dia sense fer les paus en la família. I “¿com he de fer les paus? ¿Agenollant-me? ¡No! Només cal un petit gest, alguna cosa petita, i torna l’harmonia familiar. N’hi ha prou amb una carícia, sense paraules. Però no acabar mai el dia en família sense fer les paus.”

L’amor no té en compte el mal

El perdó es fonamenta en una actitud positiva que intenta comprendre la debilitat aliena i tracta de cercar excuses a l’altra persona. Però malauradament la tendència sol ser la de cercar més i més culpes,  la d’imaginar més i més maldat, la de suposar tot tipus de males intencions i així la rancúnia va creixent i s’arrela. I qualsevol error o caiguda del cònjuge pot danyar el vincle amorós i l’estabiliat familiar.

Si permetem que un mal sentiment penetri en les nostres entranyes, permetem que aquesta rancúnia s’envelleixi en el nostre cor. I així som capaços de fer una llista de greuges de tot allò que l’altre “ens deu”. La justa reivindicació dels propis drets, es converteix en una persistent i constant set de venjança més que en una sana defensa de la pròpia dignitat.

El perdó sempre és possible i desitjable, però ningú diu que sigui fàcil. La comunió familiar exigeix una prompta i generosa disponibilitat de tots i cada un a la comprensió, a la tolerància, al perdó i a la reconciliació. Cap família ignora que l’egoïsme, el desacord, les tensions i els conflictes ataquen amb violència, fereixen mortalment la pròpia comunió i generen divisió en la vida familiar.

Fa falta acceptar-se a si mateix, saber conviure amb les pròpies limitacions i, fins i tot, perdonar-se, per tal de poder tenir aquesta mateixa actitud envers els demés i que culpar els altres no es converteixi en un fals alleujament en les relacions interpersonals.

Per tal de poder perdonar els demés, tot i que hagin estat injustos amb nosaltres, cal acceptar que l’amor de Déu és incondicional, que no es pot comprar ni pagar. Si no ho vivim així la nostra vida familiar deixarà de ser un lloc de comprensió, acompanyament i estímul per convertir-se en un espai de permanent tensió o càstigs continuats.

amor i matrimoni lll: centrar-se en els demés – cultivar la humilitat – ser amable

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de l’ànsia de vanaglòria, de l’orgull del domini sobre els altres i del tenir un cor dur.

L’amor no es vanagloria

La vanaglòria és l’ànsia de mostrar-se superior, d’impressionar els demés amb una actitut pedant i un xic agressiva. Qui estima evita parlar massa de si mateix i a més, perquè està centrat en els demés, sap estar al seu lloc sense pretendre ser el centre.

L’amor no s’enorgulleix

La persona orgullosa és arrogant, s’autoengrandeix, només té obsessió per mostrar les pròpies qualitats i perd el sentit de la realitat. Es considera més gran del que és perquè es creu més “savi”.

La ciència infla, l’amor en canvi edifica. Alguns es creuen grans perquè saben més coses que els demés i es dediquen a exigir-los i controlar-los, però allò que en realitat ens fa grans és l’amor que comprèn, que té cura i que protegeix el dèbil.

Per tal de poder comprendre, disculpar o servir els demés de tot cor, és indispensable arraconar l’orgulll i cultivar la humilitat. La lògica de l’amor cristià no és la de qui se sent més que els altres i necessita fer-los sentir el seu poder, sinó que és la lògica del servei: “qui vulgui ser primer entre vosaltres, que sigui el vostre servidor”.

En la vida familiar no hi pot regnar la lògica del domini dels uns sobre els altres, o la competició per veure qui és més intel·ligent o poderós, perquè aquesta lògica acaba amb l’amor.

