el virolai (1885-2015)

Avui és un dia especial a casa nostra: és la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la nostra patrona. Parlarem una mica de l’himne conegut com El Virolai, que enguany celebra els 135 anys de vida. 

Un virolai és una composició poètica, per a ésser cantada, d’origen provençal.  Està composta per diverses estrofes amb tornada. L'any 1880, amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat, Mossèn Jacint Verdaguer va publicar El Virolai, un himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat i conegut també com Rosa d’abril, ja que aquestes dues paraules són les del començament del poema. Amb el temps El Virolai ha esdevingut el símbol espiritual dels catalans.

Coïncidint amb el Mil·lenari es va convocar un certamen artístic i musical en el qual s’oferia un premi a la millor melodia popular que s’adaptés al text de “Mossèn Cinto”. Va guanyar la composició titolada Virolai a la Verge de Montserrat del compositor barceloní Josep Rodoreda.

No el copiem perquè tots el sabem de sobres, però El Virolai de Verdaguer-Rodoreda no és l’únic virolai dedicat a la Mare de Déu. En el Llibre vermell de Montserrat, del segle XIV, ja hi apareix una composició poètica amb l’estructura de virolai. Copio el començament de dues estrofes:

Emperadriu de la ciutat joiosa,

de paradís amb tot goig eternal,

neta de crims, de virtuts abundosa,

Mare de Déu per obra divinal, (…)

Verge sens par misericordiosa,

a Vós pertany que ens defenseu de mal

i no sigueu envers nos desdenyosa

pels falliments que fem en general, (…)

I la tornada diu:

Emperadriu de la ciutat joiosa,

de paradís amb tot goig eternal

plagui-us estar als fidels piadosa,

pregant per ells al Rei celestial.

Mossèn Jacint Verdaguer

Va néixer a Folgueroles el 1845, fill de pagesos modestos, entrà al seminari de Vic l’any 1855 i el 1865 guanyà el seus primers premis als jocs florals. Ordenat prevere el 1870, fou destinat a la parròquia rural de Vinyoles d’Orís, on compongué un gran nombre de poemes de to popular i d’apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en la seva obra L’Atlàntida. Per raons de salut, el 1874 es traslladà a Barcelona i entrà com a capellà a la Companyia Transatlàntica, amb la qual féu nou vegades la travessia d’Amèrica i recuperà del tot la salut. El període comprès entre els anys 1877 i 1893 fou el més fecund i brillant de la seva creació literària. Els anys següents foren marcats per una sèrie de problemes i malentesos amb el seu protector, el marquès de Comillas i amb les autoritats eclesiàstiques de Barcelona i Vic. Els anys que passà al santuari de la Gleva esdevingueren per a ell un exercici ascètic que recull en unsversos desolats i dramàtics reunits en les Flors del Calvari. L’autor d’El Virolai va morir a Vallvidrera, l’any 1902.

Mestre Josep Rodoreda

Va néixer a Barcelona el 1851. Començà els estudis a l’Escolania de Nostra Senyora del Remei a Barcelona. Estudià solfeig, piano, harmonia i composició. Als 25 anys ja va ser professor al Conservatori del Liceu. Més endavant va ser Mestre-Director de la Societat Coral Euterpe, membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, Director de la Banda Municipal i de la banda de l’Escola Municipal de Barcelona. El 1896 marxà a Sant Sebastià com a Director de la Banda Municipal d’aquella ciutat. El 1910 es traslladà a Buenos Aires per dirigir l’Acadèmia de Música que havia fundat Joan Goula. Morí el 1922. Compositor molt prolífic, va escriure mes de quatre-centes obres de diferents gèneres. La més coneguda és el nostre Virolai a la Verge de Montserrat.

la societat orwelliana

Els avis és possible que haguem entrat en el món de la informàtica. O no. Segur que en sabem alguna cosa, encara que algunes no les entenguem. Ben segur que hem sentit partar els néts del facebook, del tweeter, del whatsapp, de l’instagram… Un munt de coses que és probable que no sapiguem per a què serveixen… i que alguna vegada posem en dubte si és que serveixen per alguna cosa.

El que sí és veritat és que les comunicacions han donat un gir insospitat amb la irrupció de la informàtica. L’èter s’ha convertit en l’autopista de les comunicacions i tot ho tenim penjat en un núvol virtual, que no veiem, però des del que ens poden veure.

El 1949, als 46 anys i a les portes de la mort, George Orwell va publicar la seva última obra: 1984. Ha resultat profètica, real i actual sobretot amb la irrupció de la informàtica. Ni ell mateix podia somiar fins on arribaria el poder del Gran Germà a través del Ministeri de l'Amor i de l'habitació 101.

The Big Brother –El Gran Germà– supleix tot personatge polític: ell és el comandant en cap, el guardià de la societat, el déu pagà, el jutge suprem, l'encarnació dels ideals del Partit –únic i Totpoderós– que vigila ininterrompudament i sense descans totes les activitats quotidianes de la població. Als carrers i a les cases hi ha dispositius de vigilància per conèixer què fa en tot moment cada individu.