L’amor no és insolent

Estimar és tornar-se amable. L’amor no obra amb rudesa, d’una manera descortès, no és dur en el tracte. Les seves maneres, les seves paraules, els seus gestos, són agradables, no són aspres ni rígids. Detesta fer sofrir els demés. La cortesia és una escola de sensibilitat i desinterès que exigeix cultivar la ment i els seus sentits, aprendre a sentir, a parlar i, en certs moments, a callar.

Un cristià no pot escollir o refusar ser amable, ja que una de les exigències irrenunciables de l’amor es que tot ésser humà està obligat a ser afable amb els que té al seu voltant.

Una mirada amable fa que poguem tolerar l’altra persona i unir-nos en un projecte comú encara que siguem molt diferents. L’amor amable genera vincles, cultiva llaços, crea xarxes d’ntegració i construeix un entramat social ferm.

Fa falta mirar l’altre amb una mirada amable per tal de disposar-se a un veritable encontre amb ell. Això no és possible quan regna un pessimisme que destaca defectes i errors aliens per tal de compensar els propis complexos.

Qui estima és capaç de dir paraules que encoratgen, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen… en la família hem d’aprendre e llenguatge amable de Jesús: “¡Aixeca’t!”, “No tinguis por”…

amor i matrimoni ll: tenir paciència - actitud de servei – alegrar-nos amb els demés

En aquest escrit el Sant Pare, glossant el text de Sant Pau, parla de de ser pacient, de fer el bé als altres i d’interessar-nos per la felicitat dels demés.

L’amor és pacient

És la manifestació de quan una persona no es deixa portar pels impulsos i evita agredir l’altre. És important viure-ho dins la família tal com el Senyor te misericòrdia de tots nosaltres.

Tenir paciència no vol dir deixar que ens maltractin contínuament o tolerar agressions físiques o permetre que ens tractin com objectes. El problema sorgeix quan ens col·loquem al centre i esperem que només es compleixi la nostra voluntat o exigim que les relacions siguin “celestials” o que les persones siguin perfectes. Aleshores tot ens impacienta, tot ens porta a reaccionar amb agressivitat.

Si no cultivem la paciència sempre tindrem excuses per respondre amb ira i, finalment, ens convertirem en persones que no saben conviure, antisocials, incapaces de postergar els impulsos i la família es convertirà en un camp de batalla.

La paciència s’aferma quan reconec que l’altre també té dret a viure en aquesta terra al costat meu, així tal com és. No importa si és un destorb per a mi, si altera els meus plans, si em molesta amb la seva manera de fer o amb les seves idees, si no és tot tal com jo esperava…

L’amor ens porta a acceptar l’altre com a part d’aquest món, també quan actua d’una manera diferent al que jo desitjaria.

L’amor és bondadós

La paciència no és una positura passiva sinó que està acompanyada per una activitat, per una reacció dinàmica i creativa davant els altres. Indica que l’amor beneficia i promou els demés i per això es tradueix com a servicial.

L’amor no és només un sentiment, sinó que implica “fer el bé” i així s’ha d’entendre d’acord amb el sentit original del verb hebreu “estimar. Com deia Sant Ignasi: “l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules”.

D’aquesta manera l’amor manifesta tota la seva fecunditat i ens permet experimentar la felicitat de donar, la noblesa i la grandesa de donar-se en abundància, sense mesura, sense reclamar res, per les soles ganes de donar i de servir.

L’amor no té enveja

En l’amor no hi ha lloc per sentir malestar pel bé de l’altre. L’enveja és sentir tristesa pel bé de l’altre la qual cosa manifesta que no ens interessa la felicitat dels demás ja que estem exclusivament concentrats en el propi benestar.

Mentre l’amor ens fa sortir de nosaltres mateixos, l’enveja ens porta a centrar-nos en el propi jo. El veritable amor valora els èxits de l’altre, no els veu com una amenaça i s’allibera del gust amargant de l’enveja. Accepta que cada un té dons diferents i diferents camins en la vida. D’aquesta manera procura descobrir el seu propi camí per ser feliç i deixa que els demés trobin el seu.

L’amor ens porta a una real valoració de cada ésser humà reconeixent el seu dret a la felicitat. Com que estimo aquesta persona accepto, en el meu interior, que pugui gaudir d’un bon moment. I aquesta arrel de l’amor em porta a refusar la injustícia que alguns tinguin massa i altres no tinguin res, o també que els descartats de la societat puguin viure una mica d’alegria. Però això no és enveja, sino desitjos d’equitat.

amor i matrimoni l: presentació

Iniciem avui un seguit d’escrits sobre l’amor i el matrimoni. Ens ha mogut a fer-ho la crisi actual que pesa sobre el matrimoni i les reflexions que el Papa Francesc fa en el capítol 4rt del document l’Alegria de l’amor (Amoris Lætitia).

Si bé els avis podem pensar que ja ens ha passat aquest temps, no és pas així: l’amor l’hem de fer créixer cada dia entre nosaltres i també hem de continuar transmetent-lo als fills… i nosaltres els hi podem donar un cop de mà parlant amb els néts.

L’Alegria de l’amor és un document que tots hauríem de llegir. Si més no els capítols 4rt, que parla de l’amor i el matrimoni, i 7è que fa referència a l’educació dels fills.

La nostra intenció és fer uns escrits fàcils, curts i assequibles, que recullen les idees cabdals del document, per tal de fer-lo assequible a aquelles persones que –per les raons que sigui– no llegiran tot el document. Esperem que us siguin útils.

La versió en castellà és al link de la pàgina que posa “castellano” i que publica el diari digital ForumLibertas.

*      *      *

La vida

El matrimoni és una íntima comunitat conjugal de vida i d’amor i la sexualitat està ordenadaa l’amor conjugal de l’home i la dona. Aquesta unió està ordenada a la generació pel seu propi caràcter natural. El fill que arriba no ve de fora a afegir-se a l’amor dels esposos, brota del mateix cor d’aquest do recíproc, no és el final d’un procés, sinó que hi és present des del mateix moment de l’inici de l’amor.

El fill reclama néixer d’aquest amor i no de qualsevol manera, ja que ell no és un dret, sinó un do, fruit de l’acte específic de l’amor conjugal dels seus pares.

Avui s’està difonent una mentalitat que redueix la generació de la vida a una variable dels projectes individuals o dels cònjugues. Cal redescobrir la necessitat de respectar la dignitat de la persona en la valoració moral dels mètodes de regulació de la natalitat.

És tan gran el valor de la vida humana que de cap manera es pot plantejar com un dret sobre el propi cos la possibilitat de prendre decisions respecte a aquesta vida, que és un fi en si mateixa i que mai pot ser objecte de domini per part d’un altre ésser humà.

La família

La família és el santuari de la vida, el lloc on és engendrada i se'n té cura i és una punyent contradicció que es converteixi en el lloc on la vida és negada i destrossada.

Gràcies a la família es fa creïble la bellesa del matrimoni indissoluble i fidel per a sempre. En la família s’aprèn la paciència, el perdó generós i reïterat, l’oració i l’ofrena de la pròpia vida.

En la seva unió d’amor els esposos experimenten la bellesa de la paternitat i la maternitat, comparteixen projectes i fadigues, desitjos i aficions, aprenen a tenir cura l’un de l’altre i a perdonar-se mútuament. Celebren els moments feliços i es recolzen en els episodis difícils…

Els fruits que fan única i insubstutuïble la resposta a la vocació de la família son la bellesa del do recíproc i gratuït, l’alegria per la vida que neix i la cura amorosa de tots els seus membres, des dels petits fins els ancians.

El fet de que un sol home s’uneixi a una sola dona en un llaç indissoluble, de manera que no es puguin separar, siguin quines siguin les dificultats i fins i tot quan s’hagi perdut l’esperança de tenir fills, això no pot passar sense un gran misteri.