El Partit és l'organització a la qual han de pertànyer totes les persones, a excepció dels "proles", que constitueixen la immensa majoria de la població. Només saben obeir ordres i se'ls considera incapaços de rebel·lar-se; se'ls concedeix els mateixos drets que als animals i la Policia del Pensament gairebé ni els vigila: «als proles se'ls permet la llibertat intel·lectual perquè no tenen intel·lecte».

La família és tot just tolerada per la ideologia del partit i és una pràctica comú la denúncia de traïció al Partit per part de fills petits als seus pares.

En una carta a un líder sindicalista nord-americà Orwell li deia, sobre la seva novel·la 1984: "Jo no crec que el gènere de societat que descric vagi a succeir forçosament, però el que sí que crec és que pot passar una cosa semblant. També crec que les idees totalitàries han fet arrels en els cervells dels intel·lectuals a tot arreu del món i he intentat portar aquestes idees fins a les seves lògiques conseqüències ".

El psicoanalista i filòsof Erich Fromm, ja ha havia dit que: «Els llibres com els d'Orwell són severes advertències, i seria lamentable que el lector interpretés presumptuosament 1984 com una altra descripció més de la barbàrie stalinista, i no veiés que també està dirigida a nosaltres.»

¿Per què diem tot això? Doncs perquè fa uns mesos es va celebrar a Barcelona el congrés anual d'aficionats No cON Name, que se celebra des de fa 15 anys. Vicente Aguilera, expert en seguretat informàtica, advertí: "Se'ns vigila contínuament, som fàcilment perseguibles".

Vicente Aguilera va fer una demostració a centenars de col·legues de l'última versió del programa Tinfoleak, que permet rastrejar, a través de la geolocalització dels tweets, on vius, on passes el cap de setmana, on vas estar ahir a la tarda, què fas les nits d'entre setmana, on tens la teva segona residència, on vas a sopar els divendres, a què et dediques els dissabtes a la tarda... a cada tweet incloem metadades sense ser conscients de la gran quantitat d'informació que donem cada vegada que fem una 'piulada'.

Si s'ordena a Tinfoleak que analitzi els últims 800 tweets d'una persona, li indicarà quins són els llocs des d'on ha 'piulat' més sovint. El programa respon amb una llista de llocs que indiquen el nombre de tweets que s'han fet des d'allí, quins dies de la setmana s'han fet i en quin horari. El lloc on el personatge ha fet més tweets –el primer de la llista– és l'únic des d'on ha 'piulat' tots els dies de la setmana: és casa seva. Si s'analitza la informació que faciliten les metadades d'una fotografia, es pot saber la càmera, l'ordinador i, per tant, qui va fer la foto, des d'on i des de quina distància.

Per estar segur de no donar més informació del compte val la pena comprovar la configuració del compte de Twitter. Clikar la fotografia d'usuari que hi ha a dalt a la dreta, veure 'Configuració' i comprovar l'apartat 'Seguretat i privacitat'. L'opció 'Ubicació del tweet' si la tenim marcada, incloem informació geogràfica a cada tweet. Podem desmarcar-la quan vulguem. I la podem tornar a marcar quan ens sembli bé. I ho podem fer a cada tweet que enviem.

Cal tenir en compte que tot el que s'aconsegueix saber amb el programa Tinfoleak és informació pública, doncs l'hem fet pública nosaltres quan hem 'piulat'; per tant, en utilitzar-la, no es comet cap il·legalitat, no s’entra en cap sistema, no es vulnera la intimitat de l'autor dels tweets.

Cal saber molt bé què es fa quan es publica alguna cosa a les xarxes socials

matrimonis al 50%

Als avis d’avui, que la majoria ja tenim els fills fora de casa, ens pot passar –si fa poc que estem jubiats– que l’àvia tingui tota la feina sobre l’esquena i l’avi passi olímpicament de les coses de la llar. I com que som d’una generació que les mares gairebé ho feien tot a casa i els marits poca cosa –o res– val la pena que replantegem aquest tema per afrontar la vida sols sense rancúnies ni conflictes. Hem de replantejar-nos com i de quina manera ens repartim les tasques de la llar per tal que no ens passi el mateix que a molts matrimonis joves d'avui.

Diuen les estadístiques que el principal motiu dels conflictes dels matrimonis joves es deu, precisament, al repartiment de les tasques domèstiques: tú la rentadora, jo el rentaplats; tú el nen, jo la nena; tú les caques, jo el bany; tú t’aixeques a la nit, jo els porto al llit; tú cuines i compres, jo… i així totes i cadascuna de les coses: es reparteix tot. No hi ha tasca que no estugui assignada. Tothom sap el què ha de fer. Cada un al 50%. I es tenen dos comptes corrents, dos cotxes (no m’agafis el meu, ¿eh?), hi ha qui té dos llits (es que es mou tant quan dorm!)… ah!, això sí: una hipoteca!