L’educació dels fills

L’educació integral dels fills és una obligació gravíssima i un dret primari dels pares. És un dret essencial i insubstituïble que han de defensar i que ningú hauria de pretendre teure’ls-hi. L’Estat ofereix un servei educatiu subsidiari, acompanyant la tasca indelegable dels pares que tenen el dret de poder escollir amb llibertat el tipus d’educació que vulguin donar als seus fills d’acord amb les seves conviccions.

L’escola no substitueix els pares, sinó que els complementa. Aquest és un principì bàsic. Però avui s’ha obert una escletxa entra família i societat, entre família i escola: el pacte educatiu s’ha trencat i l’aliança educativa de la societat amb la família ha entrar en crisi.

L’amor quotidià

Sant Pau en la primera carta als corintis (1 C 13, 4-7) escriu un himne a la caritat on plasma algunes característiques de l’amor veritable que hem de viure i cultivar els esposos cada dia –tots els dies– entre nosaltres i amb els fills.

Heus aquí el text que comentarem per tal d’aprendre a posar per obra la veritable caritat:

L’amor és pacient,

és bondados,

no té enveja,

no es vanagloria,

no s’enorgulleix,

no és insolent,

no cerca el propi interès,

no s’irrita,

no té en compte el mal,

no s’alegra de la injustícia,

s’alegra amb la veritat.

Tot ho excusa,

tot ho creu,

tot ho espera,

tot ho suporta.

Tot un programa per viure dia a dia. Tot un programa que ens farà persones cabdals, capaces d'estimar de veritat.

un cop més la família

Els avis, com sempre, hem d’estar al dia de les coses que passen per tal de poder ser transmissors a fills, néts i amics dels temes importants. I ara n’hi ha un que val la pena que el llegim i el coneguem. Es tracta del darrer document del Sant Pare Francesc sobre l’amor en la família: L’Alegria de l’amor, dirigit als matrimonis i a tots els fidels i el tema dominant és recalcar la importància de “l’alegria, l’amor i la família”.

Per entendre com ha tractat el Papa aquest document recordaré la resposta que va donar a la pregunta d’un periodista a l’avió de tornada del viatge a Lesbos:

«Quan vaig convocar el primer sínode, la gran preocupació dels mitjans era: ¿Podran rebre la comunió dels divorciats que s'han tornat a casar civilment? I com que jo no sóc sant, això em va molestar i també em va produir una mica de tristesa. Però aquest mitjà de comunicació que diu això, ¿no s'adona que aquest no és el problema important?, ¿no s'adona que la família, a tot el món, està en crisi? I la família és la base de la societat. ¿No s'adona que els joves no volen casar-se? ¿No s'adona que la caiguda de natalitat a Europa és per posar-se a plorar? ¿No s'adona que la manca de treball i les possibilitats de treball fan que el pare i la mare hagin de treballar i els nens creixin sols i no aprenguin a créixer en diàleg amb el pare i la mare? Aquests són els grans problemes».

En una de les homilies diàries a Santa Marta va recordar el principi de la creació de l’home i la dona amb les paraules de Jesús: Des del principi de la Creació Déu els va fer home i dona. Per això l’home deixarà  el seu pare  i la seva mare i els dos seran una sola carn. De manera que ja no són dos, sinó una sola carn. I continua el Papa:

«Déu es refereix a l’obra mestra de la Creació que són, justament, l’home i la dona… és l’inici de l’amor, van junts com una sola carn. Aquesta és la història de l’amor, ¡aquesta és la història de l’obra d’art de la Creació!

«Però… quan aquest amor fracassa –perque massa vegades fracassa– hem de sentir el dolor del fracàs, acompanyar les persones que han tingut aquest fracàs, no condemnar-les, caminar amb elles…

«Quan rellegim les paraules de Jesús un s’adona de com de bell és l’amor, com de bell és el matrimoni, com de bella és la família, com de bell és aquest camí, i quant amor i quanta proximitat hem de tenir amb els germans i germanes que, en la vida, han tingut la desgràcia d’un fracàs en l’amor».

Aquest tarannà és “la música de fons” del document i que val la pena llegir. La sola lectura dels apartats de l’índex, posats d’una manera lligada, ens fa adonar de quina manera més tendra i misericordiosa (per utilitzar dues paraules seves) va desplegant els temes proposats. Us animem a llegir el document que de la primera a la darrera pàgina ens encoratja a no defallir en el tema de la família, de la seva constitució, de la seva fidelitat, del seu engandir-la, del no deixar ningú de banda…

Heus aquí el “relat” que hem fet des dels apartats de l’índex:

1. L’alegria de l’amor vista a la llum de la paraula, fan de tu i de la teva esposa, i dels rebrots d’olivera que són els fills, un camí de sofriment i de sang, un camí que fa que aribi la fadiga a les teves mans, i també la tendresa de l’abraçada.

2. La situació actual de la família fa que s’hagin d’frontar, d’una manera seriosa, realitats i desafiaments.

3. Però si posem la mirada en Jesús, descobrim la vocació de la família i de quina manera Jesús recupera i porta a la plenitut el projecte diví, que els documents de l’Església ens recorden i que culmina en el sagrament del matrimoni –transmissor de la vida i mitjà de l’educació dels fills– que és llavor del Verb, encara que hi hagi situacions imperfectes.

4. L’amor en el matrimoni és un amor quotidià que

necessita de paciència, esperit de servei, no ser envejós, no creure’s superior, amable, desprès, sense violència, que sap perdonar, que sap alegrar-se amb els demés, que sap disculpar, confiat, esperançat, que sap soportar-ho tot…

És un amor que ha de créixer en la caritat conjugal durant tota la vida, tenint-ho tot en comú, amb alegria i bellesa, amb un compromís d’amor que es manifesta i creix amb el diàleg.

És un amor apassionat, que sap del món de les emocions, de la dimensió eròtica de l’amor, de com Déu estima el goig dels seus fills, i també de la violencia i la manipulació, i del matrimoni i de la virginitat.

D’aquesta manera, s’arriba a la transformació de l’amor

5. I aquest amor ha d’esdevenir fecund, ha d’acollir noves vides que s’han d’estimar ja en l’embaràs, l’han d’estimar pare i mare; ha de ser una fecunditat ampliada aprenent a discernir el cos; hem de viure la vida en una família gran, i això ho aconseguirem essent fills, acollint els ancians, essent germans i tenint un cor gran.

6. Des d’un punt de vista pastoral cal estudiar com anunciar l’evangeli a la família d’avui i com hem de guiar els promesos en el camí de preparació al matrimoni, preparant la celebració; acompanyar els primers anys del matrimoni, amb recursos concrets; tenir recursos per il·luminar crisis, angoixes i dificultats que sorgeixen de les crisis o de velles ferides, i com cal acompanyar després d’una ruptura, o un divorci, o com atendre situacions complexes; atendre les persones quan la mort ens clava el seu agulló.

7. I hem de parlar d’enfortir l’educació dels fills:

saber on son, donar-los uns formació ètica, valorar les sancions com estímuls, tenir un pacient realisme, fer de la vida familiar un contexte educatiu, donar una bona educació sexual i transmetre la fe.

8. Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat humana que porta a situacions irregulars, a saber veure les circumstàncies atenuants, quines normes hi ha d’haver i com aplicar la lògica de la misericòrdia pastoral.

9. L’espiritualitat matrimonial i familiar ens ha de portar a la comunió sobrenatural, a pregar plegats a la llum de la Pasqua, a l’espiritualitat de l’amor exclusiu i lliure, i a l’espiritualitat de la cura, del consol i de l’estímul.