És aquell acudit que conten que hi ha una parella a l’altar a punt de casar-se i el mossèn pregunta al noi: “–Antoni, ¿vols rebre a la Josefina com esposa i promets ésser-li fidel en les alegries i les penes, en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa… fins que la mort us separi?” I l’Antoni –que ja havien decidit amb la Josefina que anaven a meitat-meitat– contesta: “–Sí, no; sí, no; sí, no…”.
Així no es pot viure. En una casa, en una família, els dos, ell i ella, hem d’anar al cent per cent cada un. Està bé que les tasques materials estiguin més o menys repartides, però quan un dels dos és incapaç d’aixecar-se per fer una cosa que “toca” a l’altre… malament. ¿I si un es posa malalt? L’altre ho ha de fer tot, és clar. ¿I faré una llista de coses que “em deu” l’altre? Perquè si anem al cinquanta per cent resulta que jo ja porto fetes més coses del compte!

Així no es pot viure. Això són dues línies paral·leles, que segons la definició de quan nosaltres anàvem a l’escola, són aquelles que per més que es perllonguin mai no arriben a trobar-se. Els dos hem d’anar al cent per cent! Estimar és donar-se a l’altre, sense miraments, sense pensar si he fet més o menys jo que ell o ella, sense passar factures, sense memorial de greuges, sense llistat de tasques degudes, sense pensar que jo faig molt i l’altre poc… Donar-se, estimar l’altre, vol dir oblidar-me de mi mateix i fer tot el que calgui per tal que ella o ell se senti estimat.
Si, tradicionalment, les tasques de la llar han recaigut sobre les dones, ara s’ha girat la truita. Fixeu-vos: fins i tot els anuncis de coses de la llar, de menjars, de neteja… els anuncien homes! Ei, no ens entengueu malament: no volem pas dir que els homes ho haguem de fer aquestes tasques, però el que avui està passant és… la llei del pèndol! “–Com que sempre ens hem carregat aquestes tasques les dones, ja era hora que ara les facin els homes”. I caiem pel vessant contrari: el noi compra, cuina, posa la rentadora, el rentaplats, planxa, fa el llit, es cuida dels infants…

Hem conegut noies que diuen: “–Ui, no! Jo soc incapaç d’aprendre a cuinar…”. I una altra: “–Ell planxa d’una manera  que jo no ho faria pas igual”. I una altra: “–Per què ho de fer jo, si ell ho fa tan bé!”. Tothom és capaç d’aprendre una cosa si s’ho proposa. Tot s'aprèn a fer-ho, fent-ho! Si ho faig, ho aprenc! Si no ho vull aprendre, no ho faig. Ja ho sabem: si vull, puc! És qüestió de voler, i en els temes de la família, si hi ha amor de veritat un fa el que calgui. Si no, ¿de quina manera ensenyarem als fills a viure l’esperit de servei, a fer les coses per als altres a canvi de res?

Repartir totes les feines de casa no és fàcil perquè a més de les dites en queden un munt: aixecar els nens del llit, que es rentin, que esmorzin, que es vesteixin, portar i recollir els nens de l’escola, ajudar-los a fer els deures, dur-los a les activitats extraescolars, acompanyar-los a fer esport i a les competicions escolars (¡disabtes o diumenges!)… Establir un mecanisme regulador per a totes aquestes activitats (i les dues-centes que no hem anotat) no és gens fàcil i menys quan es funciona amb mentalitat del cinquanta per cent. Imagineu-vos quan arribin els púbers, no cal ni pensar-hi!

Els avis hem d'animar als pares que ensenyin a fills i filles a fer-ho tot. I quan diem tot, volem dir tot, cada cosa a la seva edat, és clar, però millor començar abans que deixar-ho per després: fer el llit, netejar sabates, endreçar la roba, parar i desparar la taula, posar la rentadora, el rentaplats, netejar vidres, llençar les escombraries, anar a comprar (el pa i el que calgui), ajudar a cuinar, fer-se càrrec d’un germà petit, ajudar a fer arranjaments de la casa…

Volem llençar una crida als pares i a les mares joves per tal que entenguin que l'estimació, l’amor, el donar-se l’un a l’altre i als fills, passa per dedicar el cent per cent d’un i d’una a totes i cada una de les activitats que es desenvolupen al si d’una família. En una família no hi pot haver compartiments estancs, tot el que passa va per via dels vasos comunicants. Si quan apareix una dificultat la dirigim a “l’altre” perquè és “seva”, si pare i mare no estem disposats a estimar al cent per cent, cada dia, tots els dies de l’any, el conflicte està garantit. En una família no són els problemes els que fan malbé les relacions, és quan deixem de solucionar-los plegats.